aradiumenge Diumenge 19 de setembre del 2021 #386 NAZARIO EL GUAITA DE LA PLAÇA REIAL Pere Virgili E N T R E V I S T A 2021 19 DE SETEMBRE NAZARIO «Avui la paraula ‘comunista’ està tan mal vista com abans la paraula ‘feixista’» “P enso que la paraula tendre- –Des d’aquesta finestra d’aquí fas moltes sa encara no ha caigut en fotos. desús ni ha patit cap deva- –Sí, ja fa molts anys i m’agrada molt. Ara amb el luació. La tendresa, com el covid hi ha menys moviment a la plaça Reial. Tot desig, és un sentiment tan- ha decaigut molt, la Guàrdia Urbana s’ha encarre- gible i avaluable. La ten- gat de diluir-ho tot, de prohibir cada vegada més dresa podria ser el rastre coses. Abans la gent venia a ballar, a fer funambu- que perdura després de les lisme entre dues palmeres, a fer girar un hula- flames del desig, un desig que s’ha anat apagant hoop de foc, una ballarina russa molt bona... I jo lentament, sense presses ni pressions, esllan- els fotografiava. Ara està monopolitzat per uns guint-se suaument, convertint les ereccions en xavals marroquins que fan salts i tombarelles, petons i carícies, baralles i reconciliacions, però és molt repetitiu. insomnis quan l’altre s’ha absentat uns dies i des- assossec quan el veus patir i no pots evitar-li el –Operació neteja? dolor”. Aquesta definició de tendresa em repica –Sí, han amagat els pobres, ja no hi ha comiats de des de fa dos dies dins del cap com una campana. solter d’aquells tan ridículs però que a mi Com la campana de la catedral i la del Pi que mar- m’encantava fotografiar. L’altre dia vaig sentir un quen les cinc de la tarda i adverteixen que és hora soroll com de serra mecànica. Vaig treure el cap i de pujar a veure l’autor de la definició. A la plaça era un dron donant voltes pel barri! Reial els dinars s’han acabat i ja preparen les ter- rasses per a l’exigent sessió de tarda, vespre i nit. –La plaça Reial pocs la coneixen com tu... Nazario és a casa seva, la casa des d’on fotografia –La conec bé i la fotografio des de fa més de tren- els guiris i els saltimbanquis. La casa on viu des de ta anys. L’exposició crec que té tot el sentit, enca- fa quaranta anys, des que Ocaña el va posar sobre ra que en tindria més si la fessin a la Virreina o a la seva pista. Està a punt de viatjar a Sevilla, per- l’Arts Santa Mònica, però no hi han mostrat inte- què el Centro Andaluz de Arte Contemporáneo li rès. Però no només he fotografiat l’exterior, dedica una exposició retrospectiva. S’hi quedarà també l’interior: amants al dormitori, fotografia una setmana i està preocupat perquè no sap a qui eròtica i mariconades vàries que també he treba- deixar a càrrec les dotzenes de plantes que cuida llat bastant. cada dia des que l’Alejandro, el seu company, va morir fa set anys. Mantenir-les boniques és una –Tornes sovint a Sevilla? ARADIUMENGE manera, entre moltes altres, de mantenir viu el –No. Des que va morir l’Alejandro, no. Ell era molt record d’aquell per a qui va escriure la definició de d’allà, hi tenia molta família. També van morir la tendresa. meva mare i el meu germà, i m’han quedat pocs motius per viatjar-hi. S’ha quedat com una espè- –Passa, seu, quina música, eh? Cada tarda el cie de decorat que no m’atrau especialment. mateix, es posen aquest bakalao o reggaeton men- tre van preparant les terrasses dels restaurants. –El panorama polític andalús tampoc hi deu 0 ajudar. 