Artículo de revista: PUJADAS-MORA, Joana M.; SALAS-VIVES, Pere “Epidèmies i economia. Una reflexió del passat al present”. MONREAL, Anna (Coord.) (2021) Nota d’Economia. Revista d’economia catalana i de sector públic (Monogràfic: “Els efectes econòmics i socials de la COVID-19”), 106: 18-29 (ISSN: 2013-8709) http://economia.gencat.cat/web/.content/70_economia_catalana/arxius/pu blicacions_periodiques/nota_d_economia/NE-106/NE-106-c1.pdf Epidèmies i economia. Una reflexió del passat al present Joana M. Pujadas-Mora Universitat Oberta de Catalunya & Centre d’Estudis Demogràfics - UAB Pere Salas-Vives Universitat de les Illes Balears 1. Introducció Els efectes de tota epidèmia van més enllà del deteriorament de la salut i l’augment sobtat de la mortalitat. Suposen un període excepcional amb un fort impacte social i econòmic, amb capacitat per prefigurar la “normalitat” posterior. Dit això, també és veritat que no totes les epidèmies han tingut la mateixa repercussió al llarg de la història. El model epidemiològic de l’Antic Règim, molt marcat per la pesta, es caracteritzava perquè provocava una important elevació de la mortali- tat en una gran regió o àrea continental alterant de manera intensa el creixement demogràfic. A partir de finals del segle xviii s’observà una reducció de la letalitat, tot i que el nombre de defuncions continuà sent important. Així, els seus efectes socioeconòmics foren diferents, tot i que no deixaran de ser transcendents, ja que en una societat dominada per la previsibilitat i els valors individuals, les alteracions de la salut que acompanyen tota epidèmia o, simplement, la seva amenaça modifi- caran les perspectives essencials de la societat, tant en el passat com en el present. Per aquest motiu, dividirem aquesta reflexió en dos grans apartats. El primer se centrarà en les conseqüències catastròfiques de les epidèmies durant l’Antic Règim, mentre que en el segon analitzarem què va supo- sar el canvi de model epidemiològic, especialment durant el segle xix, un veritable període de transició per arribar als temps actuals. 18 Nota d’Economia. 106 2021 2. Les epidèmies a l’Antic Règim La presència de la pesta durant la baixa edat mitjana va ser tan recur- rent que va acabar sent sinònim d’epidèmia. Així mateix, la seva mag- nitud fou directament proporcional al temor que va crear. Els succes- sius brots de pesta negra a Europa entre el 1347 i el 1533 provocaren una reducció de la població de l’ordre del 25 % al 45 %, sense parangó en la història posterior del vell continent (Biraben, 1976; Pamuk, 2007). En termes absoluts, això va suposar passar d’uns noranta-qua- tre milions d’habitants el 1300 a seixanta-vuit el 1400, malgrat que no totes les regions es varen veure afectades de la mateixa manera. El nord d’Itàlia, la corona d’Aragó o Anglaterra i Gal·les en patiren de forma especialment greu les escomeses. Una catàstrofe demogràfica encara més intensa fou la que va provocar un conjunt de malalties ex- portades al nou món, com ara el tifus, la verola i la grip a principis del segle xvi. Després de l’impacte demogràfic, els canvis fonamentals, i fins i tot més duradors, que provocaren aquestes epidèmies foren econòmics i socials. Walter Scheidel (2018) destaca l’augment dels salaris que va tenir lloc a l’Europa nord-occidental i la reducció de les desigualtats socioeconòmiques a causa de la pesta durant la baixa edat mitjana, com també reconeixen Milanovic (2016) o Alfani (2020), entre d’altres. Tant fou així que fins i tot suposà una atenuació de les relacions feudals i l’eliminació de la servitud en aquests territoris (Herlihy i Cohn, 1997). Perquè això passés fou precís que convergissin una sèrie de circums- tàncies. En primer terme, una elevadíssima taxa de mortalitat i, alhora, una extensió de l’epidèmia en successives