DEBATS · Volum 135/2 · 2021 — 39 / 51 DOI: http://doi.org/10.28939/iam.debats-135-2.3 ISSN 0212‑0585 (imprés) ISSN 2530‑3074 (digital) Què #®¥§≠$@ és la creativitat? Alger Sans Pinillos UNIVERSITÀ DEGLI STUDI DI PAVIA (UNIPV) alger.sanspinillos@unipv.it ORCID. 0000-0002-8817-7286 Jordi Vallverdú UNIVERSITAT AUTÒNOMA DE BARCELONA (UAB) jordi.vallverdu@uab.cat ORCID. 0000-0001-9975-7780 Rebut: 28/04/2020 Acceptat: 14/09/2020 RESUM La creativitat és el sant grial de les ciències cognitives i té especial importància per als investigadors de les ciències de la computació i la intel·ligència artificial. És obvi que la creativitat forma part essencial de la intel·ligència, tot i que la majoria d’estudis que intenten explicar-la o fins i tot replicar-la han fallit. En el present article proposem dues aproximacions innovadores: d’una banda, entendre els processos cognitius com a seguidors de regles o heurístiques, tot i que d’una manera flexible o fins i tot contradictòria o caòtica, però que ens mena en qualsevol dels casos a un context d’ús desacomplexat de multiheurístiques, que és el que hem denominat la «cognició mixta»; d’altra banda, proposem un mecanisme poc explorat de forma general en la literatura acadèmica cognitiva per tal de servir de punt de fulcre entre els models antics i una visió alternativa: l’abducció. Mitjançant aquestes dues estratègies, alhora que analitzant casos específics relacionats amb la capacitat creativa dels éssers humans, podem albirar un nou paradigma cognitiu més realista i sincer amb les capacitats humanes, fet que permetrà en un futur no gaire llunyà el disseny de sistemes de raonament artificials més potents i complexos. Paraules clau: creativitat, abducció, cognició mixta, constrenyedors, disparadors, multiheurística. ABSTRACT. What #®¥§≠$@ is Creativity? Creativity is The Holy Grail of the Cognitive Sciences and it is very important for researchers in the Computer Sciences and AI fields. Although all attempts to explain and replicate intelligence have so far failed, the quest remains a key part of their research. This paper takes two innovative approaches. First, we see cognitive processes as involving rule-following and as flexible, even chaotic, heuristics. This first concept uses a multi-heuristic concept without any complexes as mixed-cognition. Second, we propose abduction which, though seldom employed in this specific debate, is nonetheless a good way to explore creativity. Using both strategies, along with analysis of specific human creativity cases, we suggest a new cognitive paradigm that is both more realistic and truthful than hitherto. The idea is to offer a new way to achieve more powerful, complex artificial reasoning systems. Keywords: creativity, abduction, mixed-cognition, constraints, triggers, multi-heuristic. 40 — DEBATS · Volum 135/2 · 2021 Alger Sans Pinillos - Jordi Vallverdú S egura SUMARI «Houston, tenim un problema!» Els mecanismes que ens permeten triar opcions: els constrenyedors/disparadors Quin és el mecanisme privilegiat que ens permet triar opcions múltiples? Si la creativitat és irracional... Què? Concloent Referències bibliogràfiques Nota biogràfica Autor per a correspondència / Corresponding author: Alger Sans Pinillos, Sezione di Filosofia, Dipartimento di Studi Umanistici, Università degli Studi di Pavia. Piazza Botta, 6 - 27100 Pavia (Itàlia). Citació suggerida / Suggested citation: Sans Pinillos, A. i Vallverdú, J. (2021). Què #®¥§≠$@ és la creativitat?. Debats. Revista de cultura, poder i societat, 135(2), 39-51. DOI: http://doi.org/10.28939/iam.debats-135-2.3 Per llegir aquest títol, la teva ment ha realitzat un «HOUSTON, TENIM UN PROBLEMA!» acte creatiu i ha mirat de resoldre la segona paraula Recordem la famosa frase dels astronautes de l’Apol·lo en un acte enginyós i necessari. Bé, la veritat és que 13 i pensem què implica. En realitat, és la mostra de tampoc has improvisat de forma absoluta, ateses les dues coses: la primera, la increïble capacitat humana probabilitats limitades que el teu cap ha analitzat a de resoldre problemes imprevistos de forma creativa l’hora de seleccionar algunes paraules en lloc d’unes (King, 1997) i, en segon lloc, que fins i tot quan no altres. volem ser-ho ho som, ja que la frase real que varen expressar els astronautes en dues tandes diferents fou En aquest article volem oferir una imatge crua «D’acord, Houston, aquí hem tingut un problema». de la creativitat. Treballarem amb una amalgama Som creatius per pressions externes, per comoditat, d’elements que es relacionen de manera erràtica, per necessitat, per la força d’allò imprevist o també dispar i anàrquica. En resum, analitzarem un concepte quan encalcem objectius clars. Sigui quina sigui la de creativitat atípic amb què defensem la idea de circumstància, som creatius. Bé, no tothom i a tothora, la seva irreductibilitat a un patró o model general. perquè tot plegat la majoria de les persones es limita en general a repetir accions de forma rutinària sense Per contra, considerarem que la informació que donar-hi més voltes. participa en el procés que anomenem «creatiu» interactua de diferents maneres i depèn de les Per tant, veiem que no hi ha patrons que permetin circumstàncies, de manera que ens enfrontem a una crear de forma artificial accions creatives, si bé sí paradoxa: no hi ha cap mètode que expliqui com ser que trobem allò que denominem «constrenyedors» creatius. No obstant això, és possible fer una altra per tal de definir aquells elements que permeten cosa, analitzar què fan les persones creatives i explorar l’emergència de processos creatius. Es pot advertir una alhora els investigadors que les han analitzat. Encara altra constància: els humans treballem combinant més, podem parlar de moments en els quals emergeix alhora molts mètodes o heurístiques diferents de forma la creativitat. I aquesta capacitat no és un luxe útil totalment oportunista i fins i tot inconseqüent. No per als moments d’oci, sinó que pot ser l’única opció som agents purament racionals, sinó que solucionem de sobreviure en un entorn hostil. problemes i ens adaptem a condicions múltiples. Què #®¥§≠$@ és la creativitat? DEBATS · Volum 135/2 · 2021 — 41 De fet, allò que fa que la ment humana sigui el context cultural. En realitat, es tracta de diversos més evasiva a l’estudi cartogràfic és l’adaptació a contextos culturals, en plural. A les escoles, amb diversos entorns, la capacitat de triar o combinar la família, en els entorns socials i en altres centres