entrevista Jaume Sobrequés i Callicó, mig segle d'història «L’existència de presos polítics i d’exiliats posa la nació catalana a les portes de la mort» Text > Josep M. Figueres Fotos > Joan Juanola Jaume Sobrequés i Callicó ha encetat diverses iniciatives culturals, algunes de les quals perduren amb dinamisme, com Base Edicions, amb el seu fill Santia- go al capdavant. La seva presència als papers públics és constant, atenent a una personalitat ben activa, en què preval un gran sentiment d’amor per Girona i Ca- talunya, alhora que una notable producció historiogràfica i política, intel·lectual, de to general, del país, que ha mantingut al llarg de tota la vida. La seva col·laboració periodística en seccions emblemàtiques ha estat regular i encara es manté. Oca- sionalment ha publicat articles a El Punt Avui que esdevenen crits d’atenció sobre els greus problemes de (siguem elegants) qualitat democràtica de l’Estat espa- nyol o les ànsies seculars de plena llibertat que anhela Catalunya. És president de la Societat Catalana d’Estudis Històrics (SCEH) i ha dirigit grans entitats públi- ques d’història, com l’Arxiu d’Història de la Ciutat de Barcelona (AHCB), el Museu d’Història de Catalunya (MHC) i el Centre d’Història Contemporània de Catalunya (CHCC) de la Generalitat de Catalunya. Té una obra molt nombrosa i en segueix publicant, atenent a una vocació que només es veié aturada arran de l’activitat política, en uns anys joves pel país i la democràcia que somiàvem. Recentment ha publicat els dos grans volums dels Estudis d’història de Catalunya. 12 > revista de girona 328 >> Jaume Sobrequés, al seu despatx. revista revistade degirona 328 > 13 girona 328 Teniu un sentiment molt fort d’arre- lament familiar gironí... Sí, els meus orígens són clarament gironins; pel meu pare i pel meu avi Tomàs (un dels músics més eminents del seu temps i amic de Pau Casals), i per la meva família (tots els sis ger- mans som fills de Girona), en la meva infància, adolescència i joventut, fins que als disset anys vaig anar a estu- diar a Barcelona, on vaig arrelar en tots els sentits. Amb un parèntesi molt important. Del 1977 al 1982 vaig ser senador per Girona, el més votat a les primeres eleccions postfranquistes el 15 de juny del 1977. Fins que va morir la meva mare, les meves anades a Gi- rona van sovintejar. A poc a poc, Giro- na va perdre presència en la meva vida i va ser substituïda per les llargues es- tades a l’Alt Empordà. El 1965 us vau llicenciar en història. Sí. En no haver-hi encara universitat a Girona, vaig llicenciar-me a la Uni- versitat de Barcelona i hi vaig fer el doctorat. L’any següent d’haver-me llicenciat, el 1965, ja vaig ser contrac- tat com a professor del Departament d’Història Medieval. Vaig tenir-hi bas- >> Parlament a la rambla de Girona, l’11 de setembre del 1977. tants professors de gran qualitat, com Foto: Ajuntament de Girona. CRDI. Presència (Martí Sebastià). els doctors Seco, Vilanova, Gomà, Co- mas, Riquer (és qui em va suggerir el tema de les meves tesina i tesi docto- Amb el vostre pare vau tenir una re- com a historiador, com el seu magnífic ral), Alsina, Sáez, Pérez Ballesteros... lació especial. estudi sobre el bisbe i polític gironí Joan No citaré aquells que representaven El meu pare va ser, i és encara avui, un Margarit. El meu pare va contribuir a les actituds pròpies d’aquells anys de dels medievalistes més importants de consolidar la historiografia gironina i franquisme, que eren menys dels que Catalunya. La seva obra manté avui, posar-la al costat de la que es refereix al s’acostuma a dir. La meva formació quaranta-cinc anys després de la seva conjunt de Catalunya. me la vaig fer jo tot sol, amb l’exemple mort, el 1973, una plena vigència. El seu