onades que perllongaren els efectes molt més enllà de l’episodi inicial. Lògicament, això era degut a la letalitat del mateix agent patogen i de l’existència o no d’una deter- minada acomodació històrica dels grups humans. Així doncs, la vero- la o la grip no afectaren de la mateixa manera l’Europa dels inicis de l’època moderna que Amèrica, i el mateix es pot dir de l’evolució de la pesta al vell continent, on els episodis dels segles xvii i xviii, tot i els alts nivells de mortalitat que provocaren, foren manco devastadors. Aques- ta relativa adaptació dels europeus a les malalties infeccioses és un dels arguments que fa servir Jared Diamond (2014) per explicar la relativa facilitat amb què s’imposaren a Amèrica. Però aquests no foren els únics factors que expliquen les conseqüèn- cies de les epidèmies a l’Antic Règim. El mateix Scheidel remarca que l’impacte econòmic a mitjà i llarg termini no es pot separar del context polític, econòmic i ambiental. La referida pujada de salaris a partir del 1348 es va deure a una combinació de despoblació, augment de la productivitat –gràcies als progressos tecnològics de finals de l’edat mitjana–, i a una determinada estructura institucional i de poder que 19 Nota d’Economia. 106 2021 va permetre als pagesos de l’Europa occidental tenir més capacitat de negociació que no els de l’Europa oriental o del nord d’Àfrica, on la pesta va suposar una refeudalització (Pamuk, 2007; Voigtländer i Voth, 2013). És més, l’epidèmia pogué ser l’origen de la gran diver- gència entre la meitat est i oest del continent europeu i acabaria per establir les bases del desenvolupament occidental, més concretament d’Anglaterra (Acemoglu i Robinson, 2012). També podria explicar di- vergències a més petita escala, com la que es va produir a la península Ibèrica, on la pesta afeblí més la corona d’Aragó que no la de Castella (Álvarez, Prados de la Escosura i Santiago, 2020). Per altra banda, la coacció dels governants hispànics sobre la població americana després de la conquesta explica per què els salaris no varen millorar fins a la relativa liberalització de l’economia, que no s’inicià fins a principis del segle xvii. És a dir, les conseqüències socials i econòmiques no es poden deduir únicament dels efectes sobre la mortalitat de les epidèmies, tot i que aquest és un factor principal que no es pot deixar al marge. De la mateixa manera, la igualació social provocada per l’alta letalitat dels episodis descrits es pot veure contrarestada, especialment en el curt termini, per les possibilitats desiguals que tenia la població per escapar dels efectes de les epidèmies. En aquest punt tampoc no podem obviar que no totes les malalties es comporten igual. Les diferències socials expliquen poc les conseqüències de la verola o el tifus, mentre que la pesta té un comportament més controvertit. Pel que fa a la pesta, sabem que, almanco durant la primera onada, no va fer distincions de jerarquies ni de classes socials. Morí Alfons XI de Castella el 1349 i també la reina Elionor, segona esposa de Pere el Cerimoniós; igual- ment a Barcelona, moriren quatre dels cinc consellers i gairebé tots els integrants del Consell de Cent, mentre que a Siena ho feren quatre dels nou membres de l’oligarquia governant i a França desaparegué un terç dels notaris reials (Cuadrada, 2012). Però, en sentit contrari, durant les onades posteriors també és conegut que les classes més acomodades fugien de les ciutats empestades, abans o durant els acordonaments, ja sigui per la seva capacitat de subornar els vigilants o perquè gaudien de residències rurals. Així mateix, l’amuntegament amb què vivien les classes populars als centres urbans també en pogué afavorir la mortali- tat més alta, al mateix temps que la paralització del comerç dificultava l’accés als productes bàsics, encaria els preus o, fins i tot, provocava desabastiment i fam. No hi ha dubte que les mesures de resguard, vigi- lància i aïllament imposades per les autoritats afectaven més els pobres que no pas els rics. 20 Nota d’Economia. 