nombroses estratègies o rituals (Currey, 2014), també d’aprenentatge ens nodrim d’estratègies específiques: denominades «heurístiques». Recentment un de una gramàtica, un sistema aritmètic, una forma de nosaltres ha publicat un llibre sobre un concepte calcular àrees, una altra per a volums (fins i tot innovador per tal d’explicar aquesta capacitat i l’ha adaptada temporalment a la nostra capacitat), etc. denominat «cognició mixta» (blended cognition) Sense renunciar a fer física, allò que estudiem i sabem (Vallverdú i Müller, 2019). del món material no té res a veure quan comparem allò que cursem a P5, 5è de primària, 2n de batxillerat Des d’una perspectiva evolutiva, els humans han hagut o 3r de carrera. d’adaptar-se a esdeveniments molt variats, als quals ha de reaccionar. Pensem en la quantitat de problemes Ens referim a la problemàtica entre allò que configura a què cal donar resposta, però dels quals no tenim i, finalment, justifica una ciència amb l’evidència prou informació o en tenim massa... O pensem en que, sense comprendre’n el fonament, ens permet els problemes als quals hem de donar una resposta entendre la regla. Dit en altres paraules, les aprenem immediata. Aquestes formes intuïtives de resoldre els de forma paral·lela a la seva justificació. A forma diversos escenaris s’han etiquetat negativament com de testaferro, podem remetre al cas dels Principia a biaixos. Però, tècnicament, són eines fonamentals Mathematica, en els quals a Russell i a Whitehead per a la nostra supervivència. Poder fer coses de els va costar vora 379 pàgines demostrar l’addició, forma resolutiva sense ser totalment eficients ens ha fenomen que, d’altra banda, ens entrenen a utilitzar permès sobreviure i per aquest motiu avui dia estan de ben petits (Wittgenstein, 1967: capítols 1-3). Dit en emergint treballs orientats a crear tècniques i xips de altres paraules, aprenem en la mesura que entenem computació aproximada. Evidentment, també cal la coherència que regeix les coses que se sumen controlar l’extensió i el valor de l’aproximació i les (com la seva temporalitat o la massa), sense haver implicacions del biaix en qüestió. Fins i tot el sentit de justificar-ne lògicament el procés. comú és un producte cultural, com ara ens mostra el canvi de codi de les persones bilingües (Kharkhurin Però si en aquest procés actuem amb una aproximació i Wei, 2015). Aquestes situacions metafòriques i heurística, allò més fascinant és advertir que cada ontològiques poden contribuir a la creació i al disseny dia combinem desenes d’aquestes heurístiques des de noves heurístiques. Per exemple, la comprensió que ens llevem fins que ens tornem a despertar tridimensional dels esdeveniments temporals és molt l’endemà. No apliquem la mateixa regla de diferent entre les cultures en l’àmbit metafòric: tenim raonament aproximat per a decidir què esmorzar, (a) perspectives d’horitzontalitat, com l’anglès, que quin és el millor transport per arribar a casa, triar entén futur = endavant, i passat = enrere; o l’aimara, entre els estudis futurs, seleccionar parella, adquirir on futur = darrere, i passat = davant; (b) la verticalitat: un bé immoble o llogar-lo... Tenim temps finits per el xinès mandarí entén futur = descendent i passat a decidir entre massa opcions i, per tant, decidim = ascendent. Això significa que els mecanismes en funció del caràcter, del context general o de cognitius morfològics són influents però no coercitius les habilitats adquirides. Així, ens podem veure (Casacuberta, Ayala i Vallverdú, 2010), fet que requereix com éssers contradictoris: cristians esclavistes, precaució en relació amb un enfocament realista científics creients en alguna religió o fins i tot ingenu de la cognició i la creativitat. nazis kantians (Vallverdú, 2019). Vivim en un entorn de multiheurístiques, on ens mostrem com Alhora que la perspectiva evolutiva, que condiciona a oportunistes de l’acció. En aquest context, la la morfologia i les accions de la nostra ment, tenim pregunta fonamental rau en com podem triar. 42 — DEBATS · Volum 135/2 · 2021 Alger Sans Pinillos - Jordi Vallverdú S egura ELS MECANISMES QUE ENS PERMETEN TRIAR OPCIONS: manca de coneixement d’hongarès, se’ns feia difícil ELS CONSTRENYEDORS/DISPARADORS pronunciar el nom. En una sessió, l’investigador Davant la pluralitat de mecanismes i opcions que ens David Casacuberta va fer una genial contribució permeten resoldre accions diverses amb estratègies explicant-nos una regla mnemotècnica fonètica per variades, és a dir, de forma creativa, quins són els poder referir-nos a l’autor de forma aproximada: mecanismes que ens permeten gestionar i orientar chick sent me high. aquesta riquesa cognitiva? Un enfocament òptim i acceptat és el dels constrenyedors i disparadors. A banda de riure, un fet cohesionador socialment, vam Ambdós representen la bivalència operacional dels aprendre una forma fàcil per a referir-nos a l’autor. La aspectes morfològics i culturals a l’hora de dibuixar visualització d’aquesta idea ha quedat gravada en les els marges de la nostra realitat (constrenyedors), a nostres vides fins avui. Un acte genuïnament creatiu la vegada que permeten canviar-los (disparadors) i, que feia d’exitosa affordance cognitiva. El paper del amb ells, també la concepció del món. treball no conscient que realitza la ment també és un factor per entendre certs processos altament creatius, Un punt positiu d’aquesta proposta és que permet com ara la idea somiada de Kekulé en relació a la abordar la relació lògica i cognitiva del raonament estructura química circular del benzè o els profunds amb diversos graus de materialitat. És a dir, que permet descobriments realitzats en somnis pel matemàtic donar compte de la interacció entre els diferents indi Ramanujan. agents, així com amb els artefactes i dispositius tecnològics a través dels quals conceptualitzem la Hi ha d’altres constrenyedors de tipus ambiental, com realitat, en la mesura que rebem informació i la ara l’atzar en un context operativament sota «control» completem amb totes les nostres cerques. D’una que ens permet ser conscients d’alguna anomalia banda, el concepte «constrenyedor» es remunta o fet inesperat, com ha succeït en nombrosíssims a investigacions psicològiques sobre la creativitat casos de descobriments científics (Roberts, 1989). (Csikszentmihalyi, 1996). De l’altra, el disparador és La penicil·lina, els raigs X, la sacarina i molts altres una incorporació, adés lògica (Aliseda, 2006), adés descobriments varen