5 –Els serveix per entonar-se, suposo, per –Relativament. És com qui va de vacances al donar-los energia. Marroc, tampoc cal pensar que el rei és tal cosa o -Sí, suposo que sí. tal altra. O a Hongria. Pots abstreure-te’n. –Impressiona que diguin que és “la retrospec- –Però et pot saber greu, no? tiva més gran de la teva obra”? –Sí, i tant. M’agradaria que Andalusia la governes- –Estic content, esclar que sí, però ja soc molt gran i sin una altra mena de polítics. I Madrid també! No m’impressionen i em fan il·lusió poques coses. El és que Madrid m’hagi interessat mai gaire, però 2000 ja em van fer una antològica a Cadis i a Sevilla, amb la Díaz Ayuso allà encara em fa menys il·lusió i el 2002 aquí al costat, a la Virreina. Feia goig tot el Madrid que Andalusia. palau ocupat per obra meva. També les exposicions de Còrdova i de Getxo van estar molt bé. –¿Tens la sensació que la teva obra està viva i genera interès? –Així doncs, què té d’especial aquesta? –Home, esclar, i tant. L’integral d’Anarcoma s’ha –És especial perquè hi té molta presència la foto- traduït al portuguès i es ven al Brasil, i acabo de grafia, una faceta meva de la qual s’han fet poques signar els drets perquè es converteixi en una sèrie exposicions. Em va agradar molt la que vaig fer a de televisió. És satisfactori. També ho és que Casa Àsia amb les fotos que havia fet durant un hagin publicat els dos volums de la meva autobio- viatge al Pakistan. grafia, primer Anagrama i després Laertes. –Crec que hi ha un llibre que ha quedat pen- TEXT_ Toni Vall dent i que també et faria il·lusió. –Amb l’Alejandro cuinàvem molt l’un per a l’altre. FOTO_ Pere Virgili Quan va morir em vaig quedar, entre moltes altres coses, sense ningú a qui cuinar-li. A la plaça hi havia tres alcohòlics que anaven amb cadira de rodes i els havia fotografiat molt. Un dia em van preguntar si anava al mercat a comprar i des de llavors vaig dedicar-me a cuinar per a ells. El pri- mer dia unes sardines, i cada dia, durant cinc anys, els baixava un tàper. –Cinc anys! –Sí, va ser una espècie de resiliència, una manera de fer el dol de l’Alejandro després de trenta-sis E N T R E V I S T A anys plegats. Vaig escriure un llibre amb les nya, que es destapin, que els que són nets de cri- aventures que m’explicaven i les que jo els expli- minals de guerra diguin sense problema que ho cava a ells. Ens vam fer servei mútuament. El lli- són “y a mucha honra”. bre ha quedat pendent, espero que un dia es pugui publicar. –¿Avui puntua més ser un ultraliberal de dre- tes que un progressista? –El teu llibre de memòries es diu ‘Vida cotidia- –Avui la paraula comunista està tan mal vista com na de un dibujante underground’. Com porta a abans la paraula feixista. Els diuen “podemites!” un dibuixant underground el reconeixement de manera despectiva per no dir un anacrònic multitudinari? “comunista!” –He d’admetre que el reconeixement em va arri- bar aviat. A partir del moment que ens deixem –Tens simpatia pels, amb perdó, podemites? d’autoeditar i algú posa pasta i aposta per nosal- –Els he votat sempre. Si han fet llufa o no ja ho tres, ja perceps un cert reconeixement. A El País veurem amb una mica més de perspectiva. també els vam agradar, ens van encarregar dibui- xos a tres o quatre dibuixants underground. Als –Crec que una de les coses que més et molesten anys vuitanta El Víbora arriba a tenir una tirada són les fronteres, oi? de 30.000 o 40.000 exemplars. Se’ns podia dir –No les entenc. M’encanta el cinema de Theo transgressors i rupturistes, però l’etiqueta Angelopoulos. A El pas suspès de la cigonya et underground havia quedat desfasada. Aquí ja poden disparar o no depenent