106 2021 3. Contemporaneïtat i epidèmies Amb l’arribada del món contemporani, el comportament epidèmic es transformà gràcies a dos fenòmens característics del món occidental. Per una part, s’observa la substitució de les velles epidèmies d’alta leta- litat, com la pesta, per altres de menor, com pugui ser la febre groga o el còlera durant el vuit-cents. A més, recordem que s’havia produït una progressiva adaptació, entre les poblacions euroasiàtiques, a les anti- gues malalties epidèmiques que havia reduït la mortalitat pel tifus o la grip (Diamond, 2014). Un segon canvi es va produir en el camp de la salut pública, com detallarem a continuació, que va tenir com a resultat una reducció de la intensitat i l’extensió de les noves epidèmies, que implicava que molts de territoris restaren lliures de la incidència del còlera durant una onada o altra. Això ha creat una certa controvèrsia entre els especialistes en la matèria a l’hora d’avaluar l’impacte econò- mic i social durant aquesta primera part de l’època contemporània, que bé podem qualificar de transició epidemiològica (Omram, 1971). Així, Michael Durey (1979) destaca com, almenys durant la primera onada de còlera, es va dificultar el funcionament normal de la societat i van aflorar antagonismes socials latents. Tampoc no han faltat els qui han afirmat que aquesta malaltia va separar encara més Occident dels territoris no poblats per europeus, especialment el món musulmà (imperi otomà, nord d’Àfrica) i l’Índia, en uns moments de renovada expansió de l’imperialisme europeu i de l’anomenada primera globa- lització. De tota manera, no pocs autors han minimitzat el paper del còlera per explicar els grans canvis produïts durant el segle xix, mentre quedaven lluny, per tant, del que havia representat la pesta en el pas- sat. Els seus efectes sobre les grans convulsions polítiques, els canvis administratius o, fins i tot, en la medicina, serien gairebé nuls, tal com va suggerir Margaret Pelling (1978). Més equànime es mostra Richard J. Evans (1988), que no nega que influís en determinats aspectes, però remarca les dificultats per establir una relació causal directa i exclusiva amb els grans canvis del vuit-cents. En altres paraules, la lluita contra la denominada mortalitat evitable i la infantil i la creació de l’Estat nació a Europa, amb el consegüent augment dels drets de la ciutadania i la seva representativitat política, serien més importants que els cicles epidèmics de l’època en termes de transformació de l’estructura políti- ca i social. Ara bé, encara que les epidèmies d’aquesta fase no tingueren la ma- teixa repercussió sobre els salaris i la igualació social, tal com havi- en tingut la pesta a l’Europa nord-occidental o el tifus i la verola a Amèrica, això no vol dir que els seus efectes socioeconòmics i polítics fossin menyspreables, sinó tot el contrari. S’ha de tenir present que, en aquests moments, la lluita antiepidèmica conjugava elements del 21 Nota d’Economia. 106 2021 contagionisme amb principis miasmàtics. El primer feia èmfasi en les mesures de quarantena, aïllament i confinament per evitar l’entrada de persones i béns considerats potencialment perillosos; mentre que els segons propugnaven un origen endogen de les epidèmies, provocat per la infecció ambiental a causa de les males condicions higièniques. La novetat és que ara són posats en pràctica amb una eficàcia i inten- sitat que no tenien parangó en la història, gràcies als mitjans propis de l’Estat liberal, entre els quals l’exèrcit permanent i els cossos policials de creació recent que