O B J VE I CD T AE SR EA GMA BL A VD I AD A



                    A casa vostra
                    encara hi ha
                    algun VHS, oi?
                    Toni Vall




                .
             T.V




                    A
                                            vui hi ha gent,
                                                      gent molta gent,
                                                                   gent que no sap
                                            què era un VHS. Els n’ensenyes un i et
                                            pregunten que què és aquell trasto
2020




                                            immens. Si algú ha vist la pel·lícula
                                            The ring sí que ho sabrà i, llàstima,
23 D’AGOST




                                            immediatament identificarà el car-
                                            tutx amb un artefacte malèfic que
                                            provoca      mort      i    destrucció.
                    Contràriament, se m’acuden pocs objectes que al llarg de
                    la meva vida m’hagin proporcionat més satisfacció, més
                    coneixement, més reforç del pensament, de l’esperit crí-
                    tic, més clarividència en la mirada que aquest objecte
                    quadrangular amb dues bobines blanques que fan avan-
                    çar una primíssima cinta negra impregnada de màgia, o
                    sigui de cinema.
                         Ningú en deia VHS, tots en dèiem vídeo. Existien dos
                    usos del vídeo: reproduir i enregistrar. Veure i gravar,
                    parlant en plata, vaja. Anar al videoclub era, a principis i
                    mitjans dels anys noranta, una necessitat vital per a
                    molts que havíem començat a ser cinèfils. Anar al video-
                    club volia dir llogar vídeos per veure’ls a casa. No hi havia
                    altra manera de fer-ho. No hi havia plataformes digitals,
                    faltava tot un món perquè existissin. Tot just treia el cap
                    el Canal Plus i t’hi havies de subscriure, i no era barat. El
                    videoclub oferia tot un món de possibilitats. Parets i
                    parets empaperades de vídeos i les seves respectives
                    caràtules. Tots volíem llogar les novetats, que arribaven a
                    les prestatgeries mig any, o més, després d’haver desapa-
                    regut de les pantalles de cinema. El temps, llavors, era
                    molt més lent.
                         A casa, si a la tele hi feien una pel·lícula que, per hora-
                    ri, no podíem veure o que volíem guardar amb afany cinè-
                     fil i col·leccionista, teníem l’opció de gravar-la en vídeo.
                      Es feia comprant cintes de VHS verges i prement la tecla
                      REC de l’aparell de vídeo. Quantes cinefílies es van for-
                    jar d’aquesta manera! Quantes històries contenen aques-
                    tes estranyes i aparatoses carcasses negres que semblen
                    rampoines de l’any de la picor.
                         A casa vostra, al fons d’un calaix del moble de la sala o
                    a dins d’una capsa oblidada a l’altell, encara hi queda
                    algun VHS, n’estic segur. 



                              aradiumenge