El Gran Carnaval


               El cine clàssic a TVE,
               una qüestió de civisme
               Toni Vall
2020




                                   U
               Fotograma de                             n cop per setmana, els dimecres, a
               Lawrence                                 La 2 fan Días de cine clásico.
16 DE FEBRER




               d’Aràbia (1962),                         Vindria a ser un refugi, un oasi,
               dirigida per                             una manta que et protegeix del
               David Lean i                             fred, un gelat que et sacia la set
               protagonitzada                           immensa. És moltes coses alhora
               per Peter                                relacionades totes amb el gust,
               O’Toole.                                 l’alliberament, la serenitat, el con-
               Columbia Pictures   fort, el pensament, la intel·ligència. Algunes de les
                                   últimes pel·lícules que s’hi han emès: La llista de
                                   Schindler, L’home de l’oest, La dolce vita, Apocalypse
                                   now, El gran dictador, La filla de Ryan, La reina
                                   d’Àfrica, Lawrence d’Aràbia, Taxi driver, Novecento, El
                                   cop, La finestra indiscreta... La llista fa esgarrifar de
                                   plaer. Quin programa tan important! I quina tasca tan
                                   rellevant, la seva.
                                       Fa anys, no sé quants, deu, quinze, vint..., el cine-
                                   ma a la televisió complia una funció molt diferent de
                                   la que compleix avui. Era una cosa natural, consubs-
                                   tancial a la graella, ningú es preguntava res, senzi-
                                   llament es veien les pel·lícules –sols, en família, en
                                   parella– perquè formaven part de la nostra vida –al
                                   cinema, al videoclub, a casa– i les teníem integrades
                                   a l’ADN. Ara és diferent, ara hi ha qui es pregunta
                                   per què han d’existir les sales de cine “si a casa tinc
                                   un equip de projecció i de so espectacular”. Ara hi ha
                                   quantitat de joves obsessionats amb el fet que les
                                   pel·lícules són lentes i hi ha pocs girs de guió. Ara es
                                   pot arribar a qüestionar que una obra mestra com El
                                   irlandés sigui tan llarga.
                                       En aquest context, projectar cada setmana un
                                   clàssic en horari de prime time no només és una gran-
                                   díssima idea, sinó que és un acte de civisme de la
                                   televisió pública estatal. En un temps de desconne-
                                   xió humana, d’estultícia cronificada, d’indigència
                                   emocional, el cinema pot ser un bàlsam, un agent
                                   educatiu de primera. Pares, feu veure cine clàssic als
                                   vostres fills. Els curarà l’egoisme, els farà més empà-
                                   tics i comunicatius, més savis, més lliures. Quan
                                   podrem veure un clàssic cada dia? 