arribar per aquesta via. La cognitiva (Gabbay i Woods, 2005), feta per part de importància del context controlat ens remet a la les investigacions sobre el raonament abductiu. idea de Picasso sobre la inspiració, que li arribava treballant. Si s’inverteixen moltes hores en un treball Per un costat tenim aspectes no fàcilment modificables: específic, certes opcions s’obren a l’investigador, fet la morfologia individual. El caràcter, com ara la que explicaria també per què molts experts sovint mutació A1 que crea persones cabudes i persistents treballen de forma individual en les mateixes idees. o la inquietud constant incitada pel gen DRD4 (el Tanmateix, només el primer obté reconeixement. wanderlust gene), és el sistema més bàsic d’avaluar la realitat i també pot ser afectat per variacions Un altre grup de factors culturals té a veure amb les neuroquímiques (augment o decreixement de eines formals: el llenguatge natural, l’especialitzat i els combinacions de neurotransmissors com la dopamina, diversos sistemes quantificadors de la realitat. Gràcies la serotonina, i la noradrenalina) (Vallverdú et al., a aquestes eines podem pensar la realitat i categoritzar- 2016). En segon lloc, tenim les estratègies adquirides la, i en funció de les característiques del llenguatge culturalment, fins i tot l’humor. Aprofitem per relatar emprat se’ns obre un o altre món de possibilitats una anècdota personal que ve al cas: fa ja anys, de pensar i manipular-lo (Schroeder i Vallverdú, el nostre grup de recerca de la universitat estava 2015; Vallverdú, 2017; Vallverdú i Schroeder, 2017). dedicat exclusivament a l’estudi de la creativitat. En Les lògiques bivalents clàssiques occidentals, que moltes sessions havíem de parlar de certs aspectes de consideraven que una proposició només és veritable l’obra de Mihaly Csikszentmihalyi i, atesa la nostra o falsa, no s’adequaven a la realitat canviant del món, Què #®¥§≠$@ és la creativitat? DEBATS · Volum 135/2 · 2021 — 43 i si bé les lògiques temporals de la segona meitat impartint una lliçó perquè uns padawans treballen del segle xx van posar remei a aquesta mancança, la intuïció. Usant la força, intenten parar els trets ja en el pensament antic budista aquest fet havia làser dels drons d’entrenament amb les espases de estat contemplat i resolt per la lògica tetravalent llum, tot cegats amb els cascs d’entrenament. De del catuṣkoṭi. sobte, entra a buscar consell el mestre Obi-Wan, estranyament desconcertat. El problema que tant Sense paraules no podem pensar, però amb elles es l’altera és que no pot trobar un planeta que un dibuixen els límits de la realitat; permeten tant l’estudi amic seu li ha descrit perquè als arxius de l’Ordre de les coses com l’ocultació d’altres esdeveniments Jedi no hi consta el sistema on hauria de ser-hi: que el propi llenguatge no permet analitzar. La creació «I’m looking for a planet described to me by an old parteix d’aquestes eines i en alguns casos permet friend. I trust him. But the system doesn’t show up on superar-les. Pensem en la necessitat de la metàfora per the archive maps». Igual que Obi-Wan, Yoda també al pensament científic, però també en com els poetes es preocupa pel planeta descrit. transcendeixen la realitat del llenguatge i apunten cap a aspectes anteriorment ocults simplement fent No obstant això, quan Obi-Wan posa l’arxiu al lector un ús més lliure de la sintaxi i la semàntica. I de de mapes, hi ha un canvi en Yoda, qui ja no entén el retruc, aquest llenguatge que fem servir per entendre problema de la mateixa manera. A la projecció es pot el món condiciona com podem veure el món i a veure un conjunt de sistemes i una anomalia, a saber: nosaltres mateixos (Huang i Jaszczolt, 2018) i crea un «This is where it ought to be... but it isn’t. Gravity is pulling entorn ecocognitiu cultural que podem analitzar en all the stars in this area inward to this spot. There should els rastres creatius de la nostra història, com ara els be star here... but there isn’t». De la mateixa manera objectes arqueològics (Criado-Boado et al., 2019). Els que Le Verrier amb el Neptú, Yoda ja sap on està el antropòlegs cognitius especialitzats en el llenguatge planeta perdut, és a dir, on no hi ha res. Evidentment, han pogut aportar moltes evidències en aquest sentit el desconcert d’Obi-Wan no rau en la concentració de (pensem en la clàssica i estudiada hipòtesi de Sapir- matèria i la possibilitat d’un cos que l’atregui, sinó en Whorf), així com també alguns psicòlegs culturals que el planeta que hauria de sortir no surti. Això és (Nisbett, 2004). evident per context, ja que, a diferència de Le Verrier, ell pot comprovar amb tots els sentits si hi ha o no Tots aquests elements són molt complicats de un planeta en aquell indret (és divertit imaginar-se conceptualitzar des de la simple categorització. Una Le Verrier pilotant una nau Jedi starfighter per anar forma de categoritzar-los, i així operar de forma precisa fins a Urà i constatar l’existència de Neptú). A més a amb ells, rau en la incorporació dels constrenyedors més, no es sobta de l’abducció que fa Yoda en suposar a les investigacions sobre l’abducció i, per tant, en un planeta existent com a explicació. Per això, Yoda la seva operativitat amb els disparadors. Aquesta troba més interessant el motiu pel qual es troben en perspectiva permet anivellar ambdós elements, ja aquella tessitura: «Most interesting. Gravity’s silhouette que es comprenen com a estratègies cognitives de remains, but the star and all its planets have disappeared. l’agent en la interacció amb l’entorn i, a la vegada, How can this be?». Aleshores és quan un dels padawans, permet difuminar la barrera entre ells. al més pur estil de Chevalier Auguste Dupin, afirma: «Because someone erased it from the archive memory» i Yoda assenteix amb «Truly wonderful the mind of a child is. The Padawan is right, go to the center of gravity’s pull QUI ÉS EL MECANISME PRIVILEGIAT QUE ENS PERMET and find your planet you will». TRIAR OPCIONS MÚLTIPLES? A la pel·lícula Star Wars: Episode II - Attack of the En aquesta escena podem fer les següents preguntes: Clones hi ha una escena en què el mestre Yoda està per què necessita Obi-Wan anar a parlar amb Yoda? 44 — DEBATS · Volum 135/2 · 2021 Alger Sans Pinillos - Jordi Vallverdú S egura Quina importància té aquest darrer en l’escena? I que permet constrènyer i disparar informació en clau finalment, quin valor té l’explicació del padawan? Ens de generació i tria de possibilitats. trobem davant