Anuari 12 · 2021 · Pàgines 9-24 Panorama crític de la literatura del Pla d’Urgell (2010-2020)1 Josep Camps Arbós (Universitat Oberta de Catalunya) Francesc Foguet i Boreu (Universitat Autònoma de Barcelona) RESUM: En el present article s’ofereix una primera dramaturg, a més d’historiadors, filòlegs, periodistes o aproximació crítica als autors del Pla d’Urgell, amb aficionats a les lletres amb formacions, reconeixement i obra publicada entre 2010 i 2020, en els gèneres vincles molt diversos amb el territori” (Camps & Foguet, de la poesia, la narrativa i el teatre. Prèviament, es 2010: 17). Durant la segona dècada del jove segle XXI, comenten alguns aspectes sociològics (premis, aplecs, l’activitat literària del Pla d’Urgell ha experimentat — recitals de poesia, festivals, exposicions...) per tal de com analitzem en les pàgines següents— una notable posar en relleu les plataformes que han servit per a puixança, amb la consolidació d’escriptors de vàlua i el promocionar la literatura a la comarca. sorgiment d’una bona fornada de nous valors, alguns francament interessants (vegeu, al final de l’article la PARAULES CLAU: literatura, escriptors, poesia, graella 1). Tanmateix, la seva projecció, en general, no narrativa, teatre, Pla d’Urgell ha anat gaire més enllà de les terres ponentines. ABSTRACT: This paper offers a first critical 1. UNES NOTES DE SOCIOLOGIA approach to authors from Pla d’Urgell with poetic, LITERÀRIA narrative and dramatic works published between 2010 and 2020. First of all, some sociological aspects Una de les plataformes de promoció de la literatura (awards, meetings, readings, festivals, exhibitions…) —tan discutible com es vulgui— són els premis. Al Pla are mentioned in order to, after that, highlight the d’Urgell, en destaquen tres de plenament consolidats: platforms used to promote literature in the region. el Maria Mercè Marçal, dedicat a la insigne poeta d’Ivars d’Urgell, traspassada el 1998; el Ciutat de Mollerussa, KEYWORDS: literature, writers, poetry, narrative, de novel·la breu, i El Sol del Pla, més modest, adreçat drama, Pla d’Urgell als estudiants. El primer ha augmentat la nòmina alternant autors amb una trajectòria plenament INTRODUCCIÓ afermada (Miquel Bezares, Eduard Sanahuja, Joan Perelló, Ramon Guillem) amb d’altres que podríem En el nostre estudi “Cartografia, cànon i patrimoni qualificar, sense equivocar-nos, de desconeguts (Juan literaris al Plau d’Urgell”, publicat el 2010 en el primer Carlos Elijas, Consol Martínez). Cal remarcar que número de Mascançà, afirmàvem que “la jove comarca l’edició del 2020 va premiar, per primera vegada, un del Pla d’Urgell no ha estat gaire afavorida per les autor del Pla d’Urgell, el mollerussenc Jaume Suau, muses. Molts pocs noms d’escriptors que hi són nadius amb el recull Ulls de cugula. Pel que fa al premi Ciutat han arribat a assolir un reconeixement en les lletres de Mollerussa, ha continuat la seva dilatada trajectòria, catalanes”. Malgrat tot, també assenyalàvem que iniciada el 1989; val a dir que els autors guardonats aquesta situació s’havia començat a revertir des de la al llarg d’aquesta dècada no són, tanmateix, primeres dècada dels setanta: a més dels “fars lluminosos” que espases de la nostra literatura (Pep Elias, Lluís Vilarrasa, encarnaven Maria Mercè Marçal, Joan Solà o Sebastià Jaume Aubanell). Semblantment al Maria Mercè Serrano, “podem constatar afortunadament que [...] Marçal, l’edició de 2018 va premiar amb un accèssit la comarca disposa de poetes, novel·listes i algun la narradora pladurgellenca d’adopció, Helena Rufat, 1 Agraïm a Joan Cornudella, Joan Francesc Dalmau, Jaume Jovells i Anton Not la lectura atenta d’aquest article i les propostes i esmenes que han permès millorar-ne el contingut. Josep Camps Arbós 10 Francesc Foguet i Boreu per Tardes de bar. El darrer premi, El Sol del Pla, té com Mercè Marçal, Josep Borrell, Toni Castellsaguer i Joan a destinataris els centres de primària i de secundària, i Francesc Dalmau. O les “Marçalades”, un espai de la segueix amb l’objectiu amb què va néixer: incentivar el revista Mascançà destinat a donar a conèixer textos conreu de la poesia entre els més joves de la comarca. de creació inèdits d’autors pladurgellencs: hi han Altrament, durant aquesta dècada han sorgit publicat poemes i narracions Pascual, Borrell, Dalmau, diverses activitats destinades també a fomentar la Germà, Not, Beputxí Mirada i Rufat. Especial atenció promoció de la literatura al Pla d’Urgell. En són una mereix així mateix la publicació del llibre El Pla d’Urgell: bona mostra els aplecs literaris del Castell del Remei memòria i paisatge (2013), una antologia de cent textos —indret que pertany oficialment a la comarca de la no estrictament literaris (del periodisme a la poesia, Noguera, tot i que la proximitat, sobretot amb Linyola, passant per la novel·la, les rondalles, les memòries o els l’ha vinculat sempre al Pla d’Urgell—, coordinats per pregons de Festa Major), ordenats cronològicament, Anton Not. Fins ara, se n’han celebrat tres edicions, que pretenia oferir, des d’una perspectiva polièdrica, la 2017, 2018 i 2019, que han donat lloc a sengles reculls visió de la terra i la gent de la comarca. La tria i l’edició que porten per títol Tast. El primer, dividit en dues —preparada pels qui signen aquest estudi— anava seccions, conté poemes consagrats al vi i als quadres acompanyada per les fotografies de Marta Benavides, i de l’exposició “Grans mestres lleidatans del segle XX”. prenia com a punt de partida l’impacte que va generar Hi van participar Eduard Batlle, Josep Borrell, Xavier la construcció del Canal d’Urgell. Macià, Àngels Marzo, Anton Not, Joan Rovira, Josep Acabem aquesta pinzellada per les activitats literàries M. Sala-Valldaura, Eduard Sanahuja, Jaume Suau, posant en relleu el paper dinamitzador que han tingut Àlex Susanna i Josep Vallverdú. En el segon, es van al llarg de la dècada els clubs de lectura escampats per presentar textos inspirats en el Castell del Remei (la la geografia pladurgellenca (n’existeixen actualment a finca, la seva història i gent, el paisatge...); als poetes Mollerussa, Miralcamp, Torregrossa, el Poal, Bellvís, el esmentats al primer volum, s’hi van afegir Enric Boluda, Palau d’Anglesola, Linyola, Bell-lloc i Golmés), encara Manuel Montobbio i Jordi Pàmias. El tercer responia que sovint, malauradament, ignoren els escriptors i les a la invitació d’emmarcar els poemes al Passeig de escriptores de la comarca. les Senyoretes i als arbres de la finca del Castell del Remei; la presència de Rosa Fabregat n’era la novetat 2. UN INSÒLIT DINAMISME TEATRAL més destacada. Not també ha liderat durant tres anys l’organització de Saó poètica, l’acte de Saó de Ponent Menció a part mereix l’àmbit del teatre, organitzat al voltant del Dia Mundial de la Poesia: el especialment dinàmic en aquest període. Dues de primer dedicat a Jordi Pàmias (2018); el segon, a Maria les iniciatives més destacades porten la rúbrica de Mercè Marçal (2019); el tercer, a Josep Borrell (2020, Jaume Jovells i Argelich (Vilanova de Bellpuig, 1957), que no es va poder celebrar per culpa de la pandèmia). director de teatre de dilatada trajectòria i artífex de la Una altra activitat que cal consignar és el recital de companyia Teatre de Butxaca: el festival Cua d’Estiu, poesia que, de Bellvís estant, apadrina Jaume Suau pels d’una banda, i el projecte Saó de Ponent, de l’altra. volts de Sant Jordi i que és conegut amb el nom d’“Hort En totes dues, Jovells ha procurat vincular cultura, poètic”—l’indret on es realitza l’acte és, efectivament, patrimoni i territori des d’una filosofia teatral que es un hort de la carretera de Bellvís als Arcs—; se n’han basa grosso modo en els espectacles de petit format dut a terme quatre edicions, entre 2016 i 2019, en què de qualitat, confegits de manera artesanal, i en la han estat convidats, entre altres poetes, Eduard Batlle, proximitat i el diàleg amb el públic, a fi d’acostar- Josep Borrell, Joan Francesc Dalmau, Montse Germà, lo a l’essència de les arts escèniques. Teatre, música, Xavier Macià, Àngels Marzo, Anton Not, Jaume Pont, poesia, art i literatura han estat els punts cardinals dels Carme Romia, Joan Rovira i Josep M. Sala-Valldaura. seus propis muntatges o dels que ha programat com a Igualment, paga la pena esmentar l’exposició “Les director artístic. veus de la terra”, comissariada per Montserrat Trepat Endegat per Teatre de Butxaca de Mollerussa i la i promoguda pel Departament de Cultura i l’Institut productora musical La Gata Roja de Castellserà, el d’Estudis Ilerdencs; inaugurada el 2013 a Mollerussa, festival Cua d’Estiu fou una proposta artística que posava l’èmfasi en set escriptors de la comarca: Valeri programà, entre 2012 i 2018, els caps de setmana de Serra Boldú, Jaume Vila, Francesc Pascual, Maria setembre, diversos espectacles de petit format en els Panorama crític de la literatura del Pla