de si estàs a una érem més aviat overground. banda o l’altra de la frontera. Tot el que sigui dir –Els anys setanta, que vas viure tan intensa- “Ara amb el covid hi ha que el meu poble és el millor i la meva Verge la més guapa em sembla ridícul. Sempre dic el ment... –Escolta, que jo ara també visc intensament, eh? menys moviment a la plaça mateix: presumiria de ser català si algú em tin- gués enveja per dir-ho. No és així. –No ho dubto, però llavors suposo que tenia Reial. Tot ha decaigut molt. –T’ha temptat mai la política activa? més mèrit, no? –Suposo, no ho sé. La Guàrdia Urbana s’ha –¿Tu creus que amb aquesta mentalitat algú em voldria fitxar? He anat i continuo anant a moltes –Bé, els setanta són ara motiu d’estudi, de rei- encarregat de diluir-ho tot” manifestacions. A favor de Palestina i el poble saharaui, en contra de les dictadures i de les guer- vindicació, es museïtzen com a l’exposició del res. No crec gens en les ideologies. Tenia un amic Palau Robert. Què et sembla? que va fundar el partit Maresme Independent. –Em sembla interessant i necessari, però, de fet, Només el van votar la dona i els pares. la meva exposició del 2002 a la Virreina ja era en “Facebook fa una censura 2021 si una mirada als anys setanta. També el meu lli- –“M’és igual que tanquin comerços emblemà- bre La Barcelona de los años 70 vista por Nazario bestial. M’han tancat el tics, el que em fot és que hi hagi qui se’n vulgui 19 DE SETEMBRE y sus amigos. Són avançaments al que ara hi ha al aprofitar, que vulgui recuperar el que és irre- Palau Robert. compte set o vuit vegades. cuperable”. A què et referies? –A aquest moviment absurd que reclama recupe- –Per fer aquest llibre vas fer servir el teu arxiu. Un arxiu important. Ara ja m’autocensuro” rar la Rambla. Com es pot recuperar una cosa que està completament perduda? És com si jo digués –Sí, l’arxiu que em volia comprar el Reina Sofia i que vull recuperar l’Alejandro! Però si està mort! que al final em va comprar el Lafuente de Tanca El Ingenio, tanca l’Herboristeria del Rei, Santander. Em pagava més i li vaig vendre a ell. tanca tot. El Glaciar crec que l’ha comprat Mas i Mas. Res és com abans. –A l’Ajuntament no li va interessar? –Em van preguntar per l’arxiu, els hi vaig ense- –Et dol? nyar i l’únic que em van dir era que de la majoria –Res és com era, repeteixo, però que ningú em de temes ja tenien molt material. L’únic que els digui nostàlgic perquè dic que el que hi ha ara no interessava eren les fotos de mariconeo dels m’agrada. No m’agrada i punt. Està tot enfocat al setanta i els vuitanta. Jo no volia disgregar l’arxiu turisme salvatge i pobre. No entenc que a algú i no ens vam posar d’acord. Va venir el Lafuente i pugui agradar-li aquest panorama. s’ho va quedar tot. –Avui mateix [dimarts passat] el ‘Sense ficció’ –¿Algú que se l’ha jugat tant amb tantes coses explica el cas de Gustau Muñoz, el noi assassi- percep el retrocés brutal que vivim? nat el 1978 per la policia. És casualitat, al teu –A tots els nivells i a tots els països. Anarcoma es menys i si realment n’hi havia menys. És molt llibre sobre els anys setanta en parles. ¿Us va poder publicar als anys vuitanta a la tira de paï- penós que hi hagi homosexuals que es reprimei- jugàveu la vida? sos, i ara que s’ha reeditat l’integral hi ha editors xin d’anar agafats de la mà pel carrer i de mostres –Sempre que anàvem a manifestacions d’aquella que s’excusen dient que no és un bon moment. públiques d’estima. època ens la jugàvem, sí. Potser n’ets conscient