El Miocè inferior de la conca del Vallès-Penedès: un registre excepcional dels canvis climàtics i faunístics Isaac Casanovas i Vilar,1, 2 Sílvia Jovells i Vaqué,2 Daniel De Miguel Cascán,2, 3 Joan Madurell Malapeira,2 Marc Furió Bruno,2 Lars W. Van den Hoek Ostende,4 Àngel Hernández Luján,4, 5 Óscar Sanisidro Morant,6 Israel García Paredes,2, 6 Josep M. Robles Giménez,2 Lluís Cabrera Pérez,7, 8 Miguel Garcés Crespo,7, 8 i David Martínez Alba2 Resum: Les intervencions paleontològiques recents han mostrat que el registre de vertebrats continentals del Miocè inferior de la conca del Vallès-Penedès és molt més ric i continu del que es pensava. Avui dia es coneixen una vintena de jaciments que han lliurat tant microvertebrats com macrovertebrats. Els nostres estudis biostratigràfics han permès una datació precisa dels diferents jaciments i també dels principals esdeveniments faunístics i climàtics. Paraules clau: Miocè inferior, península Ibèrica, biostratigrafia, paleoecologia, paleontologia de vertebrats, mamífers fòssils 1. Autor de correspondència: isaac.casanovas@icp.cat 2. Institut Català de Paleontologia Miquel Crusafont, Sabadell. 3. Fundación ARAID, Universidad de Zaragoza, Saragossa. 4. Naturalis Biodiversity Center, Leiden, Holanda. 5. Univerzita Komenského, Bratislava, Eslovàquia. 6. Universidad de Alcalá, Alcalá de Henares, Madrid. 7. Facultat de Ciències de la Terra, Universitat de Barcelona, Barcelona. 8. Institut Geomodels, Universitat de Barcelona, Barcelona. Casanovas, I. [et al.] • El miocè inferior de la conca del Vallès-Penedès 140 1. Introducció boscidis (elefants), els hiracoïdeus (damans) i els tubulidentats (porcs formiguers). A la vega- El Miocè inferior fou una època convulsa en da, ordres de mamífers que havien desaparegut l’àmbit climàtic i geogràfic. Pel que fa al cli- d’Europa, com els primats, van sobreviure a ma, prosseguí la tendència general vers l’es- l’Àfrica, on seguiren evolucionant. Fa uns 18- calfament global que ja s’havia iniciat durant 19 Ma la placa afroaràbiga col·lidí amb Anatò- l’Oligocè superior, fa uns 28 Ma (Zachos et lia (Turquia) i va permetre així la dispersió de al., 2001). Així, el casquet polar antàrtic es va faunes de mamífers entre ambdós continents fondre parcialment i el nivell de l’aigua dels (Popov et al., 2004; Sen, 2013). Els proboscidis oceans se situà diversos metres per sobre de es dispersaren ràpidament per tot el món i van l’actual. Aquesta tendència a l’alça culminà fa arribar fins a Amèrica del Nord, mentre que entre 17 i 15 Ma en un episodi conegut com els primats, particularment els grans antro- l’Òptim Climàtic del Miocè Mitjà, quan les pomorfs, es van estendre per Euràsia, on van temperatures mitjanes dels oceans se situaren experimentar una important radiació durant uns quatre graus centígrads per sobre de les ac- el Miocè mitjà i principis del superior. D’altra tuals (Zachos et al., 2001). D’aleshores ençà, la banda, grups que avui associem als boscos i tendència general del clima global, per bé que sabanes africans, com els bòvids i els giràfids, amb fluctuacions, ha estat un refredament pro- tenen el seu origen a Euràsia i envaïren el con- gressiu fins a l’actualitat. A més, en el decurs tinent en aquest moment. del Miocè inferior s’esdevingueren una sèrie Les successions del Miocè continental de d’importants canvis en la geografia de les regi- Catalunya, particularment les de la conca del ons del Mediterrani. Entre aquests destaca l’es- Vallès-Penedès, figuren entre les més comple- tabliment d’una connexió entre l’Àfrica i Eurà- tes i ben conegudes d’Euràsia. Aquesta conca sia mitjançant el Pròxim Orient. L’Àfrica havia és famosa internacionalment pels seus nom- estat aïllada d’Euràsia durant tot el Cenozoic, brosos i rics jaciments de mamífers fòssils i per fet que explica que hi evolucionessin una sèrie ser l’àrea tipus del Vallesià, una de les edats d’ordres de mamífers autòctons com els pro- paleomastològiques que formen el Miocè su- Casanovas, I. [et al.] • El miocè inferior de la conca del Vallès-Penedès 141 perior europeu (per un resum actualitzat, ve- Marcelin Boule, Charles Depéret i Jean Albert geu Casanovas-Vilar et al., 2016a). El registre Gaudry, que hi reconegueren diverses espèci- de la conca del Vallès-Penedès comprèn pràc- es de rosegadors, artiodàctils i rinoceròtids. ticament la totalitat del Miocè, però ha estat Aquestes restes es dipositaren al Museu de estudiat de manera desigual. Coneixem par- Geologia del Seminari Conciliar de Barcelona ticularment bé el lapse de temps que s’allarga i desgraciadament totes, a excepció del frag- de finals del Mio­cè mitjà (Aragonià superior) ment de tíbia de rinoceròtid, es perderen el fins a principis del Miocè superior (Vallesià), 1936 durant la destrucció i saqueig del museu és a dir, entre 12,5 i 9 Ma. Es disposa d’una per part de grups anarquistes en iniciar-se la rica mostra de desenes de milers d’exemplars Guerra Civil (Reguant i Serra, 2004). Després i la majoria de jaciments s’han pogut situar en d’aquest treball fundacional, les localitats del un marc cronològic detallat emprant dades Miocè inferior van ser objecte de ben pocs bioestratigràfiques i magnetostratigràfiques estudis durant dècades. (Casanovas-Vilar et al., 2016a, b). Per contra, A mitjans del segle xx un equip de pale- el registre del Miocè inferior ha rebut molta ontòlegs format per Miquel Crusafont Pairó, menys atenció, tan sols s’han mostrejat inten- Josep F. de Villalta i Jaume Truyols, vinculats sivament unes quantes localitats i, per bé que inicialment al Museu de Sabadell, prospectà se n’ha pogut establir l’edat relativa (Agustí et intensivament els afloraments miocens de la al., 1985; Casanovas-Vilar et al., 2016a), encara conca del Vallès-Penedès, inclosos els dipòsits cal constrènyer aquesta datació, com s’ha fet en del Miocè inferior. A aquests últims dedica- el cas de les successions més recents. L’estudi ren una extensa monografia (Crusafont et al., de les faunes del Miocè inferior a Catalunya 1955) que es divideix en dues parts principals: és vital per comprendre i datar els importants estratigràfica (a càrrec de Truyols i Crusafont) canvis faunístics i climàtics que succeïren. i paleontològica (a càrrec de Crusafont i Villal- Amb aquests objectius, des de l’Institut Ca- ta). A la part estratigràfica s’inclouen mapes i talà de Paleontologia Miquel Crusafont (ICP) talls geològics i es para especial atenció a la si- durant la darrera dècada el nostre equip ha dut tuació dels dipòsits del Miocè inferior per sota a terme una important tasca de prospecció, de les fàcies marines del Miocè mitjà. A la part mostratge, excavació i estudi que resumim en paleontològica es descriuen fins a 46 espècies aquest article. diferents de mamífers, de les quals 10 eren no- ves per a la ciència. També s’amplia el nombre de jaciments, ja que s’afegeixen nombrosos ja- 2. Antecedents històrics ciments entorn de Castellbisbal, Esparreguera, Gelida, Martorell, el Papiol, Rubí i Sant Cugat L’estudi dels vertebrats del Miocè inferior de del Vallès. Un cop publicada aquesta mono- Catalunya es remunta als inicis de la paleon- grafia Crusafont i col·laboradors deixaren for- tologia a casa nostra, a finals del segle xix ça de banda els jaciments del Miocè inferior, amb el treball fundacional de mossèn Jaume més pobres que els del mitjà i superior. Tan Almera (1898, 1899). Aquest notable geòleg sols esporàdicament es donen a conèixer no- del Seminari Conciliar de Barcelona cita la ves localitats del Miocè inferior de la conca, troballa d’escasses restes de mamífers fòssils com és el cas de la Costa Blanca II a Martorell recuperades a les antigues mines de lignit de (Crusafont Pairó et al., 1968). Subirats (les anomenades Mines de la Font- Més tard Golpe-Posse (1974) revisa la fau- santa, ben a prop d’on avui hi ha el jaciment na de totes les localitats amb suïformes del dels Casots) i a les explotacions d’argiles en- Miocè del Vallès-Penedès i en publica llistes torn de Rubí i Valldoreix (Ca n’Obac, Mas actualitzades, mentre que Cabrera (1979) en Gener i Mas Sunyer). Almera deixà la iden- detalla l’estratigrafia i descobreix alguns nous tificació del material en mans d’alguns dels jaciments, com el Turó de les Forques (Castell- paleontòlegs més il·lustres del seu temps, com bisbal), Sant Andreu de la Barca i Can Martí Casanovas, I. [et al.] • El miocè inferior de la conca del Vallès-Penedès 142 Vell (Gelida). Jordi Agustí, en el marc de la seva cipalment de cara a recuperar restes de micro- tesi doctoral, descrigué detalladament la fauna vertebrats. També es descobriren diversos nous de rosegadors del Miocè inferior de la conca jaciments i es dugueren a terme diverses cam- (Agustí, 1981, 1983) i la utilitzà per precisar panyes d’excavació sistemàtica del de les Cases l’edat dels diferents jaciments (Agustí, 1981, de la Valenciana (Gelida). Paral·lelament, s’han 1982). Això no obstant, a mesura que s’avança realitzat prospeccions magnetostratigràfiques en l’estudi de les successions continentals del als dipòsits del Miocè inferior i mitjà de l’Alt Vallès-Penedès, cada cop destaca més la po- Penedès, el Vallès Occidental i el Baix Llobre- bresa de les localitats del Miocè inferior en- gat. La combinació d’aquestes dades magneto- front de les del Miocè mitjà i superior de la estratigràfiques amb estudis bioestratigràfics mateixa conca (Agustí et al., 1985). Per sort, permetrà acotar l’edat de nombrosos jaciments aquesta situació canviarà amb la descoberta de la conca del Vallès-Penedès, així com la dels del jaciment dels Casots (Subirats), amb una principals esdeveniments faunístics i climàtics riquesa comparable a la de les localitats més del Miocè inferior. fructíferes de la conca. Fou excavada intensi- vament durant la dècada dels noranta per un equip de l’Institut de Paleontologia M. Cru- 3. Materials i mètodes safont de Sabadell (IPS; precursor de l’actual ICP) dirigit per Salvador Moyà-Solà que va re- Les intervencions paleontològiques primera- sultar en la recuperació de milers de restes de ment s’ocuparen de prospectar intensivament microvertebrats i macrovertebrats, incloent-hi les successions del Miocè inferior de la conca rèptils, aus i mamífers (Casanovas-Vilar et al., del Vallès-Penedès en repetides campanyes 2011b; Moyà-Solà i Rius Font, 1993). En gene- l’any 2011 i entre el 2014 i el 2017. Això permeté ral la preservació és molt bona i ocasionalment situar adequadament la pràctica totalitat de les apareixen esquelets parcials semiarticulats. Els localitats conegudes i avaluar-ne l’estat de con- Casots és la localitat típica per a diverses espè- servació, a més de descobrir alguns nous jaci- cies de mamífers (vegeu més avall) i un dels ments. En paral·lel es dugué a terme un estudi principals jaciments del Miocè inferior euro- estratigràfic detallat i, en algunes seccions, un peu, per bé que gran part del material recupe- mostratge magnetoestratigràfic. Aquestes sec- rat encara està pendent d’estudi. cions inclouen llargues sèries, generalment de A la dècada dels noranta l’ICP prospectà diversos centenars de metres, a la Costa Blan- algunes localitats del Miocè inferior a fi d’ob- ca (Castellbisbal), Gelida, Martorell-Abrera, el tenir mostres per a l’estudi de micromamífers. Molí de Can Calopa (Rubí) i el Papiol (M. Gar- Aquestes inclouen les Escletxes del Papiol i Vi- cés, dades inèdites). Atès el seu valor biostrati- lobí del Penedès, que han lliurat col·leccions gràfic, es dedicà especial atenció al mostratge prou riques i que encara són inèdites. D’altra per recuperar micromamífers. Per fer-ho, pri- banda, el 1996 s’excavà el jaciment de Sant merament és necessari avaluar quins nivells es- Andreu de la Barca (Agustí i Galobart, 1997), tratigràfics poden ser favorables en funció de una rica localitat que data del Ramblià (prin- criteris que consideren la seva litologia i con- cipis del Miocè inferior) i que actualment ha text deposicional. En el cas que ens ocupa, els desaparegut. Finalment, entre el 2011 i el 2017 nivells argilosos dipositats en medis lacustres el nostre equip reprengué la prospecció de les o pantanosos es mostraren altament produc- formacions del Miocè inferior de la conca del tius. A cada jaciment es recollí una mostra de Vallès-Penedès en el marc de diversos projectes prova d’uns 75-100 kg de sediments superfi- de recerca, alguns finançats pel Departament cials i, en cas que els resultats fossin positius de Cultura de la Generalitat de Catalunya. La i considerant la riquesa i interès del jaciment, nostra atenció se centrà a avaluar l’estat de es procedí a recol·lectar una mostra definitiva conservació dels jaciments coneguts i mostre- molt més gran, en alguns casos superior a la jar-los emprant metodologies modernes, prin- tona de sediments. Per processar les mostres, Casanovas, I. [et al.] • El miocè inferior de la conca del Vallès-Penedès 143 tant les de prova com les definitives, és neces- fòssil, delimitar-ne l’extensió i aplicar, en cas sari dur a terme un laboriós rentat i sedassat de que escaigués, materials consolidants i/o ad- sediments. Per fer-ho primer es disgreguen les hesius. S’emprà el consolidant Paraloid® B-72 mostres en aigua dins de cubetes durant unes dissolt en acetona al 5% i en alguns casos un hores, i seguidament es renten amb mànegues adhesiu nitrocel·lulòsic, que és reversible, ja a pressió utilitzant un sedàs especial. Aquest que es pot dissoldre en acetona. Ateses les di- consta de diferents safates esglaonades amb mensions relativament petites dels exemplars mides de malla decreixents (2,5 mm, 1 mm i recuperats, en cap cas fou necessari extreure 0,5 mm). Així se separa el fang i la fracció de peces en grans blocs protegits amb escuma de granulometria inferior als 0,5 mm. El sediment poliuretà (el que en argot paleontològic s’ano- resultant, anomenat concentrat, representa de menen mòmies). Paral·lelament, tot el sedi- vegades menys d’una desena part del volum ment remogut durant l’excavació fou rentat original, i encara es pot