d’un exercici brillant de maièutica, on les preguntes guarden una relació dialèctica entre elles, Definir el raonament abductiu és una tasca força per tal de produir l’efecte pedagògic de generar una complicada. Ja fa uns anys que s’ha deixat de banda possible explicació a un fet que sembla sorprenent. l’intent de donar compte d’aquest concepte per Igual que en el Menó, hi ha una gestió de la informació mitjà d’una descripció que l’abastés per complet. des de la ignorància, parcial en el cas d’Obi-Wan i Ara per ara, la tendència és la d’adoptar una definició total en el del padawan, per mitjà de les preguntes orientativa que s’adapti bé al camp concret al qual de l’únic que sí que sap el que els altres desconeixen, es vol aplicar, a la vegada que no xoqui amb les però no pot arribar a la solució: Yoda. característiques essencials que es van configurar a principis d’aquest segle. Van sorgir del debat Just quan el padawan dona la resposta es desvela que va originar la interpretació representada per la ignorància parcial d’Obi-Wan: «But Master Yoda, l’esquema —no explicatiu— GW (Gabbay i Woods, who could empty information from the archives that is 2005) i l’esquema —explicatiu— AKM (Alchourrón, impossible» i la funesta resposta del mestre: «Is not. Gärdenfors i Makinson, 1985; Aliseda, 2006; Magnani, It dangerous and disturbing this puzzle is. Only a Jedi 2009, etc.), on queda més o menys acceptat que el could have erased those files but who and why harder raonament abductiu és «un procés pel qual quelcom to answer. Meditate on this I will». que no podria ser acceptat per virtut d’una explicació clàssica es té com consideració d’un altre tipus de El que trobem rellevant d’aquest exemple és que virtut» (Gabbay i Woods, 2005; Magnani, 2015; mostra una situació en què no importa el grau de 2016; 2017). coneixement per tal de liderar el grup que està indagant la incògnita, ni aquesta queda resolta per Actualment, davant la qüestió de donar una definició informació externa a la que s’ha donat. Per contra, de l’abducció, està bastant estesa la solució que ofereix el procés creatiu es redueix a combinar la informació el model EC de Magnani, que es basa en definir a partir de diferents maneres per tal d’obtenir una sortida del context (Aliseda, 20141), fins al punt de considerar a l’atzucac. El rerefons individual s’enfronta a una com a circumstancials algunes de les característiques problemàtica tal, que al final la resposta del padawan que més consagrades estaven, a saber, el problema només obre les portes a una nova investigació. de si l’abducció és un model explicatiu (AKM) i si ha de preservar la ignorància (GW) (Magnani, 2017). Aquesta escena és rellevant perquè s’hi barregen Això ha desencaixat força el debat a la vegada que diferents factors i actors. Per començar, el paradigma ha permès que problemàtiques que es presentaven personalista de l’anàlisi del problema queda com irresolubles ara es puguin mirar de manera local. suprimit. Això fa que hi treballin diferents tipus de Un exemple és el de IB(A)E2 (v. g. Schurz, 2008), coneixement davant un mateix enigma, el qual no que ara es pot entendre contextualment. Per això, es pot respondre. Per exemple, com ja s’ha dit, Obi- es pot concebre com apta l’accepció computacional Wan té el constrenyedor de no considerar la hipòtesi d’un membre de l’Ordre Jedi traïdor. D’altra banda, 1 Aquest és un exemple força esclaridor del que vull dir, car els constrenyedors que duen al padawan a posar Aliseda segueix defensant el seu model AKM, però ara centrat sobre la taula un robatori fan en aquest context el en el cas del diagnòstic mèdic. A una publicació anterior paper de disparador, car permeten ampliar el camp (Rodríguez et al., 2008), Aliseda entén que el diagnòstic representa el que és l’abducció i que això es pot fer en de possibilitats i sortir de la immobilitat mitjançant termes del model AKM. el traç d’un nou camí. El que defensem aquí és que 2 Inference to the best explanation i Inference to the best available l’abducció és la base operacional del nostre raonament, explanation. Què #®¥§≠$@ és la creativitat? DEBATS · Volum 135/2 · 2021 — 45 d’abducció entesa com una inferència a la millor el conjunt de processos psicològics que es combinen explicació (disponible) o com una deducció a la de manera anàrquica (heurística). Com que el inversa (Kakas, 2017). descobriment no pot ser formalitzat, en general no és considerat part component del coneixement Això ha permès centrar la investigació de l’abducció (Popper, 20023). Aquesta visió beu directament de la en la problemàtica sobre com es desplega en cada dicotomia que va fer Frege entre lògica i psicologia, un dels contexts, sense que importin gaire les seves car ell considerava que una teoria només podia fer característiques essencials. Això és, en allò que es dona referència a aquells elements que es podien descriure en qualsevulla circumstància, a saber, que un procés (Niiniluoto, 2014: 378). Aquestes delimitacions són abductiu és un raonament que genera quelcom nou hereves de la distinció entre analític i sintètic (Putnam, (fill-up) i que, d’entre les opcions, permet triar-ne 2002). En definitiva, es fa una jerarquia on allò que una o més per sobre de les altres (cutdown). Aquestes es pot descriure a partir d’uns paràmetres concrets són quelcom diferent al tipus de coneixement que es és l’única matèria sobre la qual erigir el nostre món. dona quan un resultat es pot comprovar o contrastar d’alguna manera. Aquesta visió heretada prové directament d’un tipus de sistemes que estaven destinats a explicar A diferència de la deducció, l’abducció ofereix un un tipus concret de fenòmens. Per això són desastrosos resultat ampliatiu i, per tant, no necessari i, a diferència quan s’apliquen a altres descripcions del món. Un de la inducció, aquesta ampliació és temptativa. És exemple evident és la qüestió del valor, el qual important distingir el sentit habitual de «temptatiu» queda relegat a una pseudopsicologia o, pitjor, a amb el d’aquest debat, ja que la característica que es un tipus d’intuïcionisme, és a dir, sense que pugui vol capturar en el debat sobre l’abducció rau en un descriure res del món (ibíd.). No obstant això, ja en valor epistèmic afegit. Aquest valor permet entendre aquell moment hi havia les veus dissonants, la visió que aquest raonament opera «com si» fos coneixement desatesa («neglected view», segons Aliseda, 2006: 39), clàssic, en el sentit que l’usem quan suposem una que deien que els