foren part indispensable dels cordons sanitaris (Salas i Pujadas, 2018). Paradoxalment, molts autors han considerat que les quarantenes i, so- bretot, els cordons sanitaris, foren pitjors que no les mateixes epidèmi- es en aquesta època, ja que, d’una banda, no aconseguien evitar-ne la propagació i, de l’altra, interrompien el comerç amb el consegüent en- cariment de productes de primera necessitat que patien especialment les classes baixes (Fernández, 1977; Serrallonga, 1996). És a dir, no no- més patien més els aïllaments sinó que, en bona part, eren les úniques que els experimentaven, a causa de la proverbial capacitat d’evadir-los que tenien els més rics, per les raons ja apuntades. Per si això fos poc, els qui quedaven en les zones acordonades eren els únics que tenien possibilitats de ser afectats i de morir de l’epidèmia en qüestió, gràci- es a l’eficàcia creixent dels acordonaments. Ara bé, la realitat apunta més aviat el contrari. No és veritat que, en absència de restriccions comercials i l’aplicació de cordons sanitaris, els preus es mantinguessin estables. L’experiència apunta a encariment i carestia dels productes essencials quan es declarava una epidèmia sense regulació, ja que la zona afectada no generava prou confiança per mantenir els intercanvis comercials. Precisament per aquest motiu, durant l’episodi de còlera de 1865, la premsa de Palma va exigir reiteradament la implantació d’un cordó sanitari entorn de la ciutat per poder assegurar l’abastiment de productes de primera necessitat i evitar mals més significatius. Així, la implantació del cordó possiblement feia augmentar els preus dels aliments respecte al període anterior a l’epidèmia, però, un cop decla- rada, era l’única manera de mantenir l’abastiment i un cert control dels preus (Salas i Pujadas, 2016). Aquesta diferenciació social en el maneig de l’epidèmia, com a con- seqüència de les mesures de resguard, tingué el seu parangó en el comportament de determinades malalties com la tuberculosi, que afectà més els grups socials de renda més baixa fruit d’una nutrició deficient, l’amuntegament en els habitatges, les condicions de treball o la insalubritat dels llocs de feina característics dels barris obrers del vuit-cents (Felberg, 1995; Molero, 1989); per això, el naixement de la medicina social (Rosen, 2005). Per altra part, la manera específica de transmissió del còlera, a través de l’aigua i els aliments, exposava més les dones que no els homes, cosa que no s’observa en el cas d’altres 22 Nota d’Economia. 106 2021 malalties, com la febre groga (World Health Organization, 2007; Orte- ga i García, 2020; Luque et al., 2021). L’higienisme, l’altre pilar de la medicina del segle xix, també va gaudir d’un gran protagonisme en la lluita contra les epidèmies. La Gran Bre- tanya va liderar aquesta mena d’actuacions amb el sorgiment del Sani- tary Movement, fonamentat en els plantejaments del Sanitary Report d’Edwin Chadwick el 1842. La seva influència a Europa fou enorme, precisament quan més falta feia a causa de l’empitjorament de les con- dicions de vida als centres urbans. En l’àmbit urbà, el més important fou la creació de xarxes d’aigua potable i clavegueram, que suposaren inversions importants. De vegades s’ha criticat que foren selectives, ja que s’aplicaven en primer terme a les barriades de les classes altes, o perquè el liberalisme, més concretament les elits urbanes, s’implicaren tard i de manera insuficient en la seva realització, tal com destaquen per al cas espanyol Escudero i Nicolau (2014), a pesar d’eminents figu- res de l’higienisme com Mateo Seoane, Pere Felip Monlau i Francisco Méndez Álvaro (Ramos, 2014). Això no vol dir que es tractàs d’una situació immobilista, com ens ho demostren els plans d’eixample de Barcelona i Madrid el1860, encara que en altres