R e p o rtatg e Oriflama La revista que a final del franquisme Dècades enrere, els joves no disposaven de massa publicacions específiques en català, i molts passaven d’infants a adults sense res més que el Cavall Fort. En aquest sentit, Oriflama va tenir un paper important, ja que va esdevenir, des de final del franquisme fins a la Transició, una revista adreçada a la joventut que va viure una etapa d’èxit amb Josep Maria Huertas i el seu equip fins que, a poc a poc, es va anar esllanguint, sobretot quan va suposar una alenada d’aire nou va deixar d’anar adreçada al públic potencial. per a la joventut Oriflama era una revista mensual que es va editar als anys seixanta en català. A més, es van renovar continguts i es va reorientar la Text JOSEP MARIA FIGUERES i setanta. Es dirigia a la població juvenil. L’abril de 1961, va néixer filosofia editorial, donant-li un aire més viu. La publicació, com Fotos ARCA (BIBLIOTECA NACIONAL DE CATALUNYA) com un annex de la revista diocesana Casal, editada l’Acció el mateix Huertas –destacat lluitador antifranquista– es va anar Catòlica de Vic. Per tant, darrere hi havia el bisbat vigatà.Va ser decantant cap a un progressisme combatiu. a l’any següent que es començaria a especialitzar com a revista destinada als joves que feien el servei militar obligatori i es va El novembre de 1968, va arribar el primer expedient –amb la convertir en l’òrgan del servei castrense de la diòcesi. I durant els multa consegüent– del Ministeri. El gener de 1969, coincidint cinc primers anys –alternant articles en català i castellà– aquesta seria la tònica. ƓƢƧƔƞƛƕƓƕƛȉƨƓƦƗƠƛƤƢƤơƜƗƕƕƛȉƓƦơƦ En aquell inici, mantenia un to casolà sense cap incidència crítica. I comptava amb el suport del bisbe Ramon Masnou, que va situ- ƓƦƓƞƧƠƫƓIƢƤƛƟƗƤƕơƟƧƠƥƧƢƞƗƟƗƠƦ ar al davant d’Oriflama un clergue catalanista com Joan Cortés i ƛIƢơƥƦƗƤƛơƤƟƗƠƦIƓƟƔƗƠƦƛƦƓƦƢƤȊƢƛƓ Tossal. Els articles tractaven sobre temes com el cinema i la litera- tura, i fins i tot s’hi abordaven, tenint en compte que anava dirigit amb l’estat d’excepció a Espanya, es va donar un altre expedient a joves soldats, temes militars escrits per oficials de l’Exèrcit. precedit de segrest per una doble pàgina plena d’acudits del dibuixant Cesc que no van agradar al subdelegat del Ministeri. Oriflama, que acabaria sent una revista amb vida pròpia, en Per poder aixecar el segrest va haver de sortir la doble pàgina amb aquells primers anys, va tenir col·laboradors com Miquel Martí un altre acudit d’en Cesc, però molt més suavitzat. Dues versions Pol, que escrivia articles i peces de literatura, o Josep Ylla-Català, que en aquestes pàgines de capçalera veuen la llum per que ho feia de cinema.També hi escrivien Jordi Planes o Emili primer cop. Teixidor, entre altres.Tot plegat, va anar augmentant la qualitat literària de la capçalera. RECONEGUDA I DEFICITÀRIA Gràcies al capital humà que Oriflama tindria en l’etapa Huertas L’ETAPA HUERTAS les vendes s’acostaren a 10.000 exemplars. A més, l’arribada de La protecció del paraigua eclesiàstic, tal com passava en altres col·laboradors com Lluís Permanyer, Francesc González Ledes- publicacions de l’època, s’emparava en el Concordat vigent, que ma, Lluís Bonet Mojica, Josep Ramoneda, Oriol Pi de Cabanyes, possibilitava aquesta llibertat per a l’Església. Però això es va veure Maria Aurèlia Capmany, Núria Pompeia o del dibuixant Enric alterat el 1966 amb la nova Llei de Premsa i Impremta, coneguda Sió –un jove llavors desconegut que acabaria sent un dels valors com Llei Fraga. La revista era catalanista –estava vinculada al més sòlids del còmic català i europeu dels anys setanta– va accen- moviment d’oposició antifranquista d’Osona– i no agradava al tuar el to progressista i va aportar una varietat ideològica. Règim, així que el Ministeri va pressionar perquè la revista, tal com determinava la Llei Fraga, tingués un director amb carnet de Aquesta finestra oberta a la modernitat s’il·lustra amb historietes periodista. I Joan Cortés no en tenia. d’Enric Sió d’estil pop com Lavinia 2016 o