R e p ortatg e L’OCASIÓ PERDUDA DE TELE/ESTEL El setmanari, pioner en català en ple franquisme, no va saber crear-se L’estiu de 1966 va sortir Tele/Estel, la primera publicació impresa en català a l’Estat que no depenia de l’Església després de la Guerra Civil.Va ser una gran fita que va durar quatre anys, tot i alguna una personalitat pròpia ni un públic fidel interrupció. El problema d’aquest setmanari és que, malgrat les signatures de prestigi que omplien les planes, no va aconseguir el Text Josep Maria Figueres tremp periodístic ni la coherència ideològica necessària i es va veure incapaç d’aixecar el vol, amb unes pèrdues econòmiques que van llastrar el projecte. Per tot plegat, Tele/Estel va acabar sent la “crònica d’una mort anunciada”. El 22 de juliol del 1966, va aparèixer un així com entitats emblemàtiques. Aquell elaborava des dels mateixes instal·lacions setmanari singular Era la primera publica- nou setmanari era al quiosc, a la llibreria, i s’imprimia a la mateixa rotativa. ció no eclesiàstica, regular i pública, a l’espai dels diaris i revistes a la segona impresa totalment en català a l’Estat meitat del segle XX. espanyol després de la Guerra Civil. COL·LABORADORS IL·LUSTRES Tele/Estel va aparèixer com una concessió La intenció inicial del diari Tele/eXprés El primer director va ser Andreu-Avel·lí d’amistat a Carles Sentís i Ignasi Agustí, era editar un suplement en català, però Artís, Sempronio, un rostre amable del molt ben situats i amb ascendència, i no va rebre l’autorització oficial per periodisme de postguerra, actitud que va confiança, amb els jerarques del règim fer-ho. I va ser Sentís –director del diari adoptar fruit de la repressió franquista que franquista. Dos anys abans havia aparegut després d’una breu i dura etapa amb prohibia l’activitat dels periodistes catala- el diari Tele/eXprés, i quatre mesos abans l’escriptor Ignasi Agustí al capdavant nistes i liberals. Tele/Estel era una revista del rotatiu– que va d’actualitat amb seccions fixes, si bé Sem- moure els fils i en va pronio no només va fer una publicació de Tele/Estel va ser la primera publicació no preparar la sortida, folklore i amenitats, com corria la brama, eclesiàstica, regular i pública, impresa en però no com a su- plement, sinó com a sinó que va obrir la porta a un gran ventall d’exiliats i escriptors. català a Espanya després de la Guerra Civil revista independent del diari. Segons Entre les signatures del setmanari hi havia s’havia promulgat la nova llei d’impremta, el periodista i crític literari Josep Faulí, noms com Jaume Miravitlles, Josep Faulí coneguda com la Llei Fraga. Eren anys va ser l’empresari Jaume Castells qui i el mateix Sempronio. O Pere Calders de reivindicació de la llengua catalana en va batejar la capçalera seguint la tònica amb la secció “Pas a desnivell”. Molts els quals havien sorgit iniciatives diverses, del diari, ja que el setmanari s’editava i exiliats van trobar les portes obertes de la Capçalera 71 R e p ortat g e publicació. És el cas de Xavier Benguerel, Joaquim Ventalló, Joan Alavedra,Teodor Garriga, Domènec Guansé, Rafael Tasis o Josep Lladó. I també hi havia noms pro- gressistes com Manuel de Pedrolo o Fèlix Cucurull, que alternaven amb els més conservadors com Octavi Saltor o Carles Sentís. I no hi faltaven escriptors reco- neguts com Baltasar Porcel, Josep Maria dir intranscendent, malgrat l’alt interès del Espinàs o Joan Fuster, a més de periodistes contingut. Un exemple són els articles de professionals com Rafael Prada, Josep Joan Alavedra sobre Pau Casals, les opini- Maria Cadena o Josep Tarin Iglesias. ons de Pere Calders o els articles –escas- sos– d’escriptores com Mercè Rodoreda o Aurora Betrtrana, al costat d’altres noms, L’aparició és una concessió a Carles Sentís també de prestigi, i Ignasi Agustí, ben situats i amb ascendència com Joan Fuster, Francesc Vallverdú, amb els jerarques del règim franquista Agustí Duran i Sam- pere o Ramon Folch Eugeni Xammar, en un article de final de i Camarasa, entre altres. Individualment, retruc el desinterès del públic. Era una 1967 a Mirador, reconeixia que, tot i que eren textos de vàlua encara que el con- mena de Reader’s Digest en petit i en color els impulsors del setmanari eren afins al junt estava mancat de tremp periodístic. a la catalana que, en conclusió, no tenia Règim, els que hi escrivien no ho eren. Faltava una anàlisi i un debat a la redacció, prou públic per a mantenir-lo. La con- “Jo entenc que els setmanaris catalans com sí que feia, per exemple, Serra d’Or nexió amb la resistència cultural que, per franquistes haurien d’ésser obra exclusiva exemple, va portar a de catalans franquistes, d’escriptors cata- terme Presència, amb lans franquistes (...), però he de reconèixer Hi va escriure gent com Xavier Berenguel, expedients i multes, que la majoria dels escriptors, periodistes, poetes, cronistes, etc. que escriuen a Baltasar Porcel, Mercè Rodoreda, Aurora contrastava amb l’ab- sència de conflictes a Tele/Estel no són franquistes; diré encara Bertrana, Josep Maria Espinàs o Pere Calders Tele/Estel. més, no tenen res de franquistes.Tanma- teix (...) donen els seus treballs, les seves amb reeixits números monogràfics i un Al juliol de 1968, Sempronio admetia en firmes i el seu prestigi, a una publicació dinamisme general. I el problema de un article la importància de l’existència autènticament franquista”. Tele/Estel és que no existia una base po- del setmanari, però en reconeixia la im- pular de lectura de premsa en català, men- potència, perquè no tenia els ingredients tre que la intel·lectual ja anava servida. que el públic demanava.