models explicatius que s’oferien connexió amb el bagatge epistèmic que posseïm, sense no eren satisfactoris, ja que no explicaven el canvi que es mantingui la monotonia entre els dos elements de paradigma (Kuhn, 1996; Feyerabend, 2010). No i, per tant, sense que la inferència es pugui fer a partir contemplaven la càrrega teòrica a l’hora d’explicar de probabilitats o generalitzacions. Aquest darrer els fenòmens observats (Hanson, 1971; 19724) ni la paper el tindria de manera predominant la inducció, realitat de la pràctica investigadora (Lakatos, 1976) que s’ocuparia de la fase tradicional de comprovació o, el cas més interessant, no donaven compte dels i validesa provisional en ciència natural. És per això avenços tecnològics, com és el cas de la crítica que, des de la denúncia de Hintikka (1998; 1999; de Simon (1977) des de la computació aleshores 2007) sobre el fet que l’abducció s’ha convertit en emergent. És interessant per dos motius. El primer el problema fonamental de la filosofia, el seu valor que exposo potser no és molt rellevant per a allò epistemològic és un dels temes més controvertits que ens ocupa aquí, però cal pensar que Simon era del debat actual. economista i que aquesta disciplina era i és un tema controvertit dins la filosofia de la ciència. D’altra Aquest problema sorgeix de no tenir presents les operacions implicades en l’abducció, tendència que 3 Cal fer cas de l’advertència d’Aliseda (2006: 12) de la mala es coneix com la visió heretada de la ciència, on es traducció del títol original en alemany a l’edició anglesa, dibuixa la dicotomia entre el context de justificació en la que es va traduir Logik der Forschung (Lògica de la investigació) com The Logic of Scientific Discovery (Lògica i el de descobriment. Com és sabut, la justificació del descobriment científic). és allò que es pot explicar (capturar) mitjançant la 4 Una bona exposició i anàlisi de la Theory-ladenness es pot seva formalització, mentre que el descobriment és trobar a Estany (2011). 46 — DEBATS · Volum 135/2 · 2021 Alger Sans Pinillos - Jordi Vallverdú S egura banda, a partir de la lectura de Hanson, Simon afirma 2018b), adquirint i generant coneixement (Hintikka, que si no hi ha una lògica per introduir coses noves, 2007: 11). Tanmateix, com que aquesta proposta aleshores no hi ha manera de fer-ho (Simon, 1977: es pot llegir sota la llum del model EC, no es perd 378); com que sí que és possible, aleshores cal pensar l’aplicació contextual i, per tant, aquelles ciències on que hi ha algun tipus de lògica. Simon pensava que els mètodes explicatius clàssics feien perdre credibilitat aquesta lògica es podria capturar amb la computació, adquireixen un estatus epistemològic rellevant, com que semblava que seria la manera de representar les és el cas de l’arqueologia (Shelley, 19966), la medicina heurístiques considerades psicològiques i irrellevants (Rodríguez, Aliseda i Arauz, 2008) i la psicoanàlisi per a la fonamentació del coneixement (i, qui sap? (Sans, 2019), entre altres7, on hi ha més casos que Potser podria fer canviar l’estatut d’algunes ciències, ens sorprenen, ja que es surten d’allò previsible. com el de l’economia). Des d’aquesta perspectiva és possible fer un pas Totes aquestes discussions arriben al mateix lloc: ni la més i incorporar la idea que, tant en aquest primer lògica occidental clàssica ni, per tant, l’epistemologia, estadi perceptiu com en els casos on un fet inesperat poden abastir tot allò que haurien d’abastir. D’alguna pot necessitar un tipus diferent de raonament, la manera, l’abducció s’ha recuperat des d’aquest esperit, possibilitat que l’abducció incorpora de manera el de tornar a introduir allò psicològic en la lògica, però temptativa passa per un procés creatiu. Sigui per sense menystenir-la. Evidentment, els exemples més concebre una possible unió de fets o pel simple recents són els que formen el conjunt d’investigacions fet que pugui ocórrer una explicació, aparentment actuals, les quals volen capturar l’element abductiu de manera inesperada, sembla que l’abducció i la des de diferents branques, però sempre amb l’objectiu creativitat poden tenir una relació (que no una pragmatista d’aconseguir esbrinar quin tipus de equiparació). Tenint en compte que l’abducció s’ha raonament participa en l’adquisició del coneixement relacionat moltes vegades amb el raonament hipotètic i com aquest pot canviar. El primer objectiu és potser (Harman, 1965), podem intentar entendre la proposta el clàssic, el que neix amb el pragmatisme a mans de Łukasiewicz (1970), on afirma que la creativitat està de Peirce (1958: 5.3485), quan intentava completar present en tot raonament, per exemple, a l’hora de l’estètica transcendental (Kant, 1961: 34, citat per capturar els fets del món a través de generalitzacions, Dilman, 1973: 2). Aquest, ras i curt, rauria en implicar lleis, etc. l’aspecte pràctic en l’arquitectònica de la raó pura i, així, postular que experimentar és una acció, és a Nogensmenys, aquesta creativitat opera de manera dir, una interacció amb el món. més intensa en casos on altres mètodes de raonament no poden donar compte del fet, a saber, a l’hora de La versió naturalitzada d’aquesta interpretació generar hipòtesis (que fàcilment podem entendre consisteix a procurar no caure en un reduccionisme com possibilitats). Łukasiewicz (1970: 7) entén la (Magnani, 2018a) i intentar trobar l’espai del generació d’hipòtesis per mitjà de la reducció8, la conjunt d’elements que actualment identifiquem com a psicològics i que també participen en els 6 En el seu moment, Feyerabend (2018) va emprar investiga- raonaments més conscients (i menys comuns). Aquí, cions arqueològiques per a justificar les seves crítiques a l’abducció adquireix un paper en la representació la concepció de progrés que la visió heretada havia causat. en els estadis perceptius primaris (Shanahan, 2005), És interessant pensar en la raó que tenia. on les nostres ments es modifiquen per mitjà de 7 Tot això ens duu a pensar en Rivadulla i la seva argumentació a favor de millorar l’herència per mitjà d’un apropament al la interacció i manipulació de l’entorn (Magnani, pragmatisme (Rivadulla, 2015: 23-46). 