la guerra dels poetes, amb guió d’Emili Teixidor, una narració de ciència-ficció irònica amb Així que aquest va demanar consell al conegut periodista Manuel personatges coneguts de Catalunya que està considerat el primer Ibàñez Escofet, que li va recomanar Josep Maria Huertas, el qual còmic de crítica política de l’Estat espanyol. Una altra novetat acceptaria el càrrec, tot i que va haver de falsificar el certificat de era la fotonovel·la paròdica La Núria es perd escrita per Teixidor i residència perquè semblés que vivia a Vic, ja que la llei deia que el protagonitzada pel mateix Sió, Núria Espert i Carles Velat. director havia de residir on es publicava la capçalera. A més dels problemes amb la censura, Huertas i els seus havien Durant l’etapa de Huertas –que va arribar amb Jaume Fabre, de lidiar amb el bisbat de Vic, que es va queixar, per exemple, per Josep Martí Gómez i Rafael Pradas–la revista ja era íntegrament una portada amb un dibuix de Lavínia 2016 en què apareixia una Capçalera 67 R e p ortatg e R e p ortatg e I per si no hi havia prou conflictes, també hi havia una tensió Anton Cañellas, afiliat a Unió Democràtica que els tornessin a admetre. Havia finalitzat interna fruit de les diferències entre redactors barcelonins i –formació per a la qual, anys després, seria l’etapa combativa d’Oriflama, que va acumu- vigatans –hi havia dues redaccions, una a Barcelona i l’altra a diputat– que va passar a ser el nou soci ma- lar quinze expedients i segrests en sis anys. Vic. Els primers apostaven per un producte més periodístic i els joritari. segons per un més intel·lectual.Van imposar-se els primers, que A partir de llavors, els propietaris encarre- controlaven el dia a dia de la publicació. Només arribar, Cañellas –que va comportar garen la direcció a Agustí Pons, que amb el trasllat de la redacció al barri de Sants– va Robert Coll Vinent com a sotsdirector, va demanar la marxa de Huertas, Fabre i com- liderar la revista entre febrer del 1973 i març DEL BISBAT A PUJOL panyia, tot i que no ho va aconseguir. Les del 1975. Amb Pons es va contractar Oriol La modernitat d’Oriflama provocaria relacions amb els nous propietaris cada cop Pi de Cabanyes, Lluís Pascual, Maria Aurèlia que les relacions amb el bisbat vigatà eren més difícils. Capmany, Màrius Carol i Montserrat Mino- –amb persones com el mateix Joan bis, entre altres. Cortés i clergues com el polèmic censor Antoni Oriol Tataret– al final REINVENCIÓ FALLIDA A Pons l’acabaria substituint Antoni Plaja i esclatessin. Finalment, el 3 de desem- Quan Cañellas es converteix en el nou pro- Masdeu. Durant aquesta darrera etapa van bre de 1969, va arribar el trencament pietari de la revista, feia poc que la direcció, disminuir els temes polítics, es va mantenir amistós amb el bisbat i mesos després després de la dimissió de Huertas, havia passat un to adaptat als interessos, conservadors Doble pàgina Jordi Pujol, que ja feia temps que col- a mans de Jaume Fabre, tot i que en realitat Il·lustració de Lavinia 2016 i catòlics d’udc i, sobretot, la informació o la guerra dels poetes, d’Enric Sió censurada a Cesc laborava amb la revista, entraria com exercia de manera mancomunada amb en comarcal va anar en detriment de la política. el 1969 i la doble a accionista majoritari. Amb el canvi Huertas. pàgina, també d’accionariat, la revista s’instal·laria en Després d’un temps sense sortir al mercat –entre l’octubre del d’aquest autor, un pis modernista al carrer Rosselló En aquesta etapa, a més de les friccions amb Cañellas, els pro- 1976 i el maig del 1977– Oriflama reapareix poc abans de les que va substituir de Barcelona. blemes amb el Règim són constants. Com la polèmica per una primeres eleccions democràtiques en què guanyen les esquerres. la censurada. enquesta a alumnes de cou on hi havia una pregunta sobre la La capçalera, tot i això, havia canviat molt.Tenia moltes pàgines a Huertas i el seu equip tindrien fric- masturbació juvenil o per uns articles sobre el cop d’estat a Xile cions constants amb Pujol, com quan per part de