R e p ortatg e Si hi ha una revista política de to humorístic i de categoria intel·lectual indiscutible de les moltes dels anys trenta, i que esdevé encara avui remarcable pel mèrit social i l’interès periodístic, no hi ha dubte que és El Be Negre. Era una capçalera molt llegida i valorada, i alhora criticada pels adversaris pel seu to àcid i crític. El ressò d’aquest setmanari perdura gràcies al facsímil, a la digitalització als webs de premsa històrica de Madrid i Barcelona, però també pels diversos estudis que la configuren com una tribuna de referència d’un humor polític ben elaborat i lliure. Els anys trenta del segle xx estan consi- llibertat el periodisme es treu la cotilla frase feta “I un be negre!”, usual de rèplica derats els anys d’or de la premsa catalana. que el constrenyia i pot respirar i publicar, i d’incredulitat. L’embranzida de la Renaixença produeix, i fer-ho amb plenitud. gràcies a la llibertat d’impremta –tot i les limitacions de censura i les prohibi- En aquest context, El Be Negre és la tri- PERIODISTES DE PRESTIGI cions– un esclat de noves capçaleres. La buna més representativa del nou humor. Així doncs, des de l’aparició, s’imposa un diversificació professional, el creixement Aquest setmanari s’editarà des del 23 de humor corrosiu, tal com el defineix Josep urbà, les noves professions terciàries i la juny de 1931 fins al 15 de juliol del 1936 Maria Huertas en un article a Tele/eXprés, creixent alfabetització fa que dibuixants, regularment, excepte les dues setmanes el 1978, arran de la presentació de l’apari- caricaturistes, corresponsals, redactors, d’octubre del 1934 i els quatre mesos i ció del facsímil d’El Be Negre. Un humor columnistes i escriptors puguin tenir un mig durant el Bienni negre, de setembre que va comptar amb grans plomes. públic fidel per la qualitat formal del pro- del 1935 a gener del 1936. El setmanari es ducte i l’excel·lència del contingut Lluís Solà, estudiós de la premsa catalana, En la premsa humorística del primer terç Josep Maria Planes va crear un equip amb explica com diferents del segle xx apareix l’especialització. Així, hi ha setmanaris d’humor temàtics en Josep Maria de Sagarra, Eugeni Xammar, Just periodistes afins ideològicament, Cabot, Pere Calders i Tísner, entre altres L’HUMOR CORROSIU esport –Xut!–, erotisme –Papitu– o de to van ser cridats per polític, i exitosos. La Campana de Gràcia, Josep Maria Planes L’Esquella de la Torratxa o L’Estevet són els redacta en gran format, regularment amb i Màrius Gifreda, director i editor de la dominants. La majoria d’aquestes publica- quatre pàgines, excepte quan treu núme- capçalera respectivament. Així van crear DE LA REPÚBLICA cions són republicanes i liberals, obertes i ros especials. un dels equips més espurnejants del mo- anticlericals. La Segona República, doncs, ment, amb noms de prestigi com Josep és el marc ideal per a la premsa crítica. Un I s’edita sempre amb imatges i abundoses Maria de Sagarra, Jaume Passarell, Eugeni espai de llibertat amb la derogació de la notes, articles i textos irònics en una exu- Xammar, Just Cabot, Rossend Llates, Ma- Llei de Jurisdiccions, que passava el con- berant exhibició de talent humorístic.Tot nuel Amat, Àngel Farran, Joan Cortés... i trol dels continguts periodístics dels jutges amarat d’un enginy i una creativitat que dibuixants com Avel·lí Artís-Gener Tísner, Es compleixen noranta anys del naixement d’El Be Negre, fa les delícies, encara Pere Calders,Valentí Castanys, Feliu Elias l’exitós setmanari humorístic dels anys trenta avui, dels lectors que Apa o Romà Bonet Bon. Es publica