PERE VIRGILI P LLa a i n a PLLaaaaccrccruuuauaiininnuaalee u a e esc ss Sant Jordi 2021 q u qLueea ritaaa lee ss s ccr cr rit iia t t a cuin li a em e scritna e t n de la per a gastronomia amants literari Menú SUPLEMENT ESPECIAL 66 SANT JORDI 2021 Begudes MARC MESA i menges 1 1. El bar restaurant literàries, Delicias, al barri del Carmel de Barcelona, apareix a la novel·la Últimas tardes con Teresa de Juan Marsé. 2. Ca l’Estevet va ser antologia testimoni de la moguda barcelonina des del final del segle XIX. Fundat primer com a celler i més tard com a casa de menjars, l’any 1940 el local va desordenada començar a anomenar-se Ca l’Estevet tot i que era conegut amb el nom de la Mariona, la filla del propietari. La relació entre literatura i restauració, tan clàssica, tan fèrtil, tan trufada d’estímuls i influxos, tan plena de simbolismes, de Una ruta pels locals on mítica nocturna, de flirtejos amb la joie de vivre, amb l’hedonis- me, amb la inspiració, amb els relats fundacionals. Un text so- bre un tema tan clàssic mereix tenir el seu punt de partida en nombrosos artistes i un altre clàssic. Jaime Gil de Biedma, al seu relat Revista de bares (o apuntes para una prehistoria de la difunta Gauche Divine) –in- escriptors buscaven omplir clòs al llibre antològic El pie de la letra. Ensayos completos (Lu- men, 2017)–, repassa, descriu, qualifica, pondera i exagera els l’estómac i trobar la inspiració bars i restaurants barcelonins que freqüentava durant els anys 50 i primers 60. TEXT TONI Hi apareixen l’Stork del passatge Arcàdia i el Flamingo, tam- VALL 2 bé el Blue Note de la plaça Reial i el Pirata de Gràcia. El Whisky Club i El Sot, el Doblón i La Gàbia de Vidre. Són, com el mateix nom del text indica, els anys previs a la Gauche Divine que va entronitzar Bocaccio i el carrer Tuset com a temples incontesta- bles. Abans, quan la nit començava, es reunien a Ca l’Estevet, el restaurant del carrer Valldonzella al qual tots es referien com la Mariona. Així es deia la mestressa. Els cervells, les ànimes i els baixos ventres d’Eugenio Trias, Román Gubern, Òscar Tus- quets, Beatriz de Moura, Carlos Barral, Rosa Regàs, Juan Mar- sé, Josep Maria Castellet, Ana Maria Moix, Jorge Herralde, Sal- vador Clotas –per citar només aquí els membres de la Gauche ex- plícitament literaris– bategaven amb força gràcies als guisats, les amanides i els espirituosos que tantes nits consumien a la Ma- riona, a la plaça Reial i als locals d’uns barris baixos que tant els fascinaven. No tots els bars que freqüentaven servien menjar, pe- rò sempre sabien fer-s’ho venir bé perquè un entrepà compare- gués a mitjanit per fer coixí. Per no sortir del Raval, és ben sa- but que la plaça del Pes de la Palla repicava com uns picarols dins el cap i l’imaginari de Terenci Moix, però era la Granja de Gavà, a Joaquim Costa (antic Ponent), la que la posteritat assenyala com el lloc on va néixer. També és possible que us rondi pel cap que el bar restaurant Cèntric del carrer Ramelleres va ser molt important en la vida de Roberto Bolaño. Doncs teniu raó: és tan important que fins i tot apareix a Los detectives salvajes. Els irreductibles Flash-Flash i Giardinetto, davant l’un de l’al- tre al carrer Granada del Penedès, imaginats per les ments visi- onàries de Leopoldo Pomés, Federico Correa i Alfonso Milá, són també escenaris inherents al bullidor d’idees de la Barcelona dels anys 70, la Barcelona del Boom que tanta mística arrossega. Avui PERE VIRGILI 68 SANT JORDI 2021 3 PERE TORDERA no és complicat coincidir-hi dinant, sopant o fent una copa amb 3. Des de la seva Javier Cercas, Ignacio Martínez de Pisón i David Trueba. inauguració el 1974, la Manuel Vázquez Montalbán era coetani de la Gauche però història del restaurant Il no hi mantenia una relació gaire fluida. Amb la seva militància Giardinetto, entre Balmes i comunista no hi casaven gaire bé els valors diguem-ne benes- Tuset, ha estat sempre tants. Però no és cap secret que compartien el gust per la bona lligada al vessant més taula i els plaers profans de la vida. Casa Leopoldo, al carrer Sant creatiu i efervescent de 4 Rafael –continuem al Raval–, era la confessada segona casa de