d’Urgell (2010-2020) 11 jardins de les cases pairals del poble de Fondarella (cal una primera iniciativa que s’intitula “Escriure/descriure Combelles, cal Reñé, cal Ros i cal Viudes).2 Dels quatre la terra a través de les arts escèniques” i que aspira, espectacles de la primera edició, Cua d’Estiu va créixer també en paraules del seu manifest fundacional, a gradualment fins a assolir un màxim d’onze propostes. “generar un moviment literari de persones relacionades El 2018, en la setena i última convocatòria, feu un amb l’escriptura dramàtica i la creació artística”. Es retorn als orígens amb cinc espectacles abans del mutis vol que Mollerussa esdevingui un “referent i punt de final pel desinterès o la desídia de les institucions. Tot trobada, un espai obert a tots els que escriuen per les alternant muntatges de petit format (teatre, dansa, arts escèniques, professionals o no, fent incidència música, circ, poesia), a cura de companyies i creadors primer en el nostre entorn més immediat i després de proximitat, les programacions del festival feien més estendre la participació a tot el país i a totes les terres agradables els darrers dies de l’estiu per als amants de parla catalana”.3 Conscients de les dificultats en una de les arts escèniques o el públic encuriosit d’allò més comarca amb una escassa tradició escènica, Saó de divers. Ponent s’autoreivindica, doncs, com a espai propi dins Les companyies teatrals (Cametes Teatre, Montse del sistema teatral català i es planteja de dinamitzar Miret), els grups musicals (Ilerda Antiqua, Piccola amb les arts escèniques, en col·laboració amb altres Band) i els artistes o músics (Heura Gaya, Meritxell associacions i entitats, la cultura local. Gené, David Pradas, Renaldo & Clara) ponentins van Saó de Ponent va gaudir, des del primer moment, compartir cartell amb alguns dels noms reconeguts del suport institucional de l’Ajuntament de Mollerussa, en el panorama musical (Pep Gimeno “Botifarra”, amb una decidida implicació de l’alcalde, Marc Roger Mas), poètic (Meritxell Cucurella-Jorba) o Solsona, que ha estat present en bona part dels actes. teatral (Mercè Arànega) dels Països Catalans. La relació El 5 de novembre de 2015, Saó de Ponent es presentà completa dels espectacles programats de 2012 a 2018 en societat a l’escenari del Teatre L’Amistat, seu del en el festival Cua d’Estiu evidencia la qualitat d’una grup, amb la participació del mateix Solsona, Jaume iniciativa singular, extraordinària, que lamentablement Jovells i Francesc Foguet —aquest darrer hi feu una les institucions s’han deixat perdre potser per sempre conferència sobre “El sentit (íntim i col·lectiu) del (vegeu la graella 2). teatre”.4 Com a cloenda de l’acte, els membres del En paral·lel, en el trentè aniversari de la seva Teatre de Butxaca, asseguts estratègicament entre el creació, Teatre de Butxaca va encetar, el 2015, una públic, van dir el text “El teatre obligatori”, de Karl nova singladura amb el projecte Saó de Ponent, un Valentin, que proclama irònicament la necessitat que autèntic oasi en el desert endèmic que ha patit el l’Estat imposi el teatre obligatori. Dos dies més tard, Pla d’Urgell en matèria d’arts escèniques i de cultura el 7 de novembre, com a activitat integrada en el en general. Segons el manifest fundacional, Saó de projecte, es va representar, al Teatre L’Amistat, l’obra Ponent es proposa “aglutinar esforços de particulars, Neus Català, un cel de plom, adaptació de Josep M. administracions i professionals per tal de promocionar Miró de la novel·la Un cel de plom, de Carme Martí, la producció cultural lligada a Mollerussa i per extensió en forma de monòleg interpretat per l’actriu Mercè al territori de Ponent”. Ideòleg de la proposta i capità Aránega. del vaixell, Jovells compta amb Cristina Simón com a La primera fase de Saó de Ponent, destinada primer oficial, més tota una tripulació de voluntaris a despertar la curiositat del públic per les arts col·laboradors que ajuden a materialitzar les activitats escèniques, es completà amb la xerrada col·loqui que organitzen regularment. “El plaer d’escriure teatre”, a cura de Núria Casado, L’ambiciós projecte Saó de Ponent es concreta en dramaturga lleidatana i professora de la UdL, que 2 Teatre de Butxaca i La Gata Roja van crear ex professo l’associació “Cua d’Estiu. Accions Culturals” per gestionar el festival. Van disposar del suport de l’Ajuntament de Fondarella, el Consell Comarcal del Pla d’Urgell, la Diputació de Lleida i l’Institut d’Estudis Ilerdencs. 3 Com un botó de mostra de la cura que té Teatre de Butxaca pels detalls, val a dir que, en iniciar el nou projecte, va fer estampar unes samarretes negres amb un text en lletres blanques que proclama: “SAÓ / Estat de la terra, que la fa particularment apta per a sembrar-hi i treballar-la. (DIEC) / TEATRE DE BUTXACA · SAÓ DE PONENT / MOLLERUSSA” [al pit] // “#assaonadament” [a l’esquena]. 4 Vegeu una versió ampliada de la conferència a Foguet, 2016. Josep Camps Arbós 12 Francesc Foguet i Boreu tingué lloc el 21 de gener de 2016, a la Biblioteca del 2015 al 2019 es van programar diversos tallers Comarcal Jaume Vila, de Mollerussa. La intervenció de d’escriptura fotogràfica a cura del fotògraf lleidatà Casado, la qual subratllà el caràcter lúdic del teatre, Llorenç Melgosa. anà secundada de la lectura d’un fragment de L’hort de El club de lectura de teatre es va activar també el les oliveres, de Narcís Comadira, una obra estrenada al 2016 amb la col·laboració del Servei de Biblioteques Teatre Nacional de Catalunya (TNC), el 15 d’octubre Públiques de Catalunya, el TNC i Arola Editors. Cada de 2015. temporada, entre la tardor i la primavera, una desena Sense deixar mai d’imprimir a les activitats el seu de lectors es van retrobar cada dimecres per llegir textos segell d’un “teatre d’art”, actualitzat a la manera teatrals que s’estrenaven al TNC i que eren comentats i ponentina, Saó de Ponent ha combinat tres eixos, debatuts en cada sessió. La lectura d’aquestes peces va els tallers d’escriptura, el club de lectura de teatre i ser sovint arrodonida amb l’anada al TNC per veure’n el premi de teatre, en què la literatura dramàtica la representació. Del 2016 al 2020, amb el guiatge del és central. Al voltant d’aquests tres eixos es van filòleg Francesc Pla, membre del Teatre de Butxaca, programar una constel·lació dispersa d’“experiències els participants del club de lectura de teatre van llegir culturals” d’allò més variades: presentacions de llibres, una trentena de textos d’autors molt diversos: de exposicions artístiques, lectures dels manifestos del clàssics catalans (Àngel Guimerà, Santiago Rusiñol Dia Internacional del Teatre, revetlles de Sant Jordi, Josep M. de Sagarra, Mercè Rodoreda) i universals converses literàries, concursos a Instagram, espectacles (William Shakespeare, Virginia Woolf, Eugene O’Neill, o lectures de contes adreçats als xiquets i xiquetes, Bertolt Brecht) a valors de la dramatúrgia catalana concursos de monòlegs, tallers de dicció, etcètera.5 actual (Lluïsa Cunillé, Josep Maria Miró, Marc Rosich, Adreçats a grups petits i d’un nivell d’iniciació, Marc Artigau, Helena Tornero) i internacional (Antonio els tallers d’escriptura teatral, van ser inaugurats pel Tarantino, Lars Norén, Davide Carnevalli), tot passant dramaturg Josep Maria Miró, el 30 de gener de 2016, per clàssics contemporanis (Bernard-Marie Koltès, a La Banqueta (Edifici Sant Jordi) de Mollerussa, i van Sarah Kane), entre d’altres.6 continuar amb el dramaturg Marc Artigau (2017) i El premi de teatre, que duu per títol Concurs de Marilia Samper (2019). Se’n van programar també textos teatrals per a espectacles de petit format, és la amb Marc Rosich (2018) i Roger Pou (2020) — joia de la corona de Saó de Ponent, perquè se centra guanyador aquest darrer de la primera edició del premi en la vessant creativa i li permet una projecció molt de Saó de Ponent—, però finalment no es van poder més enllà de Mollerussa i el seu hinterland. Convocat dur a terme: el primer, per compromisos professionals inicialment per Saó de Ponent i l’Ajuntament de del dramaturg; el segon, per causa de la pandèmia Mollerussa, el guardó va passar dels 1.000 euros de la generada per la Covid-19. Complementàriament, primera i segona edició als 5.000 a partir de la tercera, 5 Entre aquestes activitats, cal destacar les originals lectures participatives d’El Poema de Nadal, de Josep M. de Sagarra, amb la col·laboració d’entitats locals, durant els Nadals de 2015-2019; el recital Contes a la vora del foc, a partir de les rondalles de Valeri Serra i Boldú, explicades per l’actor Carles Crespo, membre del Teatre de Butxaca, durant els diumenges de maig de 2016 a Cal Sinén (Estany d’Ivars i Vila-Sana); el vernissage de la presentació de les activitats pre- vistes per al curs 2016-2017 amb l’escriptor balaguerí Francesc Canosa, el 8 d’octubre de 2016, a l’escenari del Teatre de l’Amistat, en què es va abordar la importància d’escriure sobre el territori; la xerrada d’Anna Sàez sobre periodisme i territori que duia per títol “Sant Sebastià m’il·luminarà”, el 20 de gener de 2017, a l’escenari del Teatre de l’Amistat, i l’homenatge a Maria-Mercè Marçal, en la segona Saó Poètica, que va tenir lloc a l’antic obrador de rajoles hidràuliques dels germans Isanda de Mollerussa, el 22 de març de 2019. 