8 Com és sabut, «reducció» és com tradicionalment s’ha 5 Referència agafada d’Aliseda (2006: 170), qui cita directament traduït el passatge on Aristóteles (1995: 25, 20-35) parla de Hookway (1992: 18). de la ἀπαγωγή (apagōgē), això és, de l’abducció. Què #®¥§≠$@ és la creativitat? DEBATS · Volum 135/2 · 2021 — 47 creativitat de la qual es diferenciaria, per exemple, A la vegada i a causa d’això, els elements conceptuals de la deducció, en el sentit que aquesta reconstrueix i amb què erigim els nostres sistemes sempre tenen la reducció construeix. En aquest sentit entén també prou erosions com per poder trencar-los, combinar- Thagard (1988) l’abducció: com un pont entre la los, etc. (Feyerabend, 1987: 704), això és, per poder justificació (hipotèticodeductiva) i el descobriment usar-los com més convingui. (psicològic). Per a ell, l’abducció és la manera de generar hipòtesis (Thagard, 1988: 51-52) a partir d’un concatenat de regles actives que condueixen a «l’explanans» de «l’explanandum». Igual que en els SI LA CREATIVITAT ÉS IRRACIONAL... QUÈ? lemes de Harman (1965: 91), les regles actives de Amb allò que hem estudiat fins al moment podem Thagard són el contingut gnoseològic que permet fer extreure diverses idees: a) la creativitat és un les relacions que, d’altra banda, no es poden donar mecanisme evolutiu; b) no hi ha un únic model només amb l’associació per generalització. El resultat per a explicar la creativitat; c) els constrenyedors de l’abducció és una veritat projectada (projected culturals permeten i limiten alhora la capacitat truth), que queda determinada per la plausibilitat creativa. Per tant, podem plantejar-nos la possibilitat de la mateixa hipòtesi. Aquesta plausibilitat ve de de formalitzar la creativitat? La resposta ha de ser per diferents constrenyedors, alguns d’ells tan evidents força negativa, sense que això ens aboqui a considerar per a nosaltres com l’enumeració de casos observables, aquesta habilitat com quelcom inefable. Si bé hi ha però també d’altres que no es tenen tant en compte màquines que seguint estratègies diverses han superat com una cosmologia concreta. Un exemple és el l’ésser humà en reptes mentals com els escacs (IBM, de Le Verrier i el descobriment del planeta Neptú, Deep Blue) o el Go (Google-DeepMind, Alpha Go i l’existència del qual va ser una hipòtesi fins que Alpha Zero), en cap cas han manifestat la capacitat d’Arret i Galle el van observar (Grosser, 1979: 117). És d’aplicar de forma eficient les seves estratègies a interessant perquè el motiu pel qual va ser considerat la totalitat de problemes que afecten els humans. una veritat projectada (Sans, 2017: 85-88) va ser que Tampoc poden triar com reprogramar-se ni decidir la plausibilitat de la hipòtesi generada a partir de entre sistemes de càlcul, des d’una perspectiva «l’abducció existencial» (Thagard, 1988: 54) era prou naturalista de la cognició algorítmica (Zenil i Gauvrit, elevada, car provenia d’una concepció harmònica 2018). Alhora, la causalitat desapareix difosa en 9 del cosmos més un conjunt de càlculs matemàtics. un garbuix indesxifrable de dades opaques (Pearl i Mackenzie, 2018). No obstant això, aquesta relació de l’abducció i la creativitat coixegen de la mateixa cama que la resta Existeixen estratègies interessants de deep learning, de teories de l’abducció: no poden donar una resposta d’algoritmes genètics o de lògiques multivariades clara a la generació (fill-up) i tria d’hipòtesis (cutdown). formalitzables en sistemes artificials, però no és La nostra proposta és entendre el procés creatiu possible programar una creativitat sintètica (Vallverdú, de l’individu en la comunitat, on generar i triar és 2013). De la mateixa manera que els epistemòlegs quelcom compartit. En aquest sentit, cal eliminar que tenen en compte la cognició consideren que l’exemple imaginari d’un individu isolat de la resta els humans fan aproximacions on n’hi ha prou o especialment inspirat (Feyerabend, 1987) a l’hora amb ser «suficientment raonable» (Elgin, 2019), de gestionar el flux d’informació que rebem al llarg les aproximacions artificials a la creativitat han de tota la vida i que compartim en cada una de les de considerar el disseny artificial i variable de nostres accions, la qual cosa permet el procés creatiu. constrenyedors que permetin que els sistemes albiren un cert horitzó creatiu. I per a fer això hauran de 9 Un exemple és la manera en què s’entenia aleshores pagar el mateix preu que paga l’ésser humà: entrar «planeta». en el domini de la fal·libilitat i la incertesa, on els 48 — DEBATS · Volum 135/2 · 2021 Alger Sans Pinillos - Jordi Vallverdú S egura individus fan apostes, sovint irracionals, empesos relació heurística entre els elements que componen per les intuïcions. Sigui com sigui, el paradigma el context i l’agent sorprès. Ens referim a tot allò computacional passa primer per una caracterització de cultural i circumstancial que, d’una banda, permet la cognició humana quant al fenomen de la creativitat. que hi hagi una sorpresa (perquè quelcom no encaixa en el sistema) i, de l’altra, ajuda a solucionar l’estat Una aproximació viable rau en la caracterització en qüestió. També cal tenir present el fet cognitiu dels paràmetres de l’abducció a partir de la proposta de saber que ignorem quelcom, fet que empeny, de EC cognitiva (Magnani, 2009), la qual intenta nou, a voler saber. caracteritzar la manera en què ens afecta l’entorn a l’hora de generar coneixement. Dit en altres paraules, Tots aquests fets que interaccionen amb el context s’hi tracta el paper que té el context a l’hora de per trobar una resposta queden alhora limitats, això determinar el límit de la proliferació d’hipòtesis, és, constrets, per aquest. En aquest sentit, la mateixa així com la proliferació d’aquestes en la mesura que cultura i factors materials que permeten generar una interactuem amb allò que ens envolta. D’aquesta hipòtesi impliquen a la vegada els límits materials a manera, es pot entendre que cada pas determina, l’hora de donar-hi resposta. però en la mesura que implica modificacions, també obre noves portes. Dins de tots els paràmetres, el més important és tenir present que l’abducció genera un estat d’incertesa davant d’un fet que no podem CONCLOENT explicar de manera tradicional; sigui perquè no en Fins al moment, quan hem parlat de creativitat tenim experiència prèvia o perquè se’ns presenta de només ho hem fet des de la perspectiva cognitiva manera suficientment diferent com per a no poder humana, si bé és una habilitat que podem trobar en donar-ne compte (Aliseda, 2006: 46). altres espècies biològiques, des dels micetozous o els insectes fins a tot tipus d’animals, com els ximpanzés Aquest fet genera emocions i sensacions que ens (Sawyer, 2011). Com a tema obert, les aproximacions empenyen a aplicar diferents