L’onada de puritanisme és molt forta. després. Però ja veus què passa ara, si vas a una –Tens por, tu? manifestació una mica compromesa, qui sap si et –Facebook t’ha posat problemes, oi? –Jo ja no m’agafo de la mà amb ningú [riu]. Ja no poden buidar l’ull amb una pilota de goma. –Fa una censura bestial. M’han tancat el compte només són les agressions físiques sinó també set o vuit vegades. Ara ja m’autocensuro. És ridí- repressions més subtils, la castració de no deixar- –Llavors eren bales! cul que no s’hi pugui publicar un pit o una polla. te ser com ets. Pensàvem que era xauxa i que tení- –Al Gustavo el van matar per l’esquena i van fer Mira l’Almodóvar, ha hagut de canviar el cartell em llibertat per a tot, i mira. desaparèixer les proves. Tants crims d’aquell de Madres paralelas perquè algú ha decidit que no temps han quedat impunes! es pot veure un mugró traient llet. –De qui és culpa? –Suposo que en té part de culpa la desinhibició –Et sents un supervivent? –Cada dia una notícia d’agressions homòfo- total de la ultradreta. Molta gent que es tallava de –De tot! De la sida! Va morir molta gent, com el meu bes. Deu ser especialment dolorós. dir que era feixista, ara en pot presumir sense pro- amic Camilo, per exemple. O Javier Inés, el fotògraf, –Em queda el dubte de si abans es denunciaven blema. Vox ha fet possible que es perdi la vergo- i Eduardo Haro, el poeta. Va ser una massacre, allò. L’OBRA FOTOGRÀFICA –I de l’alcohol? –Sí. Em bevia una ampolla de whisky diària. No vaig voler anar mai a Alcohòlics Anònims, si no et DES DEL BALCÓ ficaves dins del cap que volies deixar-ho de veritat Qui vulgui saber no hi havia res a fer. com ha sigut la plaça Reial les –Quant fa que no beus? últimes dècades –Quan em vaig posar a pintar ho vaig haver de dei- haurà de regirar les xar en sec perquè el pols no em responia. Tingues fotografies que n’ha en compte que em despertava amb ressaca i fet Nazario. Fa anys m’emborratxava per treure-me-la. Tenia una que en fa des del hora de lucidesa cap al migdia. Em tornava a seu balcó i així ha emborratxar, dinava, feia la migdiada, em desper- retratat la variada tava amb ressaca. I tornava a començar el bucle. O vida que hi té lloc, em dedicava a ser alcohòlic o canviava. tant els espectacles de carrer com els –A Facebook, malgrat la censura, ets molt passavolants o els actiu, publiques moltes fotos i recuperes veïns. Ara bona part dibuixos teus antics, però encara dibuixes? d’aquestes –Quan deixo una cosa la deixo definitivament. fotografies es Vaig deixar de tocar la guitarra i em vaig posar a podran veure a dibuixar còmic. La guitarra la vaig vendre al Sisa. l’exposició de Quan em van proposar començar a exposar vaig Sevilla. Nazario deixar el còmic i em vaig dedicar a la pintura. Em va anar bastant bé però amb la crisi del 2008 van tancar diverses galeries i vaig deixar de pintar per posar-me a escriure i a fer fotos. Un dia vaig pro- var de dibuixar i la vista no em responia, no tenia precisió ni al tremp ni amb pinzell. “Deixem-ho estar”, vaig pensar. ARADIUMENGE –I la salut? –Prou bé. Ja fa temps que arrossego un glaucoma però està estable. També tinc una cataracta que sembla el Niàgara però no m’impedeix veure-hi ni llegir. Amb l’oculista hem quedat que me l’opera- ré quan toqui. 