6 La llista completa de textos llegits fa impressió. Temporada 2015-2106: El principi d’Arquimedes, de Josep M. Miró; Maria Rosa, d’Àngel Guimerà; Llibràlegs, d’autors diversos, i Nerium Park, de Josep M. Miró. Temporada 2016-2017: El coratge de matar, de Lars Norén; La fortuna de Sílvia, de Josep M. de Sagarra; En la solitud dels camps de cotó, de Bernard-Marie Koltès; La senyora Florentina i el seu amor Homer, de Mercè Rodoreda; A tots els qui heu vingut, de Marc Rosich; Ricard III, de William Shakespeare, i Actes obscens en espai public, de Davide Carnevali. Temporada 2017-2018: Islàndia, de Lluïsa Cunillé; Desig sota els oms, d’Eugene O’Neill; El perro del hortelano, de Lope de Vega; Blasted (Reben- tats), de Sarah Kane; Sol solet, d’Àngel Guimerà, i Que rebentin els actors, de Gabriel Calderón. Temporada 2018-2019: Els Jocs Florals de Canprosa, de Santiago Rusiñol; Cartografía de una desaparición, de Sergio Blanco; Alba, de Marc Ar- tigau; Afanys d’amor perduts, de William Shakespeare; La bona persona de Sezuan, de Bertolt Brecht; El futur, d’Helena Tornero, i El gran mercado del mundo, de Calderón de la Barca. Temporada 2019-2020: La casa de les aranyes, de Paco Zarzoso; Freshwater, de Virginia Woolf; La Rambla de les floristes, de Josep Maria de Sagarra; Stabat Mater, de Antonio Tarantino, i Temps salvatge, de Josep M. Miró. Panorama crític de la literatura del Pla d’Urgell (2010-2020) 13 mercès a la decidida implicació de l’Institut d’Estudis de l’INS Lo Pla d’Urgell de Bellpuig, perquè des de Ilerdencs. En les quatre primeres convocatòries (2017- les Garrigues i l’Urgell ha irradiat sobre la comarca. 2020), ha tingut un jurat permanent constituït per Cornudella va ser l’ànima del grup de teatre amateur La Núria Dalmases (llibretera), Francesc Foguet (professor Botera, nascut a Juneda el 1996 i vinculat a l’Associació d’Estudis Teatrals), Jaume Jovells (director de teatre), Cultural L’Esclat. En va assumir la direcció del 1998 Anton Not (poeta) i Alba Pla (filòloga). al 2016, any de la seva desarticulació. La Botera va Entre les seves bases, s’ha posat un èmfasi especial debutar davant del públic junedenc amb l’estrena en la temàtica i en l’aspecte formal. En el primer cas, d’Embolics de família (1997), de Francesc P. Charles, i l’edició inaugural va establir que els textos havien va cloure la seva trajectòria amb Les quatre cares d’Eva d’estar ambientats en les dècades de 1940 i 1950 al Pla (2015), un muntatge amb textos d’Octavi Egea, Sergi d’Urgell; la segona convocatòria va fixar que el tema Belbel, David Plana, Fina Morella i El Tricicle. havia de ser sobre els exilis i que s’hi havia de fer alguna De caràcter amateur, el repertori de La Botera al·lusió directa o indirecta a la comarca; en la tercera, va consistir bàsicament en obres humorístiques, la temàtica era lliure, però calia que fes algun esment adreçades a un públic ampli, que es van estrenar a més o menys concret al Pla d’Urgell; finalment, en la Juneda durant la Primavera Cultural o a la tardor: El quarta, es va mantenir aquest punt, però ampliant complot de les vídues (1997), de Santiago Rusiñol; La l’espai de referència al territori conegut com el Pla de paperera (1999), d’Albert Llorens; Per no entendre el Lleida. Pel que fa a l’aspecte formal, els textos calia castellà, de Josep Bordas, i Els saltadors de l’Eixample que responguessin a l’espectacle de petit format (un (2000), de Santiago Rusiñol; Històries increïbles (2001), màxim de 4 actors) amb vista a l’eventualitat de poder- de Jaume Serra i Fontelles; No parlaré a classe (2003), los estrenar per la companyia Teatre de Butxaca. Com de Dagoll Dagom, en una versió lliure de Cornudella; tota la resta d’activitats, els lliuraments de premis, Spotmania (2006), de Carles Alberola i Roberto García; gens convencionals, van incorporar sempre un toc de Aquí no paga ni déu! (2009), de Dario Fo, i Teràpia teatralitat. (2012), de Dagoll Dagom. Un cop estrenats a Juneda, Les obres premiades en les quatre primeres bona part d’aquests muntatges recorrien diversos convocatòries han estat les següents: Desgana, de pobles de la geografia catalana o s’intercanviaven amb Roger Pou (2017); Absències, d’Eva Moreno (2018); altres grups amateurs de poblacions com ara Solsona, Pells mortes, d’Eva Saumell (2019), i Quan els arbres Almacelles o Sant Vicenç de Montalt. A més, La Botera encara feien ombra, de Reyes Barragan (2020). Les es va presentar al Concurs de Teatre Còmic de les dues primeres s’han publicat a Pagès de Lleida, Garrigues (2006) i al premi Ciutat de Teatre de Terrassa el 2019, dins de la col·lecció “Teatre de Butxaca” (2011). Com a figurants, alguns dels seus membres (Pou & Moreno, 2019),7 mentre que les altres dues van participar en els curtmetratges Pantomima (2008), estan en curs d’edició. Desgana i Absències van ser sota la direcció d’Héctor Suñol, i Sunset Day (2012), estrenades, amb una acurada posada en escena i una dirigit per Josep Antoni Duran, i també en la sèrie bona acollida del públic, per la companyia Teatre de televisiva Les veus del Pamano (2009), sota la direcció Butxaca el 24 de març de 2018 i el 5 d’octubre de de Lluís Maria Güell. 2019, respectivament; en canvi, la crisi pandèmica del Després d’una aturada de tres anys, a causa de 2020 va impedir l’estrena de Pells mortes, prevista per diversos contratemps interns, el 8 de novembre de la primavera del 2020 i ajornada sine die. En conjunt, 2015 La Botera va preestrenar, al poble de Fulleda, malgrat la delimitació temàtica i geogràfica, en bona en el marc de la XVa Mostra de Teatre Còmic de les part de les obres la presència del Pla d’Urgell (o de Garrigues, l’adaptació de la comèdia Les quatre cares les terres ponentines) no deixa de ser tangencial i, de d’Eva. L’estrena d’aquest muntatge es va dur a terme vegades, anecdòtica i tot. Sembla talment com si el al Foment de Juneda, el 19 de desembre de 2015, territori es resistís, encara, a ser escrit o fecundat per dins del programa d’actes de la Marató de TV3. Molt les arts escèniques. Saó de Ponent ha aconseguit, fet i ben acollida pel públic garriguenc, Les quatre cares fet, sembrar i treballar la terra, però encara falta que el d’Eva es va representar també a Penelles, Les Borges fruit germini amb generositat. Blanques, Bovera, La Granadella, la Pobla de Cérvoles Abans de cloure aquest apartat, voldríem deixar i Mollerussa (Teatre de L’Amistat, 26 de novembre de constància també de l’activitat teatral duta a terme 2016). per Joan Cornudella i Olivart (Juneda, 1963), professor A més a més, Cornudella dirigeix la companyia 7 Per a una contextualització i una valoració de Desgana i Absències, vegeu Foguet (2019). Josep Camps Arbós 14 Francesc Foguet i Boreu Cassigalls de Juneda que, el 2008, va iniciar un volums commemoren els aniversaris del Taller de projecte de divulgació de l’obra, la personalitat i el Teatre Lo Galliner de l’IES Lo Pla d’Urgell de Bellpuig, pensament d’escriptors ponentins i catalans en un on es van muntar els textos editats: 15, 20 i 25 anys, format de recital audiovisual. Des d’aleshores, ha respectivament. Els alumnes que han passat per aquest confegit espectacles de petit format, idonis per a taller són tant de les comarques de l’Urgell com del Pla biblioteques i espais reduïts, que s’han consagrat a d’Urgell. Dirigit per Cornudella, Lo Galliner ha arribat a grans noms de la literatura catalana contemporània: la vint-i-vuitena edició, malauradament escapçada per El jardí de la memòria – Mercè Rodoreda (2008), Entre la pandèmia, amb lectures d’obres, representacions l’herba i els núvols – Màrius Torres (2009), I amb guix teatrals, intercanvis amb altres grups, assistència a escric el meu nom – Maria-Mercè Marçal (Torregrossa, representacions o participació en trobades de teatre 2011), Bestiolari o els animals de l’Arca – Josep Vallverdú de Secundària o mostres i festivals escènics d’arreu del (2012) i, entre d’altres, Radicalment Pedrolo (Aquesta país.9 nit tanquem) – Manuel de Pedrolo (2014 i 2017). El seu darrer espectacle va ser Lo preu de dormir tranquil 3. ELS ESCRIPTORS DEL PLA: (2017), un recital teatralitzat en clau d’humor que ret CONTINUÏTAT I NOUS VALORS homenatge a les companyies ambulants i la literatura de canya i cordill amb textos del cançoner popular i Durant la dècada 2010-2020 s’han publicat dos d’autors com ara Santiago Rusiñol, Pere Quart, Casimir llibres pòstums de Maria Mercè Marçal. El primer, El Ribó, Manuel de Pedrolo, Jaume Subirana, Pau Riba, senyal de la pèrdua (2014), revela el món íntim de Enric Casasses i Ramon Solsona. Va ser programat com l’escriptora durant un període breu de temps —els a cloenda del 4t Encontre d’Escriptors i Crítics a les dos darrers anys de la seva vida (1996-1998)— i està Garrigues, el 7 d’octubre de 2017, a El Cogul, dedicat format per dos grans blocs (més un apèndix que acull al teatre català actual (Broch, 2018). l’entrevista a Marçal que Jordi Muñoz publicava a Illacrua Durant una hora de durada, els muntatges de petit el febrer de 1997): d’una banda, un dietari que arrenca format de Cassigalls combinen, de manera acurada i l’1 d’agost de 1996 amb les reflexions immediatament detallista, poesia, narrativa, música i teatre amb una posteriors a la descoberta de la malaltia i que s’estronca escenografia austera i amb interpretacions musicals en pocs mesos abans de la mort; i, de l’altra, un epistolari directe. Cornudella mateix signa la dramatúrgia dels mantingut del gener de 1996 al juliol de 1998, amb espectacles i, com la resta de l’equip artístic, recita o Jean-Paul Goujon, professor universitari i biògraf de interpreta els textos i canta les lletres.8 A més d’actuar Renée Vivien, a qui Marçal va dedicar la seva única a Juneda i a altres pobles de les Garrigues, la Noguera, novel·la. Ben diferent és Contra la inèrcia. Textos polítics el Segrià i fins i tot més enllà de les Terres de Ponent, (1979-1980) (2019), exponent imprescindible de la ha dut els seus espectacles a Mollerussa, Linyola, ideologia combativa de l’escriptora, en què s’apleguen Torregrossa, Ivars d’Urgell i El Palau d’Anglesola. els articles que va publicar a les revistes A Nosa Terra, Finalment, Cornudella és autor de tres llibres, setmanari independentista gallec, i a Lluita, òrgan del Tocats pel teatre (2007), Retalls d’aniversari (2012) i Un Partit Socialista d’Alliberament Nacional (PSAN). En els pam de teatre (2017), que recullen adaptacions teatrals primers, hi feia el seguiment de la situació política dels per a joves d’autors de textos de procedència diversa: Països Catalans, des de la Diada de 1979 fins al primer Aristòfanes, Santiago Rusiñol, Pere Calders, Isabel-Clara govern de Jordi Pujol; en els segons, en canvi, hi Simó, Gerard Vàzquez, Sergi Belbel, Carles Alberola, abordava la política feminista i l’alliberament nacional. Carles Capdevila o, entre d’altres, Jordi Faura. Els tres També s’ha publicat una excel·lent biografia sobre la 8 Integren també l’equip de Cassigalls Dolors Aldomà, encarregada de l’expressió corporal; Àngel Sedó, responsable dels audiovisuals, la música i la part tècnica, i Miquel Torrent, que assumeix el disseny de l’espai escènic. 9 Cal tenir present que, als instituts de Secundària, la presència de la literatura dramàtica és més aviat testimonial en les lectures de l’ESO i el batxillerat, fonamentals per a la formació lectora dels adolescents. A l’IES La Serra de Mollerussa, per exemple, del 2010 al 2020, els estudiants de l’ESO han pogut conèixer Aigües encantades, de Joan Puig i Ferreter, i Supertot, de Josep Maria Benet i Jornet, mentre que els alumnes de l’assignatura Literatura catalana (comuna) de ba- txillerat han llegit La filla del mar o Terra baixa, d’Àngel Guimerà i Berenàveu a les fosques, de Josep M. Benet i Jornet. En les assignatures optatives del batxillerat —amb una ràtio molt més reduïda— les lectures han estat les següents: a Lite- ratura catalana, les obres d’Àngel Guimerà (Mar i cel), Santiago Rusiñol (L’alegria que passa), Salvador Espriu (Antígona) i Joan Oliver (Ball robat); a Literatura Universal, tres grans clàssics: Sòfocles (Édip, rei i Antígona), Molière (El misantrop) i Shakespeare (Hamlet, Romeo i Julieta i Otel·lo). Panorama crític de la literatura del Pla d’Urgell (2010-2020) 15 seva figura, Maria Mercè Marçal. Una vida (2017), de altres contes (2013), en què es detecta el rastre de Pere Lluïsa Julià, i destacats estudis sobre l’obra literària a Calders, Quim Monzó i Sergi Pàmies; Francesc Balcells càrrec de Laia Climent, Fina Llorca i Caterina Riba.10 amb Camí de la Baladruga (2017), un recull de poemes Pel que fa als autors que en el nostre article prologat per Jordi Pàmias i dedicat a lloar els paisatges esmentat del 2010 consideràvem com a canònics de la seva vila nadiua, Palau d’Anglesola, des d’una —Josep Borrell, en el terreny de la poesia, i Francesc perspectiva que evidencia l’assimilació de la tradició Pascual i Joan Francesc Dalmau, en el de la narrativa— popular catalana i, alhora, una profunda religiositat; han continuat amb pas ferm la seva carrera literària. Josep Salvia, autor de les novel·les sentimentals en A aquests tres noms, hi podríem afegir els d’altres castellà Madreselva (2016) i Saudade (2017); Ferran autors que ja s’havien donat a conèixer abans del Blanch, que ha donat a conèixer el relat autobiogràfic 2010. Així ressenyem el nom de Montse Germà, Mi gran viaje a los cuarenta (2014) i la novel·la autora de Fotopoesia 2016. Viatge fotogràfic i poètic Desmemorias de un pez en el desierto (2015); Anton Not, per la comarca catalana de les Garrigues (2016): a la que si bé encara no ha publicat cap poemari, excepte primera part ens descriu el paisatge de les Garrigues una plaqueta, Alternativas futuras (2001), en castellà, des de l’arribada de la primavera (amb el feinejar dels els seus textos es troben esparsos en revistes i antologies pagesos, les inclemències meteorològiques...), mentre com Bústia d’entrada. Missatges per a Màrius Torres. Els que a la segona el passat adquireix el protagonisme escriptors de Lleida al seu poeta (2010) o Versos per la (nuclis habitats, personatges històrics...). O el d’Anna llibertat (2018); Llorenç Bonet amb un llibre singular, Maria Freixes Badia que a Dins la boira (2014), un Camp de terra (2015), de caire biogràfic i memorialístic, híbrid entre assaig i novel·la, reflexiona, de forma en què recorre la seva trajectòria com a futbolista al oberta i sense prejudicis, sobre la fina línia que separa mateix temps que retrata diversos personatges del la felicitat i la depressió de la societat actual. O el futbol comarcal; Ana Bergua, que ha publicat dues d’Antoni Coll Gilabert, que amb El campanar d’Ivars: novel·les juvenils: L’àvia necessita petonets (2010), en records i reflexions d’un periodista del Pla d’Urgell (2018) què el tema principal és la malaltia degenerativa de ens fa present la seva infantesa durant la postguerra l’Alzheimer, i Magdalenes amb problemes (2012), sobre franquista. O, per últim, el de Magdalena Vilalta, l’assetjament escolar; Ferran Grau amb Dues cicatrius que, després de tres novel·les que s’adscriuen a la (2014), basada en la història real del segrest de l’avió literatura infantil i juvenil —Història d’en Pau Saberut en què viatjava la mollerussenca Anna Lloret a mans de (1992), Viatge al planeta Venus (1997) i Aventura als terroristes pakistanesos; i Magda Llobet, que s’estrena temples d’Angkor (2001)—, trenca el silenci editorial en el món literari amb Soldrac (2020), una novel·la que amb un relat històric, El preu d’un plat amb sopes d’ous ens apropa a la malaltia de l’esclerosi múltiple. (2018), Premi de la Vila de Puigcerdà, que s’allunya Tot i que la comarca esdevé matèria literària en de la fantasia dels llibres anteriors. Un cas a part és casos —com hem vist— excepcionals, darrerament el de Carles Porta amb una notable producció que, s’han publicat dues novel·les en què el Pla d’Urgell en bona part, segueix la línia iniciada amb una obra es converteix en un espai central —o un dels més d’investigació com Tor (2005) i que ressenyarem més destacats— de la trama. D’una banda, Jaume Mateu endavant. Giralt ambienta La jove de Pompeia (2017) a l’època El factor més destacat de la literatura pladurgellenca romana en els terrenys del Castell del Remei i d’aquesta dècada ha estat, sens dubte, l’aparició de ficcionalitza sobre el personatge real de Lucil·la Atília, nous valors —en alguns casos les seves òpera prima, primera propietària de l’indret. De l’altra, l’infatigable d’una inusual maduresa, han vist la llum al llindar de Jordi Sierra i Fabra situa part de l’acció de Tu a Sants i jo a la cinquantena i, en algun cas, de la seixantena— tant Mollerussa (2018) a la capital pladurgellenca; s’hi narra, en el camp de la poesia (Bernat Huguet, Jaume Suau) la setmana prèvia a l’1 d’octubre, una història d’amor com en el de la narrativa (Helena Rufat, Josep M. entre dos protagonistes amb ideals polítics enfrontats Pagès). A aquests noms que, tal vegada, són els més (la noia de Sants, la Meritxell, és independentista a remarcables, caldria apuntar-ne d’altres. Una sumària ultrança, mentre el jove mollerussenc, el Pau, és un llista d’autors amb obra editada hauria d’incloure els fervent constitucionalista). de Jaume Balcells, autor del recull El cercador de pigues i 10 Es tracta dels treballs següents: Laia Climent, Maria Mercè Marçal, veus entre les onades (2013); Fina Llorca, En