reduir més fent-ne un i sedassat. segon rentat o atacant-lo amb àcids si fos ne- Per últim, cal destacar que una gran part del cessari. Després segueix la feixuga i llarga tasca temps i recursos d’aquest projecte es dedicaren de triatge, en què s’examina el sediment sota a la revisió, preparació i catalogació de les col· un estereomicroscopi per tal de separar-ne les leccions de microvertebrats recuperades per restes fòssils, generalment petits ossos i dents. l’IPS durant les dècades dels vuitanta i noran- Finalment, les restes recuperades s’etiqueten i ta. Aquestes comprenen centenars d’exemplars es preparen per a l’estudi les dents postcani- provinents de diversos jaciments, incloent-hi nes (premolars i molars) de petits mamífers, les riques col·leccions de Sant Andreu de la les peces més diagnòstiques. Aquestes es fixen Barca, els Casots, Vilobí del Penedès, les Es- amb un adhesiu no greixós sobre peces d’un cletxes del Papiol i el paleocarst de la Gornal. joc de construcció (tipus Lego®) en què s’anota En el marc d’aquest projecte s’han preparat per el número de catàleg. a l’estudi i identificat de manera provisional En el marc d’aquestes campanyes també més de 5.100 restes de micromamífers de di- es recol·lectaren restes de macrovertebrats en verses localitats del Miocè inferior i principis superfície i s’organitzà una excavació sistemà- del Miocè mitjà. tica al jaciment de les Cases de la Valenciana (Gelida). Es realitzaren fins a tres campanyes d’excavació (2012, 2014 i 2015) que resulta- 4. Situació i context geològic ren en la recuperació de centenars de restes de macrovertebrats. En aquest cas se seguí la Tots els jaciments coneguts del Miocè inferior metodologia estàndard d’una excavació pa- de Catalunya se situen a la conca del Vallès- leontològica, parant especial atenció a l’enre- Penedès i subconques associades, com la pe- gistrament de la informació associada, bàsica tita fossa de Sant Andreu de la Barca (fig. 1). per a eventuals estudis tafonòmics. Així s’en- La conca del Vallès-Penedès es formà en el registrà la posició estratigràfica de les restes i context de l’obertura de la Mediterrània occi- la seva situació a l’espai (en coordenades x, y dental iniciat a l’Oligocè (Cabrera et al., 2004, i z) respecte a una referència fixa. En el cas de 2010; Roca et al., 1999). Aquest procés es deri- les restes amb una clara dimensió més gran, va de la subducció de l’escorça de l’antic oceà també s’anotà la seva orientació respecte el Mesozoic de Tetis per sota de la placa ibèri- nord i cabussament. Es dividí la zona d’exca- ca i que s’originà com a conseqüència de la vació en quadres d’un metre de costat i se’n convergència entre les plaques tectòniques de realitzà una planimetria detallada mostrant l’Àfrica i Euràsia, iniciada ja al Cretaci superi- la disposició de tot el material identificable or. Els processos tectònics reactivaren les an- o de més de 10 cm. Durant l’excavació se se- tigues falles normals de les serralades costa- guí un estricte protocol de conservació pre- neres catalanes, formades durant el Mesozoic, ventiva consistent a netejar la superfície del que van generar una sèrie de conques de tipus Casanovas, I. [et al.] • El miocè inferior de la conca del Vallès-Penedès 144 Figura 1. Mapa geològic simplificat de la conca del Vallès-Penedès on s’indiquen els principals jaciments del Miocè inferior i principis del Miocè mitjà. Els sediments del Miocè inferior apareixen marcats en color roig i afloren sobretot al marge meridional de la conca. Els acrònims pels diferents jaciments són: CB, la Costa Blanca; CCW, Can Cabanes Oest; CJ, Can Julià; CLA, Paleocarst de Clariana; CMV, Can Martí Vell; CS, els Casots; CSU, Cal Sutxet; EC, el Canyet; LCV1, les Cases de la Valenciana (nivell 1); MC, el Molí de Can Calopa; MOR1, la Riera del Morral (nivell 1); PA, les Escletxes del Papiol; SAB1, Sant Andreu de la Barca (nivell 1); SM, Sant Mamet; TFR1, el Turó de les Forques (nivell 1); VI, Vilobí del Penedès. Modificat a partir de Casanovas-Vilar et al. (2016a). graben paral·leles a la costa, com les conques finals del Miocè mitjà i principis del superi- del Camp de Tarragona, el Pla de Barcelona or; fig. 1-2). Posteriorment a la seva sedimen- i el Vallès-Penedès. El rebliment sedimentari tació, aquestes unitats foren erosionades en d’aquestes conques es produí sobretot durant alguns sectors i recobertes per dipòsits d’edat el Miocè i el Pliocè. pliocena i quaternària (fig. 1). La totalitat de Pel que fa al Vallès-Penedès, per norma jaciments de vertebrats continentals del Mi- general el registre sedimentari del Miocè es ocè inferior està inclosa en els anomenats divideix en tres grans unitats litoestratigràfi- Complexos Continentals Inferiors (CCI; fig. ques d’edats diferents (Cabrera, 1981; Cabrera 1). La seva sedimentació s’inicià al Ramblià i Calvet, 1990; Cabrera et al., 1991, 2004): els mitjançant ventalls al·luvials procedents dels Complexos Continentals Inferiors (del Miocè relleus meridionals del marge de la conca (fig. inferior), els Complexos Marins i de Trans- 3). Atesa la seva proximitat als antics marges ició (sobretot de principis del Miocè mitjà) tectònicament actius de la conca, els dipòsits i els Complexos Continentals Superiors (de del Miocè inferior han estat sotmesos a un in- Casanovas, I. [et al.] • El miocè inferior de la conca del Vallès-Penedès 145 tens procés de fracturació que els ha compar- mont, mentre que els conglomerats supraja- timentat en diversos blocs, fet que dificulta la cents correspondrien ja a àrees de ventall al· correlació entre les successions reconegudes a luvial proximal, amb una àrea font situada als cada un i determinar-ne la potència i l’exten- relleus meridionals. sió (Cabrera, 1981; Cabrera et al., 1991). Les La Unitat Detríticocarbonatada (UDC) successions que afloren dels CCI descansen és una unitat discontínua que aflora a diver- sobre un basament paleozoic al Vallès, men- sos indrets de la conca, com el Turó de Can tre que al Penedès ho fan sobre materials del Calopa a Rubí, la Costa Blanca a Castellbis- Mesozoic. bal i els Casots a Subirats. La seva potència Novament, es reconeixen diverses unitats també és variable, mesura entorn de 150 m litoestratigràfiques dins els mateixos CCI a l’àrea de Rubí i d’uns 65 m a Castellbisbal, (Cabrera, 1979, 1981; Agustí et al., 1985). per exemple. Consta d’una part basal definida La més antiga és la Unitat Detrítica Inferior per lutites de color vermell vinós que cap al (UDI), que presenta una potència molt vari- sostre presenten decoloracions grises i blavo- able: és sols de pocs metres a Castellbisbal i ses. Després segueix un potent tram de car- arriba a diverses desenes de metres a Rubí. bonats de color ocre intercalats amb lutites Consta de diferents subunitats, de les quals d’un to gris. També poden aparèixer dipòsits la primera està definida per bretxes granosu- de guix generalment al sostre dels carbonats portades generalment de color vermell vinós (per exemple a la Costa Blanca). El sistema o en alguns casos grises. Sobre les bretxes hi lacustre de Subirats forma part de la UDC i trobem conglomerats també granosuportats presenta unes característiques distintives (Ca- del mateix color amb bases erosives acana- brera, 1979, 1981; Agustí i Cabrera, 1980). No lades i de poca continuïtat lateral. Cabrera s’hi observen dipòsits de guixos i consta prin- (1979, 1981) interpreta la subunitat de bret- cipalment de lutites grises i ocres ocasional- xes basals com dipòsits col·luvials de peu de ment intercalades amb nivells de carbonats i Figura 2. Esquema estratigràfic general dels dipòsits del Miocè inferior i principis del mitjà de la conca del Vallès-Penedès mostrant les principals unitats litostratigràfiques (modificat a partir de Cabrera et al., 1991 i De Gibert i Casanovas-Vilar, 2011). Noteu l’existència de diversos sistemes lacustres al Miocè inferior que contenen la majoria de localitats. Per als acrònims dels diferents jaciments vegeu la figura 1. Casanovas, I. [et al.] • El miocè inferior de la conca del Vallès-Penedès 146 lignits de poca potència. En aquesta unitat se positats en sabkhas litorals (Ortí i Pueyo, 1976; situen els principals jaciments de mamífers Agustí et al., 1990). El jaciment paleontològic del Miocè inferior del Vallès-Penedès, inclo- de Vilobí del Penedès se situa just per sobre ent-hi no només els Casots sinó també els de d’aquesta unitat de guixos. Can Julià, Can Martí Vell i les Cases de la 2. La successió marina del Langhià (inicis Valenciana a Gelida (Casanovas-Vilar et al., del Miocè mitjà, 16-13,6 Ma) és la més ben 2016a; Jovells-Vaqué et al., 2018). En conjunt representada, tant per la seva distribució ge- s’interpreten com zones distals de ventalls al· ogràfica com per la seva potència estratigràfi- luvials on coexistien planes d’inundació amb ca. Afectà tota la conca i en el seu punt àlgid ambients palustres i lacustres generalment el mar arribà fins a Cerdanyola del Vallès. En efímers. A la subconca de Sant Andreu de la aquestes localitats hi trobem dipòsits formats Barca hi afloren dipòsits d’edat i caracterís- per sorres i lutites dipositades en ventalls cos- tiques similars que també són rics en fòssils taners relacionats amb sistemes al·luvials amb de vertebrats. capçalera als relleus septentrionals de la conca. Finalment, la Unitat Detrítica Superior Aquests dipòsits passen lateralment a fàcies de (UDS) destaca com la més potent de les tres margues grises blavoses molt riques en fauna, que defineixen els CCI (Cabrera, 1979, 1981; principalment mol·luscs. Contemporàniament Agustí et al., 1985; Cabrera et al., 1991): arri- a aquests sistemes terrígens es desenvoluparen ba a assolir gairebé 600 m de potència i aflora extensos dipòsits de plataforma carbonatada al sector del Vallès i el Baix Llobregat (Rubí, al Penedès (Castellet i la Gornal, Sant Sadurní Martorell; Parcerisa i Duocastella, 2002). Està d’Anoia) i fins i tot en alguns punts del Vallès formada per alternances de conglomerats, Occidental (el Papiol). Al marge sud-est de la gresos i lutites de color vermell o ataronjat. conca s’hi formà un sistema d’esculls coral·lins Cabrera (1979, 1981) interpreta aquesta uni- franjants que arriba a assolir una longitud total tat com a corresponent a fàcies de mitjanes a de 20 km i una amplada màxima d’entre 1 i 2 distals de ventalls al·luvials, però que tindrien km i que aflora especialment bé a la zona de una àrea font situada als relleus septentrionals Castellet i la Gornal, on arriba a assolir una de la conca i un radi més gran de distribució potència màxima de 60 m (Permanyer, 1990; de sediments que els associats a la UDI. La Cabrera et al., 1991; Domènech et al., 2011). Als UDS és molt pobra en contingut fòssil, per bé petits alts estructurals de la conca també s’hi que hi podríem situar les localitats del Papiol formaren petits sistemes d’esculls en pinacle i Sant Mamet a Sant Cugat del Vallès (vegeu (Sant Pau d’Ordal, Sant Sadurní d’Anoia; Per- més avall). manyer, 1990; Cabrera et al., 1991; Domènech Els CCI del Miocè inferior estan recoberts et al., 2011). de manera discordant pels Complexos Marins 3. El tercer conjunt d’unitats marines cor- i de Transició (CMT) que es relacionen amb els respon a plataformes mixtes (detríticocarbona- diversos polsos eustàtics que van permetre que tades) que daten del Serraval·lià (Miocè mitjà) les aigües marines envaïssin la conca des del i que sols afloren prop del marge sud-oest de seu marge sud-oest, connectat al Mediterrani la conca (entorn del Vendrell). Recentment, les (fig. 3). Durant el Miocè es poden reconèixer nostres prospeccions han demostrat la presèn- fins a tres seqüències sedimentàries marines cia de dipòsits marins que daten d’inicis del (Agustí et al., 1990; Cabrera et al., 1991; De Gi- Tortonià a punts de l’Alt Penedès (Sant Jaume bert i Casanovas-Vilar, 2011; Casanovas-Vilar de Domenys, Torrelles de Foix; Casanovas- et al., 2019): Vilar et al., 2019). 