dijous 16/07/2020


             2
ELS ANUNCIS DE LA NOSTRA VIDA     A la fresca




                                                                                 ARA
                                Cavalcarem
                                tota
                                la nit
                                Terry (1973)

                                Al seu fantàstic llibre de memòries, No
                                era pecat, Leopoldo Pomés fa una inces-
                                sant i tenaç apologia de l’hedonisme. El
                                que li agradava més era mirar, observar-
                                ho tot, quedar-se embadalit amb les es-
                                purnes de bellesa que li passaven per da-
                                vant i que, si tenia sort, encertava a foto-
                                grafiar amb la seva càmera. Sigui com si-
                                gui, els instants li quedaven fixats a la
                                memòria i al subconscient. Un dels episo-
                                dis més substancials de la seva vida va ser
                                el dia que, recorrent amb cotxe la costa
                                del Garraf, li va passar per davant una
                                aparició: Margit Kocsis, que es conver-
                                tiria en la immortal noia de Terry, la no-
                                ia rossa dalt d’un cavall que, en paraules
                                de Manuel Vázquez Montalbán, va “ero-
                                titzar tot un país”.
                                Desig alcohòlic
                                Els amos dels cellers Terry, propietaris i
                                venedors de cavalls, havien exigit a Pomés
                                que als anuncis del conyac havia d’aparèi-
                                xer un dels seus èquids. Aquella aparició
                                sorgida d’alguna corba libidinosa del Gar-
                                raf prenia cos com a potencial reclam pu-
                                blicitari. Es tractava de fer-la muntar a ca-
                                vall, a pèl, cavalcant, amb la cabellera ros-
                                sa al vent, clamant la seva llibertat. I que
                                cadascú fes les associacions d’idees que
                                desitgés entre el cavall, la noia, el desig
                                eròtic, el desig alcohòlic, etc.
                                   Kocsis va muntar el cavall Descarado II
                                –deunidó, el nom– en tota mena de con-
                                textos: a la platja, en ple bosc de pollan-
                                cres, a la plaça de Sant Marc de Venècia,
                                al costat de la Torre Eiffel, a prop de la ca-
                                tedral de Barcelona... El llom endurit del
                                cavall no va ser un bon aliat de les cuixes
                                         sedoses de la model, que en una
                                          ocasió van quedar quasi en carn
                                          viva per culpa del fregadís durant
                                          les llargues hores de rodatge. Els
                                          eslògans, històrics, no tenen preu.
                                              Exclamació retòrica: “Terry,
                                          me va”. Resposta retòrica: “Usted
                                          sí que sabe!” Més eloqüència que
                                          les pròpies paraules de Pomés re-
                                          sulta impossible: “La primera ve-
                                          gada que vaig filmar la Margit
                                          muntant a cavall la imatge era de
                                          tal bellesa que no vaig poder sinó
                                          veure-la a través del visor mentre
                                          la seguia, de prop, proferint crits
                                          d’entusiasme pel que veien els
                                          meus ulls embadalits i per l’emo-
                                          ció que em produïa tot allò davant
                                          la certesa d’estar tocant el cel”. ◆

                                                           TONI VALL
                                                            PERIODISTA