nom de la mare. Maria Mercè Marçal reescriu la passió (2013); i Caterina Riba, Maria Mercè Marçal. L’escriptura permeable (2014) i Cos endins, desig i malaltia en l’obra de Maria Mercè Marçal (2015). Josep Camps Arbós 16 Francesc Foguet i Boreu 4. LA POESIA: UN VENTALL DE més rellevant. Estructuralment, el poemari presenta PROPOSTES una disposició calculada dels materials, que es complementen amb unes magnífiques il·lustracions de Josep Borrell (Mollerussa, 1954), el poeta més l’artista mollerussenca Ester Gasol, i un suggestiu vídeo- “canònic” del Pla d’Urgell, ha donat a la impremta poema, accessible a través d’un codi QR, del cineasta tres reculls durant la dècada 2010-2020. El títol del Jordi Giribet Torrelles: un poema inicial, cinc seccions, primer, La mitja vida (2012), que inclou composicions i una composició que funciona a manera d’epíleg. redactades entre 2005 i 2010, fa referència explícita a A la primera secció, “Figurants”, Dalmau proposa el la maduresa vital que ha assolit el poeta mollerussenc, retrat de diversos individus (“El faquir”, “El caminant”, un fet que evidencia amb la reproducció, a l’inici del “L’arlequí”...) que no deixen de ser desdoblaments llibre, d’uns cèlebres versos procedents de l’Infern del mateix autor per tal de poder interpel·lar-se. de Dante: “Nel mezzo del camin di nostra vita / mi “Realitats i presagis” és el títol de la segona i se centra ritrovai per una selva oscura”. La primera part, “El en experiències personals, de vegades ben difícils gust malva dels dies”, presenta els poemes de caire de superar (com “Sala d’espera”, ambientada en un més reflexiu a partir de l’observació del món que hospital); d’altres, en canvi, lligades a la intimitat l’envolta i de la pròpia experiència, seguint el model (a “Les cinc i vint-i-quatre” exposa l’amor cap a un poètic encunyat per Gabriel Ferrater. La segona, “El infant de pocs mesos). L’amor és l’eix vertebrador groc intens del que queda per viure”, és l’altra cara de de la secció “L’esvoranc”, un conjunt de poemes en la moneda, ja que ens trobem davant d’un grapat de què es descabdella un procés d’enamorament, ple de poemes que expressen la joia envers l’existència i que passió i de riscos, però alhora de tendresa. Altrament, el color escollit en el títol, propi de la felicitat, del sol i la quarta, “Hedonisme i circumstàncies”, és construïda de l’or, ho corrobora. Una vegada el poeta ha acceptat amb poemes que contenen un joc d’oposicions: voler i la maduresa, el que resta és gaudir de la vida i mirar el poder, veritat i desig, viure o dormir. Dalmau és un autor futur sense cap mena de recança. Aigua, ànima (2017), que s’identifica amb la seva comarca nadiua i li dedica el segon aplec, un dels volums més llargs que ha escrit la darrera secció, “Planeta Pla”, per la qual hi desfilen Borrell, està integrat per una quarantena de poemes en records d’infantesa (“Havent dinat”, “Metzina”), la què evoca i reconstrueix uns mons que se li escapen. pèrdua de la innocència infantil (“Ídols”), el paisatge La primera part del volum, més narrativa, se centra en canviant en el decurs dels anys (“Planeta Pla”) o les la infantesa i en l’adolescència de l’autor, mentre que experiències que modifiquen —i donen maduresa— a en la segona, més simbòlica, ens apropa a l’adult que una persona (“Ingredients”). està a punt d’entrar en la vellesa. Per a Eduard Batlle Bernat Huguet (Golmés, 1963) és un dels autors (2018: 20), el poemari “és la síntesi que Josep Borrell que s’ha incorporat aquesta dècada al panorama ha dut a terme i que conté de forma condensada els de la poesia pladurgellenca. Els dos reculls publicats aspectes essencials de la seva poesia. És l’acceptació destaquen per la seva unitat temàtica: Bosc endins de la condició humana amb totes les contradiccions”. (2013), al voltant de la micologia, i El majordom Desmesura d’amor (2019), el darrer recull publicat, d’Eugeni d’Ors (2019), sobre el fet poètic. Així, els representa una continuïtat respecte a la producció seixanta-set poemes que composen Bosc endins ens anterior: el gust per la natura —l’espai de l’amor—, la dibuixen un recorregut temporal amb el motiu del sensualitat de l’experiència i el marcat to crepuscular bolet com a centre: la tempesta inicial, el naixement, amb citacions d’Ausiàs March, Rosa Leveroni, Pablo les situacions per què travessa un boletaire al bosc, o Neruda o Carles Riba, entre d’altres. Borrell, per tot la seva tipologia (molleric, bolet de xop, apagallums, plegat, ens ofereix un model de poesia en què, a partir rovelló, reig bord, trompetes, pebràs, fredolics...) i usos d’una anècdota, ateny una gran importància l’anàlisi (menjars, conserves...). Per últim, cal assenyalar que moral i la reflexió, i que integra, amb saviesa, tot allò es tracta d’un poemari gens folklòric, no a la manera que té d’excel·lent una tradició literària de més de dos d’una estampeta costumista, idealitzada i nostàlgica, mil anys. més pròpia del segle XIX, sinó que destaca per la seva Ben distint és el cas de Joan Francesc Dalmau decidida modernitat. Al seu torn, El majordom d’Eugeni (Miralcamp, 1968). Han hagut de passar disset anys d’Ors està dedicat a reflexionar sobre la poesia i els des de la publicació de Només respiren (2000) perquè aspectes que s’hi relacionen. El contingut del llibre l’autor donés a conèixer un nou recull, La malícia dels (80 poemes breus) està dividit en tres parts: “Tot mots (2017). A l’endemig, el conreu de la narrativa esperant les òlibes”, “El vol de l’òliba” i “Més enllà de amb la novel·la La pell dels altres (2007) com a fita la volada de les òlibes”. Cadascuna correspon a un Panorama crític de la literatura del Pla d’Urgell (2010-2020) 17 aspecte diferent de la creació poètica: la primera, els protagonista, Víctor, decideix explicar a Bet, la filla preliminars que envolten la construcció d’un poema; del seu millor amic, els fets que el van conduir a un la segona, la seva —no sempre fàcil— escriptura; la sanatori mental, que s’esdevenen, amb una datació tercera, el que resta després d’haver-lo creat. El motiu imprecisa, al llarg de la dictadura i dels inicis de la mal recurrent de les òlibes evidencia el bagatge cultural de anomenada transició democràtica. La idea principal l’autor: des de l’antiguitat són aus que s’han associat del text és mostrar l’enfrontament entre Víctor, amb a la reflexió, a la saviesa, a l’espiritualitat i a la solitud; una especial sensibilitat religiosa, i els jerarques d’una uns trets relacionats, inequívocament, amb el món església catòlica intel·lectualment encarcarada i de la poesia. Un aspecte que convé ressaltar del llibre tancada a la modernitat. Amb Camp de concentració. és la seva intertextualitat —de fet, podria funcionar Bolero (2013), una barreja de reflexió sociològica i com un curs de literatura catalana—, en tant que hi de melodrama, l’escriptor segueix treballant amb la trobem referents a poetes —clàssics— a qui Huguet ret realitat més propera, la gent de la seva vila nadiua de homenatge en els seus versos: J.V. Foix, Josep Carner, la segona meitat del segle XX. Pascual, com havia fet Gabriel Ferrater, Salvador Espriu, Narcís Comadira, a Perfum d’alfàbrega (2004), torna a centrar l’obra en Miquel Martí i Pol o Joan Salvat-Papasseit. una dona, la Perpètua. A partir d’aquí retrobem una Jaume Suau (Mollerussa, 1958) és l’altre nom història que ja coneixem d’altres novel·les seves: la que cal destacar de les noves fornades de la poesia tensa convivència entre els sogres i la jove que entra pladurgellenca. Plural imperfecte (2018) és un cant a a la nova casa; la descripció de les relacions de poder fruir de les petites coses de la vida de manera profunda en els vincles familiars; l’arribada dels fills; els estudis i reflexiva. Constituït amb el temps com a element d’unes noves generacions rurals que tenen accés per vertebrador, s’organitza a partir de dos eixos: per un primer cop a la història a un ensenyament universitari; costat, el vincle amb la mare, a qui dedica el volum, i les malalties; les morts sobtades; la insensibilitat del la manca de comunicació arran de la malaltia fins a la clergat davant dels veritables problemes personals... I desaparició física; per l’altre, la visió de l’hort —l’espai un nou element, l’emigració a Barcelona, a la porteria d’evocació i de vivències compartides— durant d’un bloc de pisos, com s’esdevenia a la mítica Pedra les diferents estacions de l’any, des del despertar de tartera (1985), de Maria Barbal. primaveral de la natura fins a la letargia de l’hivern. Una casa amb teulada (2014) és una obra plena de I, òbviament, el paisatge del Canal d‘Urgell, que ens pessimisme sobre la condició humana. Aquesta visió connecta amb un món perdut, el de la infantesa i la no recau únicament sobre les persones sinó també joventut. El títol del segon recull, Ulls de cugula (2021), damunt de les institucions: l’ajuntament, l’asil... Com parteix