R e p ortatg e EL SETMANARI PER EXCEL·LÈNCIA La revista Destino va passar del falangisme al catalanisme Text Josep Maria Figueres Destino va ser una de les publicacions de referència de tot l’Estat. Fotos: ARCA (Biblioteca Nacional de Catalunya) Tot i un inici falangista, amb el pas dels anys acabaria derivant cap a una línia liberal i cosmopolita que fins i tot provocaria expedients i multes de les autoritats franquistes. Amb la venda a Jordi Pujol, va començar el declivi d’una revista que havia estat tot un referent però que, a poc a poc, perdria lectors, publicitat i influència. El tancament definitiu, a mitjan anys vuitanta, clou un període de quatre dècades durant les quals el setmanari va viure una sèrie de etapes molt marcades i diferenciades. Editada pels guanyadors de la guerra, a del qui en serà sempre director a l’ombra i està compresa entre el març del 1937 Barcelona i per catalans, la revista Destino i del qui va convertir-la en una de les i el gener del 1939. La segona, amb la va acabar sent seguida per la burgesia i millors revistes del segle a tot l’estat i, mateixa ideologia, ja té lloc a Barcelona la intel·lectualitat que llavors no tenia durant tres dècades. cap altre aliment intel·lectual de qualitat I, finalment, hi ha la cultural. Així, aquesta capçalera va con- En plena Guerra Civil, la revista havia tercera etapa episò- vertir-se en una finestra oberta al món, tot i les limitacions ideològiques que estat fundada pels falangistes Josep Maria dica i poc coneguda. El 1990, Josep Faulí imposava la censura franquista. Les col· Fontana i Xavier de Salas en un article a Serra laboracions, sovint de nivell –sobretot d’or explicava que als anys cinquanta i seixanta– van ser sense cap mena de dubte, en la millor la primera etapa havia estat “el pecat”, la nombroses i l’impacte social va ser molt aportació cultural gràcies al valor dels segona “la important” i la tercera “l’anèc- fort atenent la bona presentació formal, col·laboradors i a la qualitat dels articles. dota”, per la brevetat. l’extensió, la sensibilitat i la professio- nalitat de l’editor Josep Vergés, creador Els primers cent números, en plena també del premi Nadal, en castellà, i de EL PECAT ORIGINAL Guerra Civil, s’editen a la capital de l’editorial homònima on publica, fona- La publicació, com molt bé la defineixen Guipúscoa fins que amb l’ocupació de mentalment, Josep Pla en català. Carles Gelí i Josep Maria Huertas a Barcelona s’hi trasllada allà tant la revista la monografia Les tres vides de Destino com el personal. Destino havia estat fun- Ara bé, al llarg dels quaranta anys de vida, (“Vaixells de Paper”, 1990), té diferents dada pels falangistes Josep Maria Fontana Destino va ser un setmanari que passaria etapes. La primera, a San Sebastià, i Xavier de Salas. No en va, la capçalera del totalitarisme al liberalisme de la mà durant la guerra, és l’etapa franquista és un mot de la coneguda frase grandilo- Capçalera 63 R e p ortat g e qüent: “España es una unidad de destino en lo universal”. DOS HOMES CLAUS La revista –que als sis mesos de sortir al carrer passa a estar dirigida pel novel·lista A l’apartat de Darrers escrits de l’obra a cada número”. “Pràcticament no ens Ignasi Agustí– es vol adreçar als soldats completa –en el vol. 44– que li va reuníem –afegeix– i cadascú sabia el catalans del bàndol franquista i esdevé, editar l’editorial Destino, el periodista que havia de fer i ho feia lliurement alhora, un òrgan de propaganda més que i escriptor Josep Pla, es refereix al i si algú marxava de l’esperit de la no pas premsa de trinxera. En aquest sen- setmanari on tant va treballar. “Jo he casa, fora”. Vergés era un editor que tit, Agustí, antic periodista i escriptor en escrit a Destino prop de quaranta vivia i patia la publicació. Pla remarca català, compta amb l’ajuda de camarades anys. Exactament la meitat de la meva constantment la seva tenacitat com a catalans –com Andreu Perelló o Pere Pi– vida. No solament vaig donar un arti- tret distintiu i el seu fill, Josep C. Ver- i de l’organització falangista a Catalunya. cle setmanal, (...) vaig donar-hi altres gés, autor d’Un país tan desgraciat. coses, com les cartes al director, que Memòria compartida amb l’editor de era una cosa nova i que jo havia ob- Destino, hi mostra la història des d’un servat, a l’estranger, l’èxit popular que punt de vista interior. Si bé Vergés ENMIG DE LA GRISOR La revista comptarà amb aportacions tenia.. (...) Vergés em va fer viatjar per mai es planteja seriosament el canvi al de nivell com la del dibuixant Valentí tot el món i em va fer escriure llargs català, va situar una humil publicació Castanys, el filòleg Martí de Riquer o reportatges –la gent vol això deia– i jo inicial a la primera línia de les grans els escriptors Eugeni d’Ors i Pedro Laín hi anava. (...) Josep Vergés demostrarà revistes. Carles Sentís va escriure que, Entralgo, així com figures de la Lliga, que sabia fer una revista”. llegint Destino des de Londres, li sem- de La Veu de Catalunya i del catalanisme Vergés passa de la duresa dels anys blava ser a Barcelona, i que editada en –conservador i catòlic– com Santiago quaranta a l’expansió els seixanta anglès tindria èxit. Aquest es segura- Nadal, Josep Carreras Candí o el mateix fent una aposta per la implicació ment el millor elogi. Plomes com la de Carles Sentís, que s’hi vinculen de ple. amb allò que desitja el públic. Així ho Josep Pla i la tasca de Vergés havien També hi ha el periodista i crític literari recorda en el llibre de Josep Maria aconseguit fer una revista europea de Joan Ramon Masoliver i l’editor Josep Huertas i Carles Geli: “Ens la jugàvem nivell. Vergés. Aquest últim, inicialment, hi està com un simple col·laborador, però acabarà sent-ne el propietari i l’editor. Cal insistir que molts d’ells no s’hi vinculen per afinitat a l’espanyolisme, sinó pel context del moment en haver de fugir per salvar la vida davant el que s’ha anomenat incontrolats i gàngsters de la República amb llurs cotxes fantasma. A la capçalera, amb un disseny cada cop més professionalitzat i amè, la temàtica ideològica, predominant, va donant pas a la cultural. El Destino dels anys quaran- ta, però, és com la societat i la premsa: tot trist i llunyà al bategar espiritual d’una societat liberal que sembla que ha desaparegut. Enmig d’aquesta tristor, hi Josep Vergés amb Josep Pla, en una imatge d’arxiu ha alguna escletxa com Calendario sin fechas, de Josep Pla, les crítiques de cine- 64 Capçalera R e p ortatg e ma d’Àngel Zuñiga i contes de qualitat, com els de Txèkhov. PUBLICACIÓ RELLEVANT Els diferents estudis sobre la revista mostren la rellevància que va anar aconseguint. La nova etapa de Destino, a Barcelona, encetada el 1939 i fins al 1945 mantindrà molts lligams amb els posicionaments inicials sota la direcció d’Agustí. Es tracta d’una evolució, suau, que va adaptant-se a la realitat interna- cional. Mussolini desapareix de les por- tades. El feixisme, l’anticatalanisme des- carnat, deixa pas a una formulació més aliadòfila arran del setge de Stalingrad, que marca un tomb. És simptomàtica una portada dedicada a Churchill –Hit- ler és arraconat– i, tanmateix perquè no hi hagi dubtes, en el mateix número aliadòfil i culte, hi estava al darrere. El Agustí reitera la unitat d’Espanya amb setmanari ja no era la publicació feixista articles monolítics i doctrinaris a la de l’inici. Marín), a Londres... I Josep Pla com portada. a referent. Vergés, que havia comprat la participa- Superada l’etapa Agustí –el subtítol “Po- ció d’Agustí, quedava com l’home fort lítica de Unidad” desapareix–, el 1958, de la revista amb la meitat del capital. L’ETAPA LUJÁN L’altra meitat es- Al darrere de Destino hi ha Vergés, que tava en mans del en realitat és un director a l’ombra i que De la mà de l’editor Josep Vergés, l’home compte de