El Gran Carnaval


               Les pel·lícules que
               no s’acaben mai
               Toni Vall




                                     P
               Fotograma de la                        otser el més bonic de les pel·lícules
2020




               pel·lícula JFK,                        és quan descobreixes que no s’aca-
               dirigida per Oliver                    ben mai. Quan t’adones que en tens
23 DE FEBRER




               Stone. Warner Bros                     unes quantes de localitzades i guar-
                                                      dades al subconscient –i a l’estante-
                                                      ria dels DVD– a les quals vols tornar
                                                      tantes vegades com calgui al llarg de
                                                      la vida. Són pel·lícules que creixen
                                     amb el temps, que sempre són la mateixa pel·lícula
                                     però alhora no sempre són la mateixa pel·lícula.
                                     Creixen amb el temps perquè nosaltres creixem
                                     amb el temps. Creix la nostra experiència, el nostre
                                     sentit crític, la mirada, la profunditat, l’exigència.
                                     Potser relaxem algunes percepcions i n’afinem
                                     d’altres. No és el mateix veure Blade runner als 13 o
                                     14 anys que veure-la als 30 i als 40. L’he vist diver-
                                     ses vegades al llarg dels anys i sempre l’he trobat
                                     diferent de la vegada anterior. El primer cop em
                                     vaig fixar sobretot en l’estètica i en el dolent de
                                     Rutger Hauer. En successives ocasions hi vaig
                                     incorporar les dones, el monòleg final i la casa dels
                                     autòmats. Més endavant, la pluja. També la histò-
                                     ria d’amor, preciosa, entre Deckart i Rachel. I així
                                     anava avançant: el descontentament, la lluita con-
                                     tra la mort, la creació dels homes i les màquines, el
                                     pas del temps, la manera com Batty salva la vida a
                                     Deckart.
                                         L’altre dia em vaig retrobar amb JFK, que sem-
                                     pre m’ha semblat la millor pel·lícula d’Oliver
                                     Stone. Quan la vaig veure, al Cinema Astoria de
                                     Barcelona, tenia 12 anys. A vegades em quedo asto-
                                     rat: vaig veure JFK al cine als 12 anys! Conserva
                                     intacte el poder de fascinació, aquella textura rugo-
                                     sa i abrupta que tant em va impressionar quan era
                                     una criatura. La capacitat per agafar un fet històric
                                     i fabular-lo, retorçar-lo, fer-te’l tan proper i tan
                                     incòmode que et quedes esgotat després de veure la
                                     pel·lícula. Vaig recordar-me a mi mateix assegut a
                                     la butaca de l’Astoria fa quasi 30 anys. Llavors ja
                                     intuïa, encara no ho sabia del cert, que hi ha
                                     pel·lícules que no s’acaben mai. 