E L     G R A N      C A R N A V A L



             ‘El Padrí’
             i la salsa
             de tomàquet
             Toni Vall




                                                                    Paramount Pictures




             U
                                    na acció tan casolana, tan simple, tan
                                    agradable com cuinar una salsa de tomà-
2021




                                    quet. Cal ratllar els tomàquets tenint cura
                                    que tinguin gust de tomàquet, sobretot,
30 DE MAIG




                                    potser els de pera són els més apropiats;
                                    posar-los a fregir amb bon oli a foc lent.
                                    Quan tota l’aigua s’ha evaporat i la salsa es
                                    va espessint s’hi afegeix sal i sucre. Cal
             tastar-ho perquè l’acidesa i la dolçor estiguin compensades.
             També s’hi poden afegir extres com carn picada, olives
             negres, alfàbrega, etc. De fet, Clemenza hi posa també un raig
             de vi negre, uns grans d’all i, quan ja està cuit el tomàquet, hi
             aboca mandonguilles i salsitxes. Per què començo l’article
             amb una recepta de salsa de tomàquet? Doncs perquè sempre
             que en preparo o veig que algú en prepara penso en una
             pel·lícula. El Padrí, sí, l’escena en què Clemenza, un dels
             homes de confiança de la família Corleone, ensenya a Michael
             Corleone (Al Pacino) a preparar una bona salsa de tomàquet.
             És una escena magnètica, addictiva, una escena que sembla
             improvisada i destil·la veritat per tots els porus. Els mafiosos
             mengen, treuen el ventre de pena, mentre maquinen venjan-
             ces, ajusticiaments, com apaivagar la banda rival.
                 De fet, no és aquesta l’única escena d’El Padrí que he incor-
             porat al meu imaginari íntim. Sempre que vaig a comprar frui-
             ta al mercat penso en l’escena de Don Vito escollint taronges a
             la parada de carrer davant del seu despatx. Pocs segons des-
             prés és metrallat per uns assassins de la banda rival. Sempre
              que entro en un hospital i els passadissos resulten una mica
              inhòspits, penso immediatament en l’hospital en què ingres-
                sen Don Vito. L’hospital en què el seu fill Michael aconse-
                  gueix despistar els pistolers que volen rematar-lo. Sempre
                   que entro al bar d’un hotel elegant, fet de fusta, amb
                   velluts i repujats de cuir, penso en el bar de l’hotel en què
                 la família Tattaglia assassina Luca Brassi.
                     El Padrí és violenta i obscura, parla de la mort però també
                del llegat, de la supervivència, del llinatge. Els protagonistes
               són uns mafiosos sense escrúpols. La mirada de Coppola no és
               compassiva ni comprensiva. És humana, és digna. El Padrí no
              s’acaba mai, quina sort si la podeu veure per primera vegada. 



                          aradiumenge