Godó. imposa una certa liberalització entre fort del setmanari, Destino passaria del És llavors quan a Destino troben noms 1952 i 1958. El 1958, amb la venda d’acci- ons d’Agustí i Vergés al comte de Godó, totalitarisme al liberalisme emblemàtics com i amb Néstor Luján com a nou director, Sempronio, Josep s’enceta l’etapa d’or de la revista. comença l’etapa com a director de Nés- Maria Espinàs, Sebastià Gasch, Joaquim tor Luján, que serà fonamental. Quan Folch i Torres, Tristán La Rosa, Manuel El mestratge de Luján, gran amic de l’Estat passa de no bel·ligerant a neutral del Arco, Carles Soldevila, Joan Fuster, Vergés, marca la publicació que, amb un té lloc una certa liberalització. Santiago to liberal, es consolida Nadal publica el cèlebre article “Verona multiplicant-ne per deu y Argel” en què, referint-se a França, A més de Pla, hi escrivien Josep Maria el tiratge. A més, als anys parla d’acabar els afusellaments (habi- tuals en aquesta etapa del franquisme). Espinàs, Sempronio, Manuel del Arco, Joan seixanta, Luján propicia la incorporació pro- Un escrit que provoca l’empresonament Fuster, Camilo José Cela i Carles Sentís gressiva de plomes joves de Nadal durant tres setmanes i que un i brillants com Josep grup falangista assalti la redacció. Destino Camilo José Cela, al costat de corres- Maria Huertas Claveria o Manuel Ji- ja no és de confiança. Sigui com sigui, va ponsals com Ángel Zuñiga, a Nova York; ménez de Parga. Així, des de Montserrat tenint lloc el canvi en la revista i Vergés, Carles Sentís, a París; Josep Manyé (Jorge Roig a Azorín, és pot dir que la literatura Capçalera 67 R e p ortat g e R e p ortatg e ELOGIS I ATACS Quan, el 2010, la Biblioteca de Catalunya va introduir Desti- de l’exili com des de l’interior de Catalunya. Francesc no a la Memòria Digital de Catalunya (MDC), Dolors Lamarca, Vilanova, professor d’Història contemporània de la UAB, va directora d’aquesta institució, va deixar clar el valor que aplegar-ne més d’un centenar a Al voltant de Destino. Una tenia. “Durant una pila d’anys, Destino va ser el setmanari batalla cultural de postguerra (1944-1950), que el 2020 va per excel·lència. Igual que s’ha dit que el Barça és més que editar Publicacions de l’Abadia de Montserrat. Entre altres un club, Destino va ser més que un setmanari. Va connectar coses, s’acusa la gent de Destino de botiflers, traïdors, col· amb amplis sectors de la població, i va esdevenir indispen- laboracionistes, venuts i franquistes. Així, el 1944, Eugeni sable per conèixer l’evolució de la cultura i dels costums de Xammar, a la revista Foc Nou –editada a Tolosa de Llengua- Catalunya. Va deixar una gran petja no tan sols en el món doc– deia: “Ho proclamo avergonyit i ho denuncio amb fàstic de la premsa, sinó com a part d’una societat que volia ser al cor perquè fet i fet es tracta d’un escamot de catalans de diferent sota el franquisme”. “Destino –prosseguia– és una de la meva professió: el setmanari Destino que, des de fa cinc les joies de les publicacions catalanes en llengua castellana. anys, es publica a Barcelona ofereix un cas de baixesa i envi- Per descomptat que la més valuosa”. liment que enlloc del món no ha tingut ni té parió”. “Les flors Aquests elogis contrasten amb els atacs que va rebre més pudents d’aquesta primavera han florit a Catalunya”, Destino a la segona meitat dels anys quaranta, tant des concloïa Xammar. Cinc dies després acomiaden Carlos (Baltasar Porcel, José Carlos Clemente, no reeixirà. El 1979, hi ha una pausa for- catalana i espanyola acabaria tenint amb ventall de temàtiques. Els números, en suspendre la publicació durant dos me- Pérez de Rozas, redactor en cap. Unes Josep Pernau, Jordi Domènech i Luis çada per la situació i no reapareix fins al aquesta revista una extraordinària tribu- color, així com els monogràfics, tenen sos, argumentant que era un atac a una Molla) es trobaran 28 de març de 1985 amb una ruptura