P I N Z E L L A D A E L G R A N C A R N A V A L L’11-S i ‘L’última nit’ de Spike Lee Toni Vall Dante Alighieri “A la meitat del camí de la vida em vaig trobar dins d’una selva obscura, perquè havia deixat la recta via. Quina cosa tan dura és dir com era aquesta selva salvatge, aspra i forta, que em renova la por només pensar-hi! És tan amarga, que és poc menys que mort...” Dante Alighieri, autor d’una de les grans obres de la literatura universal, la ‘Divina Comèdia’, va morir dimarts va fer 700 anys 2021 Touchstone Pictures malalt de còlera i exiliat de la seva Florència natal. S empre vull tornar a L’última nit, de Spike Lee. 19 DE SETEMBRE Hi tornaré aviat, he sentit de nou la pulsió de P R O P O S T A veure-la una altra vegada. Per què? No calen motius, però aquesta vegada n’hi ha un, els vint anys de l’11-S, esclar. Aquella història del traficant condemnat a presó que aprofita les últimes hores en llibertat per passar-les en companyia de la seva parella i els seus dos amics íntims. I Manhattan, retratada per Lee com una compa- nya fidel, ferida, commoguda, colpida pels recents atemptats. Una ciutat en silenci, tot just iniciada la reconstrucció de la Zona Zero, les ferides obertes en canal, la tristesa ho impregna tot. Quina pel·lícula tan extraordinària, tan subtil, quins silen- cis, quina tendresa en tots i cada un dels plans. Els tres amics passejant per Battery Park amb el cap cot, sense saber molt bé on van, entrant en una discoteca, jurant-se amistat eterna. Edward Norton i Rosario Dawson a la banyera, aprofitant els últims instants d’amor. Philip Seymour Hoffman, avergonyit perquè la seva alumna el provoca i ell és un passerell que no sap què fer. Quin actor tan impressionant i com el trobo a faltar. Recordo el primer cop que la vaig veure, l’any 2003 al cine- ma Renoir Floridablanca de Barcelona. Em va impressionar que fes només dos anys de l’11-S i ja fos nostra per sempre la que Terranova 2021 –ho vaig veure claríssim– segur que seria una de les millors pel·lícules sobre l’11-S que es rodarien mai. Es va dir que calia esperar, no precipitar-se, agafar perspectiva, deixar passar un temps abans de permetre que la ficció s’hi apropés. Spike Lee El ‘catàleg’ de l’underground dels 70 no en va fer cas. I ho és, de les millors, i tant que sí. Al llarg de vint anys, n’hem vist ja unes quantes més que aborden el Fins al 28 de novembre encara es pot visitar al Palau Robert la magnífica tema de manera més o menys explícita o intencional (teniu exposició Underground i contracultura a la Catalunya dels 70, una mostra a la cartellera Worth, que val molt la pena, per cert), però que ha tingut com a comissari Pepe Ribas, l’històric director de la revista poques com L’última nit s’hi han atansat de manera tan Ajoblanco, i que compta amb desenes de documents sobre aquell moment humana, tan poc artificiosa, tan clavada en el to, en el relat, en clau. Ara, a més, s’acaba de presentar el catàleg de la mostra, un llibre de 400 el retrat de la tragèdia com a trauma íntim, somort, que no pàgines editat per Terranova, dirigit també per Ribas i dissenyat per Juan s’explicita però que és devastador. Torneu-hi o descobriu-la Antonio Álvarez, que completa i amplia en paper l’exposició. per primer cop. Descobrireu un tresor.  DIRECTORA Esther Vera · DIRECTOR ADJUNT Ignasi Aragay · COORDINADORA Catalina Serra DIRECCIÓ D’ART Cristina Córdoba · MAQUETACIÓ Xavi Hita i Irene Gutiérrez FOTOGRAFIA Xavier Bertral · EDITOR GRÀFIC Ferran Forné · EDICIÓ Rosa Rodon · LLENGUA Maria Rodríguez aradiumenge