E L     G R A N      C A R N A V A L



               La posteritat
               dels anyells
               Toni Vall




                                                                         Orion Pictures




               A
                                     vui fa exactament trenta anys que es va
                                     estrenar als Estats Units El silenci dels
2021




                                     anyells. La pel·lícula de Jonathan Demme és
                                     un thriller epifànic que sense saber-ho va
14 DE FEBRER




                                     inaugurar una dècada prodigiosa del gènere.
                                     Els films de terror psicològic, de psicòpata,
                                     d’investigació criminal van conèixer a partir
                                     d’aquesta obra una nova era. És un film eter-
               nament influent i llargament imitat. Abans del 1991 ja era molt
               coneguda la novel·la de Thomas Harris publicada el 1988. I enca-
               ra abans, Michael Mann havia dirigit Hunter, també inspirant-
               se en material literari de Harris i amb el personatge d’Hannibal
               Lecter a la pantalla. Més enllà de la categoria de thriller, el film
               es pot emmarcar també dins d’aquella categoria apòcrifa cone-
               guda com a “pel·lícules a les quals sempre et quedes”. Resulta
               físicament molt complicat desenganxar-te’n quan te la trobes
               per casualitat en una emissora i no és poc habitual pensar en
               buscar-la de tant en tant. La seva història és curiosa.
                    Es va estrenar als Estats Units el 14 de febrer del 1991. Ningú
               tenia especials expectatives dipositades en la pel·lícula. Un film
               de baix pressupost, Michelle Pfeiffer –llavors estrella resplen-
               dent de Hollywood– havia refusat protagonitzar-la, una sèrie B
               competent que havia de connectar amb un públic fidel però no
               especialment ampli. Etcètera. Va costar uns vint milions de
               dòlars i en va recaptar més de dos-cents setanta. Durant un any
               la bola de neu va anar creixent més i més fins que el 30 març del
               1992 va ser la gran triomfadora dels Oscars. Va guanyar els cinc
                premis principals: pel·lícula, director, actriu, actor i guió.
                 Només dos films havien aconseguit abans aquesta mateixa
                   proesa: Va succeir una nit (1934) i Algú va volar sobre el niu
                    del cucut (1975). Després, cap altre ho ha repetit.
                         Més enllà d’aquestes consideracions, quina és la gran-
                     desa d’El silenci dels anyells? La grandesa és la posteritat,
                   esclar. Aquella capacitat, estranya, paradoxal, insana però
                   alhora humana, de fer-te sentir feeling amb un caníbal
                  assassí. Com ho expliquem això? Com li trobem la clau de
                  volta? Té a veure, crec, amb la psicologia humana, amb els
                 laberints incomprensibles que hi habiten. Fascinantment
                incomprensibles. 



                            aradiumenge