Barcelona. MVM i el seu estimat Carvalho no podia ser-ne aliè, esclar. El de- tectiu i els seus estimats Charo i Biscúter també s’hi ventilaven, 4. Roberto Bolaño, autor de RAQUEL MOSULL DEL CAMPO al pas de les pàgines llegides, lluços al forn, mandonguilles amb Los detectives salvajes, sípia i un bon capipota. El Leopoldo no és un escenari literari, prenia un cafè al matí al bar és literatura. A les seves taules, a més de MVM, també s’hi han Cèntric, al carrer ben afartat Félix de Azúa, Joan de Sagarra, Juan Marsé i Edu- Ramelleres. ardo Mendoza. Tertúlies, sí, com la que el mateix Sagarra i En- rique Vila-Matas tenen amb uns quants acòlits irreductibles en- 5 i 6. Casa Leopoldo, al cara avui –sempre que el coronavirus ho permeti– cada diumen- carrer Sant Rafael, era la ge al matí al Tapas 24 de la Diagonal amb Tuset. Abans era el Jo- segona casa de Manuel sé Luis, d’ambient madrileny, cambrers amb muscleres i ambient Vázquez Montalbán. A les de tot del mont Carmel i que es tiri la millor canya del món a la bar- senyorial. Ideal per trobar calma espiritual i meditar una bona taules del restaurant també ra del bar Delicias, just al costat del Pijoaparte de Marsé, men- pel·lícula després de sortir del veí Boliche. s’hi havien afartat Félix de tre cavil·la que la revetlla de Sant Joan és el marc mental ideal Azúa, Joan de Sagarra, Juan per encabir-hi els seus plans de futur amb la Teresa. Més enllà de Barcelona Marsé i Eduardo Mendoza. No és cap bar, d’acord, ni cap restaurant, però no em puc es- El cafè bar Poetes, de Tarragona, es va crear els anys 70 sota el tar de situar-vos, per acabar, a la sala noble de l’Institut d’Estu- poderós influx de Maria Aurèlia Capmany i Jaume Vidal Alco- dis Catalans a mitjans dels anys 20 del segle passat. És la sala que ver. D’entre les seves parets, efluvis i aromes va sorgir el grup li- descriu Josep Pla al seu estrafolari Homenot dedicat a Joaquim terari La Gente del Rayo, majoritàriament alumnes universita- Ruyra. Estrafolari perquè mai va conèixer l’autor de Marines i bos- ris de Vidal Alcover. També per aquelles terres, al Bar del Port catges, tot el text l’escriu per referències, valent-se del que l’hi han de Calafell, el gran Carlos Barral hi va edificar un sentiment, una explicat, n’ha llegit o ha tafanejat. Un exercici d’estil. La taula gran manera de ser i de veure el món. Molt més amunt, la badia de Ca- de la Secció Filològica és ben parada de pastes, de pastissos, de bra- daqués acumula història i històries d’artistes, poetes i diletants. cets de nata i crema, de rebosteria variada, tota mena de dolços El Marítim, davant el mar, esclar, era pàtria confessada de Sal- per satisfer l’ànim depredador de la colla de goluts que s’hi do- vador Dalí i Marcel Duchamp, i Gabriel García Márquez el cita naven cita. Deixem parlar Pla: “Ruyra és llaminer i es complau, en un conte del llibre Doce cuentos peregrinos. El mateix vent de abans d’engolir el producte delicat, de palpar-lo, de constatar la mar a la cara el van percebre, amb gust, Umberto Eco i Javier To- densitat de la crema, de digitejar sobre les gracioses flaqueses de meo, i avui és el poeta (confés traficant d’idees) Vicenç Altaió qui la confitura, de cercar el punt més suau de la crosta de xocolata. l’ha fet batec íntim. I bambolejant cap aquí i cap allà, de tornada ”–Que no mengen? Són una delícia –fa sense alçar el cap, em- a Barcelona, val la pena fer voleiar el garbí de l’Empordà fins a dalt barassat per les sol·licitacions amables de la plata, el virtuosisme di- gital exercint-se de ple sobre els punts més tendres, les ungles il·lus- trades amb engrunes daurades. Els filòlegs se’l miren i es miren 5 PERE TORDERA desolats tot passant-se el «ja patirem» d’aspecte més irreparable. ”Naturalment, ningú no menja. Quins treballs, però, a fer-li entendre, amb la discreció exigida pel respecte, el demenjament absolut que de cop i volta s’ha apoderat de la filologia oficial. Car- ner es troba una mica destemprat. Fabra s’inventa una diabe- tis ràpidament. Griera parla d’una prescripció facultativa. Es- gotades les malalties, el darrer filòleg s’ha de defensar amb una 6 qüestió de principis”. PERE TORDERA