1. La més antiga data del Burdigalià superi- Finalment, sobre les diferents unitats dels or (finals del Miocè inferior) i presenta una ex- CMT es desenvoluparen durant el Serraval·lià tensió limitada a l’àrea de l’Alt Penedès. Aques- i el Tortonià (Miocè mitjà i superior) els ano- ta seqüència inclouria unitats d’evaporites, els menats Complexos Continentals Superiors anomenats guixos de Vilobí del Penedès, di- (CCS), novament definits per dipòsits de ven- Casanovas, I. [et al.] • El miocè inferior de la conca del Vallès-Penedès 147 Figura 3. Evolució paleogeogràfica de la conca del Vallès-Penedès durant el Miocè. A) La conca a finals del Miocè inferior (fa entre 20,4 i 16 Ma). Noteu el desenvolupament de zones lacustres a les àrees més deprimides de la conca B) La conca durant el màxim transgressiu del Langhià (principis del Miocè mitjà, fa entre 16 i 13,8 Ma). Els ambients marins soms (en groc) arriben fins al Vallès Occidental, i es desenvolupen diversos sistemes d’esculls franjants vorejant els relleus del marge sud-est de la conca. C) La conca durant el Miocè superior (fa entre 11,6 i 6,8 Ma). En enretirar-se les aigües del mar s’ha restablert la sedimentació continental per mitjà de ventalls al·luvials que tenen la capçalera situada als relleus del marge septentrional de la conca. Modificat a partir de De Gibert i Casanovas-Vilar (2011). talls al·luvials. Els sistemes de ventalls tenien 5. Els jaciments de vertebrats generalment un radi important i la seva àrea continentals: situació, context font se situava als relleus del marge septentri- geològic i edat onal de la conca (fig. 3). Tot i que l’ambient sedimentari és similar, la litologia dels CCS difereix de la dels CCI pel fet que no hi predo- 5.1. Els jaciments del Ramblià minen els tons rojos intensos, sinó que hi són més freqüents els ocres, grocs i grisos (Agustí Els dipòsits d’aquesta edat afloren sols al sector et al., 1985; Cabrera i Calvet, 1990; Cabrera et del Vallès de la conca, concretament en una al., 1991; De Gibert i Casanovas-Vilar, 2011). petita franja adossada als relleus de la Serra- Els CCS inclouen la majoria de jaciments amb lada Litoral (fig. 1). Les successions estan afec- mamífers fòssils de la conca del Vallès-Penedès tades per falles més o menys importants que (Casanovas-Vilar et al., 2016a). sovint les han desplaçat en blocs inconnexos Casanovas, I. [et al.] • El miocè inferior de la conca del Vallès-Penedès 148 (Cabrera, 1981; Cabrera et al., 1991). Exceptu- comprèn més de 140 exemplars identificats. ant Sant Andreu de la Barca, els jaciments són Durant la campanya del 2011 es visità l’àrea en general pobres. La fauna recuperada permet del jaciment per comprovar que havia desa- correlacionar-los amb la biozona local A del paregut totalment a causa de la clausura de Ramblià (Daams et al., 1987; Daams i Freu- l’abocador i la construcció d’unes noves pistes denthal, 1989), equivalent a la part alta de la bi- d’atletisme. La majoria d’afloraments de dipò- ozona de mamífers MN3 del Neogen europeu sits del Miocè inferior en aquest sector també (vegeu Agustí et al., 2001; Hilgen et al., 2012). han desaparegut. Es tracta d’un fet especial- Per tant, la seva edat oscil·laria entre aproxi- ment greu, ja que aquest jaciment representa madament els 19,5 i els 17 Ma (límits segons un dels registres més antics de mastodonts a Larrasoaña et al., 2006; fig. 4). Així doncs, al tota Europa (vegeu més avall). registre del Vallès-Penedès li mancaria l’inici del Miocè (Agenià i Ramblià inferior, entre els 5.1.2. El Turó de les Forques 23 i 19,5 Ma). Aquest jaciment es menciona per primer cop 5.1.1. Sant Andreu de la Barca a Cabrera (1979) i també s’anomena Turó del Telègraf. Se situa entorn del punt geodèsic que El jaciment de Sant Andreu de la Barca no se hi ha al capdamunt del Turó de les Forques, situa estrictament a la conca del Vallès-Pene- ben a prop del pont del Diable de Martorell. dès, sinó a una reduïda fossa que se separà A la dècada dels vuitanta s’hi recuperaren es- durant les primeres etapes extensives (fig. 1). casses restes en superfície i anys més tard, el Cabrera (1979) és el primer a citar la presència 2005, es recol·lectà una petita mostra de prova de fòssils de vertebrats (estelles i dents de co- per a l’estudi de microvertebrats (Robles et codrils) en dipòsits lacustres del Miocè inferi- al., 2005). Correspon a un petit aflorament or que afloren prop la piscina municipal. Tot i de sols uns metres d’extensió de bretxes gra- que també mostren influències evaporítiques, nosuportades de color gris que estan diposi- aquests nivells lacustres tenen unes caracterís- tades de manera discordant just a sobre del tiques força diferents a d’altres de la mateixa sòcol paleozoic (Cabrera, 1979). Els clastos edat del Vallès-Penedès, com per exemple la són molt angulosos i formats per roques me- Costa Blanca. A Sant Andreu de la Barca els tamòrfiques paleozoiques (pissarres i lidites) dipòsits de guixos són molt reduïts (Cabrera, que precisament en aquest punt constitueixen 1979). els materials del sòcol. Aquest nivell forma Poc després de les primeres troballes, part de la UDI i defineix la base de la sèrie Agustí (1981) descriu escasses restes de ro- de la Costa Blanca (Cabrera, 1979; vegeu més segadors recuperades en dos nivells diferents avall); és un dels dipòsits més antics de tota la al barri del Palau, situats més al nord i avui conca. S’interpreta com a dipòsits col·luvials desapareguts. A la dècada dels noranta es co- d’esbaldregalls dipositats en zones amb influ- mençà a construir un abocador als entorns ència palustre. de la piscina municipal i això motivà una Considerant els resultats positius de Robles intervenció d’urgència (Agustí i Galobart, et al. (2005), a la campanya de prospeccions i 1997). Els resultats d’aquesta intervenció fo- mostratges del 2011 es recol·lectà una mostra ren molt positius; es recuperaren nombroses d’aproximadament 1.500 kg de sediment. El restes de macrovertebrats en superfície du- material, encara en estudi, comprèn entorn rant una breu campanya d’excavació i també de 300 dents postcanines de micromamífers, es localitzaren tres nivells rics en fòssils de a més d’algunes restes de petits artiodàctils microvertebrats (Agustí i Galobart, 1997). Es (Cainotherium) i cocodrils. La fauna de mi- disposa d’una rica mostra de macrovertebrats, cromamífers inclou alguns gèneres que fins a més d’una col·lecció de micromamífers que ara no s’havien citat al Miocè català, com per Casanovas, I. [et al.] • El miocè inferior de la conca del Vallès-Penedès 149 Figura 4. Correlació biostratigràfica dels principals jaciments amb mamífers fòssils del Miocè inferior de la conca del Vallès-Penedès. També s’hi indiquen els rangs dels tàxons bioestratigràficament més importants. La presència d’un tàxon a una localitat s’indica amb un cercle negre, mentre que els cercles blancs indiquen una atribució incerta a aquell tàxon. Els límits de les edats paleomastològiques del Miocè europeu i les biozones MN segueix Hilgen et al. (2012), les biozones locals del Ramblià i l’Aragonià a l’àrea tipus són segons Van der Meulen et al. (2012). La posició de les localitats és aproximada i es basa en dades litoestra- togràfiques i magnetoestratigràfiques inèdites. Pels acrònims dels diferents jaciments vegeu la figura 1. Casanovas, I. [et al.] • El miocè inferior de la conca del Vallès-Penedès 150 exemple el glírid Pseudotheridomys o l’insec- sediments lacustres alternen amb lutites ver- tívor especialitzat Chainodus (Van den Hoek melles que correspondrien a fàcies distals de Ostende et al., 2020). ventalls al·luvials (fig. 5A). L’alternança lutites- carbonats-guixos es repeteix diversos cops i 5.1.3. La Costa Blanca reflecteix l’assecament periòdic d’un petit sis- tema lacustre en un clima càlid i àrid (Cabrera, Els dipòsits del Miocè inferior estan ben repre- 1979, 1981; Cabrera et al., 1991). sentats a les urbanitzacions de la Costa Blanca La sèrie de la Costa Blanca fou prospectada i la Colònia del Carme, al límit del terme mu- el 2011 i el 2014. Es constatà que les recents nicipal de Castellbisbal. Nombroses carreteres obres ferroviàries havien destruït bona part i vies de tren creuen aquest indret, i ofereixen dels jaciments de f lora, per bé que encara afloraments excel·lents de dipòsits lacustres i existeixen dipòsits equivalents a la trinxera de plana al·luvial. Crusafont et al. (1955) són del ferrocarril de rodalies de la línia R4. Pel els primers a mencionar la troballa de fòssils que fa a les restes de vertebrats, es recupe- en aquest indret, i anys més tard es descobreix raren una vintena de restes de petita mida a un nivell més ric, anomenat Costablanca II, la superfície del jaciment de la Costablanca on predominen els fòssils de mida petita, com II. A més, es distingiren dos nivells poten- ara dents aïllades (Crusafont Pairó et al., 1968). cialment rics en microvertebrats (CBL2-A i Posteriorment, Cabrera (1979) realitzà una sè- CBL2-B) i es mostrejà intensivament el més rie estratigràfica detallada i situà els diferents ric (CBL2-A), equivalent al ja mostrejat per nivells lutítics amb fòssils de vertebrats, així Robles et al. (2005). En conjunt s’ha recupe- com diverses capes de carbonats i gresos riques rat una rica col·lecció de micromamífers que en gastròpodes d’aigua dolça i macrorestes ve- inclou entorn de 60 exemplars i que permet getals. Aquestes foren estudiades per Sanz de fer-se una idea precisa de la fauna existent en Siria Catalán (1981, 1993) que identificà fins a aquest moment i afinar la datació. Hi destaca 30 tàxons diferents. Pel que fa als vertebrats, la presència d’Armantomys, un glírid endè- durant les dècades de 1980 i 1990 es recol· mic de les conques interiors ibèriques i que lectaren esporàdicament alguns exemplars en no s’havia citat encara a Catalunya. superfície i, més endavant, Robles et al. (2005) recol·lectaren una mostra de prova per a mi- 5.1.4. El Molí de Can Calopa crovertebrats a la Costablanca II que donà re- sultats positius. El Molí de Can Calopa (sovint anomenat Molí La sèrie miocena de la Costa Blanca té una Calopa) és un jaciment situat a Rubí, al Po- potència de prop de 200 m i, per bé que està lígon Industrial de Can Calopa, prop de les afectada per diverses falles, representa un dels runes del mas i el molí que li dona nom. Les millors afloraments del Ramblià a tota la con- capes fossilíferes d’aquest indret es coneixen ca (Cabrera, 1979). A la base de la sèrie, que des de finals del segle xix, quan Almera (1891, també aflora al Turó de les Forques (vegeu més 1898, 1899) cita diversos punts que propor- amunt), també hi trobem dipòsits de bretxes cionaren restes de mamífers. Més tard, Cru- col·luvials directament reposant sobre el sòcol safont et al. (1955) recol·lectaren restes molt paleozoic. Segueix un potent tram (prop de 30 fragmentàries de vertebrats, però que repre- m) de lutites d’un color roig intens amb algu- senten una diversitat notable que inclou car- nes intercalacions sorrenques que corresponen nívors (amficiònids, vivèrrids i fèlids), peris- a dipòsits de plana al·luvial distal. Tots aquests sodàctils (rinoceròtids, èquids), artiodàctils dipòsits correspondrien a la UDI i donen pas (suïformes, cenotèrids, paleomerícids, cèr- gradualment a una successió cíclica de dipòsits vids), lagomorfs, rosegadors i alguns rèptils. lacustres corresponents a la UDC definits per A més, és la localitat típica de l’espècie He- carbonats i guixos (Cabrera, 1979, 1981). Els teroxerus rubricati Crusafont et al.,1955, un Casanovas, I. [et al.] • El miocè inferior de la conca del Vallès-Penedès 151 Figura 5. Jaciments del Miocè inferior i principis del Miocè mitjà de la conca del Vallès-Penedès. A) La sèrie lacustre de la Costa Blanca (Castellbisbal) prop la trinxera del ferrocarril. Observeu l’alternança cíclica de trams lutítics grisos i de carbonats i guixos menys potents. B) Afloraments de conglomerats, gresos i lutites roges entorn del Molí de Can Calopa (Rubí). C) Excavació d’un fèmur del rinoceront Dromoceratherium mirallesi a les Cases de la Valenciana (Gelida). L’exemplar preparat es mostra a la figura 7C. D) Afloraments de dipòsits lacustres a Can Martí Vell (Gelida). Els nivells de lutites grises, clarament visibles, corresponen a jaciments de microvertebrats. E) Els pèlags de Vilobí del Penedès. Els nivells grisos corresponen a la unitat de guixos que s’havia explotat comercialment, mentre que els nivells de lutites ocres que hi ha per sobre s’associen a fàcies transicionals i inclouen un ric jaciment de microvertebrats. F) Vista d’una de les pedreres de Clariana (Castellet i la Gornal). Els nivells blancs són fàcies esculloses molt diagenetitzades que s’exploten comercialment, els dipòsits marronosos (a la dreta de la imatge) que reposen discordantment a sobre corresponen a fàcies continentals (ventall al·luvial) del Miocè mitjà. En alguns punts les fàcies esculloses presenten fissures i petites dolines, originades al Miocè mitjà, extremadament riques en fòssils de microvertebrats. Casanovas, I. [et al.] • El miocè inferior de la conca del Vallès-Penedès 152 esquirol terrestre. Tot aquest material històric que l’expansió dels polígons industrials del segurament provenia de diversos nivells fossi- terme de Rubí hagi destruït aquests jaciments. lífers entorn de la masia de Can Calopa. També a Rubí, Blaya Martí (2014) cita la pre- En aquest indret els dipòsits miocens desta- sència d’icnites de vertebrats, corresponents quen pel seu marcat to roig vinós i consisteixen per exemple a petits artiodàctils, a la pedrera en alternances de lutites, gresos i conglomerats de Can Balasc, al nord de les localitats esmen- (fig. 5B). Els conglomerats defineixen dipòsits tades. Aquestes icnites se situen en lutites ro- potents i de gran continuïtat lateral i predo- ges pocs metres per sota de nivells marins que minen a la part baixa de la sèrie, mentre que podrien correspondre al Miocè inferior. En el a la part alta s’imposen els sediments lutítics marc de les darreres campanyes d’intervenci- (Cabrera, 1979, 1981; Parcerisa i Duocastella, ons s’han prospectat sense èxit aquests nivells. 