E L    G R A N      C A R N A V A L



                 ‘Patria’ i les
                 ficcions d’ETA
                 Toni Vall




                                                                               HBO




                 C
                                        om tantíssima gent, he vist Patria d’una
                                        revolada i m’han interessat de nou
                                        alguns elements que ja fa temps que tinc
                                        observats en la gran varietat de ficcions
2020




                                        que s’han fet sobre ETA. Potser me
                                        n’esperava alguna cosa més enllà de la
                                        innegable solidesa narrativa que demos-
15 DE NOVEMBRE




                                        tra, algun atreviment en el sentit narra-
                 tiu i, sobretot, descriptiu de les situacions i els personatges. A
                 més de la solemnitat de fons i de forma, tal vegada més apos-
                 ta per la poètica, més treball d’imatge, alguna cosa, en fi, més
                 sorprenent que apaivagués la sensació de previsibilitat que
                 acompanya un metratge molt digne i un visionat agradable.
                 La gran feina de la sèrie són els personatges i, en conseqüèn-
                 cia, la manera com els actors els treballen. Un treball esplèn-
                 did, aquest darrer. L’aposta més sensible del producte,
                 d’acord amb la novel·la que adapta, és fer visible tots els pati-
                 ments que l’existència d’ETA va provocar. El patiment pels
                 assassinats i també el patiment dels pares que tenen fills
                 immersos en la lluita armada. Posa els pèls de punta la conni-
                 vència del poble amb els propòsits de la banda d’assassins.
                 Em temo, però, que per a qui hagi llegit una mica sobre ETA o
                 vist algunes pel·lícules i documentals, això no serà especial-
                 ment sorprenent.
                     Recordo el fantàstic reportatge que Albert Om va fer en
                 complir-se els vint anys de l’atemptat de Vic. S’hi explicava
                 que a Gernika van rebre com a herois els cadàvers dels dos
                 terroristes morts. Recordo també Tiro en la cabeza, el film
                 de Jaime Rosales que seguia la vida quotidiana dels assas-
                 sins de dos policies francesos. Recordo també l’atreviment i
                  fredor d’Operació Ogre, el film de Gillo Pontecorvo sobre
                  l’assassinat de Carrero Blanco, rodat només sis anys des-
                    prés dels fets.
                         Tothom parla de les mares, però a mi de Patria em
                      colpeix sobretot el dol sord i callat del Josean, el pare
                      del terrorista. Són tan interessants, sempre, les sensaci-
                     ons que un desconeix, les paradoxes que et fan pensar
                    més enllà dels teus morros. Tens clar que n’hi havia uns
                    que mataven i uns que morien. Que uns eren uns delin-
                   qüents i els altres les seves víctimes. I llavors també hi
                   havia unes altres víctimes. No morien però quedaven taca-
                  des de per vida. 



                              aradiumenge