El Gran Carnaval


            El cine de les
            assignatures pendents
            Toni Vall




                               F
            Fotograma de                        a uns anys es va fer una mica popular una
2020




            Cleopatra,                          campanya del canal de cinema TCM amb
            dirigida per                        aquest eslògan: “TCM, el cinema que ja
8 DE MARÇ




            Joseph L.                           hauries d’haver vist”. El vaig trobar ben
            Mankiewicz i                        pensat, publicitàriament impecable, sor-
            protagonitzada                      prenent, colpidor fins i tot. Et traslladava
            per Elizabeth                       una responsabilitat, una pressió, un
            Taylor.                             neguit. Tenies ganes de veure d’una vega-
            20th Century Fox   da totes aquelles assignatures pendents que s’acumula-
                               ven, sense ordre ni concert, a l’estanteria, real o imaginà-
                               ria, dels clàssics. Vaig conèixer dues o tres persones,
                               bones cinèfiles, que es van sentir aclaparades de veritat
                               –fins i tot un pèl molestes– pel vocatiu que els queia a
                               sobre. Era evident que la campanya no podia ser sinó un
                               cop d’efecte, una sacsejada, una llicència poètica.
                                   Què seria de nosaltres sense les assignatures pen-
                               dents? ¿Sense continuar acumulant aquelles mancan-
                               ces incomprensibles i suposadament imperdonables?
                               Repasso, d’imprevist i sense exhaustivitat, llistes de
                               clàssics imprescindibles i estic content amb el balanç
                               de vistes i de repetides. Però també podria fer una peti-
                               ta llista de la vergonya. El primer exemple que posaré
                               sonarà tòpic. Però és la pura veritat. Tinc eternament
                               pendent veure sencera, sense talls i amb condicions
                               òptimes Allò que el vent s’endugué. No ho he aconseguit
                               mai. Incomprensiblement no he vist El graduat, ni
                               Cleopatra, ni el Ran de Kurosawa, ni un bon grapat de
                               títols totèmics del cinema mut, ni el Playtime de
                               Jacques Tati ni tres o quatre Cassavetes que m’empre-
                               nya una barbaritat anar postergant sense posar-hi
                               remei. Hi ha molts cineastes que tinc complets o pràcti-
                               cament complets. Però tinc alguna llacuna empipado-
                               ra en Jean Renoir, Tarkovski, Buñuel i Bergman.
                                   Fins i tot de Woody Allen me’n falten un parell per
                               veure, i això ja passa a ser greu. Recordo que fa molts
                               anys vaig intentar veure Bananas i El dormilega. No sé
                               què va passar, diria que en vaig veure algun tros, però
                               el cas és que no les considero vistes. I em fot. I penso
                               en aquella intensa i pretèrita sensació de joventut,
                               aquella pressa per veure i llegir tot el que pugui i més.
                               Quina sensació tan i tan preciosa. 