2002). Aquests sediments terrígens s’interpre- ten com a dipòsits proximals a distals margi- nals de petits ventalls al·luvials de radi curt i 5.2. Els jaciments de l’Aragonià inferior són recoberts per sediments lacustres (lutites grises, margocalcàries, petits nivells de guixos) Els dipòsits d’aquesta edat afloren tant al sector que defineixen el relleu del Turó de Can Ca- del Vallès com al del Penedès, però general- lopa. Aquests dipòsits correspondrien a petits ment prop dels relleus de la Serralada Litoral llacs primer perennes i carbonàtics i finalment (fig. 1). Els jaciments coneguts són força més carbonàtics evaporítcs efímers desenvolupats a rics que els del Ramblià, principalment els del la zona distal dels ventalls al·luvials i formen sector del Penedès. La fauna recuperada per- part de la UDC, mentre que els trams lutítics met correlacionar-los amb la biozona local C de la part baixa de la sèrie corresponen a la de l’Aragonià inferior (Daams et al., 1999; Van UDI (Cabrera, 1979, 1981). Durant la inter- der Meulen et al., 2012), equivalent a la part venció del 2011 es prospectaren els trams de alta de la biozona de mamífers MN4 (vegeu lutites vermelles i es recol·lectaren dues mos- Agustí et al., 2001; Hilgen et al., 2012; fig. 4). tres de prova per a l’estudi de microvertebrats. Per tant, la seva edat oscil·laria entre aproxi- En ambdós casos els resultats foren positius, madament els 16,5 i els 16 Ma (límits segons encara que sols es recuperaren algunes restes Van der Meulen et al., 2012). A l’àrea tipus de de lagomorf del gènere Lagopsis. El jaciment se l’Aragonià, la conca de Calatayud-Montalbán, situa molt a prop d’un actiu polígon industrial la biozona C es divideix en dues subzones, Ca i podria veure’s afectat per possibles amplia- (16,5-16,3 Ma) i Cb (16,3-16 Ma), que mostren cions. diferents associacions de rosegadors eòmids i cricètids (Van der Meulen et al., 2012). Pel 5.1.5. Jaciments menors del Ramblià que fa als eòmids, durant la subzona Ca coe- xisteixen dues espècies del gènere Ligerimys, Crusafont et al. (1955) mencionen una sèrie de Ligerimys florancei i el seu suposat descen- jaciments poc importants entorn de Rubí: Ca dent Ligerimys ellipticus. També caracteritza n’Estaper, Torrent de can Serrafussà, el Fallol, la subzona Ca la primera aparició del cricètid Torrent de Vilaroc i Ca n’Ubach. A excepció Megacricetodon primitivus i la presència del del Fallol (situat en nivells equivalents al jaci- cricètid Democricetodon decipiens, que passa ment de Molí Calopa, immediatament per sota a reemplaçar Democricetodon hispanicus, propi dels primers nivells lacustres carbonàtics), la de la biozona B i la part terminal de l’A. A la ubicació de la majoria d’aquests jaciments és subzona Cb Ligerimys ellipticus és l’única es- imprecisa, encara que sabem que tots ells eren pècie d’eòmid present a Calatayud-Montalbán, més moderns i molts se situaven lleugerament i Democricetodon moralesi passa a reemplaçar al nord del Turó de Can Calopa, del qual que- el seu antecessor D. decipiens. Cal destacar que daven separats per una falla. És molt possible al registre del Vallès-Penedès hi manca la part Casanovas, I. [et al.] • El miocè inferior de la conca del Vallès-Penedès 153 més baixa de l’Aragonià (biozona local B), que fou descobert fa més de 60 anys (Crusafont i representa un hiat de mig milió d’anys (17,0- Villalta, 1952; Crusafont et al., 1955) i lliurà 16,5 Ma). Pel que fa a la zona C, hi està molt algunes restes de vertebrats, incloent-hi carní- ben representada, i basant-nos en les diferents vors amficiònids, cèrvids, tragúlids, tortugues espècies de Ligerimys presents podríem corre- i petits cocodrils. Per bé que altres jaciments lacionar algunes localitats amb la subzona Ca de Gelida foren mostrejats posteriorment (ve- (les Cases de la Valenciana, Can Martí Vell) geu més avall), les Cases de la Valenciana res- i d’altres amb la Cb (per exemple, els Casots, tà abandonat i sols fou visitat per paleontòlegs Vilobí del Penedès, Sant Mamet; vegeu Jovells- amateurs que fins i tot recolliren algunes restes Vaqué et al., 2017, 2018). Això no obstant, cal de mamífers (Vicente Castells, 1987). Molt més remarcar que la successió de cricètids és dife- tard es descobriren restes de macrovertebrats rent al Vallès-Penedès, on l’espècie D. hispani- en un nivell de calcàries situat a pocs metres cus persisteix durant la zona C (Jovells-Vaqué per sobre del jaciment (Robles et al., 2005) que et al., 2017, 2018). D’altra banda, les espècies D. serien retirades en una intervenció d’urgència decipiens i D. moralesi no han pogut ser iden- força més tard (Llenas Avellandeda, 2015). tificades amb fiabilitat, i en cas de ser-hi pre- D’altra banda, fa pocs anys, l’ampliació del sents es registrarien durant la subzona Cb (els voral de la carretera en aquest indret deixà al Casots, Vilobí del Penedès, Sant Mamet, Can descobert algunes restes de rinoceròtid que Cabanes Oest) i també durant la zona D (Rie- nosaltres localitzàrem durant la campanya de ra del Morral, Escletxes del Papiol). Presenten, prospecció del 2011. Això motivà una sèrie de per tant, un rang més llarg que a Calatayud- campanyes successives d’excavació sistemàtica Montalbán (vegeu Van der Meulen et al., 2012). i mostratge durant els anys 2012, 2014 i 2015 Aquestes diferències fan que sigui recomanable amb resultats molt positius. Gràcies a aques- certa precaució a l’hora de correlacionar les lo- tes intervencions s’han recuperat entorn de 450 calitats del Vallès-Penedès amb la biozonació restes de macrovertebrats i un nombre lleuge- local de la conca aragonesa, ja que és probable rament superior de restes identificables de mi- que els límits de les biozones no coincideixin crovertebrats. Destaca, però, la troballa de dos exactament. Els estudis magnetoestratigràfics esquelets parcials, un d’atribuïble a la tortuga en curs permetran escatir aquesta qüestió. Fi- gegant Titanochelon cf. bolivari (Luján et al., nalment, cal remarcar que el límit superior de 2017; fig. 7E-F) i un altre del rinoceròtid Dro- la subzona Cb i l’inici de l’Aragonià mitjà (Mi- moceratherium mirallesi (Sanisidro et al., 2018; ocè mitjà) generalment es defineix per l’extin- fig. 5C, 7A-C), una espècie molt mal coneguda ció de Ligerimys ellipticus (Hilgen et al., 2012; i actualment en estudi. Pel que fa a la fauna de Van der Meulen et al., 2012). Aquesta espècie petits mamífers, inclou una diversitat més que està absent a localitats com les Escletxes del notable de rosegadors, 11 espècies entre esciú- Papiol i la Riera del Morral, que ja correspon- rids, glírids, eòmids i cricètids que han permès drien al Miocè mitjà. correlacionar el jaciment amb la subzona local Ca de l’Aragonià (16,5-16,3 Ma, Jovells-Vaqué et al., 2018; fig. 4). Els petits mamífers també 5.2.1. Les Cases de la Valenciana inclouen una espècie de lagomorf ocotònid, tres d’insectívors i el petit marsupial Amphi- Els jaciments del terme de Gelida inclouen peratherium (Jovells-Vaqué et al., 2018). Les ex- aquesta localitat, a més de Can Martí Vell cavacions i estudis dedicats a aquest jaciment i Can Julià, i tots se situen entorn de la car- despertaren l’interès dels veïns i les autoritats retera C-243b, en dipòsits de lutites grisoses municipals de Gelida, fet que comportà la re- corresponents a la UDC de Subirats, associ- alització de jornades de portes obertes durant ada a antics llacs soms i estacionals i també les campanyes d’excavació i fins i tot l’edició a zones palustres (Cabrera, 1979, 1981; Agustí d’un petit volum divulgatiu (Casanovas-Vilar i Cabrera, 1980). Les Cases de la Valenciana et al., 2018). Casanovas, I. [et al.] • El miocè inferior de la conca del Vallès-Penedès 154 5.2.2. Can Martí Vell els jaciments de Gelida descoberts per Crusa- font i els seus col·laboradors aquest fou el que Es tracta d’un jaciment descobert a finals de lliurà el màxim nombre de restes, incloent-hi la dècada dels setanta per Lluís Cabrera en el fèlids (el mal conegut Felis vireti), mastodonts marc d’un estudi de l’estratigrafia dels dipòsits (Gomphotherium angustidens), rinoceròtids (és del Miocè inferior de la conca del Vallès-Pene- la localitat tipus de Dromoceratherium miralle- dès (Cabrera, 1979, 1981). Comprèn diversos si), suids, cèrvids i paleomerícids (Crusafont nivells fossilífers situats en argiles de color gri- et al., 1955). A finals de la dècada dels setanta, sós associats a la UDC de Subirats que afloren en el marc d’un estudi detallat de la geologia entorn de la masia de Can Martí de Dalt (fig. d’aquests dipòsits (Cabrera, 1979, 1981), es 5D), a tocar de la carretera C-243b entre Ge- mostrejaren els nivells de Can Julià i es reco- lida i Sant Sadurní d’Anoia (Agustí i Cabrera, lliren algunes mostres pel rentat que lliuraren 1980). Es mostrejaren dos nivells que lliuraren alguns rosegadors (Agustí i Cabrera, 1980; una rica mostra de microvertebrats, que com- Agustí, 1981). La fauna sobretot inclou glírids, prèn sobretot rosegadors, descrita per Agustí però la presència de l’eòmid Ligerimys ellipticus (1983) i que inclouen cricètids, eòmids i diver- i del cricètid Megacricetodon primitivus permet sos glírids. La microfauna és molt semblant a correlacionar aquest jaciment amb la biozona la recuperada a les Cases de la Valenciana (Jo- local C de l’Aragonià; indica, doncs, una edat vells-Vaqué et al., 2018), fet que indica que els propera a les altres localitats de Gelida (Agus- dos jaciments tenen una edat similar (subzona tí i Cabrera, 1980; Agustí, 1981; Agustí et al., local Ca, 16,5-16,3 Ma). El 2015 es realitzaren 1985). Aquest jaciment fou parcialment afectat obres per habilitar els camps entorn de la masia per obres d’urbanització en algun moment de de Can Martí de Dalt per plantar-hi vinya, fet la dècada dels vuitanta i en l’actualitat es troba que afectà els jaciments i comportà una inter- molt cobert de vegetació. venció paleontològica d’urgència. En aquesta intervenció es recol·lectaren de nou mostres de 5.2.4. Els Casots, Cal Sutxet i les Mines prova de tres nivells (CMV1, CMV2, CMV3), de la Fontsanta que donaren resultats positius. Es decidí mos- trejar intensivament el nivell més ric, CMV3, Tots aquests jaciments formen part de la UDC que arribà a lliurar prop de 500 restes identi- de Subirats i se situen a l’entorn del terme dels ficables de micromamífers (Llenas Avellaneda Casots, entre Subirats i Sant Sadurní d’Anoia. et al., 2016), fet que el converteix en un dels Es tracta de dipòsits associats a ambients lacus- jaciments més rics en microvertebrats del Mio- tres soms en què alternava cíclicament la sedi- cè inferior de tota la Conca del Vallès-Penedès, mentació dominant de lutites amb la menys rivalitzant amb els Casots. La fauna recupera- desenvolupada de calcàries, i amb la formació da és anàloga a la descrita per Agustí (1983), ocasional de dipòsits poc potents de carbó (Ca- però permet afegir-hi diversos rosegadors que brera, 1979, 1981; Agustí i Cabrera, 1980). Als encara no s’havien citat d’aquesta localitat, una antecedents històrics ja hem parlat de la troba- fauna d’insectívors molt diversa i el marsupial lla de les primeres restes de vertebrats fòssils Amphiperatherium (Llenas Avellaneda et al., descobertes a Catalunya a les mines de lignits, 2016; Van den Hoek Ostende et al., 2020). avui abandonades i inundades. Pel que fa a l’excepcional jaciment dels Ca- 5.2.3. Can Julià sots, és increïblement ric; representa la localitat més important del Miocè inferior de la conca i El jaciment de Can Julià se situa a la mateixa una de les principals d’Europa. Fou descobert carretera i fàcies que Can Martí Vell i les Cases per Toni Adell, veí de Sant Sadurní d’Anoia, el de la Valenciana (vegeu més amunt) i fou donat 1989 i s’excavà en diverses campanyes sota la a conèixer per Crusafont et al. (1955). De tots direcció de Salvador Moyà-Solà (IPS) durant Casanovas, I. [et al.] • El miocè inferior de la conca del Vallès-Penedès 155 la dècada dels noranta (Moyà-Solà i Rius Font, les Forques (vegeu més amunt). La fauna de 1993; Casanovas-Vilar et al., 2011b). En total rosegadors recuperada és escassa però similar es recuperaren més de 3.000 restes de macro- a la dels Casots, fet que permet suposar una vertebrats, incloent-hi alguns esquelets molt edat equivalent. complets de carnívors amficiònids (Amphicyon olisiponensis), suids (Eurolistriodon adelli) i 5.2.5. Vilobí del Penedès remugants paleomerícids (Ampelomeryx gins- burgi). També es recuperà una abundant mos- Al terme de Vilobí del Penedès hi ha una sèrie tra de microvertebrats que inclou centenars de pedreres abandonades on s’han format pe- d’exemplars, sobretot rosegadors. La fauna ha tits llacs que avui representen un espai d’inte- estat ben estudiada, especialment els artiodàc- rès natural conegut com els Pèlags de Vilobí. tils, carnívors, rosegadors i cocodrils, però s’ha Els guixos que s’hi explotaven defineixen una dedicat poca atenció als altres grups. Els Casots potent unitat litostratigràfica d’uns 60 m de és la localitat típica de dues espècies de mamí- gruix que es diposità en el context de llacu- fers, el paleomerícid Ampelomeryx ginsburgi nes salades litorals (sabkhas) a finals del Miocè (Duranthon et al., 1995) i el suid Eurolistrio- inferior (Burdigalià superior). Aquests guixos don adelli (Pickford i Moyà-Solà, 1995), espècie alternen amb fines capes de lutites i carbonats dedicada al descobridor del jaciment. L’estudi al tram basal i després esdevenen més mas- dels rosegadors en particular ha permès afinar sius (Ortí i Pueyo, 1976; Agustí et al., 1990; fig. la cronologia d’aquest jaciment i situar-lo a la 5E). Tota la unitat està recoberta per un tram subzona local Cb de l’Aragonià; per tant, seria de margues de colors ocres i finalment una lleugerament més recent que els jaciments de lumaquel·la d’ostreids, que representen ambi- Gelida (16,3-16 Ma; Jovells-Vaqué et al., 2017; ents soms i de transició (Agustí et al., 1990). fig. 4). Actualment, l’ICP ha reprès les exca- Els nivells margosos han lliurat foraminífers vacions al jaciment dels Casots combinant-les bentònics (Magné, 1978) i una rica mostra de amb un ambiciós pla de conservació i socia- pol·len fòssil que indica la presència de man- lització en col·laboració amb l’Ajuntament de glars costaners (Bessedik i Cabrera, 1985). Subirats. Magné (1978) fou el primer en citar la pre- Finalment, cal fer menció del jaciment de sència de microvertebrats (una única molar Cal Sutxet, que se situa molt a prop del dels atribuïda al cricètid Megacricetodon minor) en Casots, a tocar de la masia que du el mateix aquesta lumaquel·la. Altres autors hi afegeixen nom. Aquest jaciment fou descobert durant la escasses restes de rosegadors del mateix nivell campanya de prospeccions del 2011 i se’n reco- (Aguilar, 1981; Agustí et al., 1985, 1990). Du- llí una mostra de prova. El que el fa remarcable rant la dècada dels noranta investigadors de la és que es troba en materials situats de manera Universitat de Barcelona i l’IPS recol·lectaren discordant just damunt del sòcol premiocè, mostres d’aquest jaciment que anomenaren que en aquest punt de la conca consisteix en Vilobí Ostrea, així com d’un nivell inferior carbonats mesozoics (Casanovas-Vilar et al., situat a les intercalacions lutítiques a la base 2011b, 2016a). Aquests materials estan formats de la unitat de guixos. Cap d’aquestes mostres per una matriu dominant de lutites ocres que havia estat estudiada. La mostra del tram in- engloben grans clastes i blocs de calcàries cre- ferior (anomenada Vilobí 1) no lliurà cap resta tàciques. La matriu lutítica conté, entre d’al- diagnòstica, però la de la lumaquel·la superior tres, macrorestes vegetals i traces d’edafització ha proporcionat una mostra que inclou més palustre. Aquest dipòsit registraria l’acció de de 300 dents identificables de rosegadors (cri- fluxos massius, colades, dominats pel fang. cètids, eòmids, glírids, esciúrids), insectívors Així doncs, Cal