El Gran Carnaval

Les pel·lícules que
ens han fet plorar
Toni Vall




                      H
Fotograma d’En                                  e llegit d’una revolada, en poques hores, El cine que
el estanque dorado,                             ens va obrir els ulls (Rosa dels Vents), la conversa
protagonitzada per                              entre Gemma Nierga i Jaume Figueras en què parlen
Henry Fonda,                                    de les pel·lícules que han sigut importants per a ells al
Katharine Hepburn                               llarg dels anys. Les pel·lícules que els van fer desco-
i Jane Fonda.                                   brir la cinefília, però també altres emocions col·late-
Universal Pictures                              rals, com l’amor, el desig, la passió aventurera, la por,
                                                el neguit, la incertesa... i la tristesa. Aquesta última és
                      una de les sensacions més complicades d’explicar amb paraules. És aquella
                      reacció, el calfred o la llàgrima, que t’assalta a traïció, quan menys t’ho espe-
                      res, pels motius menys racionals, més orgànics, menys prefabricats. Aquella
                      escena que et grata l’ànima perquè està impregnada d’emotivitat, perquè et
                      fa pensar en algú que ja no hi és, perquè avança la mort d’un dels personat-
                      ges, perquè és tan bonica que et fa plorar.
                          Recordo perfectament la primera pel·lícula que em va fer plorar. Era
                      En el estanque dorado (1981) i la vaig veure en vídeo a casa, quan devia
                      tenir vuit o nou anys. Fa pocs dies he vist el fabulós documental Jane
                      Fonda en cinco actos, en què l’actriu repassa la seva vida i la seva carrera.
                      Rememora també En el estanque dorado, el film que la va mig reconciliar
                      amb el seu pare –el gran Henry Fonda– després de molts anys d’allunya-
                      ment, de separació, de suspicàcies i desconfiança mútua. S’emociona en
                      recordar-ho i jo també em vaig tornar a emocionar. Tants anys després
                      d’haver-la vist per primera vegada.
                          Recordo les meves llàgrimes en veure Titanic el cap de setmana de
                      l’estrena al cinema Verdi de Barcelona. Titanic, sí, no em fa cap recança
                      reconèixer-ho. Em va commoure profundament el terç final. El fatalisme de
                      l’adeu, del comiat, de l’amor truncat, de la vida que s’escola mentre el vaixell
                      naufraga. Fa anys que no la veig però estic convençut que quan la vegi em
                      tornaré a emocionar. Serà igual els anys que hagin passat, serà igual que pot-
                      ser li vegi tots els trucs, aquella suposada cursileria que sempre li han retret
                      i que jo mai he sabut detectar. Per cert, ja fa 23 anys de Titanic, 23! Això, el
                      pas del temps, potser sigui el més emocionant i colpidor de tot. 