d’una tradició popular que connotava el en altres obres, Pascual, per emfasitzar aquesta maldat substantiu “cugula” de menyspreu i mal auguri: quan ambiental, crea un parell d’homes bons, el Quim i el patriarca familiar s’assabentava que una dona havia el Cinto, que s’enfronten a la corrupció de l’entorn. donat a llum una nena, la qualificava amb aquest mot, Ambdós lluitaran infructuosament per evitar una atès que considerava que, a diferència dels homes, les solitud a la qual estan condemnats i només l’amistat els dones no servien per al treball al camp. Els poemes en redimirà encara que sigui parcialment. Cal remarcar breus amb què s’estructura el llibre serveixen Suau per que a mitja novel·la la història fa un gir brusc i del món a tractar temes intemporals com la soledat, el dolor, el rural pladurgellenc passem al món celestial. I és aquí passat, la infantesa, el pas del temps o la presència de on ens trobem amb una altra de les línies temàtiques la mort sempre amb un paisatge omnipresent —el del de Pascual que doten la seva narrativa d’una estranya Canal d’Urgell— i el pas de les estacions de l’any com originalitat: la literatura religiosa; l’autor es transmuta a teló de fons. en un teòleg sense pretensions filosòfiques profundes, però amb les idees molt clares. La primavera que ve (2016) és una novel·la singular 5. LA NARRATIVA: ENTRE LA FICCIÓ I en la producció de Pascual ja que, per primera vegada, LA REALITAT s’allunya dels escenaris del Pla d’Urgell —només hi ha algunes escenes ambientades al Castell del Remei o als Francesc Pascual (Castellnou de Seana, 1934) Arcs— per a focalitzar l’acció a la ciutat de Barcelona: ha continuat des del 2010 “ampliant aquesta gran hi retrata vuit dones que lluiten per la igualtat de narració sobre el Pla d’Urgell que va iniciar ja fa més drets en el treball, amb especial preferència per Lena, d’un parell de dècades” (Huguet, 2013: 108). La raó una jove ambiciosa que pagarà un preu molt alt trobada (2010) és una novel·la epistolar en què el per assolir l’èxit a la seva feina. En contrapartida, El Josep Camps Arbós 18 Francesc Foguet i Boreu silenci de l’aigua (2018), la darrera novel·la de l’autor, de qui s’exposa el seu darrer dia de vida. entronca cronològicament amb un dels seus textos Un altre dels noms que ha irromput amb força més celebrats, El clot de l’aigua (2002): s’hi narra la en el panorama de la narrativa pladurgellenca és el història d’una família pagesa des dels anys posteriors d’Helena Rufat (Torrelameu, 1967). Una història d’amor a la construcció del Canal d’Urgell, a les acaballes del (2012), la seva primera novel·la, parteix d’una notícia segle XIX, fins al 1950 amb la dessecació de l’Estany apareguda als mitjans de comunicació: el trasllat d’una d’Ivars i Vila-sana, que hi posa el punt i final. Per tal de família amb fills a un poble rural, Torsal, per evitar que donar veracitat al que hi explica, Pascual insereix a la tanqui l’escola. Un indret que, versemblantment, seria trama episodis històrics: la presència del paludisme a la vila de la Noguera on va néixer l’autora. El cert és les aigües de la comarca, la independència d’Utxafava que l’ambient d’un poble petit —i també opressiu— respecte a Castellnou de Seana o les conseqüències es troba molt ben reflectit en el text. La història que de la Guerra d’Espanya amb la subsegüent repressió s’hi exposa, sintètica i d’un marcat caire realista, es franquista i l’exili a França d’alguns dels personatges. focalitza en dos personatges que són els que portaran Potser l’autor pladurgellenc d’aquesta dècada més el pes del relat i que representen dos mons, l’urbà i reconegut per la crítica ha estat Carles Porta (Vila- el rural, antitètics i en crisi: d’una banda, Teresa, una sana, 1963). La seva obra narrativa es bifurca en dues mare soltera amb dos fills, maltractada per la família, línies: una de més periodística, amb Truman Capote i amb greus problemes econòmics, i, de l’altra, Benet com a mestre de cerimònies, i que segueix l’estela Riera, el mossèn del poble, afectat per una malaltia de Tor (2005), òpera prima, un èxit de crítica i de irreversible. Entre ells s’iniciarà una relació d’amistat, vendes; l’altra, més lligada a la ficció. Pel que fa al de gratitud, de sinceritat, d’interès, d’amor (com primer vessant, destaca Fago (2012), sobre l’assassinat s’afirma en el títol) però no d’aquell amor romàntic, de l’alcalde d’aquest petit poble aragonès; Porta, sentimental, embafador, digne de la pitjor novel·la més que en la investigació sobre les causes del crim, rosa. Tardes de bar (2019), la segona incursió s’interessa per la personalitat del presumpte assassí, novel·lística, se cenyeix a la història sentimental Santiago Mainar, amb qui establirà un vincle afectiu. d’una dona atrapada per una crisi existencial, moral Semblantment, a Li deien pare (2016), basada en un i eròtica als cinquanta anys. Rufat hi substitueix el cas real esdevingut a Castelldans, un poble de les to poètic i nostàlgic de la història anterior per una Garrigues, ens mostra els clarobscurs de David Donet, mirada més irònica i maliciosa. Dividida en tres parts el protagonista, a partir de quatre narradors amb (o actes com l’autora les qualifica), ens brinda també opinions contraposades: en ell es barregen l’home el retrat d’un determinat moment històric, gràcies al afable, altruista i professional amb el pederasta. Ara recorregut pels anys de l’adolescència i la maduresa bé, l’autor no el presenta com un subjecte capaç de de la protagonista, des de la dècada dels vuitanta fins satisfer només els instints primaris, sinó que “en molts a l’actualitat. Darrerament, Rufat ha explorat el terreny moments som més a prop de veure-hi un personatge de la poesia amb notable encert gràcies al llibre Les fràgil, fins i tot generós, de qui no sabem mai si es certeses, amb què ha obtingut el Premi Nit de poesia al tracta d’un dimoni fent carantoines d’àngel o d’un carrer de l’Ametlla de Mar, publicada el 2021. àngel esgarrapant com un dimoni” (Huguet, 2017: El darrer nom a què ens aproparem és el de Josep M. 159). Crims (2020) és la darrera incursió de l’escriptor Pagès (el Poal, 1976). El 2016 va guanyar amb Blat el de Vila-sana en el món de la crònica negra i neix del premi Just M. Casero de Girona. Es tracta d’una novel·la programa radiofònic homònim que s’emet a Catalunya curta, enigmàtica, formada per dues línies narratives, Ràdio. que es van intercalant, i que es desenvolupen en dos El vessant de l’obra de Porta més abocat a la ficció espais i dos temps. A la primera, a través d’un narrador s’inicia amb la novel·la El club dels perfectes (2010), intern, un personatge anònim que intenta escapar guanyadora del premi Pere Quart d’humor i sàtira; de seguint la pista d’algú, s’evoquen episodis de la vida títol irònic, hi converteix en literatura l’estada d’una dels germans Torres, el poeta, Màrius, i el polític, setmana en un balneari de Sant Feliu de Guíxols amb el Víctor, amb el record de la Lleida republicana, els Fets seu oncle. El dia que vaig marxar (2018) és, en canvi, un d’Octubre, la guerra i la revolució del 1936-1939 i l’exili intent d’acostar-se a la literatura juvenil. Amb ecos d’El posterior com a rerefons. Aquesta dimensió, diguem- vigilant en el camp de sègol, de J. D. Salinger, Porta ens ne mítica, té el seu contrapunt en la història de Tomàs, apropa al tema del suïcidi juvenil a través del narrador, un tipògraf solitari, que es mou entre el present i la Lolo, un noi de pares divorciats que viu en una ciutat, realitat. Hi és exposada mitjançant un narrador extern, Lleida —que esdevé en el relat un personatge més— i però de caràcter força subjectiu. L’enllaç amb la Panorama crític de la literatura del Pla d’Urgell (2010-2020) 19 primera història consisteix en el manuscrit del dietari escriptura teatral més recent en els llimbs de l’inèdit.13 de Víctor Torres que Tomàs passa a net a la feina. Martí I és molt probable que el seu cas no sigui l’únic, però March Massós (2016: 114) a la ressenya publicada a de moment les noves veus de la dramatúrgia del Pla la revista Els Marges sentenciava: “Josep M. Pagès té sembla que romanguin mudes i no hagin sortit a la fusta d’escriptor [...], esperem que segueixi publicant llum. altres històries tan suggeridores i ben escrites com El retrovisor comença amb la trobada fortuïta aquesta”.11 entre dos amics d’adolescència, Lluís i Eladi, en la sala d’espera d’una estació d’autobusos. A la ratlla dels cinquanta anys, Lluís es presenta com un triomfador, 6. LA LITERATURA DRAMÀTICA: UN que s’adapta als canvis de la vida adulta amb facilitat; TERRENY GAIREBÉ ERM Eladi, en canvi, recorda amb nostàlgia els anys viscuts a l’institut, quan eren joves rebels i no havien La manca d’una xarxa teatral articulada i d’una d’assumir responsabilitats. L’idealisme melangiós mínima infraestructura escènica, com també l’absència d’Eladi contrasta amb el pragmatisme resolut de Lluís. d’una tradició en el gènere, han fet que la literatura Tots dos s’han dedicat a fer de comercials i tots dos dramàtica sigui pràcticament inexistent a la comarca han arribat a l’equador amb el desencís de saber que (Camps & Foguet, 2010: 20). Tret de Joan Francesc no és el tipus de vida que havien somniat de joves. Dalmau, que ha donat a conèixer El retrovisor (2011, Tanmateix, Eladi ha naufragat en l’àmbit privat i 12è premi de teatre La Carrova el 2009), durant aquesta professional, perquè es resisteix a abandonar els ideals darrera dècada no s’ha publicat cap més text teatral de joventut, mentre que Lluís defensa la necessitat d’autoria pladurgellenca.12 El mateix Jaume Jovells, d’adaptar-se, sense contemplacions, als nous temps. conegut com a director d’escena i actor, manté la seva La retrobada entre tots dos evidencia dues maneres 11 Val a dir que Pagès havia publicat el 2012 a Cossetània L’habitació de les mans, amb què va guanyar el X Premi de narrativa curta Mn. Romà Comamala. 