Sutxet se situa en els dipòsits (erinaceids, sorícids) i lagomorfs. La presèn- més antics de la conca en aquest sector, i re- cia, encara que pràcticament anecdòtica, del presenta una situació anàloga a la del Turó de rosegador eòmid Ligerimys ellipticus, indica Casanovas, I. [et al.] • El miocè inferior de la conca del Vallès-Penedès 156 que aquest jaciment data de finals del Mio- brats a un dels vessants del turó on hi ha l’ermi- cè inferior, subzona Cb (fig. 4), i que tindria ta, una desena de metres per sota la lumaquel· una edat propera als 16 Ma. Destaca també la la. El 2017 es mostrejà intensivament el nivell troballa del cricètid Democricetodon cf. de- més ric i es recuperà una cinquantena de restes cipiens, propi de les conques de l’interior de identificables de petits mamífers (rosegadors, la península Ibèrica i citat per primer cop a lagomorfs i insectívors) a més d’algunes dents Catalunya. aïllades de Cainotherium miocaenicum i d’un petit suid. La fauna de rosegadors recuperada inclou els cricètids Megacricetodon primitivus, 5.2.6. Sant Mamet Democricetodon cf. decipiens, Democricetodon gracilis i un únic eòmid, Ligerimys ellipticus, fet Aquest jaciment, donat a conèixer per Crusa- que afavoreix una correlació amb la subzona font et al. (1955), es troba situat al terme de local Cb de l’Aragonià i per tant una edat pro- Sant Cugat del Vallès, a un petit turó on s’ai- pera als 16 Ma (fig. 4). xeca l’ermita de Santa Maria de Campanyà (dedicada al sant que dona nom al jaciment). A la dècada dels cinquanta en aquest indret hi 5.2.7. Can Cabanes Oest havia un terral, fet que va permetre recuperar una rica fauna de vertebrats, generalment de Aquest jaciment se situa també a Sant Cugat, mida petita, que inclou rosegadors, artiodàc- a menys d’un quilòmetre del jaciment de Sant tils i carnívors (Crusafont et al., 1955; Agustí Mamet (vegeu més amunt) i en un context et al., 1985). Sant Mamet és la localitat tipus sedimentari similar. Localitzat a un talús de de diverses espècies de mamífers (Crusafont et la línia de ferrocarril de rodalies R8, prop del al., 1955), entre les quals, el diminut artiodàctil Centre d’Alt Rendiment Esportiu, es tracta Cainotherium miocaenicum, molt abundant als d’un nivell de lutites grises situat just per sota jaciments del Miocè inferior a tota la conca. La d’una lumaquel·la corresponent al Miocè mitjà col·lecció clàssica del jaciment prové de diver- i lliurà escasses restes de rosegadors (De Gibert sos nivells diferents que segurament han desa- i Robles, 2005). Se situa en fàcies de transició paregut arran de la construcció del polígon in- i hi són abundants els burrows (galeries fossi- dustrial de Sant Mamet III. Durant l’ampliació litzades d’animals excavadors) de crustacis de- del polígon industrial, a principis de la dècada càpodes (De Gibert i Robles, 2005). El 2015 es dels noranta, es prospectà la zona i es recolli- recol·lectà una nova mostra de prova d’aquest ren algunes mostres de prova per a l’estudi de nivell que permeté recuperar algunes restes microvertebrats que lliuraren escasses dents de de rosegador, però el jaciment és massa pobre rosegadors i lagomorfs. Més o menys al mateix per justificar un mostratge intensiu. Tenint en temps, se situaren els nivells fossilífers en sèrie compte la seva posició estratigràfica i la fauna magnetoestratigràfica (Garcés Crespo, 1995). recuperada se li assigna una edat pràcticament Els nivells fossilífers, tant els clàssics com els equivalent a la de Sant Mamet. visibles actualment, corresponen a lutites situ- ades per sota d’una lumaquel·la d’ostreids del 5.2.8. Jaciments menors de l’Aragonià Miocè mitjà (Languià) on s’aixeca l’ermita. Els inferior estudis magnetoestratigràfics han permès cor- relacionar aquest tram lutític amb el cron C5Br Existeixen, o més ben dit existien, diverses (Garcés Crespo, 1995), fet que implicaria una localitats d’aquesta edat que foren donades edat que oscil·laria entre els 16 i 15 Ma, que a conèixer per Crusafont et al. (1955). Entre seria coherent amb la informació aportada per aquestes destaquen Can Canals, Can Cerdà i la fauna. Can Mas, tres localitats situades entorn del Pa- Durant la campanya del 2016 es localitzaren piol, als dipòsits d’argiles vermelles que hi ha dos nivells grisos rics en restes de microverte- al nord i nord-oest de la vila i situades alguns Casanovas, I. [et al.] • El miocè inferior de la conca del Vallès-Penedès 157 metres per sota de les lumaquel·les del Miocè localitat amb la biozona local D, corresponent mitjà i clarament per sota de la localitat de les a inicis de l’Aragonià mitjà (MN5; vegeu Van Escletxes del Papiol. Correspondrien, per tant, der Meulen et al., 2012, fig. 4). a la UDS dels CCCI. En general es tracta de Entre les localitats d’aquesta edat també des- localitats pobres, però que lliuraren algunes taca la Riera del Morral, descoberta en el marc troballes espectaculars, com una magnífica de la campanya de prospecció del 2015 i situa- mandíbula del mastodont Gomphotherium da en dipòsits transicionals al terme municipal angustidens en el cas de Can Mas (Crusafont d’Abrera, prop de Santa Maria de Vilalba. Se’n et al., 1955). D’altra banda, a Can Cerdà es re- recol·lectà una mostra per a l’estudi de micro- cuperà un fèmur de pangolí (Necromanis cf. vertebrats el 2016 que sols lliurà algunes dents francònica), un grup escassament representat d’una espècie de gran mida del cricètid Demo- al registre fòssil europeu (Alba et al., 2018). cricetodon (Casanovas-Vilar i Jovells-Vaqué, Tots aquests jaciments foren destruïts a causa 2017), de morfologia semblant a Democriceto- de l’activitat de les pedreres a les rodalies del don moralesi, una espècie pròpia de l’Aragonià Papiol i a la posterior construcció d’abocadors inferior (Van der Meulen et al., 2012). en aquests emplaçaments. Altres localitats Finalment, el millor jaciment d’aquesta edat prou importants inclouen el Canyet, entorn de a la Conca del Vallès-Penedès és el paleocarst Castellbisbal i avui desapareguda, i la Vinya de Clariana, a Castellet i la Gornal a les pe- Vella, al nord d’Esparreguera. Aquest darrer dreres de carbonat al sud-oest del municipi. jaciment destaca pel fet que és l’únic jaciment Aquestes estan actives i exploten el sistema suposadament del Miocè inferior que no se d’esculls franjants del Langhià, que aquí es- situa prop del marge meridional de la conca. tan molt afectats per la diagènesi i destaquen pel seu color blanc intens (Permanyer, 1990; Agustí et al., 1990, Cabrera et al., 1991, 2004; 5.3. Els dipòsits marins i els jaciments de Domènech et al., 2011; fig. 5F). Durant el Mio- l’Aragonià mitjà cè mitjà, en retirar-se les aigües, aquests esculls quedaren emergits i a causa dels processos de La part més baixa del Miocè mitjà és una època meteorització s’hi desenvolupà un sistema de mal representada als dipòsits continentals de la cavitats càrstiques on s’acumularen nombroses conca del Vallès-Penedès, ja que durant aquest restes de vertebrats, sobretot micromamífers període bona part de la conca fou envaïda per (Cabrera, 2000). Aquestes són més aviat menu- mars poc profunds en el decurs de diversos epi- des, en forma d’embut o bé de petita dolina. Al- sodis transgressius (Agustí et al., 1990; Cabrera gunes foren mostrejades per un equip de l’IPS et al., 1991; De Gibert i Casanovas-Vilar, 2011; a mitjans de la dècada dels noranta i figuren a Casanovas-Vilar et al., 2016a). Els escassos ja- les col·leccions de l’IPS amb el nom de la Gor- ciments continentals els trobem generalment nal. D’altres, descobertes en el marc de les nos- en fàcies de transició o molt propers als nivells tres campanyes de prospecció, es mostrejaren marins. Cal destacar les Escletxes del Papiol, més recentment. Són excepcionalment riques que se situa en dipòsits ben diferents, en nivells en restes de mamífers de mida petita i mitjana, lutítics rojos entre els nivells de lumaquel·les i en conjunt han lliurat entorn de 3.000 dents del Langhià i les calcàries esculloses que de- identificables només de petits mamífers. Tot i fineixen les anomenades Escletxes del Papiol, l’enorme quantitat d’exemplars, la microfau- d’edat lleugerament més recent. Mostrejat el na recuperada és poc diversa i inclou sobretot 1990, ha lliurat una rica mostra de microma- cricètids dels gèneres Cricetodon, Democrice- mífers que inclou més de 130 restes dentals todon i Megacricetodon (Casanovas-Vilar et al., identificables, la majoria corresponents al cri- 2019). La presència de Cricetodon indica que cètid Megacricetodon primitivus. L’absència de aquesta localitat correspon a l’Aragonià mitjà l’eòmid Ligerimys permet correlacionar aquesta (biozona local E, MN5; vegeu Van der Meulen Casanovas, I. [et al.] • El miocè inferior de la conca del Vallès-Penedès 158 et al., 2012) i que seria força més recent que les ment, destaca la presència d’Armantomys, un Escletxes del Papiol i la Riera del Morral. glírid hipsodont adaptat a viure en ambients àrids i endèmic de les conques de l’interior de la península, del qual hem recuperat per 6. Faunes i paleoambient al Miocè primer cop restes a Catalunya, concretament inferior a la Costa Blanca II. Els esciúrids (esquirols) aparentment sols estan representats per formes terrestres (Aldana Carrasco, 1992). 6.1. El Ramblià (ca. 19,5-17 Ma) Altres micromamífers inclouen el lagomorf ocotònid Lagopsis, que és extremadament Els jaciments del Ramblià de la conca del comú i que segurament era bastant oportu- Vallès-Penedès estan caracteritzats per l’ab- nista, encara que preferiria els ambients més sència de rosegadors cricètids (la família de àrids. Els insectívors són més diversos que a rosegadors que inclou els hàmsters, talpons i les conques de l’interior de la Península, pel fet ratolins del Nou Món, entre d’altres). Això in- que el Vallès-Penedès era segurament més hu- dica que corresponen, per tant, a un interval mit (Van den Hoek Ostende et al., 2020). En- (equivalent a la biozona local A) conegut com tre aquests, destaca la presència dels dimílids, el cricetid vacuum (Daams i Freudenthal, 1989) un grup extingit i dotat de sols dues molars que s’allarga des de l’extinció dels cricètids oli- desproporcionadament grans i amb tubercles gocens (Eucricetodon, Pseudocricetodon) fins arrodonits, que es consideren adaptades a una a l’aparició de formes més modernes (Demo- dieta malacòfaga (basada en mol·luscs). Al cricetodon, Megacricetodon). El cricetid vacu- Ramblià del Vallès-Penedès n’hi trobem dos um es pot reconèixer a tot Europa occidental, gèneres, Plesiodymylus (fig. 6N) i Chainodus, i durant aquest període sols trobem un gènere que també apareixen a algunes conques del de cricètids, Melissiodon (fig. 6L). Aquest tenia llevant peninsular, però no a les de l’interior una morfologia dental única i molt complexa (Van den Hoek Ostende et al., 2020). A Europa amb una sèrie de crestes interconnectades que central aquesta família d’estranys insectívors defineixen petites fossetes i donen a les molars és més abundant i diversa, fet que es relaciona l’aspecte d’una bresca de mel (de fet, el nom del amb la presència més important d’ambients fo- gènere vol dir dents en bresca de mel). La mor- restals humits (Furió et al., 2011). Finalment, fologia de les seves dents i mandíbula podria completa la llista de micromamífers Amphi- indicar una alimentació especialitzada a base peratherium frequens (fig. 6O), el darrer mar- d’insectes i cucs de terra. Al Vallès-Penedès supial d’Europa, parent llunyà dels opòssums Melissiodon és força més abundant que a la i de dieta insectívora. En conjunt la fauna de resta de conques ibèriques (Jovells-Vaqué i Ca- micromamífers indica la presència d’ambients sanovas-Vilar, 2018), però les faunes de rosega- àrids, encara que també hi ha tàxons propis dors estan dominades per eòmids (una família d’ambients forestals més humits, per bé que extingida de rosegadors) del gènere Ligerimys en general són rars. (a algunes localitats també Pseudotheridomys) La fauna de macromamífers destaca per la i una gran diversitat de glírids (lirons). Els glí- presència dels primers mastodonts gomfoteris rids inclouen sobretot formes terrestres com (Gomphotherium) a Sant Andreu de la Barca, Simplomys, Peridyromys i Pseudodryomys (fig. que en aquells moments es dispersaren des de 6C), que poden ser molt comunes a jaciments l’Àfrica per tot el món (Sen, 2013). Les primeres com Sant Andreu de la Barca i la Costa Blanca. cites de mastodonts fora de l’Àfrica es remun- A més, també hi trobem una sèrie de lirons ten a l’Oligocè superior del Pakistan (Antoine presumiblement arborícoles, com Glirudinus et al., 2003), però a Europa no es registren fins (fig. 6A), Bransatoglis o Vasseuromys, per bé força més tard, durant el Miocè inferior, fa apro- que aquests sols són comuns a Sant Andreu ximadament uns 17,5 Ma (Pálfy et al., 2007). de la Barca (Agustí i Galobart, 1997). Final- Sant Andreu de la Barca tindria entre 19,5 i 17 Casanovas, I. [et al.] • El miocè inferior de la conca del Vallès-Penedès 159 Figura 6. Rosegadors, insectívors i marsupials del Miocè inferior de la conca del Vallès-Penedès. A-K) Rosegadors de les Cases de la Valenciana. Glírids: A) Glirudinus modestus, segona molar inferior; B) Microdyromys koenigswaldi, primera molar superior; C) Pseudodryomys ibericus, primera molar inferior; D) Simplomys simplicidens, segona molar superior. Esciúrids: E) Heteroxerus rubricati, premolar inferior decídua. Eòmids: F) Ligerimys ellipticus, primera o segona molar inferior; G) Ligerimys florancei, primera o segona molar inferior. Cricètids: H, I) Megacricetodon primitivus, primera molar inferior (H) i superior (I); J) Democricetodon hispanicus, primera molar superior; K) Eumyarion sp., primera molar superior. L) L’estrany cricètid Melissiodon dominans , primera molar superior de Sant Mamet. M) El tàlpid Desmanodon daamsi, tercera molar superior del Turó de les Forques. N) El dimílid Pleisodimylus sp., mandíbula amb la canina, premolars i molars de Sant Andreu de la Barca. O) El