entre 1931 i 1936, uns anys se’n riuen del mort convulsos que provoquen amenaces a la i de qui el vetlla, d’un caràcter sempre Al llarg de 245 números que es van editar, el contingut va ser sorprenent, per la Text Josep Maria Figueres capçalera i un assalt a la impremta foteta i disposat a la constància en la creativitat. Com escriuria Imatges arca (Biblioteca Nacional de Catalunya) brometa i a qüestio- Jordi Finestres a Sàpiens:“A la segona als militars, esdevenint així art i part quan nar-ho tot. El títol que adopta és tota una planta de l’Ateneu, els diumenges a la eren criticats. Amb aquests nous aires de declaració d’intencions, ja que recull la nit es confecciona una publicació que fa Capçalera 71 R e p ortat g e sàtira del feixisme i de l’anarquisme, de de Catalunya, passant per Joan Pich i Perquè l’humor punyent i sovint corrosiu l’Església i del radicalisme lerrouxista, del Pon, alcalde Barcelona, que encara avui era la marca de la casa.“Un Be negre que carlisme i de l’esquerra republicana, de fan somriure al públic per les divertides fos blanc? Em sembla que no tindria cap l’alcalde Aiguader i del president Com- confusions i ocurrències. gràcia”, admetia el periodista Josep Maria panys. Ningú no s’escaparà del comentari Cadena el 1972 a Serra d’Or. viu i desvergonyit”. AMENACES I PICABARALLES Segons Lluís Solà, el tiratge d’El Be Negre Els que feien El Be Negre , tot i procedir Les seccions d’El Be Negre eren diverses i era entre quinze i vint mil exemplars, tot majoritàriament de La Publicitat i Mirador començaven sovint amb el Be i un motiu i que arran de l’assalt a la capçalera s’in- i tenir simpaties per Acció Catalana no irònic. Eren de literatura (“El Be...rnat dica que a la impremta hi havia cinc mil es casaven amb ningú. Així, posaven a Metge”), pintura (“El Be...lasques”), còpies. Sigui com sigui era un dels tiratges música (“El Be...tho- alts en la premsa setmanal barcelonina. I ven”), cinema (“El la tirada va lligada al seu ressò i a l’enuig El feixisme, l’anarquisme, el lerrouxisme, Be a les fosques”), pels dards que llançaven. El setmanari, l’Església, el carlisme i els republicans van etc. Cal remarcar les frases punyents de igual que amb la fai, també tenia picaba- ralles amb els escamots de les joventuts ser objectius de la seva sàtira desvergonyida la portada que apa- d’Esquerra. Els anònims i les amenaces reixen al costat de la sovintejaven a la redacció. la picota personatges singulars, des de capçalera. Frases de l’estil d’“El Parlament l’inefable Ramon Pociello Forradellas, encara no s’obre. És que sobra?”, sempre Davant d’això, la resposta era sempre president del Partit Republicà d'Ordre amb jocs de paraules i dobles sentits. irònica com els versos de la pàgina dos, en què amb la música d’un cuplet, nadala, ca- ramella, etc. s’acompanyaven sempre amb lletres jocoses: Els escamots d’en Dencàs / són gent delicada i fina, /porten porra sota el braç / i abric de gavardina, / els puja la mosca al nas / i posen pell de gallina. / Els escamots d’en Dencàs / són un cas com un cabàs. Caricatura del 5 de desembre de 1934 on es veu les Corts de Madrid debatent sobre "el problema catalán". Un acudit resumeix amb eloqüència de la situació en què es trobava el setmanari: un be negre s’està al mig d’una cantonada mentre pels carrers pugen dos grups oposats. Per una part, els escamots en actitud violenta i per l’altra els faistes gens pacífics. El drama d’estar al bell mig i de criticar-ho tot. L’ATAC D’ESTAT CATALÀ Però, com explica Finestres al seu article, “no tothom acceptarà la broma de la mateixa manera. El setmanari viurà dures sancions, llargues èpoques de censura i més d’una agressió, com la dels escamots d’Estat Català, que el 1933 no dubten a assaltar i fer malbé la impremta on es pro- dueix la revista. O els carlistes, que es volen endur Planes a “fer un tomb’ per Horta”. En no tenir El Be Negre cap redacció, l’assalt d’Estat Català té lloc a la impremta. 