“Als dos anys de SENSE NERVI l’aparició, el nostre setmanari pot ja estal- El problema de Tele/Estel, però, era que el L’absència de política, de temàtiques vives viar-se les declaracions solemnes. La seva conjunt dels articles era, a nivell ideològic, i punyents, com a Tele-eXprés, provocava col·lecció parla per ell. Hi falten encara poc substancial. El to de la publicació era que no existís un nervi comú que abracés moltes coses. Ja ho sabem. I no passa dia un esperit de publicació atemporal per no democràcia, actualitat i periodisme i de sense que ens trenquem el cap pensant 72 Capçalera R e p ortat g e clusió de Moix era dura i clara: El darrer número va sortir el 19 de juny “Tele/Estel va ser la contribució de 1970. més inapreciable que cap poble del món hagi fet mai a una La situació econòmica de la revista antologia de la necrofília”. també anunciava aquell final. La revista perdia gairebé 750.000 pessetes cada mes. Ni el preu de la venda –15 pesse- FINAL D’ETAPA tes l’exemplar– ni la publicitat –unes A partir de 1969, el segon i dar- 180.000 pessetes mensuals– no eren su- rer director va ser Celestí Martí ficients per pagar el cost de la publicació, Farreras, que es va veure impo- que anava a càrrec de Tele/eXprés. Això tent davant l’estigma que havia explica que, segons en Faulí, el setmanari assolit la revista de publicació fos un “paràsit”. intranscendent. En realitat, però, el setmanari era molt semblant Tele/Estel, doncs, va ser una revista sense en les dues direccions i no podia capacitat ni marge per enlairar la bandera d’on sortiran aquestes coses que falten, aixecar el vol. L’estiu del 1969, es va aturar democràtica. En ple franquisme, de que els impacients ens demanen que provisionalment la publicació, que es va sensibilitat catalanista profunda i sense un nosaltres volem oferir-los com més aviat reprendre al setembre, tot i que de manera sentit clar de connexió amb un perfil de millor”, escriu. efímera, ja que al desembre finalment va públic concret, el projecte era difícil. Faulí desaparèixer. Era la “crònica d’una mort ho va descriure de manera diàfana quan Una altra article resumeix els problemes anunciada”. va dir que anava adreçada a públics molt de fons.“Ningú no ha estimat Tele/Estel diferenciats. El problema és que no podia més que jo”, escrivia en Terenci Moix Els lectors havien anat abandonant la criticar el Règim que la controlava des del a Serra d’Or el juliol de 1969.“Però és revista i les xifres de tiratge útil i difusió seu naixement. I el periodisme, per essèn- possible que ningú no hagi engegat tantes es consoliden en els 20.000 exemplars, tot cia, ha de ser crític. I Tele/Estel no ho era. malediccions a cada número, de veure i alguna puntual davallada, com passa al com hom perdia les possibilitats de fer juny del 1969, que cauen fins als 9.867. La Malgrat que aspirava a ajudar a cohesionar que el públic (no els típics casolans de la represa no permet la continuïtat, passen la societat catalana, no se’n va sortir. Agustí vora de la llar de foc) sentís que Tele/Estel dels 34.392 del se- a les seves memòries escriu que va ser una tembre als 17.524 del revista dels irredempts que havien perdut Malgrat els noms que hi col·laboraven, el desembre i cap de les la guerra i que s’havia d’haver fet com problema és que el conjunt estava mancat de millores i canvis són suficients. els que s’editaven en castellà a Barcelona, però en català. L’exili i els moderns també tremp periodístic i de coherència ideològica la criticaven, els lectors cultes la trobaven En Faulí, que va excessivament divulgativa, mentre que el era un element necessari de lligam entre consultar-ne la documentació interna, públic popular la veia massa culte. Aquell Catalunya i el món, ai las!!”, afirmava va escriure que es va passar dels 90.000 nen amb l’estel que tan tendrament va di- l’escriptor, que criticava que molts que hi exemplars de l’any 1966 als 20.000 del buixar Cesc en l’anunci promocional del escrivien no eren aquells que formaven període 1968-69 per acabar en els 9.000 setmanari volava sol al món dels records, part d’una “cultura catalana viva”. La con- quan finalment la revista deixa d’editar-se. tot i així, ningú no el llegia... Més informació a: Premsa i periodisme. El periodisme en la reconstrucció de la identitat catalana › (Pòrtic, 2002) de Josep Maria Figueres. Tele/Estel, Arreu, Oriflama, Canigó i Presència: cinc revistes catalanes entre la dictadura i la Transició › Col·lecció “Vaixells de Paper” (Col·legi de Periodistes / Diputació de Barcelona, 1987) de Josep Faulí i altres autors. 74 Capçalera