to- na de qualitat.També hi escriuen exiliats una molt gran acceptació. llengua parlada en una part d’Espanya. El amb canvis socials tal de disseny, contingut i col·laboradors. que tornen, com és el cas de Josep M. juliol d’aquell any, el Tribunal de Orden L’intervencionisme de Jordi Pujol provocaria notables. En aquests Finalment, el 16 de maig de 1985 té lloc Destino cada cop és més progressista. Público va jutjar Luján per la carta, apartant-lo de la direcció, que passaria la dimissió dels màxims responsables i anys, el setmanari canvia de línia, de el comiat definitiu. Al darrer número, dirigit per Luis Molla, s’alternen articles En l’etapa daurada, va convertir-se en Esdevé una tribuna a ser ocupada, simbòlicament, pel crític d’una quarantena de col·laboradors col·laboradors, de de política espanyola, amb reportatges una publicació de referència amb 25.000 d’aire anglès que podem resumir com musical Xavier Montsalvatge, mentre Luján apareixia com a director adjunt, dimissions que acaben provocant la di- disseny, de capçalera i format. El Destino del final era una om- sobre les dones exiliades i la gent guapa. Una combinació estranya que, sota subscriptors i 70.000 exemplars venuts a revista liberal i tot i exercir en realitat com a màxim missió conjunta de més de quaranta col· bra del que havia estat als anys seixanta. aquest títol, no agrada als lectors. Després moderna, de bona responsable. laboradors. Destino, que passa a les mans de quatre dècades d’història, el setmanari Corredor, que lloa a un altre exiliat, el factura en la presentació, de to cosmo- de Baltasar Porcel, ja no es recuperarà Tot i que amb Jordi Domènech de di- acaba desapareixent. violoncel·lista Pau Casals, a qui la revista polita, catalanista i crítica amb el fran- d’aquest cop. rector hi havia notables col·laboracions – dedica tres portades. quisme, com ho palesen els expedients CONFLICTE AMB LA REDACCIÓ Pere Gimferrer,Víctor Alba, Jorge Marín, i les sancions. Com quan, el 1968, arran L’etapa daurada de Destino finalitza el Els darrers temps, agitats, se sintetitzen Josep Faulí, Joaquim Ventalló o Jaume Les classes benestants il·lustrades s’apro- d’una carta (“El catalán se acaba”), que es 1974, quan Vergés ven la capçalera a Jordi amb un acudit de Jaume Perich, en què Miravitlles, entre altres– el setmanari ja pien la revista i permeten que creixi de podia interpretar com un atac a la llen- Pujol per cinquanta milions de pessetes. es pot veure la redacció amb una porta manera sostinguda fins a convertir-se en Pujol –llavors pro- de sortida immensa i una molt petita Més informació a: una revista de referència. Als anys setanta, pietari d’El Correo d’entrada. La revista, que amb Vergés esdevé el setmanari per excel·lència. Se- “Igual que s’ha dit que el Barça és més que un Catalán– provoca sempre havia guanyat diners, en l’etapa Primera aproximació a Destino, de Josep Faulí. Revista Serra d’Or, número 364 (abril, 1990) gons Vergés, tenien 25.000 subscriptors, venien 70.000 exemplars i la publicitat club, Destino va ser més que un setmanari” un conflicte amb la redacció, ja que Pujol comença a perdre lectors, publici- tat i subscriptors. Pujol intervencionista Les tres vides de Destino, de Carles Geli i Josep M. Huertas Claveria (Col·legi de Periodistes – Diputació de Barcelona, 1990) era abundosa. Dolors Lamarca, Biblioteca de Catalunya interfereix en la i poc destre en l’ofici d’editor –tal com tasca informativa del expliquen Geli i Huertas al seu llibre– www.bnc.cat/digital/destino/index.html › Repositori digital de la Biblioteca de Si bé la gran estrella és Josep Pla, l’exten- gua catalana, el Ministeri d’Informació setmanari i provoca la dimissió de Luján provoca la progressiva decadència de Catalunya sa paginació fa que donin joc a un gran aprofita per agafar-se a aquest escrit per el 20 de maig de 1975. la capçalera. Els directors següents 68 Capçalera Capçalera 69