12 Un dels textos escènicament més ambiciosos i complexos de Dalmau és En angle mort (2010), una adaptació inèdita de la novel·la La pell dels altres (2007) —originàriament duia el títol d’Inèrcia, però en estrenar-se l’obra homònima de Marina Paytubí el 2008, va haver de rebatejar-la. Darrere l’aparença d’un drama policíac, inspirat en la teoria del serial killer de Robert Ressler, s’hi amaga una reflexió general sobre la naturalesa del mal, que nia en societats competitives i darwinistes com la contemporània, capaces de generar psicopatologies monstruoses en les persones més insospitades. Més en concret, l’obra exposa la dificultat de posar-se en la pell dels familiars dels assassins, perquè la inèrcia social ens duu a mostrar empatia amb les víctimes i el seu entourage. Hi apareix també un personatge, Ribera, que és un “ensi- nistrador de venedors” sense escrúpols, disposat a vendre’s l’ànima al diable per fer un bon negoci i a magnificar els errors dels altres per anorrear-los, com Lluís d’El retrovisor. Dues peces breus, encara inèdites, completen l’obra teatral que Dalmau ha escrit fins ara: L’insomne (2011, accèssit al IV premi Teatre Breu Inicia’t de Badalona), i La tria (2017). L’insomne entrellaça els somnis desconcertants d’Ernest, basats en malentesos freudians, jocs de paraules o despropò- sits absurds. El pretext de les nits d’insomni del protagonista permet de relligar diversos esquetxos humorístics, un punt satírics, sense gaire il·lació interna. Al seu torn, La tria és una paròdia metateatral sobre les entrevistes de treball, en què les empreses seleccionen el millor candidat amb criteris de molta exigència i a canvi de poc sou. De ressonàncies tarantinesques, el comportament psicòtic de Lot, que assumeix el rol d’entrevistador, posa entre les cordes Romagosa, un executiu que és objecte d’una venjança aparentment macabra. Val a dir que Dalmau signa també el guió del curt- metratge Crisi (Film-tònics, 2010), dirigit per Jordi Giribet Torrelles i interpretat per Ivan Ensenyat (Cambrer), Fermí Riba (Fermí) i Jordi Pedrós (Pau). El text és el darrer dels “somnis” —i el més reeixit— de L’insomne. Ambientat en un bar d’un polígon mig abandonat, en què el cambrer es desespera per la manca de clientela, Pau hi convoca Fermí per parlar-li de tu a tu d’un tema espinós que no vol tractar a l’oficina. El diàleg juga amb la intriga de saber qui és l’empresari i qui és el treballador, qui acomiada a qui i les raons de cadascú. Tot i el seu to humorístic, s’hi endevina com a rerefons la greu crisi econòmica del 2008 i les conseqüències nefastes per a les empreses més modestes. El curt es va presentar en la jornada Crisi i Utopia, que va tenir lloc a Castellserà, el 25 de setembre de 2010. En aquesta mateixa jornada, com a cantautor, Dalmau va oferir un “Informal Carajillo Concert”. 13 Jovells és coautor, amb Carme Barberà i Josep Massagué, de Contes a la vora del foc, que la companyia U de Cuc va estrenar, sota la direcció de Francesc Alborch, al Teatre Romea de Barcelona el 1978, i autor de La rondalla de l’armari (1998), estrenada per la companyia Teatre Estable de Ponent, el 5 de desembre de 1998 a la Sala Teatre de Butxaca de Mollerussa. A més de ser l’alma mater de la companyia Teatre de Butxaca (creada el 1986, cf. Foguet 2019), Jovells va impartir, entre 1987 i 1999, una assignatura optativa de teatre per als alumnes de tercer de BUP de l’Institut Terres Josep Camps Arbós 20 Francesc Foguet i Boreu antagòniques d’afrontar la vida, de concebre les magnificar de manera despietada les seves errades. relacions de parella o el valor de la feina. En un pol, Molt discursiva, El retrovisor es recrea en els diàlegs Lluís, hedonista i conservador, que aspira a treure el en una acció morosa que aprofundeix en la dialèctica màxim profit de tot i de tothom per viure còmodament, entre dues actituds i comportaments oposats i, també encara que sigui a costa de la doble moral. En l’altre, internament, contradictoris, que encarnen Eladi i Lluís. Eladi, introspectiu i auster, que ha renunciat als luxes Una gradació acurada de llum i penombra evoca la i ha decidit mantenir uns mínims per sobreviure, multiplicitat d’espais —exteriors i interiors— on té sense presses ni responsabilitats. L’esforç d’Eladi per lloc l’acció a fi de garantir-ne l’efecte de continuïtat mantenir-se íntegre se’n va en orris quan una suma de i profunditat, i també per fer un salt al passat amb fets, que al capdavall no són tan greus com ell pretén, el Venedor Vell, present en la memòria de Lluís. li fa trontollar l’edifici ètic que s’ha bastit amb un Escènicament, l’aparició d’aquest personatge, que fa excés de rigor. Al final, tots dos amics s’enfronten en pensar en La mort d’un viatjant d’Arthur Miller, obre una àgora pública —que recorda Un enemic del poble, “una finestra al passat” i projecta en el futur de Lluís d’Henrik Ibsen— perquè Eladi vol defensar un tercer una opció de vida basada en el sentit pràctic i la seguint l’ètica de la solidaritat que professa, però el “lleugeresa moral” (Dalmau, 2011: 38 i 43). La lliçó seu amic Lluís no té cap escrúpol a l’hora d’utilitzar les del Vell Venedor guiarà el comportament de Lluís fins males armes per vèncer-lo. al darrer moment. De res serveix que Eladi enarbori la El duel verbal entre tots dos gira al voltant d’una bandera de la integritat en un món en què qualsevol temàtica ètico-existencial que s’avé amb la metàfora feblesa pot anar contra un mateix i desarmar les millors del retrovisor —en el doble sentit: de mirada intencions. enrere, cap al passat, i de “prova del delicte” de les contradiccions d’Eladi— que dóna nom a l’obra: les enormes dificultats que suposa mantenir, al peu de la 7. EPÍLEG: UN PANORAMA, MALGRAT lletra, la integritat personal en un món materialista, TOT, ESPERANÇADOR competitiu i insolidari que, a tort i a dret, exigeix renúncies i claudicacions, que practica el cinisme Al cap d’una dècada, les mancances del sistema com a arma defensiva i que penalitza els qui van literari del Pla d’Urgell que observàvem el 2010 i les contra corrent o tenen massa escrúpols ètics. Això propostes que fèiem per contrarestar-les continuen no obstant, com apunta Josep Camps (2012: 111), essent vàlides. Més i tot: són més vàlides que mai, “Dalmau va més enllà del que podria ésser un simple després que una pandèmia tan letal com la que retrat generacional, ben amarat de nostàlgia, i hi vivim hagi fet aflorar la necessitat de la cultura i de introdueix un altre tema: la destrucció de la integritat la literatura com a aliments de l’esperit. En deu anys, d’una persona”. Coherent amb les seves conviccions malgrat les circumstàncies més aviat adverses, una darwinistes, Lluís derrota Eladi amb el cop baix de comarca tan poc literària com la nostra ha aconseguit de Ponent de Mollerussa. Hi va escenificar La Setmana Tràgica, de Lluís Pasqual; El somni de Bagdad, de Josep M. Benet i Jornet; Gente bien i Els Jocs Florals de Canprosa, de Santiago Rusiñol; Aigües encantades, de Joan Puig i Ferreter; Terror i misèria del Tercer Reich, de Bertolt Brecht; Militància, un muntatge sobre el masclisme, el feminisme, l’homosexualitat i la SIDA, amb textos de Rainer Fassbinder (Les llàgrimes amargues de Petra von Kant), Puig i Ferreter (Aigües encantades), Maurice Yent (Els lleons de sorra), Manuel de Pedrolo (D’ara a demà) i Larry Kramer (Un cor normal), que jugava amb músiques i estètiques diverses a partir d’imatges de la història de l’art, i Paraules. Antologia del Club dels Poetes Morts, en- tre d’altres. Darrerament, mentre participava en els cursos d’escriptura teatral de la Sala Beckett, ha escrit diverses peces curtes que semblen més aviat exercicis a la recerca d’un d’estil: Cambra frigorífica (2016), Carnisseria (2017), Sorolls, veus i cintes de casset (2019), L’hora de la pausa (2020) i Determinació (2020) —aquestes dues darreres escrites durant la pandèmia