estratègies per tal a la creativitat encara parteixen de resolucions de de solucionar l’estat d’incertesa. Malgrat que són problemes concrets on d’altres propostes embarranquen complicades de conceptualitzar, des de l’abducció s’ha i, així, aquestes resolucions encarrilen millor el debat. treballat la sorpresa, la teorització de la qual es remunta Nosaltres proposem una solució on no cometem l’error a Peirce (1958: 5.188-189, 7.202). Una possible manera d’identificar cap element amb un altre, sinó que d’entendre-la des de la contemporaneïtat consisteix entenem que cada procés té la seva identitat i que cada a copsar la sorpresa en termes d’un esdeveniment aspecte hi participa d’una manera concreta. Això ho que violenta la creença preexistent (Gabbay i hem presentat des d’una visió ecocognitiva, on es dona Woods, 2005: 82). Un altre disparador clàssic és la per fet que la persona compta, al menys, amb la part ignorància, la qual es pot remuntar fins al mètode natural essencial i quasi sempre amb la social (mentre socràtic d’empènyer dialècticament l’agent cap al que Mowgli o Tarzan tenen la primera part, la qual és saber en mostrar-la. En termes contemporanis, la necessària per interpretar els signes que els permetran dificultat rau en dotar aquest «no saber» de valor fer el pas autoconscient de ser un ésser humà o aprendre epistèmic. Des de la caracterització de l’abducció, d’altre de la seva mateixa espècie, Robinson Crusoe o tenim el ja esmentat valor temptatiu, que preserva Chuck Noland ja duen la seva cultura i llenguatge a en certa mesura la ignorància. Cal incorporar-hi la l’illa abandonada). Aquests elements permeten dibuixar reflexió que la ignorància mai és total. D’una banda, i delimitar la realitat (constrenyedors), a la vegada que això vol dir que la sorpresa queda mitigada, en la contenen la clau per ampliar-la (disparadors). Això mesura que allò ignorat és embolcallat per tot allò es fa a partir de combinar la multiplicitat de codis de que té un sentit. Dit en altres paraules, hi ha una diferent manera (multiheurístiques i blended). Hem Què #®¥§≠$@ és la creativitat? DEBATS · Volum 135/2 · 2021 — 49 identificat el raonament abductiu com l’element base de l’acció. Alhora, aquesta racionalitat passa per del nostre aparell cognoscitiu a l’hora de generar i l’adaptació situada i contextual de cada individu triar diferents respostes, moltes de les quals poden ser enfront d’un problema que vol resoldre. Aquesta certa enteses com a creatives. A la vegada, perquè aquest fal·libilitat i manca d’exhaustivitat no fa més que raonament pugui operar, necessita constrenyedors actuar d’esperonador de possibles formes alternatives i disparadors, els quals combinen heurísticament la de veure la realitat. El joc creatiu no passa per la informació diversa. recombinació d’un nombre finit de conceptes en un joc amb regles perennes, sinó justament per allò Allò interessant és veure com els agents racionals ho oposat: per la capacitat de crear nous significats són en la mesura que realitzen tasques de combinació a partir de formes inèdites amb què processar la de múltiples patrons, tant teòrics com de gestió informació. REFERÈNCIES BIBLIOGRÀFIQUES Alchourrón, C. E., Gärdenfors, P. i Makinson, D. (1985). On the logic of theory change: Partial meet contraction and revision functions. Journal of Symbolic Logic, 50(2), 510-530. https://doi.org/10.2307/2274239 Aliseda, A. (2014). La lógica como herramienta de la razón. Razonamiento ampliativo en la creatividad, la cognición y la inferencia. Gran Bretanya: Milton Keynes. Aliseda, A. (2006). Abductive Reasoning: Logical Investigations into Discovery and Explanation. Dordrecht: Springer. Aristóteles (1995). Tratados de lógica (Órganon) II: Sobre la interpretación· Analíticos primeros· Analíticos segundos (Trad. M. Candel). Madrid: Editorial Gredos. Casacuberta Sevilla, D. J., Ayala, S. i Vallverdú, J. (2010). Embodying cognition: A morphological perspective. En J. Vallverdú (ed.), Thinking machines and the philosophy of computer science: concepts and principles (p. 344-366). IGI Global. Criado-Boado, F., Alonso-Pablos, D., Blanco, M. J., Porto, Y., Rodríguez-Paz, A., Cabrejas, E., i Martínez, L. M. (2019). Coevolution of visual behaviour, the material world and social complexity, depicted by the eye-tracking of archaeological objects in humans. Scientific reports, 9(1), 1-11. Csikszentmihalyi, Mihaly (1996). Creativity : Flow and the psychology of discovery and invention. Nova York: Harper Perennial. Currey, M. (2014). Rituales cotidianos. Cómo trabajan los artistas. Madrid: Turner. Dilman, İ. (1973). Induction and Deduction. Oxford: Basil Blackwell. Elgin, C. Z. (2019). True enough. Boston: MIT Press. Estany, A. (2011). The thesis of theory-laden observation in the light of cognitive psychology. Philosophy of Science, 68, 203-217. Feyerabend, P. (1987). Creativity: A dangerous myth. Critical Inquiry, 13(4), 700-711. Feyerabend, P. (2010). Against Method. Londres: Verso. Feyerabend, P. (2018). Philosophy of Nature. Cambridge: Polity Pr. Gabbay, M i Woods, J. (2005). A practical logic of cognitive systems. The reach of abduction. Insight and trial, vol. 2. Amsterdam: Elsevier. Grosser, M. (1979). The Discovery of Neptune. Nova York: Dover Publications, Inc. Hanson, N. R. (1971). Observation and Explanation: A guide to Philosophy of Science. Londres: George Allen & Unwin, Ltd. Hanson, N. R. (1972). Patterns of Discovery. Nova York: Cambridge University Press. Harman, G. (1965). The inference to the best explanation. The philosophical review, 74(1), 88-95. Hintikka, J. (1998). What is abduction? The fundamental problem of contemporary epistemology. Transactions of the Charles Sanders Peirce Society, 34, 503-533. 