marsupial Amphiperatherium frequens, tercera molar superior de Can Martí Vell II. P) L’erinaceid galericí Galerix symeonidisi, primera molar superior de les Cases de la Valenciana. Les micrografies foren preses amb un microscopi electrònic de rastreig a baixes pressions. Casanovas, I. [et al.] • El miocè inferior de la conca del Vallès-Penedès 160 Ma, i per tant representaria una de les cites més et al., 2001; Hilgen et al., 2012). Aquests gè- antigues d’aquest grup a Europa. Als masto- neres s’originaren a l’Àsia Menor a principis donts cal afegir un altre immigrant però aquest del Mio­cè i ràpidament es dispersaren per tot cop arribat d’Amèrica del Nord. Es tracta de Euràsia (Flynn i Wessels., 2013). D’aleshores l’èquid tridàctil Anchitherium, un petit cavall ençà passen a esdevenir elements dominants brostejador àmpliament distribuït per Euràsia. a les faunes de rosegadors, es diversifiquen Al Vallès-Penedès és força rar, però el trobem a en múltiples llinatges i comprenen successi- Sant Andreu de la Barca, el Molí de Can Calopa ves espècies que s’empren per caracteritzar i la Costa Blanca (Rotgers i Alba, 2011). Entre els la majoria de biozones locals i regionals del artiodàctils són comuns els cérvols arcaics del Miocè inferior i mitjà (vegeu per exemple, gènere Procervulus (fig. 7D) i sobretot el cenotè- Daams et al., 1999; Kälin i Kempf, 2009; Van rid Cainotherium miocaenicum (fig. 7G). Aquest der Meulen et al., 2012; Casanovas-Vilar et darrer tenia la mida i proporcions d’una llebre i al., 2016b). El primer cricètid modern que es segurament preferia ambients àrids i oberts. Les registra a la península Ibèrica és Democrice- restes de carnívors són molt escasses, però han todon hispanicus, que apareix fa uns 17 Ma permès reconèixer amficiònids (gossos ossos) i a Calatayud-Montalbán (Van der Meulen et fèlids per exemple al Molí de Can Calopa (Cru- al., 2012). Poc després, fa uns 16,5 Ma, s’hi safont et al., 1955). afegeix el gènere Megacricetodon (M. primi- D’altra banda, els dipòsits del Ramblià de la tivus) i noves espècies de Democricetodon sèrie de la Costa Blanca han lliurat abundants (Van der Meulen et al., 2012). A la conca del macrorestes vegetals que permeten fer-se una Vallès-Penedès, D. hispanicus (fig. 6J) és l’es- idea detallada del paleoambient local entorn de pècie que trobem a la immensa majoria de les zones humides durant aquest període (Sanz jaciments de l’Aragonià inferior (zona local de Siria Catalán, 1981, 1993). Aquestes inclo- C), on apareix sempre acompanyat de M. pri- uen una diversa flora amb afinitats tropicals i mitivus (fig. 6H-K; Jovells-Vaqué et al., 2017, subtropicals. La vegetació propera als llacs in- 2018). El fet que aquests dos gèneres de cricè- clouria arbres perennifolis com Cinnamomum, tids es registrin al mateix temps a la conca del Ficus o Sapindus i palmeres del gènere Sabalites. Vallès-Penedès s’atribueix a un breu hiat en el Lluny d’aquests ambients hi trobaríem plantes registre, corresponent a la part més baixa de més resistents a la sequera, entre aquestes, llegu- l’Aragonià inferior, la zona local B. A algu- minoses arbòries de caràcter xerofític (Acacia, nes localitats tardanes de l’Aragonià inferior Cassia). Aquesta vegetació s’interpreta com a del Vallès-Penedès, com Vilobí del Penedès pròpia d’un clima subtropical amb pluges esta- o Sant Mamet, les espècies Democricetodon cionals, amb temperatures mitjanes superiors cf. decipiens i Democricetodon gracilis, re- als 20 graus centígrads i sense una estació fre- emplacen D. hispanicus reproduïnt (encara da diferenciada (Sanz de Siria Catalán, 1993). que amb certes diferències) el patró observat Aquesta interpretació és coherent amb l’estudi a Calatayud-Montalbán. La presència de D. de la fauna de vertebrats. Pel que fa a les espècies gracilis, una espècie pròpia del centre d’Euro- que preferien els hàbitats més humits i boscosos, pa i desconeguda a les conques de l’interior, segurament estarien restringides a les proximi- podria ser deguda a l’existència d’ambients tats de les zones lacustres i pantanoses. més humits a les conques catalanes. La per- sistència del gènere Melissiodon (fig. 6L), que encara està escassament representat a les Ca- 6.2. L’Aragonià inferior (ca. 17-16 Ma) ses de la Valenciana i Sant Mamet, es podria atribuir als mateixos factors (Jovells-Vaqué Les faunes de micromamífers de l’Aragonià i Casanovas-Vilar, 2018). Els eòmids del gè- inferior estan caracteritzades per la presència nere Ligerimys (bé L. florancei o L. ellipticus; dels primers cricètids moderns dels gèneres fig. 6F-G) són comuns a les localitats de la Democricetodon i Megacricetodon (Agustí subzona Ca (les Cases de la Valenciana, Can Casanovas, I. [et al.] • El miocè inferior de la conca del Vallès-Penedès 161 Martí Vell). A la subzona Cb, sols es registra les faunes del Miocè mitjà. Furió et al. (2011) L. ellipticus (fig. 6F), que és molt rar (els Ca- mostraren que la diversitat d’insectívors du- sots, Vilobí del Penedès, Sant Mamet). Es creu rant el Miocè respon a un gradient d’humitat: que aquests eòmids probablement preferien mostra valors més alts en ambients forestals ambients més humits (Daams et al., 1988), de humits. Per tant, tal com apunten també les manera que la seva extinció al límit amb el faunes de rosegadors, l’ambient era més humit Miocè mitjà reflectiria un canvi vers un cli- a les costes catalanes que no pas a l’interior ma més àrid. El mateix patró s’observa en els de la Península. glírids. A les localitats de la subzona Ca hi Els macrovertebrats de l’Aragonià inferior trobem tant formes suposadament terrestres es coneixen bé gràcies a les faunes recuperades (Simplomys, Pseudodryomys, Peridyromys; fig. als jaciments dels Casots, Can Julià i les Ca- 6C-D) com arborícoles (Microdyromys, Gli- ses de la Valenciana (fig. 8). Aquestes mostren rudinus, Bransatoglis; fig. 6A-B; vegeu Agus- que els proboscidis ja s’havien establert com tí, 1983; Jovells-Vaqué et al., 2018), malgrat a components importants de la fauna i a més que les darreres són més escasses. Per contra, de Gomphotherium incloïen Prodeintotherium, les localitats de la subzona Cb generalment pertanyent al grup dels dinoteris (Moyà-Solà i només inclouen les formes terrestres. En re- Rius Font, 1993; Casanovas-Vilar et al., 2011). presenta una excepció els Casots, on la gran Entre els grans herbívors els rinoceròtids són mostra recuperada ha permès trobar també molt abundants i inclouen diverses espècies restes de lirons arborícoles (Agustí i Llenas, que encara no s’han estudiat en detall, com 1993). Els esciúrids inclouen generalment sols Dromoceratherium mirallesi (fig. 7A-C). Al- esquirols terrestres com Palaeosciurus, Hete- tres perissodàctils inclouen Anchitherium, que roxerus i Atlantoxerus, encara que al Canyet està escassament representat a les Cases de la i Sant Mamet s’han recuperat algunes molars Valenciana i els Casots (Rotgers i Alba, 2011). de Dehmisciurus obtusidens (Aldana Carras- Els artiodàctils són molt diversos i es coneixen co, 1992), un gran esquirol arborícola segura- amb força detall (Casanovas-Vilar et al., 2011, ment emparentat amb l’actual esquirol gegant 2016a). A jaciments com els Casots aquest grup de l’Índia (gènere Ratufa). Pel que fa als cricè- inclou suïformes de mida petita (Pecarichoe- tids, la majoria d’espècies de Democricetodon rus; Pickford i Moyà-Solà, 1994) i gran (Euro- i Megacricetodon segurament serien genera- listriodon; Pickford i Moyà-Solà, 1995), cèrvids listes (Daams et al., 1988). (Procervulus, Lagomeryx; fig. 7D); el tragúlid La resta de micromamífers inclou els habi- (cérvol ratolí) Dorcatherium (Alba et al., 2014), tuals lagomorfs ocotònids del gènere Lagopsis, el petit bòvid Eotragus i el robust paleomerí- insectívors i el marsupial Amphiperatherium cid Ampelomeryx ginsburgi (Duranthon et al., (fig. 6O). Aquest continua essent abundant 1995). Els paleomerícids són un grup extingit durant l’Aragonià inferior, per bé que no so- de remugants arcaics dotats d’estranys apèn- breviurà fins al Miocè mitjà. D’altra banda, els dixs sobre les òrbites i a la part posterior del insectívors són més diversos que a les conques crani semblants als ossicons de les girafes. Eren de l’interior de la Península i inclouen algu- molt comuns durant el Miocè inferior i mitjà. nes formes pròpies d’ambients humits, com el El minúscul artiodàctil Cainotherium continua dimílid Plesiodymylus (fig. 6N). També hi tro- estant present als jaciments aragonians però bem el tàlpid (talps i almesqueres) Desmano- és força més rar que durant el Ramblià (fig. don (fig. 6M), l’erinaceid galericí Galerix (fig. 7G). La fauna de carnívors està dominada pels 6P; pertanyent al mateix grup que els gimnurs grans amficiònids del gènere Amphicyon, enca- del Sud-est Asiàtic) i diversos sorícids (musa- ra que també hi trobem fèlids com Pseudaelu- ranyes i afins; vegeu Van den Hoek Ostende rus, grans mustèlids com Iberictis i petits hiè- et al., 2020). Entre aquest darrer grup desta- nids com Protictitherium (Casanovas-Vilar et ca la dispersió dels gèneres Miosorex i Paene- al., 2011; Robles, 2014; Valenciano et al., 2020). limnoecus, que esdevindran molt comuns a Destaca també la presència d’Hemicyon, ben Casanovas, I. [et al.] • El miocè inferior de la conca del Vallès-Penedès 162 Figura 7. Material recuperat de macrovertebrats recuperats als jaciments de Gelida. A-C) El rinoceròtid Dromoceratherium mirallesi: sèrie dentària superior (tercera premolar a tercera molar), les Cases de la Valenciana (excavació 2014; A); segona incisiva inferior, Can Julià (B); fèmur en vista anterior, les Cases de la Valenciana (excavació 2012; C). Aquests rinoceronts no tenien banyes i presentaven les incisives inferiors molt desenvolupades i s’empraven com a armes per enfrontar-se a rivals o depredadors. El fèmur és relativament esvelt, i indica que seria més bon corredor que els rinoceronts actuals. D) El cèrvid Procervulus sp.: metatarsià en vista anterior, les Cases de la Valenciana (excavació 2014; E-F) La tortuga gegant Titanochelon cf. bolivari: fèmur en vistes anterior (E) i posterior (F), les Cases de la Valenciana (excavació 2012). G) El cenotèrid, Cainotherium miocaenicum: fragment de mandíbula inferior amb la tercera molar, les Cases de la Valenciana (excavació 2012). representat a jaciments com els Casots, un pa- a més de tortugues aquàtiques (Ptychogaster) i rent llunyà dels ossos cursorial i hipercarnívor. terrestres gegants del gènere Titanochelon (fig. A la majoria de jaciments completen la ma- 7E-F; Díaz-Aráez et al., 2017; Luján et al., 2017). crofauna els petits cocodrils (Diplocynodon), Casanovas, I. [et al.] • El miocè inferior de la conca del Vallès-Penedès 163 Figura 8. Reconstrucció del paisatge dels jaciments de Gelida a finals del Miocè inferior, fa uns 16,5-16,3 Ma. Aquests jaciments corresponien a petites zones lacustres o entollades entorn de les quals creixeria una vegetació exuberant de tipus subtropical. Lluny d’aquestes àrees humides l’ambient seria força més àrid. Al centre de la il·lustració dos gossos ossos del gènere Amphicyon, els carnívors més grans d’aquella època, sorprenen un exemplar del rinoceront sense banyes Dromoceratherium mirallesi. En primer terme el cérvol primitiu Procervulus fuig de l’escena. A la riba del llac, entre la boira, podem distingir el suid Listriodon (a l’esquerra) i el tragúlid Dorcatherium (a la dreta). Al fons de la imatge dos mastodonts del gènere Gomphotherium passen prop d’un grup de tortugues gegants del gènere Titanochelon. La vegetació representada es basa en les restes recuperades en altres jaciments del Miocè inferior i mitjà de la conca del Vallès-Penedès. Dibuix: Ó. Sanisidro. Les localitats més riques de l’Aragonià inferi- la part distal de les extremitats del paleomerí- or (els Casots, les Cases de la Valenciana) corres- cid Ampelomeryx era semblant a la dels actuals ponen a ambients lacustres o pantanosos, segu- ants (Alces alces), adaptada a la locomoció en rament estacionals, implicant un clar biaix vers zones boscoses entollades (Köhler, 1993). Les espècies lligades a aquests ambients. Destaca preferències ambientals d’altres macromamífers l’abundància de cocodrils en alguns jaciments, són difícils d’establir, però semblen coherents fet més que notable, ja que és un grup propi de amb un mosaic d’ambients forestals més humits zones intertropicals i indica temperatures mitja- i zones més seques i obertes. Als Casots s’han nes càlides amb poca diferència entre els mesos recuperat algunes restes de vegetació aquàtica, freds i càlids. Altres espècies lligades als medis però a diferència del Ramblià, no es disposa de aquàtics inclouen els tragúlids. El gènere Dor- cap macroflora prou diversa que permeti inferir catherium és morfològicament molt semblant a com eren els paleoambients. l’actual cérvol ratolí Hyemoschus (Köhler, 1993), que habita als boscos tropicals de l’Àfrica i es refugia ràpidament a l’aigua en cas de perill. 