72 Capçalera R e p ortat g e Els fets són coneguts: es presenten a la impremta una trentena de membres dels escamots d’Estat Català, que operen sin- cronitzats i destrueixen planxes, s’enduen exemplars i amenacen la impremta amb calar-hi foc si continuen imprimint el periòdic. El dibuixant Francesc Fontanals, present als fets, recordava que entre els assaltants hi havia el fill de l’alcalde d’erc, Jaume Aiguader, que va haver de declarar durant tres hores. El judici acaba amb llibertat provisional sense fiança per al fill de l’alcalde, l’únic afectat i amb les turbulències posteriors no hi haurà més resolucions. El recurs a la violència, tradicional en la repressió al periodisme, havia estat usat profusament i palesava la incapacitat d’acceptar una sàtira constant. És el mateix que havia pas- Caricatura on un be negre és objectiu tant dels sat, el 25 de novembre del 1905, quan els membres de la fai com dels escamots. oficials de la guarnició militar barcelonina van assaltar el diari La Veu de Catalunya i el setmanari Cu-cut!. O el que va passar a final del segle xix amb diaris madrilenys com El Globo i El Resumen. EL SECRET DE L’ÈXIT L’Hora que “la gent no estava acostumada societat tenien res a veure amb aquella Malgrat aquell atac, el Be Negre segueix a aquest tipus d’humor. La Dictadura de aventura dels anys trenta i el nou setma- editant-se fins a l’esclat de la Guerra Civil. Primo de Rivera havia creat en la gent nari va acabar sent un fracàs empresarial i A partir de llavors, tot s’enfosqueix. Fins una tristor innata i l’aparició d’El Be Ne- periodístic notable. i tot el jove i inquiet periodista manresà gre és un xoc impressionant: aquí radica Josep Maria Planes, director d’El Be Negre, part del seu èxit”. La capçalera, afegia, és assassinat per membres radicals de la “neix sense una influència política”, però Més informació a: Federació Anarquista Ibèrica (fai) per les en realitat en va tenir, ja que va contri- El Be Negre, Lluís Solà investigacions periodístiques a La Publi- buir que la República fos vista com un citat. El maten poques setmanes després govern normal que podia ser criticat fins (Bruguera, 1967) d’haver tancat el setmanari humorístic. al límit per la premsa, tot i que als polítics El Be Negre i els seus homes, Lluís no els agradava. Solà (Edhasa, 1977). 2 volums. A partir de llavors, aquell setmanari no- “Tïsner”: Les interioritats d’El Be més passa a ser el record d’uns anys on es L’octubre del 1978, va aparèixer un Negre, Avel·lí Artís-Gener podia fer befa de tot i de tothom. Però, setmanari humorístic que recollia el títol (L’Aixernador, 1991) i la capçalera i que Assalt a El Be Negre, Joan de Déu estava dirigit per Després de la tristor de la Dictadura de Rosa Massagué i Domènech. L’Avenç, 414 (juliol-agost 2015), pàgines 26-37. Primo de Rivera, l’aparició d’El Be Negre que comptava amb noms com Joan de Set trets al periodisme català: va suposar un xoc impressionant Sagarra o Ramon l’execució de Josep Maria Planes, Jordi Finestres (Sàpiens, núm. 59, Barnils. Era un intent agost 2007) com és que va tenir tant d’èxit? El 1979, d’apostar de nou per aquest humor tan en Tísner, explicava en una entrevista a característic, si bé ni el producte ni la 74 Capçalera