A R T S AURORA ALTISENT, VIDA PRESENT És un dels noms fonamentals del dibuix català de l’últim segle, una figura imprescindible del panorama artístic sovint oblidada. Ha fet 93 anys, i parlem amb ella de la seva vida i obra 2021 12 DE DESEMBRE Cèlia Atset TEXT Toni Vall A urora, has dibuixat sempre? “Sí, sempre”. És un privilegi. Només se m’acudeix aquesta paraula –potser desproveïda de sentit de tant gastar-la– però molt precisa, molt elo- qüent, per descriure la sensa- ció viscuda en poder visitar Aurora Altisent a casa seva, al carrer de Pujol de Barcelona. El privilegi és doble, o més ben dit, múltiple. D’entrada, el privilegi més important és col·lectiu: saber i poder explicar que Altisent, nom fonamental del dibuix català de l’últim segle, segueix entre nosaltres als noranta-tres anys aca- bats de fer el 2 de desembre. Privilegi és poder-ho explicar, sí, però sobretot poder reivindicar la seva obra, posar-la en valor per a qui no la conegui o –ai!– l’hagi oblidat sota la mateixa llosa que no ha ponderat prou a nivell col·lectiu la seva figura. Ja fa anys que es va retirar. La seva filla Berta m’ensenya el seu estudi del pis de dalt. Sempre és un privilegi poder entrar al sagrat estudi d’un artista. Un altre privilegi, sí, van sumant. Està molt endreçat, hi ha quadres per tot arreu. Seus i de la seva mare, la pintora Carme Balmas, que tant va influenciar-la, l’empremta de la qual va ser ARADIUMENGE decisiva, fonamental. Hi ha lleixes amb llibres d’art i de literatura. Pots amb pinzells, tintes, car- tells, originals emmarcats i sense emmarcar, lito- grafies. Mobles d’un gust exquisit, funcionals i decoratius, antics i més moderns. Una intensa sensació de serenitat ho presideix tot. La mateixa del pis arran de carrer on l’Aurora fa vida. Se’n 1 recorda de tot: de la seva vocació, dels seus mes- 1 tres i companys de viatge, dels entrebancs, de la lluita d’una dona en un món d’homes, de les seves obres més recordades. Hi ha els llibres, esclar, els clàssics barcelonins que tant recorda l’aficionat a la literatura i la historiografia de la ciutat. Llibres fets col·laborativament amb un dels grans cronis- UNA ARTISTA VETERANA A l’esquerra una fotografia d’Altisent a casa seva feta poc tes de Barcelona com és Alexandre Cirici Pellicer: abans que fes els 93 anys. Sobre aquestes línies, un autoretrat de l’artista del 1948. La Barcelona tendra (1975) i Les botigues de Barcelona (1979). També Salons de Barcelona (1984), amb textos de Josep Maria Carandell. Cultural del CIC. Especialment rellevant és la del tothom, invisibles pel vianant i pel turista”. Durant la conversa que tenim, l’Aurora destaca el maig del 1954, en què comparteix les parets amb Recorda especialment els anys dedicats a les boti- fet col·laboratiu, res de ser “la il·lustradora” d’algú quaranta-dues artistes més. Una exposició només gues, els espais i els salons de Barcelona. Agafava altre, cosa que sembla deixar el factor visual en un de dones, tota una fita que no sembla ser gaire tots els estris de dibuixar, un seient i una tauleta i segon pla. I jo afegeixo que res més lluny de la rea- recordada i que mereixeria en si mateixa un podia estar-se dies al davant, prenent mides i litat, si de cas al contrari, són llibres amb punt de homenatge commemoratiu. També notes, sense capficar-se amb tècni- partida visual, amb els dibuixos com a protagonis- el Saló de Maig de l’Ajuntament de • ques de perspectiva –trobava el punt tes destacats i acompanyats dels magnífics textos Barcelona, en diverses edicions, va de fuga sense proposar-s’ho–: la dels cronistes. acollir obra de l’Aurora. Les La seva Pedrera, el Palau de la Música, la L’Aurora parla fluixet però se li entén tot. Galeries Laietanes són el marc de la pols de la Fàbrica Asland, les places, Valgui la rèplica que encapçala aquest article per seva primera individual, l’any 1956. va ser la els carrers, les botigues, els monu- copsar i comprendre la personalitat expressiva de l’artista que en va aprendre, d’entrada, gràcies a “Treballava molt, m’atrevia, m’equivocava, feia el que sentia, lluita d’una ments i els edificis. Mai va fer ni una sola fotografia, tot ho retenia amb la l’influx decisiu de la seva mare i que va ampliar els l’encertava, tirava endavant amb la dona mirada present. Dos mesos sencers estudis amb algú per a ella tan fonamental com vida sense mirar enrere”, relata. No al Palau de la Música, ideal per escol- Ramon Rogent, destacat pintor i dibuixant el nom li ha preocupat mai gaire el reconei- en un món tar els assajos i capbussar-se en del qual apareix diverses vegades durant la nostra conversa. “No vaig haver de decidir què volia ser xement públic, no ha treballat per aconseguir-lo. Ha treballat sempre, d’homes músiques fascinants. A les botigues, el desordre ja li anava bé, l’objecte de gran perquè ja ho sabia, ja em venia de fàbrica”. poques exposicions i molts encàr- • allà on és, la casualitat de ser allà i no La mare pintora i el pare músic, no calia decidir recs, sense haver de demanar feina en un altre lloc, el gat que travessa res, en efecte. Va arribar de manera natural, orgà- però també sense demanar permís per fer el que d’imprevist, idees que sempre l’han captivada. nica, pura. Recorda també com a decisiu l’apre- creia que havia de fer. “Has sigut una dona inde- L’Aurora també ha sigut mestra. El dia que la nentatge a la cúpula del Coliseum, el dibuix del pendent, Aurora?” “Sí!” visito tinc la sort que també hi és la Mercedes, que natural: “Sortir de casa i trobar gent amb qui par- És important l’exposició del 1974 a la Sala va ser alumna seva. “Em va ensenyar a dibuixar, lar, amb qui aprendre, amb qui compartir, va ser Gaudí. Maria Aurèlia Campmany en parlava així: però sobretot em va ensenyar moltes coses sobre molt important per a mi”. “Aurora Altisent ha descobert, amb ulls astuts, la vida i sobre la humilitat. És generosa i simpàti- Des dels vint anys que participa en exposici- amb ulls de dibuixant creador de signes, aquests ca, sempre té la porta oberta per a tothom”, desta- ons col·lectives, com per exemple algunes clàssi- espais que existeixen al fons de les illes de pedra, ca. I l’Aurora afegeix: “Mai m’he valorat gaire. Soc ques aquells anys a Barcelona, a la Institució rere els rostres de les cases, gairebé invisibles per així. Ja m’està bé”. 