Pinochet. Aquest últim conflicte va comportar el van fer una portada de Joan Josep segrest d’Oriflama. UƗƣƧƛƢƖUƗƠ ƧƗƤƦƓƥƨƓƚƓƨƗƤƖƗƞƛƖƛƓƤƓƟƔƗƞ dona nua. Poc després el còmic arribava a la fi. Després va venir la Guillén amb un Sant Jordi laic. L’inici del final de l’època Pujol va arribar quan Joan Garcia Grau, el gerent que aquest va nome- Els problemes no s’aturen i fins i tot hi ha dimissions com la ǥƙƛƟIƓƟƔƗƞƔƛƥƔƓƦƖƗƛƕƛƓƟƔƢƤơƢƛƗƦƓƤƛƥ polèmica per una entrevista amb Guillermina Motta –que publi- nar, va publicar dos articles del propietari sota pseudònim, eren de Josep Ylla-Català. El 1974, Jaume Fabre va ser acomiadat, ƕơƟơƤƖƛƧƜơƞƛƠƦơƠƓȅƗƞƞƓƥ cava el disc Visca l’amor! – la cantant va defensar la convivència de aliens a la línia dels huertamaros, com es coneixien els periodistes juntament amb tot l’equip, entre ells Huertas. Cinquanta-un pe- parella sense el lligam matrimonial. aglutinats a l’entorn d’en Huertas, i que aquests consideraven color i un disseny atractiu i era un setmanari d’informació gene- reaccionaris. ral estricte que ja no anava dirigida al públic juvenil, lector fidel. A part dels conflictes amb el Règim i el bisbat, també hi havia ƛƨƓƠƗƥƕƤƛƧƤƗƛƣƧƗƞƓƤƦǴƛơƞI Ɵƛƞƛ Les vendes van baixar fins a 7.000 exemplars. Hi havia una sagnia els problemes econòmics. La capçalera acumulava un dèficit econòmic que, el 1968, ja ascendia a quasi un milió i mig de Davant les amenaces i pressions del Ministeri davant d’aquella revista que tenia una bona tirada i que s’havia guanyat un presti- ƗƛƪƛƖơƤIƗƤƗƓƞƖƗƤƥIƗƤƗƥƓǑƟƛƗƥơ constant de baixes. pessetes. “Fèiem pàtria sense peles”, admetia en Huertas. Prova gi, el 1971, Josep Maria Huertas va deixar de ser-ne director i el ƓƠƧƗƞǐƬƣƧƗƬơƠƦƓƞƔǐƠIƗƠƦƤƗƓƞƦƤƗƥ Finalment, aquesta nova etapa, breu i fallida, va finalitzar el 17 de va substituir Jaume Fabre, tot i que, a la pràctica, la direcció era desembre de 1977. Com va escriure Josep Maria Huertas, Orifla- col·legiada entre els dos. riodistes van signar una carta demanant la readmissió de tots ells ma “va néixer ajudada per l’Església i va morir quan estava massa ƟƔơƥƗƢƓƤƛƓ ƧƗƤƦƓƥƓƤƤƛƔƓƤƛƗƠ i alertant d’una “depuració ideològica”, però no es va aconseguir acostada a un partit cristià”. ƢƗƤƛơƖƛƥƦƗƥƕơƟƓƘƓƗƞƤƓƖƗƥI A Oriflama –que s’havia convertit en la segona revista catalana després de Serra d’Or– es parlava de qüestions locals, culturals, ƓƧƟƗ ƓƔƤƗơơƥƗƢƓƤƦǴ ȉƟƗƬ problemàtiques socials, reivindicació obrera o aspectes reivindi- Més informació a: Aproximació a Oriflama, una revista catalana sota el franquisme, Sílvia Caballeria i Núria Codina. › Barcelona, Col. St. Miquel de catius. I hi escrivien Xavier Vinader, Quim Monzó, Jaume Lorés, d’això és que una jove Montserrat Roig només va col·laborar Pere Calders, Agustí Bartra,Teresa Pàmies o Manuel Vázquez Sants, 2005 amb dues entrevistes després que li paguessin 250 pessetes –un Montalbán, entre altres. Oriflama. Entre l’Església i la política, de Josep M. Huertas a diversos autors › Tele Estel, Arreu euro i mig– per cadascuna. I Sió també acabaria marxant pel Oriflama, Canigó i Presència. Cinc revistes catalanes entre la dictadura i la transició › Barcelona, Col·legi de Periodistes, 1987 poc que pagaven. El cert és que els col·laboradors cobraven poc, Finalment, el 1972, Jordi Pujol es va retirar de la publicació. Un resum al llibre Cada taula, un Vietnam › Barcelona, Edicions de La Magrana, 1997 però hi havia l’avantatge d’una llibertat creativa que difícilment Davant d’això, l’equip de Barcelona van oferir la revista a l’abadia Oriflama en el marc de l’antifranquisme osonenc, Josep M. Rovira › Revista Ausa, 146 (Vic, 2001), pàgines 441-460. es trobava en altres publicacions. El ninotaire Jaume Perich, per de Montserrat i al partit socialista, entre altres, però ni als uns ni Consultable a RACO. exemple, hi publicava acudits que no podien veure la llum en als altres no els va interessar.Va ser Pujol qui, encara amb el con- altres capçaleres. trol legal de la capçalera, la traspassaria al líder democratacristià 68 Capçalera 70 Capçalera