casos fos molt més tard, com a Palma, que no es van iniciar fins el 1902 (March, 2002). En un altre sentit, també s’ha destacat que la neteja i la desinfecció de les ciutats, especialment en els moments d’amenaça epidèmica, implicaven el confinament de la població sense sostre en institucions especials, tals com hospicis i hospitals, que anirien més enllà del ma- teix control sanitari, ja que també tindrien l’objectiu de disciplinar la població i imposar l’ordre i la moral burgesa (Goffman, 1970; Foucault, 1994). En certa manera, va prevaldre la dimensió política per sobre de les implicacions sanitàries. Així mateix, no es pot obviar que l’inici del canvi de paradigma epidemi- ològic apuntat fins ara fou, en bona part, producte de les actuacions en salut pública pre-bacteriològiques, ja fossin de resguard o higièniques. Un prova del que diem fou la capacitat que demostraren les autoritats europees per contenir els brots de pesta que es manifestaren en la pe- rifèria del seu territori o a l’interior mateix, com succeí a Son Servera (Mallorca) el 1820 o a Porto el 1899, les darreres pestes sofertes a Euro- pa (Bramanti, et al., 2019; Moll et al., 2017). En el primer cas és impor- tant destacar que l’altíssima mortalitat, superior al 600 ‰, es va poder contenir en una sola comarca amb una sèrie de cordons sanitaris, a més de mesures de confinament i separació de malalts a l’interior de la zona afectada. Més significativa a escala continental fou l’aparició de la febre groga i el còlera, sobretot a partir de principis del segle xix. Aquestes malalties presenten dades agregades de mortalitat elevades en l’àmbit mundial i també en els indrets afectats. Es calcula que el còlera va provo- car més d’un milió de morts a Europa durant el segle xix. Només l’epidè- 23 Nota d’Economia. 106 2021 mia de 1865 en provocà 119.000 en el territori espanyol, 2.865 dels quals a Madrid (Fernández, 1977) i 1.962 a Palma (Salas i Pujadas, 2016). Però aquestes dades, per molt elevades que siguin en termes absoluts, s’han de relativitzar perquè afecten una població més elevada. En altres paraules, les epidèmies al segle xix continuaven gaudint d’una gran incidència social i econòmica, producte de la persistència que te- nien, encara que fos molt més baixa que en el passat, però sobretot pel temor generalitzat que provocaven en una societat regida cada cop més per l’individualisme i la predictibilitat de la vida, i, no manco impor- tant, per la pròpia dinàmica del sistema capitalista. Tot plegat va pro- vocar la intensificació del sistema de mesures sanitàries que restringi- en les llibertats, alhora que s’estenia el constitucionalisme així com la globalització i el creixement del comerç internacional. És interessant remarcar que el compliment de les quarantenes no va interrompre la gran acceleració dels intercanvis nacionals i internacionals que carac- teritzà l’economia de l’època. Això va ser possible pel manteniment del resguard exterior i les mesures interiors apuntades, i es confirmava que eren efectives, tot i que parcialment (Gensini, Yacoub i Conti, 2004). Però també va ser possible gràcies al procés de racionalització del sis- tema de quarantenes que es va posar en pràctica a partir de la primera Conferència Internacional de Sanitat celebrada el 1851, que suposava la creació d’un primer consens internacional (sobretot europeu) per compatibilitzar la salvaguarda de la salut amb el creixement del comerç internacional (Huber, 2006; Rangel, 2012). D’aquesta manera, no només s’adequaven les actuacions sanitàries als requeriments de cada malaltia, sinó que es normalitzaven els criteris per a tots els països, eliminant l’arbitrarietat i els elements propis de la guerra comercial que havien practicat alguns Estats. I, encara més important, es creaven uns estàndards