6.3. L’inici de l’Aragonià mitjà (ca. 16-14 Ma) Pel que fa als paleomerícids, la morfologia de Casanovas, I. [et al.] • El miocè inferior de la conca del Vallès-Penedès 164 Les faunes de vertebrats continentals de l’Ara- de pol·len de mangles (Avicennia). Actualment gonià mitjà no es coneixen bé, ja que existeixen els manglars estan restringits a les regions in- molt pocs jaciments i majoritàriament sols han tertropicals, per bé que Avicennia és el mangle lliurat micromamífers. No obstant, són molt més tolerant a les baixes temperatures i tam- menys diverses i pràcticament dominades per bé s’estén a les regions subtropicals properes. cricètids generalistes (Democricetodon, Mega- Això no obstant, la seva presència indica la cricetodon i, en el cas de del paleocarst de Cla- pràctica absència de gebrades i una tempera- riana, Cricetodon). De moment no s’ha regis- tura mitjana entorn dels 20 graus centígrads a trat pràcticament cap tàxon propi d’ambients les zones costeres. Aquesta dada està d’acord forestals. Tot això sembla indicar que l’ambient amb la presència de grans sistemes d’esculls era més àrid que en èpoques precedents. De coral·lins franjants a principis del Miocè mit- fet, aquest període coincideix amb l’Òptim jà (Permanyer, 1990; Cabrera et al., 1991), que Climàtic de Mitjans del Miocè (Zachos et al., requeririen una temperatura de l’aigua de 20 2001), un moment excepcionalment càlid en graus centígrads o superior. què l’ascens de les temperatures propicià que les aigües del mar envaïssin bona part de la conca. Hi ha nombrosos jaciments que han 7. Conclusions lliurat macrorestes vegetals en dipòsits marins i de transició d’aquesta edat, principalment en- Les intervencions paleontològiques dutes a ter- torn de Martorell, Sant Sadurní d’Anoia, Rubí me pel nostre equip entre el 2011 i el 2017 han i Cerdanyola. La flora recuperada és similar mostrat que el registre de vertebrats continen- a la dels jaciments ramblians i està dominada tals del Miocè inferior de la conca del Vallès- per fulles de lleguminoses arbòries i arbustives Penedès és molt més ric i continu del que es microfil·les (Acacia, Cassia, Caesalpina, Mimo- pensava. Fins ara es coneixen una vintena de sa), que en alguns jaciments com Sant Sadurní jaciments amb diversos nivells fossilífers, enca- d’Anoia poden arribar a representar més del ra que alguns han desaparegut a causa d’obres 90% de restes recuperades (Sanz de Siria Ca- recents. A diferència d’altres conques europees talán 1993, 2001). Aquest elevat percentatge de d’aquesta edat on pràcticament sols s’han re- fulles de petita superfície evidencia l’existència cuperat restes de microvertebrats, com la de d’un clima àrid, amb períodes de sequera pot- Calatayud-Montalbán a Aragó o les conques ser més llargs que durant el Ramblià (Sanz de d’avantpaís dels Alps suïssos i bavaresos, a la Siria Catalán 1993, 2001). Completen la flora majoria de jaciments del Vallès-Penedès hi fòssil restes de plantes aquàtiques (Phragmites, trobem tant microvertebrats com macrover- Typha), arbres de ribera (Salix, Populus) i al- tebrats. Per bé que els jaciments són en gene- guns elements propis de boscos subtropicals ral pobres, existeixen diverses localitats molt com la laurisilva (Cinnamomum). Això permet riques, sobretot en microvertebrats, i gràcies a inferir que hi hauria boscos de ribera entorn les recents campanyes de mostratge es disposa de les zones humides, força restringides. Lluny d’una mostra de milers d’exemplars. A més, cal d’aquests indrets trobaríem zones més àrides destacar que en nombrosos casos els jaciments amb acàcies i altres lleguminoses arbòries que de vertebrats apareixen associats a jaciments podien formar petites agrupacions (Sanz de amb restes de macroflora que permeten fer-se Siria Catalán 1993, 2001). Pel que fa als ele- una idea precisa del clima i l’ambient. ments de laurisilva, segurament hi havia bos- Els registre del Miocè inferior s’allarga des cos d’aquestes característiques a zones munta- dels 19,5 als 16 Ma, i comprèn part del Ramblià nyoses, on s’acumularia més humitat. A part (biozona local A) i l’Aragonià inferior (biozona de la macroflora, també s’han recuperat restes local C). L’estudi de les faunes de rosegadors in- de pol·len en fàcies transicionals a Sant Pau diquen que la biostratigrafia detallada establer- d’Ordal (Subirats) i Vilobí del Penedès (Besse- ta per les àrees tipus del Ramblià i l’Aragonià (a dik i Cabrera, 1985). Hi destaca l’abundància l’Aragó) es pot estendre també al Vallès-Pene- Casanovas, I. [et al.] • El miocè inferior de la conca del Vallès-Penedès 165 dès, per bé que existeixen algunes diferències. 9. Referències bibliogràfiques Això permet una resolució sense precedents en la datació dels diferents jaciments i dels princi- Aguilar, Jean-Pierre. Evolution des rongeurs pals esdeveniments faunístics i climàtics, que miocènes et paleogeographie de la Méditerra- encara podrà millorar quan s’hi incorporin née occidentale [tesi doctoral inèdita]. Mont- els estudis magnetostratigràfics actualment peller: Université des Sciences et Techniques en curs. de Montpellier II, 1981. Agustí, Jordi. Roedores Miomorfos del Neóge- no de Cataluña. Crusafont, Miquel (dir.) 8. Agraïments [tesi doctoral inèdita]. Barcelona: Universi- tat de Barcelona, Departament de Paleon- Els autors volen agrair la col·laboració a tots tologia, 1981. els participants en les campanyes de camp que s’han dut a terme durant aquests anys, Agustí, Jordi. «Biozonación del Neógeno especialment als voluntaris, estudiants i ci- continental de Cataluña mediante roedo- entífics que han vetllat per la recuperació del res (Mamm.)». Acta Geologica Hispanica. patrimoni. En especial volem mencionar els Barcelona: Universitat de Barcelona, vol. veïns del barri de la Valenciana (Gelida) que 17, núm. 1-2, p. 21-26, 1982. es presentaren per sorpresa per donar un cop Agustí, Jordi. «Roedores (Mammalia) del de mà durant les excavacions. També cal agrair Mioceno inferior de Can Martí Vell (Va- a tots aquells propietaris que ens han autorit- llés-Penedés, Cataluña, España)». Estudios zat a realitzar intervencions paleontològiques Geológicos. Madrid: Museo Nacional de als seus terrenys. Agraïm a Manuel Gómez i Ciencias Naturales (Consejo Superior de David Albalat que ens acompanyessin a visitar Investigaciones Científicas), vol. 39, p. 417- els dipòsits transicionals del Miocè mitjà que 430, 1983. cartografiaren durant la realització dels fulls del mapa geològic de Catalunya corresponents Agustí, Jordi; Cabrera, Lluís. «Nuevos datos a l’Alt i el Baix Penedès. Els ajuntaments de Ge- sobre la biozonación del Burdigaliense con- lida (molt especialment Josep Anfruns) i Subi- tinental de la cuenca del Vallés-Penedés». rats ens donaren el seu suport en tot moment, Acta Geologica Hispanica. Barcelona: Uni- ens van cedir personal i instal·lacions sempre versitat de Barcelona, vol. 15, núm. 3, p. 81- que va ser necessari. Les tasques de camp es 84, 1980. van poder dur a terme gràcies al suport del Agustí, Jordi; Galobart, Àngel. «Noves lo- Departament de Cultura de la Generalitat de calitats amb mamífers fòssils en el miocè Catalunya (projecte 2014/100584) i la Natio- de la Conca del Vallès-Penedès». Tribuna nal Geographic Society (beca d’exploració ref. d’Arqueologia. Barcelona: Generalitat de 9640-15). Aquest treball també ha rebut el su- Catalunya. Departament de Cultura, vol. port de la Generalitat de Catalunya (programa 1996-1997, p. 9-22, 1997. CERCA, beca predoctoral 2018FI B1 00192 a SJV (AGAUR), i l’Agencia Estatal de Investiga- Agustí, Jordi; Llenas, Manel. «Los roedores ción (AEI) i el Fons pel Desenvolupament Re- del Mioceno inferior de Els Casots (Vallés- gional de la Unió Europea (projectes CGL2017- Penedés). Nota preliminar». A: González 82654-P, CGL2016-76431-P, CGL2014-55900-P, Donoso, J. M. (ed.). Comunicaciones de las contracte de recerca RYC-2013-12470 a ICV). IX Jornadas de Paleontología, Málaga, 28-30 Aquest estudi ha estat dut a terme per investi- de octubre de 1993. Màlaga: Universidad de gadors dels grups de recerca consolidats 2017 Málaga, p. 70-72, 1993. SGR 116, 2017 SGR 596 i 2017 SGR 960 de la Agustí, Jordi; Cabrera, Lluís; Moyà-Solà, Generalitat de Catalunya. Salvador. «Sinopsis estratigráfica del Neóge- no de la fosa del Vallés-Penedés». Paleonto- Casanovas, I. [et al.] • El miocè inferior de la conca del Vallès-Penedès 166 logia i Evolució. Sabadell: Institut Paleon- Barcelona, tercera època, vol. 2, núm. 10, p. tològic Dr. M. Crusafont, vol. 18, p. 57-81, 351-357, 1898. 1985. Almera, Jaime. «Compte rendu de l’excursion Agustí, Jordi. [et al.]. «Neogene of Penedès (du Samedi 8 Octobre 1898) à Castellví de la area (Prelittoral Catalan Depression, NE Marca, au Vallon de Sant Pau d’Ordal et à Spain)». Paleontologia i Evolució. Sabadell: Sant Sadurní d’Anoia». Bulletin de la Société Institut Paleontològic Dr. M. Crusafont, Géologique de France. París: Société Géolo- memòria especial 2, p. 187-207, 1990. gique de France, vol. 26, p. 840-852, 1899. Agustí, Jordi. [et al.]. «A calibrated mammal Antoine, Pierre-Olivier [et al.]. «First record scale for the Neogene of Western Europe. of Paleogene Elephantoidea (Mammalia, State of art». Earth-Science Reviews. Am- Proboscidea) from the Bugti Hills of Pakis- sterdam: Elsevier Science, vol. 53, núm. 4, tan». Journal of Vertebrate Paleontology. Fi- p. 247-260, 2001. ladèlfia: Taylor & Francis Inc., vol. 23, núm. Alba, David M. [et al.]. «New remains of Dor- 4, p. 978-981, 2003. catherium crassum (Artiodactyla: Traguli- Bessedik, Mustapha; Cabrera, Lluís. «Le dae) from the Early Miocene (MN4) of Els couple récif-mangrove a Sant Pau d’Ordal Casots (Subirats, Vallès-Penedès Basin)». (Vallès-Penedès, Espagne) témoin du ma- Comptes Rendus Palevol. París: Elsevier ximum transgressif en Méditerranée Oc- France-Éditions Scientifiques Médicales cidentale (Burdigalien supérieur-Langhien Elsevier, vol. 13, núm. 2, p. 73-86, 2014. inférieur)». Newsletters on Stratigraphy. Alba, David M. [et al.]. «First record of a Mio- Stuttgart: Borntraeger Science Publishers, cene Pangolin (Pholidota, Manoidea) from vol. 14, núm. 1, p. 20-35, 1985. the Iberian Peninsula». Journal of Vertebra- Blaya Martí, Elisabet. Memòria dels resultats te Paleontology. Filadèlfia: Taylor & Francis de la intervenció paleontològica preventiva Inc., vol. 38, núm. 1, e1424716, 2018. de control i excavació de la pedrera de Can Aldana Carrasco, Elis. «Los Sciurinae Balasc. Rubí (el Vallès Occidental) [memòria (Rodentia, Mammalia) del Mioceno de la d’intervenció paleontològica inèdita]. Insti- Cuenca del Vallès-Penedès (Cataluña, Es- tut Català de Paleontologia Miquel Crusa- paña)». Treballs del Museu de Geologia de font, 2014. Barcelona. Barcelona: Museu de Geologia, Cabrera, Lluís. Estudio estratigráfico y sedi- Institut de Cultura de Barcelona, vol. 2, p. mentológico de los depósitos basales del Mi- 69-97, 1992. oceno de la Depresión del Vallés-Penedés. Almera, Jaime. Mapa geológico y topográfico Anadón Monzón, Pere (dir.) [tesi de lli- de la provincia de Barcelona subvencionado cenciatura inèdita]. Barcelona: Universitat por la Excma. Diputación provincial. Región de Barcelona, Departament d’Estratigrafia, primera ó de contornos de la capital. Escala 1979. 1:40.000. Barcelona: Diputación Provincial Cabrera, Lluís. «Estratigrafía y característi- de Barcelona, 1891. cas sedimentológicas generales de las for- Almera, Jaime. «Sobre la serie de mamíferos maciones continentales de la cuenca del fósiles descubiertos en Cataluña: memoria Vallès-Penedès (Barcelona, España)». Estu- leída por el académico numerario canónigo dios Geológicos. Madrid: Consejo Superior Dr. D. Jaime Almera, Pbro. en la junta gene- de Investigaciones Científicas, vol. 37, núm. ral ordinaria celebrada el día 30 de abril de 1-2, p. 35-43, 1981. 1896». Memorias de la Real Academia de las Cabrera, Lluís. Geozona 349 Castellet – La Ciencias y las Artes de Barcelona. Barcelona: Gornal: Embassament de Foix [en línia] Reial Acadèmia de les Ciències i les Arts de Barcelona: Generalitat de Catalunya, De- Casanovas, I. [et al.] • El miocè inferior de la conca del Vallès-Penedès 167 partament de Medi Ambient i Habitat- mica general de la cuenca y yacimiento de ge, Direcció General de Medi Ambient, Els Casots (Subirats): una fauna de verte- 2000. [Consulta: mammal record of the Vallès-Penedès Ba- 13 de novembre 2019] sin (Catalonia)». Comptes Rendus Palevol, Cabrera, Lluís; Calvet, Francesc. «Sequenti- vol. 15, núm. 7, p. 791-812. París: Elsevier al arrangement of the Neogene sedimentary France, 2016a. record in the Vallès-Penedès and Valls-Reus Casanovas-Vilar, Isaac [et al.]. «An updated half grabens. Iberian margins, NE Spain». biostratigraphy for the late Aragonian and Terra Abstracts. Hoboken: Wiley-Blackwell, the Vallesian of the Vallès-Penedès Basin vol. 2, p. 1-110, 1990. (Catalonia)». Geologica Acta. Barcelona: Cabrera, Lluís [et al.]. «El registro sedimen- Universitat de Barcelona, vol. 14, núm. 3, p. tario miocénico de los semigrabens del 195-217, 2016b. Vallès-Penedès y de El Camp: organización Casanovas-Vilar, Isaac [et al.]. «Els jaciments secuencial y relaciones tectónica sedimenta- de vertebrats del Miocè inferior de Gelida». ción». A: Colombo, Ferran (ed.). I Congreso Quaderns Gelidencs d’Història i Societat». del Grupo Español del Terciario. Barcelona: Gelida: Ajuntament de Gelida, vol. 4, p. Universitat de Barcelona. Libro guía excur- 5-44, 2018. sión núm. 4, p. 1-132, 1991. Casanovas-Vilar, Isaac [et al.]. Memòria Cabrera, Lluís [et al.]. «Estratigrafía y evo- sobre la intervenció paleontològica als di- lución tectonosedimentaria oligocena su- pòsits del Miocè dels termes de Sant Cugat perior-neógena del sector central del mar- del Vallès, Cabrera d’Anoia, Vilobí del Pene- gen catalán (Cadena Costero-Catalana)». dès, Castellet i la Gornal i Sant Jaume dels A: Vera, Juan Antonio (ed.). Geología de Domenys. Campanya 2016 [memòria d’in- España. Madrid: Sociedad Geológica de tervenció paleontològica inèdita]. Institut España – Instituto Geológico y Minero de Català de Paleontologia Miquel Crusafont, España, p. 110-121, 2004. 2019. Cabrera, Lluís [et al.]. «25-0 milions d’anys: Crusafont, Miquel; Villalta, José Fernán- l’obertura de la Mediterrània». A: Roca i dez de. «Una nueva localidad con mamí- Adrover, Antoni; Miranda i Canals, feros fósiles del Burdigaliense continental Jaume (dir.). Atles geològic de Catalunya. del Penedés (Nota prévia)». Notas y Comu- Barcelona: Generalitat de Catalunya, p. 110- nicaciones del Instituto Geológico y Minero 111, 2010. de España. Madrid: Instituto Geológico y Casanovas-Vilar, Isaac; Jovells-Vaqué, Minero de España, vol. 27, 1952. Sílvia. Memòria sobre la intervenció pale- Crusafont, Miquel; Villalta, José Fernán- ontològica de mostreig a Riera del Morral 1 dez de; Truyols, Jaime. (1955). «El Burdi- (Abrera, el Baix Llobregat). Campanya 2016 galiense continental de la Cuenca del Va- [memòria d’intervenció paleontològica in- llés-Penedés». Memorias y Comunicaciones èdita]. Institut Català de Paleontologia Mi- del Instituto Geológico. Barcelona: Consejo quel Crusafont, 2017. Superior de Investigaciones Científicas, vol. Casanovas-Vilar, Isaac; Alba, David M.; 12, p. 11-272. Moyà-Solà, Salvador. «Parada 1. Pano­rá­ Casanovas, I. [et al.] • El miocè inferior de la conca del Vallès-Penedès 168 Crusafont Pairó, Miquel; Valenciano Díaz Aráez, José Luis [et al.]