E L    G R A N      C A R N A V A L



               L’efemèride
               de la bèstia
               Toni Vall




                                                                            Sogetel




               N
                                         o recordo que abans es fes tant i tant
2020




                                         èmfasi en els aniversaris de les
                                         pel·lícules. Ara celebrem els deu
                                         anys, els quinze, els vint, els vint-i-
25 D’OCTUBRE




                                         cinc i si pot ser tots els números
                                         rodons que vagin succeint-se. No és
                                         una mala idea: de fet, així tenim molt
                                         sovint motius per poder recordar
               aquells films que ens agraden molt i també aquells que pot-
               ser ens agraden menys però que també ens han interessat,
               interpel·lat o commogut d’alguna manera. Els policies de la
               nostàlgia, aquells que sempre estan a punt per retreure’ns
               que vivim del passat, tenen en aquesta fal·lera per l’efemèri-
               de un motiu de fonda satisfacció, ja que poden esgrimir les
               seves suspicàcies i la seva mala bava tan sovint com nosaltres
               anem enfarinant-nos en números rodons.
                   Aquesta setmana s’ha esdevingut un instant rellevant en
               aquest sentit. Se celebren els vint-i-cinc anys de l’estrena
               d’El día de la bestia. He llegit un bon grapat de mencions al
               tema. Sobretot a Twitter, on abundem els cinèfils de memò-
               ria llarga i xicletosa. Per explicar-ho d’una manera gràfica: hi
               ha persones que van néixer aquell any 1995 que ja són pares
               o mares. Em fa sentir gran. I, altra vegada, em sembla com si
               fos ahir que la vaig veure al sensacional Cinema Prado de
               Sitges. Era la primera vegada qui hi posava els peus. De fet,
               crec que va ser la meva primera estada en un festival de cine-
               ma. Després, al de Sitges hi vaig anar gairebé vint anys con-
                secutius fins que un any vaig trobar-m’hi cansat i desubicat.
                     Ara recordo aquella primera vegada com a especialment
                  memorable. Em va entusiasmar la pel·lícula d’Álex de la
                   Iglesia. De fet, segurament juntament amb La comunidad,
                    és la que més m’agrada de totes les seves. Es conserva viva,
                    jove, plena d’energia, de força orgànica, gairebé tel·lúrica.
                   Un ritme endimoniat, mai més ben dit, en el retrat apoca-
                  líptic d’un Madrid en ebullició i uns personatges brillants.
                  De la Iglesia continua feliçment en actiu, prolífic, i acaba de
                 presentar –també a Sitges– la seva nova 30 monedas. Un
                 quart de segle, es diu aviat, les noces de plata, una mica de
                corrent d’aire que amb prou feines et despentina. 



                            aradiumenge