M E M Ò R I A DOS ANYS DE MILI I SEIXANTA D’AMISTAT Història de la proesa insòlita dels membres de la Companyia d’Escaladors i Esquiadors de Berga, que entre el 1951 i el 1953 van fer el servei militar i durant seixanta anys es van retrobar cada any per celebrar la seva amistat TEXT Toni Vall E l 5 d’abril, en ple confinament, per les mans de l’Horacio, arrugades, cremades en d’utilitzar la mateixa agulla per a tres o quatre Horacio Seguí va fer noranta la seva joventut pels líquids reveladors amb què va persones; el mal estat de les latrines, amb prou anys. Va rebre un devessall de aprendre l’ofici de fotògraf, s’hi escola el pas del feines un forat a terra i la possibilitat molt factible trucades. Setanta o vuitanta, no temps, però els dos anys de la mili no se li han de relliscar i haver-te d’anar a rentar a la riera; o les va comptar. Tothom li volia esborrat de la memòria. aquell oficial barrut que els ordenava recollir els transmetre confort i, de passada, La primera trobada de germanor va ser la del casquets de les bales disparades a les pràctiques assegurar-se que tot li anava bé, 1954 al bar Las Banderas del Poble-sec, pocs mesos de tir per vendre-les després en benefici propi. que tot era al seu lloc malgrat les després de la data oficial de llicenciatura, que va ser D’entre tots aquests records, si n’hi ha un que li ha condicions adverses de la conjectura mundial. el 28 d’abril del 1953. En aquell primer àpat es van quedat gravat per sempre a Santiago Vela són els 2020 L’Horacio viu sol però no se sent gens desvalgut. ajuntar setze comensals. Però aviat el poder de ecos del primer dia, els sorolls, les estretors, la Els seus fills i els seus nets n’estan molt pendents, convocatòria va anar en augment. I es va establir un suor. Un dia de tren de Barcelona a Berga i un dia 25 D’OCTUBRE i de feina no n’hi falta. El Col·legi de Periodistes llindar bastant sòlid: una cinquantena d’assistents. i mig de Berga a la Molina: “Tota la nit dins un prepara una exposició sobre la seva vasta i fasci- Tenint en compte que la companyia superava per vagó de càrrega incomodíssim i, per menjar, una nant obra fotogràfica i ell, amb el cop de mà de la poc el centenar de membres, que aproximadament minsa llauna de carn enllaunada a Extremadura”. Gemma, la seva incondicional ajudant, no para de la meitat fossin fidels –amb altes i baixes puntuals– L’Horacio és un classificador tenaç, convençut classificar i documentar fotos i més fotos. No a la trobada anual és sens dubte tot un èxit. que tot el que es guardi conté una història que tard o debades, Seguí és un dels fotoperiodistes catalans L’abril del 1951 havia començat l’aventura, al d’hora vindrà a tomb explicar. De la mili ho conser- del segle XX d’obra més extensa i prolífica, tant en tren que va sortir de l’Estació de Magòria i va con- va tot, no només els records. Un bon feix de fotos el terreny cultural com, sobretot, en l’esportiu. duir-los fins a la caserna de Berga. Els records de la dels anys de servei, per descomptat, i també de totes Aquests dies l’Horacio només rep la visita pun- mili, que els venen com esclats a la memòria, són les trobades fetes al llarg dels anys. Els fulls de con- tual de la noia que l’ajuda amb les feines de la casa bonics i alhora agres. Bonics perquè els companys tactes i els negatius també, només faltaria tenint en però el telèfon –no tant com el dia de l’aniversari, van aprendre a compartir, a organitzar-se, a opti- compte quina és la seva professió. També les factu- però deunidó– no para de sonar. Família i amics mitzar recursos i a teixir una xarxa de simbiosis res dels restaurants i els autocars, els targetons s’interessen molt per ell, per la seva salut i per la creuades. Així, per exemple, qui tenia habilitat de enviats a tota la companyia fent la convocatòria seva feina. La xerrera no se li acaba i la memòria, fuster polia taulons per poder dormir amb una anual i tota mena de cartes i documentació vincula- al·lucinant, no l’abandona mai. Reconeix que, de mica mes de comoditat. L’Horacio es va convertir da amb tants anys d’activitat amistosa. M’ensenya tant en tant, hi ha una trucada que és una mica més en una mena de coordinador de la companyia –el algunes joies. Per exemple, l’agenda amb els noms, especial. Una trucada que conté l’intangible de van fer cabo– i mirava d’afavorir els companys de les adreces i els telèfons de tots els companys. I, quasi setanta anys d’amistat incondicional. És fatigues en la mesura de les seves pos- al·lucinant, la llibreta amb les anota- Santiago Vela Aliaga, un dels tres membres de la Companyia d’Esquiadors i Escaladors del Batalló sibilitats. Si calia una planxa, doncs es buscava. O vernís per als esquís. O • cions que va fer durant el servei. Els permisos, les visites i les despeses: Catalunya IV destinat a Berga, lleva del 1951, que millorar la comoditat dels matalassos Horacio una tarda de cine, un sopar, un cafè, encara són en aquest món. El tercer és el banyolí Francesc Mir, amb qui encara manté també llar- amb palla de les quadres. O un aparell de