de la Covid-19. En termes generals, són textos pensats per al petit format, amb pocs personatges i espais de traç naturalista. Des de les didascàlies es té molta cura en l’impacte visual de les escenes i el llenguatge realista dels diàlegs. Més enllà de les anècdotes concretes, les temàtiques de les obres versen sobre l’explotació laboral, la violència exercida sobre els migrants, el tabú de les relacions homosexuals, el daltabaix provocat per la crisi sanitària del 2020 o el dret a l’eutanàsia com a tria vital. Amb un deix de truculència i de trencament de motlles morals, s’hi posa èmfasi en el sadisme dels vincles humans i en la força abassegadora del sexe. El darrer text que ha escrit s’intitula Perdre el personatge (2020) i s’inspira en la pintura Nit interior (2016), de Warren Chang: un home i una dona, despullats al llit, es llancen retrets mutus que revelen profundes desavinences íntimes de parella, agreujades pel confinament per causa de la pandèmia. El fet que tots dos es dediquin al teatre —com a actriu i com a professor i director d’escena— permet remetre irònicament a Romeo i Julieta de William Shakespeare i al·ludir a les dificultats i rivalitats inherents a la professió. Panorama crític de la literatura del Pla d’Urgell (2010-2020) 21 consolidar una nòmina d’escriptors i escriptores que permeten ser optimistes de cara al futur. Al costat dels premis literaris oficials que perduren, importants per la feina de reconeixement d’autors i obres, per bé que tenen una dinàmica pròpia i autosuficient, amb poca incidència real sobre el territori, i acomboiats per projectes dinamitzadors de la cultura, les lletres i el teatre en particular com els que emprèn, de manera imaginativa, Teatre de Butxaca, el més destacable d’aquesta dècada és, sens dubte, la continuïtat d’escriptors consagrats (Pascual, Borrell, Dalmau) i l’eclosió de noves veus (Porta, Rufat, Huguet, Suau, Pagès) que abracen tots els gèneres i una notable varietat d’estils. Un fenomen inaudit com aquest fa esperançar que, per primer cop en la seva història, el Pla d’Urgell comenci a treure el cap —amb penes i treballs, però amb nivells de qualitat homologables— en el panorama bigarrat de la literatura catalana contemporània. BIBLIOGRAFIA CITADA BATLLE, E. (2018): Eduard Batlle, La poètica dialèctica de Josep Borrell: d’Un adulat desig a Aigua, ànima. Mascançà, 9, 17-21. BROCH, A. (2018): Àlex Broch, Joan Cornudella i Francesc Foguet (ed.), Teatre català avui 2000-2017, Juneda, Fonoll. CAMPS, J. (2012): Josep Camps i Arbós, Joan Francesc Dalmau, El retrovisor, Mascançà, 3, 111-112. CAMPS ARBÓS, J. / FOGUET I BOREU, F. (2010): Josep Camps Arbós / Francesc Foguet i Boreu, Cartografia, cànon i patrimoni literaris al Pla d’Urgell. Mascançà, 1, 17-30. DALMAU, J. F. (2011): Joan Francesc Dalmau, El retrovisor, Valls, Cossetània. FOGUET, F. (2016): Francesc Foguet i Boreu, El sentit (íntim i col·lectiu) del teatre, Mascançà, 7, 157- 163. FOGUET, F. (2019): Francesc Foguet i Boreu, Una bona saó teatral, a Roger Pou Llavina, Desgana, i Eva Moreno Bosch, Absències, Lleida, Pagès, 125-136. HUGUET, B. (2013): Bernat Huguet, Francesc Pascual. Camp de concentració. Bolero. Mascançà, 3, 108-109. HUGUET, B. (2017): Bernat Huguet, Carles Porta. Li deien pare. Mascançà, 8, 159-160. MARCH MASSÓS, M. (2016): Martí March Massó, Josep M. Pagès. Blat. Els Marges, 110, 112-114. POU & MORENO (2019): Roger Pou Llavina, Desgana, i Eva Moreno Bosch, Absències, Lleida, Pagès. Josep Camps Arbós 22 Francesc Foguet i Boreu Graella 1. Relació, per gèneres, dels títols publicats per escriptors i escriptores del Pla d’Urgell entre 2010 i 2020. Poesia Francesc Balcells, Camí de la Baladruga (2017) Josep Borrell, La mitja vida (2012), Aigua, ànima (2017) i Desmesura d’amor (2020) Joan Francesc Dalmau, La malícia dels mots (2016) Montse Germà, Fotopoesia 2016. Viatge fotogràfic i poètic per la comarca catalana de les Garrigues (2016) Bernat Huguet, Bosc endins (2013) i El majordom d’Eugeni d’Ors (2019) Jaume Suau, Plural imperfecte (2018) i Ulls de cugula (2020) Narrativa Jaume Balcells, El caçador de pigues i altres contes (2013) Ana Bergua, L’àvia necessita petonets (2010) i Magdalenes amb problemes (2012) Ferran Blanch, Desmemorias de un pez en el desierto (2015) Anna M. Freixas, Dins la boira (2014) Ferran Grau, Dues cicatrius (2014) Magda Llobet, Soldrac (2020) Josep M. Pagès, Blat (2016) Francesc Pascual, La raó trobada (2010), Camp de concentració. Bolero (2013), Una casa amb teulada (2014), La primavera que ve (2016) i El silenci de l’aigua (2018) Carles Porta, El club dels perfectes (2010), Fago (2012), Li deien pare (2016), El dia que vaig marxar (2017) i Crims (2020) Helena Rufat, Una història d’amor (2012) i Tardes de bar (2019) Josep Salvia, Madreselva (2016) i Saudade (2017) Magdalena Vilalta, El preu d’un plat amb sopes d’ous (2018) Memorialística Ferran Blanch, Mi gran viaje a los 40 (2014) Llorenç Bonet, Camp de terra (2015) Antoni Coll Gilabert, El campanar d’Ivars: records i reflexions d’un periodista del Pla d’Ur- gell (2018) Maria-Mercè Marçal, El senyal de la pèrdua (2014) Teatre Joan Francesc Dalmau, El retrovisor (2011) Assaig 14 Josep Camps / Francesc Foguet (edició) i Marta Benavides (fotografies), El Pla d’Urgell: memòria i paisatge (2013) Maria-Mercè Marçal, Contra la inèrcia. Textos polítics (1979-1980) (2019) Carles Porta, L’amic president (2016) Sebastià Serrano, Elogi de la passió pura (2010), L’actitud positiva (2012) i De l’amor, la mentida i la persuasió (2013) Joan Solà, L’última lliçó. Parlaments polítics i acadèmics (2011) Marta Vilalta, La centralitat, en joc (2018) 14 Per qüestions d’espai, deixem de banda el gènere de l’assaig —­molt més integrat en la literatura d’àmbit nacional—, que tractarem en un proper article. Panorama crític de la literatura del Pla d’Urgell (2010-2020) 23 Graella 2. Programació completa del festival Cua d’Estiu entre els anys 2012 i 2018. 2012 Tres Tango / versions amb piano (David Pradas), violí (Sílvia Rufach) i violoncel (Ester Rojo) Lluna d’estiu, de Jordi Pàmias / Teatre de Butxaca, música i poesia La missa de Sant Ximplí, de Josep Massagué / Teatre de Butxaca, titelles i ombres Reverside, blues band 2013 Pep Gimeno “Botifarra”, cançó popular i d’arrel del País Valencià Dansa per a una nit d’estiu / Companyia de dansa Montse Miret He mirat aquesta terra, espectacle amb poemes de Salvador Espriu / Teatre de Butxaca i La Gata Roja Romanços de fil i canya, cançó popular i d’arrel / Krregades de Romanços El setge de Lleida 1707, espectacle concert / Quartana Vet aquí que una vegada..., espectacle de titelles i d’objectes per a tots els públics / Teatre de Butxaca Fingerlight, espectacles amb malabars de llum i foc / Improvisto’s Krusty Arrels i memòria Fondarella, concert participatiu ple d’imatges pel record / Adesiara 2014 Paraula de dona / Mercè Aránega Insectum, concert / David Pradas Femení plural / Crisi Perpètua Fustegueres, cançó d’autor Un viatge de contes / Campi qui Pugui Joc de dames / Asdorus-Teatre La maleta de la cupletista / Teatre de Butxaca i La Gata Roja Windsey Lips, pop íntim Heura Gaya, veu, i Blai Casals, acordió, música d’arrel Memòria, teatre i cançons d’abans i després de la guerra / Teatre de Butxaca i La Gata Roja Traps / Efímer 2015 Improvisacions al porxo / Col·lectiu Free’t, performance interdisciplinar de soundpainting Tradipatxanga / Morena Rats, espectacle i cercavila infantil / Campi qui Pugui Teatre Catalunya, tradició i innovació / Quartet de la Barítona A cau d’orella, acústic / AnNe (Anna Borrego i Pedro Pardo) Natchthexen. Les bruixes de la nit / Teatre Nòmada Univerfado / Carol Blàvia La capsa de cafè / Cametes Teatre K-bar-air / Trapetelando15 15 Durant l’edició de la Cua d’Estiu de 2015, es va programar també una exposició de fotografies d’Ivan Parra dedicades al festival estiuenc (La Capella, del 5 de setembre al 3 d’octubre de 2015). Josep Camps Arbós 24 Francesc Foguet i Boreu 2016 D’Àries i Romances / La Gata Roja Poemes dispars / Xavier Monge Quartet & Viktorija Pilatovic Moltes desgràcies després / Lacetània Teatre Cançons rellogades / Krregades de Romanços Toca’m / Mag Bala Escamot Màtrix / Crisi Perpètua P. O. / Lacetània Teatre Fer i desfer / Wednesday Lips 2017 Un dia de llibertat / Vermut Teatre Oriol Ginestà, concert Comiat / Cametes Teatre Els matins de la Cua / EnCantades David Pradas, concert Roger Mas, concert Renaldo & Clara, concert Els matins de la cua / Sons de Sobretaula Afterplay / Teatre de Butxaca L’Home Llop & The Astramats, concert 2018 Els darrers dies de la Catalunya republicana, basat en el llibre d’Antoni Rovira i Virgili / Terra Teatre d’Igualada AVE EVA / Ilerda Antiqua Piccola Band, grup de música del Pla d’Urgell Mireta tancada / Cametes Teatre Amor. Arrels, branques i fulles / Meritxell Gené, Meritxell Cucurella-Jorba i Heura Gaya, amb poemes de Marçal, Pedrolo, Maluquer, Ferrater i Estellés