callat però molt decisiu del meu pare. net, Santiago, i fill meu, ha fet de l’edi- Heu publicat força sobre temes me- torial Base una tasca modèlica per tor- dievals i gironins. Com a historiador arrenqueu del nar a posar al mercat historiogràfic una Com he dit, els meus primers treballs món medieval. part molt important de la seva tasca de recerca es referien a l’edat mitjana, i Sí, sobretot he estat un medievalista, però amb el pas dels anys el medie- valisme em va quedar petit i em vaig anar decantant per l’època contem- porània, sobretot per qüestions rela- cionades amb el període de la tran- sició, l’autonomia i el retorn de Josep Tarradellas el 1977. El meu pare, com ja he dit, em va influenciar només amb el seu exemple; mai vàrem parlar de la meva dedicació als estudis sobre l’edat mitjana. >> En una entrevista radiofònica, el 1977. Foto: Ajuntament de Girona. CRDI. Presència (Martí Sebastià). 14 > revista de girona 328 més concretament a la guerra civil ca- talana del segle xv, tema sobre el qual el meu pare era, i encara és, un dels primers especialistes. El vaig seguir, i junts vàrem publicar els dos volums de l’obra La guerra catalana del segle xv (1462-1472), la part més important de la qual considero que és la que ell va fer. Després d’un any dedicat a al- tres períodes, ben recentment m’he retrobat amb aquell període. Parlant del meu pare, us he de recordar que mai va voler deixar Girona. Va desoir la voluntat del seu fratern amic Jaume Vicens i Vives, que el volia de catedrà- tic a Barcelona. Tanmateix, el vostre primer llibre és en solitari. El primer llibre, La Revolució de Se- tembre i la premsa humorística catala- na (1965), no passava de ser un treball acadèmic fet a l’AHCB, on vaig treba- llar molts anys i del qual vaig arribar a ser director. F. Soldevila em va fer l’honor de publicar-lo als «Episodis de la Història», de Dalmau Editors. En aquesta magnífica col·lecció d’història de Catalunya, que ha tingut continuï- >> Sobrequés, a casa seva. tat fins avui, s’han publicat altres lli- bres meus. Jo, de fet, no he passat del meva obra és en català. No he tingut catalana), ja vaig treballar com a se- medievalisme a la contemporaneïtat mai, a diferència d’altres col·legues, la cretari d’aquesta filial de l’IEC, encara fent un gran salt. Avui només crec en voluntat d’anar a la recerca del mercat mig d’amagat, a la seva seu del Palau la continuïtat i la transversalitat dels espanyol. I ara encara menys. Dalmases. Amb els companys de la fenòmens històrics, i considero tant o Junta, entre els quals hi sou vós ma- més important la romanització que la I de ben jove us vau vincular a enti- teix, estem fent una molt bona feina. industrialització del segle xix. Assu- tats com l’SCEH. mint grans limitacions, m’interessa Molt abans d’esdevenir-ne avui el pre- Als anys setanta vau fundar Unda- tot el que es refereix al passat català i sident, a l’època franquista, amb el rius, de ressonàncies iberes que vo- des dels primers pobladors fins al pro- guiatge de Ramon Aramon (un home lien marcar arrels. cés d’independència. És més, tota la decisiu en el sosteniment de la cultura Just l’endemà de la mort del dictador, vaig considerar que calia recuperar un passat del país que s’havia ama- gat. La fundació d’Undarius, una tas- ca unipersonal feta només amb els recursos que tenia com a professor i funcionari municipal, respon a aques- ta voluntat. Undarius va publicar els primers textos sobre autonomia, la Segona República, el manifest comu- nista, Rovira i Virgili...; encara no una vintena de llibres, que varen tenir un èxit excepcional. Del meu llibre sobre l’11 de setembre, se’n van vendre set- cents exemplars en la concentració que va tenir lloc a Sant Boi el 1976 i uns vint mil en