ràdio per rebre informació i, de Seguí ho un paquet d’ametlles o un entrepà que li va costar dues pessetes. Poca gues converses telefòniques. Durant dos anys, en plena muntanya i patint passada, amenitzar una mica l’ambi- ent. “Era important aconseguir que guarda tot: broma. Cada soldat tenia una assig- nació econòmica de cinc pessetes dià- fred, una mica més d’un centenar de joves que tothom estigués tranquil, donar i les fotos, els ries. Quatre amb cinquanta se les tiquets i els vorejaven la vintena van compartir tota mena de prendre equitativament, que la con- quedava l’exèrcit en concepte de vivències. Llarguíssims mesos de servei militar van vivència fos bona”, recalca. Això manutenció i allotjament. El resultat: forjar una amistat de ferro i sis dècades ininter- rompudes de retrobaments anuals. Cada any hi incloïa tant gestionar amb mà esquer- ra els permisos i les visites de tota la records quinze pessetes al mes. El desig de l’Horacio és que tot el material docu- havia una trobada de germanor que a tots els que hi companyia com torejar episodis espi- • mental que forma el seu arxiu de la podien anar els feia una il·lusió especial. Estan con- nosos com el dia que a un sergent se li mili i que dona fe amb exhaustivitat vençuts que el seu cas és únic. Qui més qui menys va disparar la pistola i va caldre camu- d’una gran quantitat de detalls, de segur que guarda alguna amistat especial de la mili, flar l’incident perquè passés inadvertit. petites històries mínimes, de misèries i grandeses, qui més qui menys hi ha fet algun col·lega per a tota Hi ha uns altres records, en efecte, menys gus- d’intimitats, pugui ser dipositat a l’Arxiu Fotogràfic la vida. Però més de mig segle de trobades conjun- tosos de rememorar: les males condicions dels de Sant Cugat, la mateixa institució que conté una tes any rere any, de dinars, d’excursions, de visites barracons de la Molina i les exigències a cops, gran part del fons fotogràfic Seguí. culturals, de sortides amb autocar i de fotos de grup patacades i males paraules del sergent que tracta- Olot, Montserrat, Peralada, Banyoles, Amposta, converteixen la seva història en absolutament sin- va els soldats com si fossin vedells; el soroll que Saragossa, Jaca, Poblet... Fins a una seixantena de gular. Si no és un cas únic, poc hi deu faltar. Avui feien les injeccions i el mal, esclar, i la insalubritat llocs han visitat al llarg de tants anys d’un retroba- ARADIUMENGE 1 5 COMPANYS PER SEMPRE A dalt, foto de la Companyia d’Escaladors i Esquiadors de Berga durant el servei militar l’any 1951. A baix, dues fotos de les seves trobades de germanor anual separades per dècades. Arxiu Horacio Seguí ment que es va mantenir fins al 2014, quan encara en la història de la Companyia d’Escaladors de Què els movia? Què els va passar a la mili, que hi havia prou quòrum. Els primers vint-i-cinc anys Berga promoció 1951-1953, n’hi ha una que té un els va marcar tant? Per què tanta tenacitat en la van ser trobades masculines fins que, coincidint pedigrí especial. L’any 1980, coneixedor de les tro- retrobada? Admiració patriòtica? Militarisme? Ni amb tan destacada efemèride, van decidir que seria bades any rere any i de la singular amistat sorgida molt menys són aquestes les motivacions de la un detall bonic convidar les parelles a compartir entre aquells companys del servei militar, el gover- companyia per institucionalitzar i eternitzar les l’àpat i l’excursió. Vela recorda que no li va semblar nador militar de Lleida els va traslladar l’interès de seves trobades al llarg dels anys. L’explicació és una bona idea perquè a ell i a uns quants els feia por conèixer-los personalment. Dit i fet, la trobada en clara i diàfana: l’amistat. que es desvirtués una mica la trobada. El temps no terres lleidatanes es va fer el novembre d’aquell any L’Horacio recorda que va celebrar sense mit- els va donar la raó i ara el Santiago admet el seu i el governador en persona va presidir el dinar. Era ges tintes la supressió del servei militar, moltís- error de percepció. Amb els anys s’hi van anar el general Alfonso Armada. La mateixa persona que, sims anys després d’haver-lo fet ell. “A nosaltres incorporant també fills i nets. La celebració del només quatre mesos després, es va convertir en un ens van robar molts mesos valuosos de la nostra 1978 (la número vint-i-cinc) va ser, en efecte, espe- dels cervells del cop d’estat del 23 de febrer del 1981. vida però, alhora, va ser una experiència molt cial: visita de la companyia i les respectives famílies L’Horacio, esclar, conserva intacta la carta del gene- important per a tots”, conclou. Què és aquesta a la vella caserna on tot va començar. ral, datada el 29 de febrer del 1980, en què li mani- sensació ambivalent, sinó una d’aquelles parado- D’entre totes les històries personals, amistats festava l’admiració per l’amistat demostrada al llarg xes que, al capdavall, fan més intensa, més inte- conservades i anècdotes de tota mena que habiten dels anys i les ganes de conèixer-los personalment. ressant, més apassionada, la vida? 