El gran Carnaval


              Fellini,
              primers records
              Toni Vall




                                 A
              Federico Fellini                       bans d’haver vist cap pel·lícula de
2020




              en un acte al                          Federico Fellini em van passar
              Midem de Canes                         dues coses. Primer el vaig veure
2 DE FEBRER




              el 1975. Getty                         recollir un Oscar honorífic de
                                                     mans de Sophia Loren i Marcello
                                                     Mastroianni. Aquella nit de prin-
                                                     cipis del 1993, al veure des de
                                                     l’escenari que la seva esposa i
                                 musa de sempre, la gran Giulietta Masina, estava plo-
                                 rant d’emoció, li va sortir de l’ànima: “Gràcies, esti-
                                 mada Giulietta! I, sisplau, no ploris més!” Després em
                                 vaig assabentar de la seva mort. Va ser al cap de pocs
                                 mesos, l’últim dia d’octubre. Recordo perfectament
                                 que aquell dia també va abandonar el món River
                                 Phoenix, massa jove, amb només vint-i-tres anys. En
                                 el meu cap aquestes dues persones conviuran sem-
                                 pre. Els records són així. No els pots domesticar.
                                     Després d’aquestes dues coses ja tocava conèixer
                                 bé Fellini. Conèixer-lo bé, esclar, volia dir veure el
                                 seu cinema. Vaig començar amb droga dura, La ciu-
                                 tat de les dones, cim del seu afany fabulador i oníric.
                                 Vaig continuar amb Amarcord, els seus records
                                 d’infància a Rímini. I després amb La dolce vita. Mai
                                 ningú ha filmat la nit com la va filmar Fellini a La
                                 dolce vita. I després amb Satiricó i Roma i Ginger i
                                 Fred i La strada –que bonica i que trista– i Casanova.
                                 Passaven les pel·lícules, i n’hi havia una a la qual
                                 m’estava costant arribar. Finalment, a la Filmoteca
                                 vaig veure com Déu mana Fellini 8 1/2, i va ser com si
                                 un llampec caigués just davant meu i em deixés mig
                                 cec. Aquell demiürg que recorda la seva vida, les
                                 seves dones, la seva creativitat. El balneari, el ball, el
                                 cabell canós de Marcello...
                                     Recordo Fellini perquè aquest any fa cent anys
                                 que va néixer. Perquè la Filmoteca li dedica un
                                 cicle integral. Perquè el més probable és que només
                                 pugui anar a refrescar dues o tres de les seves
                                 obres. Fellini era un humanista, retratava persones
                                 i somnis, era eròtic i animal, dominava el traç de la
                                 poesia, sabia capturar dins d’un fotograma tants
                                 instants de vida. 