total. >> L'historiador davant de la seva biblioteca. revista de girona 328 > 15 entrevista JAUME SOBREQUÉS I CALLICÓ, MIG SEGLE D'HISTÒRIA riogràfica dels anys que van del 1977 al 1982. Vaig aprofitar la confiança que em va tenir el president Tarradellas fins i tot abans del seu retorn el 1977. Són obres que vaig fer amb mentalitat d’historiador, però aprofitant esdeve- niments que vaig veure a Saint-Mar- tin-le-Beau i a Barcelona. Va ser un ho- nor poder-ho fer i n’estic orgullós. Als anys vuitanta us vau centrar en l’exili i hi vau continuar fins al 2008, juntament amb Mercè Morales, amb La Generalitat a l’exili. Després que es fes a Madrid «El exi- lio español en México», Maria Aurèlia Capmany, regidora de Cultura de l’Ajuntament de Barcelona, m’envià a Mèxic a cercar material per fer a Ca- talunya una altra exposició amb el subtítol «L’aportació catalana», que es va fer al Palau de Pedralbes entre >> Discurs durant un míting del PSC al Teatre Municipal de Girona, el 1992. l’abril i el maig del 1984 i que va tenir (Foto: Ajuntament de Girona. CRDI. Quim Curbet.) un gran èxit. En aquells anys, aquestes qüestions tenien encara un caràcter de gran novetat. Vau ser un dels membres de la Co- missió dels Vint, que va elaborar l’avantprojecte de l’Estatut d’autono- mia del 1978. Sí, amb Sebastià Riera vàrem publi- car quatre volums sobre el procés de redacció de l’Estatut, que encara avui historiadors, politicòlegs i juristes uti- litzen i citen sovint. Amb la doctora i col·lega Mercè Morales, entre molts al- tres estudis, hem publicat dos llibres: Manual d’autonomia (2003), que és un text antològic útil als legisladors, i La Generalitat a l’exili (2008). El meu dar- rer llibre historicopolític és Catalu- nya, un país modern: Quan s’afermà la identitat nacional, segle xv (2019). >> La Revolució de Setembre i la premsa >> El rei Jaume i la Renaixença als Països humorística catalana (1965). Catalans (1981). En relació amb Antoni Rovira i Virgili, heu editat Història nacional de Cata- En la dècada dels anys vuitanta vau d’altres de més minucioses encara. lunya, Notes obreres (1986), Catalunya començar una carrera professional. Reivindico, doncs, el caràcter pioner i Espanya (1988), La guerra de les na- Vau publicar Els arxius per a la his- que vaig tenir en aquest aspecte. cions (2016) i Les valors ideals de la tòria del nacionalisme català (1982). guerra (2017), i l’heu estudiat. El 17 de juliol de 1982, per encàrrec del I vau seguir amb la història i també Sempre he sentit una gran atracció per conseller Max Canher, Manuel Mundó amb cròniques memorialístiques. Antoni Rovira i Virgili; per la seva vida, i jo vàrem fer la primera catalogació Sí, obres com El restabliment de la Ge- per l’acció política, per l’obra d’his- somera dels fons catalans a l’Arxiu de neralitat de Catalunya: Diari de Ses- toriador i cronista del seu temps. És, la Guerra Civil de Salamanca, que vaig sions de l’Assemblea de Parlamentaris juntament amb Josep Pla, el millor pe- publicar el mateix any en el llibre que de Catalunya (1977) o les cròniques riodista polític de la primera meitat del esmenteu. Va ser la primer incursió del madrilenyes Autonomia i democràcia segle xx. Vaig tenir l’honor de guanyar govern de Jordi Pujol, el polític català a Catalunya (1984) i Fulls culturals d’un el Premi Carles Rahola per l’estudi que més important del segle xx, que es va dietari polític (1984) són una primera li vaig dedicar, i també vaig dirigir la fer a Salamanca. Després n’han seguit aproximació memorialística i histo- continuïtat de la seva Història nacional 16 > revista de girona 328 de Catalunya, que ell va haver d’acabar al segle xvii, perquè va arribar la guer- ra i va haver de marxar a l’exili. També amb Mercè