E L    G R A N      C A R N A V A L



              ‘Crash’ i
              les emocions
              proscrites
              Toni Vall




                                                                     Lions Gate Films




              A
                                    vegades penses, fins i tot sense voler-ho,
                                    en pel·lícules que avui no podrien ser
2021




                                    estrenades, potser ni tan sols rodades.
                                    Pel·lícules incòmodes, que sobretot apos-
7 DE FEBRER




                                    ten per l’estranyesa, per posar-te davant
                                    de sensacions i pensaments que et
                                    xoquin, et colpeixin, et facin apartar els
                                    ulls, censurar-te a tu mateix, navegar per
              les teves ombres, les teves incerteses, el teu costat fosc, per
              allò que penses i que sents quan estàs sol però que no t’atre-
              veixes a compartir amb ningú, perquè si ho fessis potser
              t’enduries un bon cop de porta. Sensacions i pensaments
              relacionats amb el dolor propi i l’aliè, amb la vivència de la
              sexualitat, amb el sadisme, amb les relacions perilloses, amb
              les drogues, amb l’experiència de la foscor existencial, en
              definitiva. Ha tornat als cines, vint-i-cinc anys després de la
              seva estrena, una d’aquestes pel·lícules.
                   La distribuïdora A Contracorriente, amatent sempre a
              capturar nous batecs, a fitxar nous i vells públics per anar al
              cinema, ha tingut la bona idea de fer tornar Crash a la panta-
              lla gran de les sales de cine. Un film de David Cronenberg en
              què dues persones es coneixen després de tenir un accident
              de cotxe i a partir de llavors experimenten una estranya
              atracció pel perill i comencen a sentir plaer sexual a partir
              dels accidents de trànsit. D’aquesta fília pertorbadora se’n
              diu sinforofília. Tornar a veure Crash després de dues dèca-
              des –no l’havia vista des de la seva estrena el molt llunyà 1996
               als cinemes Icària de Barcelona– és tornar a una experiència
                al·lucinant, tornar a pensar en totes les vegades que tots hem
                 vist gent parada al carrer contemplant els efectes d’un
                   atropellament. Què hi fan allà? Tornes a pensar en aque-
                    lles fraccions de segon en què tu també et pares a mirar ni
                    que sigui de reüll i tens el cinisme de retreure amb veu
                  baixa a tota aquella gent que estigui allà parada mirant si hi
                 ha sang, si arriba l’ambulància. Aquell “què ha passat?”
                 esverat i morbós que tan fàcil és sentir.
                     El cinema, l’art en general, també serveix per a aquestes
                coses. Fa aquesta funció silenciosa, perillosa, catàrtica.
               Proscrita. 



                           aradiumenge