internacionals de referència d’obligat compliment que possibilitaven la participació en el sistema comercial internacional. Lògicament, no deixava d’estar influït per l’imperialisme europeu, ja que servia per assegurar les rutes marítimes colonials i imposar maneres d’actuar als països de l’entorn, com ara l’imperi otomà (Ersoy, Yuksel i Aslihan, 2011). Des d’un punt de vista més tècnic, s’ha assegurat que la racionalització i la ciència van perme- tre alliberar el comerç internacional sense que la salut local es veiés tan amenaçada com en el passat, sense que s’eliminés del tot com argu- menta Angus Deaton (2013). Lògicament, a partir de la recepció de la bacteriologia el 1880 aquesta afirmació serà encara més vàlida, alhora que s’anava substituint una defensa exterior basada en l’aplicació de quarantenes pel model d’inspecció portuari anglès, molt més flexible i permissiu amb el comerç (Maglen, 2016). Mark Harrison (2012) és més taxatiu encara quan afirma que el control epidemiològic va uni- ficar el món durant el segle xix, i va aconseguir un veritable equilibri entre els interessos diplomàtics i comercials i la preservació de la salut. 24 Nota d’Economia. 106 2021 A més de les implicacions econòmiques, les actuacions sanitàries tam- bé afectaven el comportament social. Al llarg del vuit-cents i principis del nou-cents, un dels objectius era millorar les condicions de vida de la classe obrera, com a mitjà de regeneració moral i d’atenuació de la seva radicalització provocada per l’amuntegament i la misèria, pròpia de barris obrers construïts ràpidament i sense planificació (Swaan, 1988). Així mateix, l’enderrocament de les murades i la creació dels eixamples serviren als interessos de la burgesia, ja sigui per a l’especu- lació urbanística com per a la creació de barris segregats. L’amenaça recurrent del còlera, especialment des que se’n va associar la transmis- sió amb la provisió d’aigua gràcies als treballs de John Snow el 1854, serví com a incentiu per a la neteja i desinfecció dels espais urbans i després com a catalitzador de reformes urbanes que acabà per remo- delar les ciutats europees, i es van crear circuits d’aigua potable i de clavegueram que connectaven tota la ciutat segons les noves condici- ons marcades per l’higienisme (Vinten et al., 2003). Curiosament, al mateix temps se separaven físicament les classes altes de les baixes. No és estrany que s’hagi de considerar que aconseguir un estat òptim de salut suposàs un repte més per al liberalisme, que es va satisfer amb un enfortiment decidit de l’Administració pública, primer a càrrec dels municipis i després de l’Estat central, tal com defensen Abram de Swa- an (1992) o Simon Szreter (2003). És significatiu que tot plegat no va evitar que les epidèmies (o el pe- rill que originaven) continuessin condicionant la vida diària a Occi- dent fins al 1918. El gran avenç va ser que ja no ho feien com a l’Antic Règim, a més de no impedir de manera determinant el creixement econòmic, tot i les contraccions puntuals que poguessin provocar. De fet, no hi ha un consens sobre la magnitud i la durada de la retracció econòmica com a conseqüència de la pandèmia de grip de 1918-1920, molt difícil de destriar-se dels efectes de la Gran Guerra. Hi ha dife- rents postures que argumenten que la sotragada acabà una vegada l’epidèmia s’esvaí o que la crisi durà de 2 a 3 anys (Beach et al., 2020). No obstant això, s’observà com la grip tingué un efecte negatiu intens sobre els salaris reals, però poc durador en llocs com Espanya (Basco et al., 2021) o que la desigualtat d’ingressos perdurà en aquells llocs on la severitat de l’epidèmia havia estat més important, com s’ha mostrat per al cas d’Itàlia, situació que va perdurar fins un segle després (Ga- lletta i Giommoni, 2020). Sí que és evident que l’oferta de mà d’obra es va contreure com a conseqüència d’una afectació més important en termes de mortalitat dels homes adults en edats joves (Gagnon, et al. 2013; Erkoreka, 2010). En el decurs dels propers cent anys, des que es va acabar la grip de 1918, les epidèmies a Occident, com les que hem reportat, van desapa- rèixer. La societat anà perdent consciència del significat del perill epi- dèmic, alhora que deixava enrere una experiència mil·lenària de relació 25 Nota d’Economia. 