. «New remains Horta, A.; Sanz Fuentes, E. «Un nuevo of Diplocynodon (Crocodylia: Diplocyno- yacimiento de vertebrados en el Burdiga- dontidae) from the Early Miocene of the liense de Martorell (Provincia de Barcelo- Iberian Peninsula». Comptes Rendus Pale- na)». Acta Geológica Hispánica. Barcelona: vol. París: Elsevier France-Éditions Scien- Universitat de Barcelona, vol. 3, núm. 2, p. tifiques Médicales Elsevier, vol. 16, núm. 1, 44-47, 1968. p. 12-26, 2017. Daams, Remmert; Freudenthal, Matthijs. Domènech, Rosa; Martinell, Jordi; De Gi- «The Ramblian and the Aragonian: límits, bert, Jordi Maria. «Registro paleontológi- subdivision, geographical and temporal co marino del Mioceno de la Cuenca del extension». A: Lindsay, Everett H.; Fahl- Vallès-Penedès». Paleontologia i Evolució. busch, Volker; Mein, Pierre (ed.), European Sabadell: Institut Català de Paleontologia Neogene Mammal Chronology. New York: Miquel Crusafont, memòria especial 6, p. Springer US, p. 51-59. (NATO ASI Series A; 47-54, 2011. 180), 1989. Duranthon, Francis [et al.]. Ampelomeryx Daams, Remmert; Freudenthal, Matthijs; ginsburgi nov. gen., nov. sp. (Artiodactyla, Álvarez Sierra, Maria de los Ángeles. Cervoidea) et la famille des Palaeomeryci- «Ramblian; a new stage for continental de- dae. Comptes Rendus de l’Académie des Sci- posits of early miocene age». Geologie en ences. París: Elsevier France-Éditions Scien- Mijnbou. Dordretch: Martinus Nijhoff Pu- tifiques Médicales Elsevier, série II, fascicule blishers, vol. 65, p. 297-308, 1987. a, vol. 321, núm. 4, p. 339-346, 1995. Daams, Remmert; Freudenthal, Matthijs; Flynn, Lawrence J.; Wessels, Wilma. (2013). Van der Meulen, Albert J. «Ecostrati- «Paleobiogeography and South Asian small graphy of micromammal faunas from the mammals. Neogene latitudinal faunal varia- Neogene of Spain». Scripta Geologica. Lei- tion». A: Wang, Xiaoming; Flynn, Lawren- den: Rijksmuseum van Geologie en Mine- ce J.; Fortelius, Mikael (ed.). Fossil Mam- ralogie, vol. espec. 1, 287-302, 1988. mals of Asia. Neogene Biostratigraphy and Daams, Remmert [et al.]. (1999). «Stratigraphy Chronology. Nova York: Columbia Univer- and sedimentology of the Aragonian (Early sity Press, p. 445-460. to Middle Miocene) in its type area (North- Furió, Marc; Casanovas-Vilar, Isaac; Van Central Spain)». Newsletters on Stratigraphy. Den Hoek Ostende, Lars W. «Predictable Stuttgart: Schweizerbart Science Publishers, structure of Miocene insectivore (Lipotyph- vol. 37, núm. 3, p. 103-139. la) faunes in Western Europe along a lati- De Gibert, Jordi Maria; Casanovas-Vilar, tudinal gradient». Palaeogeography, Palae- Isaac. «Contexto Geológico del Mioceno de oclimatology, Palaeoecology. Amsterdam: la Cuenca del Vallès-Penedès». Paleontolo- Elsevier Science BV, vol. 304, núm. 3-4, p. gia i Evolució. Sabadell: Institut Català de 219-229, 2011. Paleontologia Miquel Crusafont, memòria Garcés Crespo, Miguel. Magnetoestratigrafía especial 6, p. 39-45, 2011. de las sucesiones del Mioceno medio y su- De Gibert, Jordi Maria; Robles, Josep Ma- perior del Vallès Occidental (Depresión del ria. «Firmground ichnofacies recording Vallès-Penedès, N. E. de España): Implicaci- high-frequency marine f looding events ones biocronológicas y cronoestratigráficas. (Langhian transgression, Vallès-Penedès Cabrera Pérez, Luis; Parés i Casanova, Basin, Spain)». Geologica Acta. Barcelona: Josep Maria (dir.) [tesi doctoral inèdita]. Universitat de Barcelona, vol. 3, núm. 3, p. Barcelona: Universitat de Barcelona, Depar- 295-305, 2005. tament de Geologia Dinàmica, Geofísica i Paleontologia,1995. Casanovas, I. [et al.] • El miocè inferior de la conca del Vallès-Penedès 169 Golpe Posse, Juana Maria. «Faunas de yaci- mation (western Ebro basin, Spain)». Earth mientos con suïformes en el Terciario es- and Planetary Science Letters. Amsterdam: pañol». Paleontología y Evolución. Sabadell: Elsevier, vol. 243, núm. 3-4, p. 409-423. Instituto de Paleontología de Sabadell, vol. LLenas Avellaneda, Manel. Memòria de la 8, p. 1-87, 1974. intervenció paleontològica d’urgència al ja- Hilgen, Frits J.; Lourens, Lucas J.; Van Dam, ciment de les Cases de la Valenciana-2 (Ge- Jan A. (2012). «The Neogene Period». A: lida-Alt Penedès) [memòria d’intervenció GRADSTEIN, Felix M.; OGG, James G.; paleontològica inèdita]. Institut Català de SCHMITZ, Mark; OGG, Gabi (ed.), The Ge- Paleontologia Miquel Crusafont, 2015. ologic Time Scale 2012. Amsterdam: Elsevier LLenas Avellaneda, Manel [et al.]. Memòria BV, p. 923-978. de la intervenció paleontològica d’urgència Jovells-Vaqué, Sílvia; Casanovas-Vilar, al jaciment de Can Martí Vell (Gelida – Alt Isaac. «A review of the genus Melissiodon Penedès) [memòria d’intervenció paleonto- (Cricetidae, Rodentia) in the Vallès-Penedès lògica inèdita]. Institut Català de Paleonto- Basin (Catalonia)». Journal of Vertebrate Pa- logia Miquel Crusafont, 2016. leontology. Filadèlfia: Taylor & Francis Inc., Luján, Àngel H. [et al.]. «Palaeoherpetofauna vol. 38, núm. 5, e1520714, 2018. from the early Miocene locality of Les Cases Jovells-Vaqué, Sílvia; Ginestí, Montserrat; de la Valenciana (Catalonia, Spain)». Zitteli- Casanovas-Vilar, Isaac. «Cricetidae (Ro- ana. Munic: Bayerische Staassammlung für dentia, Mammalia) from the early Mioce- Paläontologie und Geologie, vol. 91, p. 55, ne site of Els Casots (Vallès-Penedès Basin, 2017. Catalonia)». Fossil Imprint. Praga: Národní Magné, Jean. Études microstratigraphiques Muzeum, vol. 73, núm. 1-2, p. 141-154, 2017. sur le Néogène de la Méditerrané Nord- Jovells-Vaqué, Sílvia [et al.]. «Les Cases de Occidentale. Vol. I: les bassins néogènes ca- la Valenciana, a new early Miocene small- talans [tesi doctoral inèdita]. Tolosa de Llen- mammal locality from the Vallès-Penedès guadoc: Université Paul Sabatier, CNRS, Basin (Catalonia, Spain)». Historical Biology. 1978. Londres: Taylor & Francis, vol. 30, núm. 3, Moyà-Solà, Salvador; Rius Font, Lluís. «El p. 404-421, 2018. jaciment paleontològic dels Casots (Subi- Kälin, Daniel; Kempf, Oliver. «High-reso- rats, Alt Penedès)». Tribuna d’Arqueologia. lution stratigraphy from the continental Barcelona: Departament de Cultura, Gene- record of the Middle Miocene Northern ralitat de Catalunya, vol. 1991-1992, p. 7-12, Alpine Foreland Basin of Switzerland». Ne- 1993. ues Jahrbuch für Geologie und Paläontologie Ortí, Federico; Pueyo, Juan José. «Yeso pri- Abhandlungen. Stuttgart: Schweizerbart Sci- mario y secundario del depósito de Vilobí ence Publishers, vol. 254, núm. 1-2, p. 177- (Provincia de Barcelona, España)». Revista 235, 2009. del Instituto de Investigaciones Geológicas Köhler, M. (1993). «Skeleton and habitat of de la Diputación de Barcelona. Barcelona: recent and fossil Ruminants». Münchner Universitat de Barcelona, Diputació de Bar- Geowissenschaftliche Abhandlungen. Reihe celona, vol. 31, p. 5-34, 1976. A. Geologie und Paläontologie. Munic: Ver- Pálfy, József [et al.]. «U-Pb and 40Ar/39Ar lag Dr. Friedrich Pfeil, vol. 25, p. 1-88. dating of the Miocene fossil track site at Larrasoaña, Juan C.; Murelaga, Xabier; Iplytarnóc (Hungary) and its implicati- Garcés, Miguel. (2006). «Magnetobiochro- ons». Earth and Planetary Science Letters. nology of Lower Miocene (Ramblian) con- Amsterdam: Elsevier Science BV, vol. 258, tinental sediments from the Tudela For- núm. 1-2, p. 160-174, 2007. Casanovas, I. [et al.] • El miocè inferior de la conca del Vallès-Penedès 170 Parcerisa i Duocastella, David. Petrologia mòria d’intervenció paleontològica inèdita]. i diagènesi en sediments de l’Oligocè supe- Palaeotheria S.C.P., 2005 rior i del Miocè inferior de la Depressió del Robles Jiménez, Josep Maria. (2014). “Mioce- Vallès i del Pla de Barcelona. Evolució de ne carnivorans from the Vallès-Penedès Ba- l’àrea font i dinàmica dels fluids. Gómez sin (NE Iberian Peninsula). Director: ALBA, Gras, David; Calvet i Rovira, Francesc David M. [Tesi doctoral inèdita]. Bellaterra, (dir.) [tesi doctoral inèdita]. Cerdanyola del Cerdanyola del Vallès: Universitat Autòno- Vallès: Universitat Autònoma de Barcelona, ma de Barcelona, Departament de Biologia Departament de Geologia, 2002. Animal, Biologia Vegetal i d’Ecologia. Permanyer, Albert. «Sedimentologia i dia- Roca, Eduard [et al.]. «Oligocene to Middle gènesi dels esculls miocènics de la Conca Miocene evolution of the Central Catalan del Penedès». Arxius de la Secció de Ciències margin (North-western Mediterranean)». de l’Institut d’Estudis Catalans. Barcelona: Tectonophysics. Amsterdam: Elsevier Sci- Institut d’Estudis Catalans, vol. 92, p. 1-320, ence BV, vol. 315, p. 209-233, 1999. 1990. Rotgers, Cheyenn; Alba, David M. «The ge- Pickford, Martin; Moyà-Solà, Salvador. nus Anchitherium (Equidae: Anchitherii- «Taucanamo (Suoidea, Tayassuidae) from nae) in the Vallès-Penedès Basin (Catalonia, the Middle Miocene (MN04a) of Els Ca- Spain)». A: Pérez García, Adán [et al.] sots, Barcelona, Spain». Comptes Rendus (eds.). Viajando a Mundos Pretéritos. More- de l’Académie des Sciences. París: Elsevier lla: Ajuntament de Morella, p. 347-354, 2011. France-Éditions Scientifiques Médicales El- sevier, série II, fascicule a, vol. 319, núm. 12, Sanisidro, Óscar [et al.]. «Revalidation of the p. 1.569-1.575, 1994. genus Dromoceratherium (Perissodactyla, Rhinocerotidae) and its key role within Rhi- Pickford, Martin; Moyà-Solà, Salvador. nocerotinae». Journal of Vertebrate Paleon- «Eurolistriodon gen. nov., (Suoidea, Mam- tology. Society of Vertebrate Paleontology, malia) from Els Casots, early middle Mioce- Program and Abstracts, p. 209, 2018. ne, Spain. Proceedings of the Koninklijke Ne- derlandse Akademie van Wetenschappen». Sanz de Siria Catalán, Adelardo. «La flora Amsterdam: Elsevier Science, vol. 98, núm. burdigaliense de los alrededores de Marto- 4, 343-360, 1995. rell (Barcelona)». Paleontologia i Evolució. Sabadell: Diputació de Barcelona, vol. 16, p. Popov, Sergej V. [et al.]. «Lithological-Paleo- 3-13, 1981. geographic maps of Paratethys». Courier Forschungsinstitut Senckenberg. Stuttgart: Sanz de Siria Catalán, Adelardo. «Datos so- Schweizerbart Science Publishers, vol. 250, bre la paleoclimatología y la paleoecología p. 1-46, mapes 1-10, 2004. del Neógeno del Vallès-Penedès según las macrofloras halladas en la cuenca y zonas Renguant i Serra, Salvador. Josep Ramon próximas». Paleontologia i Evolució. Saba- Bataller i Calatayud. Semblança biogràfica. dell: Institut Paleontològic Dr. M. Crusafont Barcelona: Institut d’Estudis Catalans, Sec- (Diputació de Barcelona), vol. 26-27, p. 281- ció de Ciències. Semblances Biogràfiques; 289, 1993. 33. ISBN 84-7283-728-9, 2004. Sanz de Siria Catalán, Adelardo. «Flora y Robles, Josep Maria [et al.]. Memòria de la vegetación del Mioceno medio de la depre- Intervenció Paleontològica en el Marc de la sión del Vallès-Penedès». Paleontologia i Datació per Mètodes Paleontològics dels Se- Evolució. Sabadell: Diputació de Barcelona, diments Neògens i Quaternaris de la Meitat vol. 32-33, p. 79-92, 2001. Oriental del Massís del Garraf i dels Marges del Penedès: Setembre – Desembre 2004 [me- Casanovas, I. [et al.] • El miocè inferior de la conca del Vallès-Penedès 171 Sen, Sevket. «Dispersal of African mammals Van Der Meulen, Albert J. [et al.]. «Updated in Eurasia during the Cenozoic: Whays and Aragonian biostratigraphy: Small Mammal whys». Geobios. París: Elsevier France-Édi- distribution and its implications for the Mi- tions Scientifiques Médicales Elsevier, vol. ocene European Chronology». Geologica 46, núm. 1-2, p. 159-172, 2013. Acta. Barcelona: Universitat de Barcelona, Valenciano, Alberto [et al.]. (2020). “New vol. 10, núm. 2, p. 159-179, 2012. early Miocene material of Iberictis, the ol- Vicente Castells, Joan. «Noves troballes al dest member of the wolverine lineage (Car- jaciment de mamífers de Cases de la Va- nivora, Mustelidae, Guloninae)”. Journal of lenciana (Gelida, Alt Penedès)». Butlletí del Mammalian Evolution. Nova York: Springer Centre d’Estudis de la Natura del Barcelonès US, vol. 27, núm. 1, p. 73-93. Nord. Santa Coloma de Gramanet: Centre Van den Hoek Ostende, Lars W.; Casano- d’Estudis de la Natura del Barcelonès Nord, vas-Vilar, Isaac; FURIÓ, Marc. (2020). vol. 3, núm. 3, p. 130-131, 1987. “Stuck in the middle. A geographical ap- Zachos, James [et al.]. «Trends, Rhythms, and praisal of the oldest insectívores –and a Aberrations in Global Climate 65 Ma to pre- marsupial– from the Vallès-Penedès Basin sent». Science. Washington D.C.: American (early Miocene, Catalonia, Spain)”. Comptes Association for the Advancement of Scien- Rendus Palevol. París: Publications Scienti- ce, vol. 292, núm. 5.517, p. 686-693, 2001. fiques du Múseum, Académie des Sciences, vol. 19, núm. 1, p. 1-25. 2018 - 2019 Servei d’Arqueologia i Paleontologia Direcció General del Patrimoni Cultural NA D ’A R Q UEOLO R IBU GI A T 2018-2019 Barcelona, 2021 L’ús dels continguts d’aquesta obra està subjecte a una llicència de Reconeixement-NoComercial- SenseObraDerivada 4.0 Internacional (CC BY-NC-ND 4.0) de Creative Commons. Se’n permet la reproducció, distribució i comunicació pública sempre i quan no sigui per a usos lucratius i no es modifiqui el contingut de l’obra. Per veure una còpia de la llicència, visiteu http://creativecommons.org/licenses/by-nc-nd/4.0/deed.ca. Edita: Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya. Direcció General del Patrimoni Cultural. Subdirecció General del Patrimoni Arquitectònic, Arqueològic i Paleontològic http://cultura.gencat.cat / https://tribunadarqueologia.blog.gencat.cat Maquetació: Entitat Autònoma del Diari Oficial i de Publicacions Dipòsit legal: B 12523-2014 ISSN: 1130-7781