0 –“Penso que la paraula ‘tendresa’ encara no 7 ha caigut en desús ni ha patit cap devaluació. La tendresa, com el desig, és un sentiment tan- gible i avaluable. La tendresa podria ser el rastre que perdura després de les flames del desig...” –Sí, estic parlant de l’Alejandro. No li va agra- dar. Ell no llegia gaire. Només coses sobre Al- Andalus i sobre jardineria. A la pel·lícula Ordet, de Dreyer, els personatges descobreixen que és fals tot el que es pensaven que era l’amor. Per a mi la paraula amor és molt equívoca. És ridícul dir-li a algú amb qui acabes de follar que l’esti- mes. És ridícul que el meu amic bengalí em digui “Ti amo”. –La tendresa et convenç més que l’amor... –Si en silenci algú reposa el cap sobre el meu pit, això és pura tendresa. No fan falta tants “Ti amo”. Pugem a la terrassa de casa seva per veure l’este- sa de plantes que cuida cada dia. Requereixen atencions i dedicació. Hi ha la porta que ha deco- rat i que tant èxit va tenir a Facebook. Els fils d’estendre, els manyocs de cables de la llum i del telèfon. Un pàrquing d’aires condicionats i l’sky- line barceloní de terrats, roba estesa, punxes i cúpules, la Mapfre i l’Arts retallades sobre el cel. Nazario Luque Vera (Castilleja del Campo, 3 de gener del 1944) travessa l’enrajolat amb la seva samarreta negra sense mànigues. S’ha canviat els pantalons de pijama que portava quan ha obert la porta. El Pere li fa fotos i li demana aquell somriure tan seu. La llum de la tarda és preciosa, ideal per cuinar, regar i fotografiar vida.  E N T R E V I S T A DIBUIX, PINTURA, ART La faceta com a dibuixant, cartellista i pintor de Nazario és llarga i molt extensa. Aquí alguns exemples de diferents anys que en bona part tenen com a protagonista Barcelona, la plaça Reial, on viu, i també l’ambient nocturn de la ciutat. L’homosexualitat i l’esperit lúdic i crític de l’artista van ser protagonistes sobretot dels seus còmics, i en les seves pintures s’hi poden trobar també paisatges més lírics. Els últims anys s’ha dedicat més a la fotografia i a l’escriptura. DIÀLEG SEVILLA-BARCELONA L’exposició del Centro Andaluz de Arte Contemporàneo (CAAC) s’inaugura el 23 de setembre i estarà oberta fins al Dia d’Andalusia, el 28 de febrer. Està 2021 comissariada per Juan Antonio Álvarez Reyes, que concreta quina és l’essència de la mostra: “L’obra de Nazario no seria igual sense tenir present la petjada 19 DE SETEMBRE d’Andalusia i com aquesta petjada dialoga amb la de Barcelona”. Aquest diàleg és clau en l’exposició i determina la seva estructura. Primer s’aborda la seva formació a Sevilla, l’entrada al món dels còmics, profundament connectada amb la segona etapa, l’arribada a Barcelona el 1972, l’underground, la contra- cultura, l’etapa de postdibuix i entrada en la pintura. I en una tercera etapa, un retorn a Sevilla a través de la pulsió col·leccionista de l’autor: les postals relacionades amb la cultura i les tra- dicions sevillanes i la ceràmica de la Cartuja. També s’hi exposa una bona representació de les seves fotografi- es eròtiques. Aquest terreny, la inti- mitat de Nazario, és clau, a criteri d’Álvarez Reyes: “La sexualitat, la manera lliure d’abordar-la, la seva personalitat expansiva i natural, es manifesten molt clarament en la seva obra”. I com a espai transversal per vehicular-ho tot, la plaça Reial, emplaçament que Álvarez Reyes destaca com a molt rellevant i que no s’ha ressaltat ni reivindicat prou des de les institucions culturals catalanes. Al comissari de la mostra li hauria agradat poder dur a terme un projecte tan estimulant com la possibilitat que el visitant entrés a la plaça Reial amb unes ulleres de rea- litat virtual per on anirien desfilant les fotos de Nazario. Una idea a tenir present des de Barcelona. 