106 2021 amb aquest perill. La COVID-19 ens ha demostrat que era un miratge, tot i que, al mateix temps, ens feia avinent que el món havia canviat molt des de la pesta negra. 4. Bibliografia Acemoglu, D.; Robinson, J. A. Why nations fail: The origins of power, prosperity and poverty. London: Profile, 2012. Alfani, G. “Epidemics, Inequality, and Poverty in Preindustrial and Early Industrial times”. A: EHES Working Paper, 193, 2020. Álvarez-Nogal, C., Prados de la Escosura, L.; Santiago-Caballero, C. “Economic effects of the Black Death: Spain in European perspec- tive”. A: Investigaciones de Historia Económica, 16(4), 2020, p. 35-48. Basco, S.; Domènech, J.; Rosés, J. R. “The redistributive effects of pan- demics: Evidence on the Spanish Flu”. A: Centre for Economic Po- licy Research, 141, 2020. També disponible en línia a: https://ssrn. com/abstract=3603985. Beach, B.; Clay, K.; Saavedra, M. H. “The 1918 influenza pandemic and its lessons for COVID-19”. A: National Bureau of Economic Rese- arch Working Paper Series 27673, 2020. També disponible en línia a: http://www.nber.org/papers/w27673. Biraben, J.-N. Les hommes et la peste en France et dans les pays euro- péens et méditerranéens (2 vols). Paris-La Haye: Mouton, 1976. Bramanti, B. [et al.]. “The third plague pandemic in Europe”. A: Proce- edings of the Royal Society B, 286 (1901), 2019. També disponible en línia a: https://doi.org/10.1098/rspb.2018.2429. Cuadrada, C. El llibre de la Pesta. Barcelona: Rafel Dalmau editor, 2012. Deaton, A. The Great Escape. Health, Wealth, and the Origins of Ine- quality. Princeton: Princeton University Press, 2013. Diamond, J. Armas, gérmenes y acero. Barcelona: Debolsillo, 2014. Durey, M. The return of the plague: British society and the Cholera 1831-2. Dublín: Gill and Macmillan ltd., 1979. 26 Nota d’Economia. 106 2021 Erkoreka, A. “The Spanish influenza pandemic in occidental Europe (1918–1920) and victim age”. A: Influenza and other respiratory viruses, 4 (2), 2010, p. 81-89. Ersoy, N.; Yuksel, G.; Aslihan, A. “International Sanitary Conferences from the Ottoman perspective (1851–1938) ”. A: Hygiea Internatio- nalis, 10, 2011, p. 53-79. Escudero, A.; Nicolau, R. “Urban Penalty: Nuevas hipótesis y caso es- pañol (1860-1920)”. A: Historia Social, 80, 2014, p. 9-33. Evans, R. J. “Epidemics and revolutions: cholera in nineteenth-century Europe”. A: Past and Present, 120, 1988, p. 123-146. Feldberg, G. D. Disease and class: tuberculosis and the shaping of mo- dern North American society. New Brunswick: Rutgers University Press, 1995. Fernández García, A. “Repercusiones sociales de las epidemias de cóle- ra del siglo xix”. A: Asclepio, 29, 1977, p. 127-145. Foucault, M. Vigilar y castigar. Madrid: Siglo xxi, 1994. Gagnon, A. [et al.]. “Age-specific mortality during the 1918 influenza pandemic: unravelling the mystery of high young adult mortality”. A: PLoS ONE, 8 (8), e69586, 2013. També disponible en línia a: https://doi.org/10.1371/journal.pone.0069586. Galletta, S.; Giommoni, T. “The effect of the 1918 influenza pandemic on income inequality: Evidence from Italy”, 2020. També disponible en línia a: https://ssrn.com/abstract=3634793. Gensini, G. F.; Yacoub, M. H.; Conti, A. A. “The concept of quarantine in history: from plague to SARS”. A: Journal of Infection, 49, 2004, p. 257-261. Goffman, E. Internados. Ensayos sobre la situación social de los en- fermos mentales. Buenos Aires: Amorrortu, 1970. Harrison, M. Contagion: how commerce has spread disease. Yale: Yale University Press, 2012. Herlihy, D.; Cohn, S. H. The Black Death and the transformation of the West. Cambridge, Massachusetts: Harvard University Press, 1997. 