Morales vàrem publicar els seus estudis dispersos so- bre història de Catalunya. La Història de Catalunya s’ha publi- cat en vuit llengües. Alta divulgació. No he fet divulgació, sinó que he pro- curat, com a aspecte secundari de la meva feina, fer difusió de la història de Catalunya. La meva síntesi, Història de Catalunya, publicada, com dieu, en català, castellà, francès, anglès, alemany, japonès, italià i romanès, pretén ser una obra rigorosa i amb vo- luntat científica. I, a més, ha estat una obra d’abast general i ha servit per fer conèixer més bé Catalunya al món. >> 1941: Un opositor català durant El polèmic «Espanya contra Cata- el franquisme (2004). >> Història de Catalunya (2007). lunya» provocà una puntualització vostra: Crònica negra d’un simposi d’història. Els congressos, simposis, cursos i jor- nades que he contribuït a impulsar des de l’AHCB, l’MHC, l’SCEH i el CHCC són innombrables; són centenars i re- nuncio ni tant sols a intentar fer-ne un resum. El simposi «Espanya contra Ca- talunya» del 2014 va tenir la immensa virtut (i me’n sento particularment or- gullós) d’indignar el món polític i aca- dèmic espanyol (també el català) sense cap excepció significativa. Va ser una reunió d’alt contingut científic, amb aportacions d’un gran valor erudit. Va servir per desemmascarar l’anticata- lanisme espanyol i la cinquena colum- na a Catalunya. I arribem al moment actual amb obres que tracten temes vius, com Cap a la llibertat: La llarga marxa de Catalunya cap a la independència >> Jaume Sobrequés amb Francesc Ferrer, a Girona, el 1992. (2013). (Foto: Ajuntament de Girona. CRDI. Quim Curbet.) Potser el llibre que en aquesta direcció va aconseguir un èxit més important va ser La gran ignomínia (2018), en el qual explico la permanent agressió de caràcter feixista dels governs del PP i del PSOE contra Catalunya, em- presonant centenars de ciutadans per ser independentistes; hi reflexiono i la denuncio. L’existència de presos polí- tics i d’exiliats constitueix la indignitat >> Sobrequés envoltat de llibres i arxivadors revista de girona 328 > 17 entrevista JAUME SOBREQUÉS I CALLICÓ, MIG SEGLE D'HISTÒRIA més gran que ha patit el país, sovint amb la complicitat de partits catalans. Haver consentit això posa a les portes de la mort la mateixa existència de la nació catalana, i redueix la nostra clas- se política a ser una joguina de l’Estat espanyol. Constato, però, en aquest sentit, que una societat i una classe política que consenten l’existència de presos polítics i exiliats al segle xxi són una societat en risc de mort i una clas- se política també greument malalta. No hi veig remei; s’ha claudicat massa. A Espanya, es riuen del fet que reunim un milió de persones al carrer, i els po- lítics espanyols, també. Per acabar, sou gaire aficionat al futbol? Sí, vaig ser vicepresident del FC Bar- celona, però sempre he tingut pre- >> Cap a la llibertat (2013). >> La gran ignomínia (2018). ferència pel Girona. Quan va estar a primera, jo preferia que guanyessin els de Montilivi en comptes de l’equip del Camp Nou. I potser no sabeu que soc Medalla d’Or del Girona. Un dia, essent a la llotja del Girona, a la mitja part del partit es va acostar sigil·losa- ment un empleat del club i digué al president: «Senyor Amadeu, avui no hem fet ni per poder pagar l’àrbitre». El Girona estava tocat de mort, però vaig aconseguir que el director general de Caixa de Catalunya fes un contracte publicitari de deu milions de pessetes per salvar el club. A més, durant uns anys, el meu fill Santi va ser jugador del Girona, quan l’equip estava a segona. >> Repressió borbònica i resistència identitària >> Fullejant un llibre sobre el Girona FC. a la Catalunya del segle xviii (2020). 18 > revista de girona 328