50 — DEBATS · Volum 135/2 · 2021 Alger Sans Pinillos - Jordi Vallverdú S egura Hintikka, J. (1999). Inquiry as inquiry. A logic of scientific discovery. Dordrecht: Springer Science i Business Media. Hintikka, J. (2007). Socratic espistemology. Explorations of knowledge-seeking by questioning. Cambridge: Cambridge University Press. Hookway, C. (1992). Peirce. Londres: Routledge. Huang, M. i Jaszczolt, K. M. (eds.) (2018). Expressing the self. Cultural diversity and cognitive universals. Oxford: OUP. Kant (1961). Critique of Pure Reason (Trad. N. Kemp). Londres: Macmillan. Kharkhurin, A. V. i Wei, L. (2015). The role of code-switching in bilingual creativity. International journal of bilingual education and bilingualism, 18(2), 153-169. Kakas, A. C. (2017). Abduction. En C. Sammut i G. I. Webb (eds.), Encyclopedia of Machine Learning and Data Mining. Nova York: Springer Science i Business Media, 1-8. King, M. J. (1997). Apollo 13 creativity: In-the-box innovation. The Journal of creative behavior, 31(4), 299-308. Kuhn, T. (1996). The Structure of Scientific Revolutions. Chicago: Chicago University Press. Lakatos, I. (1976). Proofs and refutations. The logic of mathematical discovery. Cambridge: Cambridge University Press. Łukasiewicz, J. (1970). Creative elements in science. Selected works. Amsterdam: North-Holland Publishing Company. Magnani, L. (2009). Abductive cognition. The epistemological and eco-cognitive dimensions of hipotetical reasoning. Heidelberg/Berlin: Springer. Magnani, L. (2015). The eco-cognitive model of abduction. ᾿Απαγωγή now: Naturalizing the logic of abduction. Journal of Applied Logic, 13, 285-315. Magnani, L. (2016). The eco-cognitive model of abduction II. Irrelevance and implausibility exculpated. Journal of Applied Logic, 15, 94-129. Magnani. L. (2017). The Abductive Structure of Scientific Creativity. An Essay on the Ecology of Cognition. Suïssa: Springer. Magnani, L. (2018a). The Urgent Need of a Naturalized Logic. Philosophies, 3(44). DOI: 10.3390/philosophies3040044 Magnani, L. (2018b). Eco-Cognitive computationalism: from mimetic minds to morphology-based enchancement of mimetic bodies. A Etropy, 20, 430-446. Nisbett, R. (2004). The geography of thought: How Asians and Westerners think differently... and why. EUA: Simon and Schuster. Niiniluoto, I. (2014). Representation and truthlikeness. Foundations in Science, 19(4), 375-379. DOI 10.1007/s10699- 014-9346-2 Pearl, J. i Mackenzie, D. (2018). The book of why: the new science of cause and effect. Basic Books. Peirce, C. S. (1958). A A. W. Burks (ed.), Collected papers of charles sanders Peirce, vol. 1-6. Cambridge: Harvard University Press. Popper, K. (2002). The logic of scientific discovery. Nova York: Routledge. Putnam, H. (2002). The Collapse of fact/value dichotomy and other essays. Cambridge: Harvard University Press. Rivadulla, A. (2015). Meta, método y mito en la ciencia. Madrid: Trotta. Roberts, R. M. (1989). Serendipity: Accidental discoveries in science. Rodríguez de Romo, A. C., Aliseda, A. i Arauz, A. (2008). Medicina y lógica: el proceso diagnóstico en neurología. Ludus Vitalis, 30, 135-163. Sans, A. (2017). El lado epistemológico de las abducciones: la creatividad en las verdades-proyectadas. Revista iberoamericana de argumentación, 15, 77-91. DOI: 10.15366/ria Sans, A. (2019). Rigor Mortis: Què passa quan una teoria nega allò que no li pertany o què passa quan un coneixement es veu obligat a adaptar-se al que no pot. Comentari crític de «Construir en la foscor. Teoria i observació en ciència i en psicoanàlisi» de R. Caper. Revista Catalana de Psicoanàlisi, 35(2), 141-152. Sawyer, R. K. (2011). Explaining creativity: The science of human innovation. Oxford University Press. Schroeder, M. i Vallverdú, J. (2015). Situated phenomenology and biological systems: Eastern and Western synthesis. Progress in biophysics and molecular biology, 119(3), 530-537. Shanahan, M. (2005). Perception as abduction: Turning sensor data into meaningful representation. Cognitive Science, 29, 103-134 Shelley, C. (1996). Visual abductive reasoning in archaelogy. Philosophy of Science, 63(2), 278-301. Què #®¥§≠$@ és la creativitat? DEBATS · Volum 135/2 · 2021 — 51 Schurz, G. (2008). Patterns of abduction. Synthese, 164, 201-234. DOI 10.1007/s11229-007-9223-4 Simon, H. (1977). Does scientific discovery have a logic? En Models of discovery (p. 326-337). Holanda: Pallas Paperback. Thagard, P. (1988). Computational philosophy of science. Massachusetts: MIT Press. Vallverdú, J. (2013). Programming Synthetic Innovation? Revista Iberoamericana de Argumentación, 7, 1-12. Vallverdú, J., Talanov, M., Distefano, S., Mazzara, M., Tchitchigin, A. i Nurgaliev, I. (2016). A cognitive architecture for the implementation of emotions in computing systems. Biologically Inspired Cognitive Architectures, 15, 34-40. Vallverdú, J., (2017). Brains, language and the argumentative mind in Western and Eastern societies. The fertile differences between Western-Eastern argumentative traditions. Progress in Biophysics and Molecular Biology, 131, 424-431. Vallverdú, J. i Schroeder, M. (2017). Lessons from culturally contrasted alternative methods of inquiry and styles of comprehension for the new foundations in the study of life. Progress in Biophysics and Molecular Biology, 131, 463-468. Vallverdú, J. (2019). ¿Nazis kantianos? El homo politicus desde la racionalidad limitada o La banalidad de la Ética. Democracia y Conocimiento, 55-72. Vallverdú, J. i Müller, V. C. (eds.) (2019). Blended cognition. The robotic challenge, Berlin: Springer. Wittgenstein, L. (1967). Remarks on the foundations of Mathematics. GH Von Wright, R. Rhees i GEM Anscombe (eds.), Massachusetts: The M.I.T Press. Zenil, H. i Gauvrit, N. (2018). Algorithmic cognition and the computational nature of the mind. Unconventional Computing. Encyclopedia of complexity and systems science. Springer. NOTA BIOGRÀFICA Alger Sans Pinillos Ha estat becari predoctoral al Departament de Filosofia de la Universitat Autònoma de Barcelona gràcies a l’ajut de “Formación de Profesorado Universitario” (FPU-2015), on va realitzar i va obtenir el doctorat en Ciència Cognitiva i Llenguatge amb una tesi sobre els aspectes prescriptius del raonament abductiu. Actualment és investigador postdoctoral de Filosofia de la Ciència (programa “Understanding the Limits of Cognition: uncertainty, abduction, creativity, naturalization of irrationality and ordinary reasoning, computational domestication of ignorant entities”) al Deptartament d’Humanitats —Secció de Filosofia— de la Universitat de Pavia, Itàlia. Jordi Vallverdú És investigador a ICREA Acadèmia (Institució Catalana per a la Recerca i els Estudis Avançats) i professor a la Universitat Autònoma de Barcelona, on es dedica a l’estudi de la ciència, la computació i la cognició. Autor de múltiples publicacions, les seves investigacions finançades actuals abasten la causalitat en epidemiologia (grup GEHUCT), la innovació biomèdica (TECNOCOG, Grup d’Estudis sobre Tecnologia i Cognició), aspectes filosòfics de les xarxes col·laboratives (Apphil - Recercaixa), ciència ciutadana (H2020 CSI-COP, Projecte Europeu Horizon 2020 “Citizen Scientists Investigating Cookies and App GDPR Compliance”), causalitat a Deep Learning.