27 Nota d’Economia. 106 2021 Huber, V. “The unification of the globe by disease? The international sanitary conferences on cholera, 1851-1894”. A: The Historical Jour- nal, 49, 2, 2006, p. 453-476. Luque, V. A.; Pujadas-mora, J. M.; García-Gómez, J. J. “Inequality in mortality in pre-industrial southern Europe during an epidemic episode: socio-economic determinants (eighteenth-nineteenth cen- turies Spain)”. A: Economics & Human Biology, 40, 2021. També disponible en línia a: https://doi.org/10.1016/j.ehb.2020.100941. Maglen, K. The English System: Quarantine, immigration and the making of a Port Sanitary zone. Manchester: Manchester Univer- sity Press, 2016. March Noguera, J. “L’enderrocament de les muralles de Palma. Un tri- omf de l’higienisme mallorquí”. A: Gimbernat, 37, 2002, p. 247-263. Milanovic, B. Global Inequality: a new approach for the age of glo- balization. Cambridge. Massachusetts: Harvard University Press, 2016. Molero Mesa, J. Historia social de la tuberculosis en España (1889- 1936). Granada: Universidad de Granada, 1989. Moll Blanes, I.; Salas Vives, P.; Pujadas Mora, J. M. “Vers une nouve- lle modernité sanitaire: l’épidémie de peste de Majorque en 1820”. A: Annales de Démographie Historique (“Le retour de la peste”), 2 (134), 2017, p. 125-149. Ortega, J. A.; García-Moro, C. “El cólera en Salamanca: Análisis com- parado de las epidemias del siglo xix”. A: Revista de Demografía Histórica, XXXVIII (III), 2020, p. 125-154. Pamuk, S. “The Black Death and the origins of the “Great Divergence” across Europe, 1300-1600”. A: European Review of Economic His- tory, 11, 2007, p. 289-317. Pelling, M. Cholera, fever and English medicine, 1825-1865. Oxford: Oxford University Press, 1978. Ramos Gorostiza, J. L. “Edwin Chadwick, el movimiento británico de salud pública y el higienismo español”. A: Revista de Historia In- dustrial, 55, 2014. També disponible en línia a: https://www.raco. cat/index.php/HistoriaIndustrial/article/view/280098 28 Nota d’Economia. 106 2021 Rangel de Almeida, J. J. 1851 International Sanitary Conference and the construction of an international sphere of public health. Edinburgh: University of Edinburgh, 2012. Rosen, G. De la policía médica a la medicina social. México: Siglo xxi, 2005. Salas Vives, P.; Pujadas-Mora, J. M. “El cólera como conflicto y factor de legitimación. Palma, 1865”. A: Ayer, 101, 2005, p. 189-212. Salas Vives, P.; Pujadas-Mora, J. M. “Cordons Sanitaires and the Ratio- nalisation Process in Southern Europe (Nineteenth-Century Major- ca)”. A: Medical History, 62, 2018, p. 314-332. Scheidel, W. El gran nivelador. Barcelona: Crítica, 2018. Serrallonga Urquidi, J. “Epidemias e historia social. Apuntes sobre el cólera en España, 1833-1865”. A: Historia Social, 24, 1996, p.7-21. Swaan, A. D. A cargo del Estado. Barcelona: Pomares-Corredor, S. A, 1992. Szreter, S. “The population health approach in historical prespective”. A: American Journal of Public Health, 93-3, 2003, p. 421-431. Vinten-Johansen, P. [et al.]. Cholera, chloroform, and the science of medicine: a life of John Snow. OUP USA, 2003. Voigtländer, N.; Voth, H.-J. “The three horsemen of riches: Plague, war, and urbanization in early modern Europe”. A: Review of Eco- nomic Studies, 80.2, 2013, p. 774-811. World Health Organization. Addressing sex and gender in epide- mic-prone infectious diseases, 2007. Paraules clau epidèmies, pesta, còlera, desigualtat, segles xiv-xx. 29 Nota d’Economia. 106 2021