22 DILLUNS, 20 DE JULIOL DEL 2020 ara cultura LITERATURA Marsé amb sabatilles tenció concreta. Era tan sols un Opinió grup d’amics, inquiets, que espera- ven el final de quatre dècades omi- TONI VALL noses. Durant uns anys Juan Mar- BARCELONA sé podia seure cada nit a la barra ve- llutada de granat mentre conversa- va amb els seus amics i dins del cap m va rebre amb bata i sa- li repicaven els passatges a mig es- E batilles i el diari a mig llegir a la mà. Em va fer seure al seu despatx, en- mig de tots els seus lli- bres i records. Fotos de Rita Hay- worth penjades a les parets, una amb el seu gran amic Jaime Gil de criure del que estava imaginant, La oscura historia de la prima Montse o Si te dicen que caí. No vam poder evitar parlar tam- bé de cine. Li vaig parlar d’una en- trevista a Víctor Erice en un núme- ro de Bocaccio. De quan va estrenar- Biedma i una altra amb Vázquez se El espíritu de la colmena. Aquell Montalbán i el Perich dels anys de la record el va sorprendre. Molts anys revista Por Favor. Ja estava malalt, després, van treballar plegats en el la salut delicada i diàlisi cada setma- guió d’El embrujo de Shanghai. No na. Ja no tenia vida social ni dona- es van entendre. La meticulositat va entrevistes. La seva filla Berta em obsessiva d’Erice no casava amb la va ajudar a fer que volgués veure’m plars de la revista Bocaccio, de la sultoris sentimentals, notes de safa- Juan Marsé al d’algú que ja arrossegava decepci- per parlar una estona de Bocaccio, qual va ser el redactor en cap gràci- reig, qüestionaris impossibles, re- despatx de casa ons amb totes les adaptacions al ci- la mítica boîte del carrer Muntaner es a la recomanació que Rosa Regàs lats eròtics. De tot. Amb versatilitat, seva en una ne de les seves novel·les. Em va de- sobre la qual jo estava fent un llibre. va fer al seu germà Oriol i a José Ila- estil, ironia, subversió. imatge d’arxiu manar si li podia enviar escanejada “No sé si podré ajudar-te gaire, Bo- rio, l’editor de la publicació. “Allà hi del 2013. ACN aquella entrevista. I tant que sí. caccio eren sobretot copes i amics i fèiem entrar de tot, escrivíem de tot, Molta conya Mai podré oblidar aquell matí de aquestes coses s’expliquen ràpid”. I amb una sola condició: fer-ho amb Això va ser per a ell Bocaccio i la dissabte. Aquella hora i escaig en un tant que em va ajudar. molta conya”. I sí, Marsé va escriu- Gauche Divine: molta conya, mol- pis del carrer Bailèn. En un moment Li vaig portar uns quants objec- re molt a Bocaccio. Signant amb el tes ganes de passar-ho bé i d’expli- de la conversa li va venir de gust re- tes que el van fer recordar. Una tar- seu nom però també amb multitud car coses noves. Igual que tots els passar mentalment alguns instants geta de la presentació a Bocaccio de de pseudònims: Samuel Cramer, que hi van pertànyer, mai es va del seu trajecte: “Què feia jo en La muchacha de las bragas de oro, Popea Smith i també Juan Faneca, prendre la Gauche seriosament, aquells anys?” El temps d’un artista la pel·lícula de Vicente Aranda, no el seu nom de naixement. Va escriu- mai va considerar que allò fos un irrepetible fent-se corpori al meu pas la novel·la. Uns quants exem- re-hi entrevistes, peus de foto, con- moviment programàtic amb cap in- davant. Inoblidable, sí.e