E L    G R A N      C A R N A V A L



                La bona d’‘El
                Padrí’ sempre ha
                sigut la primera
                Toni Vall




                                                                     Paramount Pictures
2021




                E
                                  scriure sobre cinema, cada vegada n’estic
7 DE NOVEMBRE




                                  més convençut, és escriure pensant en els
                                  altres, els que et llegiran. Has de ser natural,
                                  explicar el que tu creus, sabent que són sen-
                                  sacions i no certeses, ombres més que no pas
                                  presències, i fer-ho amb la màxima generosi-
                                  tat, sense escarafalls, sense elitismes estèrils
                                  i absurds, comparant el cinema amb la vida,
                el cinema amb la resta d’arts, posant exemples, fent allò que
                ara en diuen links i connectant referents, que és l’exercici
                més genial que et permet l’escriptura de cine.
                    Escriure de cine és pensar, i dir, que no entens per què hi
                ha tantíssima gent entossudida a defensar que El Padrí 2 és la
                millor de la trilogia, quan és evidentíssim que la millor és la
                primera, la més addictiva, la més genial. Si penso en pel·lícu-
                les que són perfectes, que és impossible millorar-les, sempre
                penso en El Padrí. La primera. Escriure de cine és poder
                explicar, amb naturalitat, donant motius, argumentant, que
                entre un 60% i un 65% de les pel·lícules de superherois que
                s’estrenen les trobo insubstancials. I que, per contra, un 20%
                o 25% són fabuloses. Eternals, per exemple, que s’ha estrenat
                aquesta setmana, la inclouria en el primer grup. N’hi ha d’ins-
                pirades i n’hi que són una llauna. Escriure de cinema és dir,
                per exemple, que Las leyes de la frontera, de Daniel Monzón,
                 me l’he empassada sencera, me l’he creguda tota i l’he gaudi-
                 da del tot. I això passa encara que quan surts del cine potser
                   penses que hi ha una prefabricació evident i que per què el
                    protagonista El Gafitas va sempre tan ben pentinadet i tan
                     bufó. Una mica impostat, sí, però igualment m’ho empas-
                     so tot. La Girona de finals dels setanta és del tot creïble,
                    com també ho és el fulgor dels sentiments a tot drap.
                   Escriure de cinema és, també, dir que L’últim duel, de
                   Ridley Scott, et sembla, sens dubte, una de les seves millors
                  cinc pel·lícules i que Ben Affleck parla –o declama– com si
                  estigués homenatjant Peter O’Toole. Que fantàstic poder
                 pensar en cinema i poder escriure de cinema. 



                             aradiumenge