Diumenge, 1 de maig de 2022 8-9 Dominical Reportatge Les millors obres de les lletres gironines (5) ge de mil exemplars en català i en una se- gona edició traduïda per Josep M. Francès, Les òlibes periodista exiliat al país asteca, volia mos- trar la seva escriptura de rerefons català. A l’exili la producció intel·lectual en català va seguir, molts intel·lectuals, La coberta de l’edició mexicana mostra una dona armada recreant l’escena final periodistes, escriptors... hagueren de deixar Catalunya per salvar la vida però de l’obra, vestida amb colors llampants, s’endugueren el país a la maleta, i la creació fou constant; Agustí Cabruja en que no sembla reflectir ni per edat i indu- mentària, la protagonista... aquesta novel·la mostra l’enyor del país des d’una singular originalitat creativa. La novel·la fou censurada en el projec- te de difusió a Barcelona, segons consta en Pensant en la una carta del 1956 en carta de la revista Ondas a Tomàs Salvador que es- menta la qüestió i on sembla que 1947 Obra molt coneguda, 1946 Aplec d’anècdotes hi hagué el projecte que fos eme- sa per ràdio. L’obra guanya el pre- amb testimonis dels de l’exili a França mi Fastenratch atorgat pel Casal camps d’internament i a Mèxic. Català de Santiago de Xile als Jocs pàtria llunyana del Rosselló el 1939. Florals de San José de Costa Rica el 1955. Agustí Cabruja Josep Maria Figueres PROFESSOR DE LA UAB literalment impossible. Agustí Cabruja presenta a Les òlibes la seva visió de la pàtria deixada forçadament Cronista des de l’exili i l’evoca sense idealitzar, mostra els par- L E a literatura a l’exili per dissort racs de la dura vida al camp a la vora de la scriptor i periodista (Salt, 1909 – visqué amb la vista fixa en Catalunya» de la cultura catalana no ha es- ciutat. No era només la muntanya on hi ha- Ciutat de Mèxic, 1983), té una Va col·laborar a Quaderns de l’Exili tat prou coneguda. Sovint es via penúries, a la plana igualment era molt breu i significativa obra des (1943), La Nostra Revista (1955- parla d’uns noms repetitius, penosa la quotidianitat fins que arriben d’una posició testimoni- 1958), La Humanitat (1959- especialment en poesia, però carreteres i electricitat i fa poc d’això... al, de cronista i amb la volun- 1965), també a Pont Blau, Full les comarques gironines tin- Novel·la escrita a l’exili en català, a mit- tat de donar a conèixer un Català, Catalunya, Xaloc, La gueren un gruix considerable de conciu- jans de la dècada de 1950 i editada a la ca- temps. A Salt estudià a l’es- Nova Revista, de Mèxic i tadans que marxaren. El saltenc Agustí Ca- pital mexicana per Edicions Costa Bra- cola primària i fou ofici- Ressorgiment de Buenos bruja narrà els pobles de la Girona conven- va en català i per Vértice en castellà. nista en una empresa Aires i en diaris mexi- cional, de Mèxic estant, i l’obra fou tradu- Té en portada un pi i una atzavara, comercial. Per la seva cans com Excelsior i El ïda al castellà per un altre exiliat, essent avui peça de biblioteca però no per això ir- 1956 Traducció al castellà un arbre i un cactus ben represen- tatius de dos entorns, conjunció 1954 Primera edició a Mèxic vocació literària va es- criure i col·laboraren Nacional. Tècnic edito- rial d’UTHEA (Unión rellevant. Un argument simple: tres ger- harmònica de catalanitat i mexi- revistes locals com El Tipogràfica Editorial de Les òlibes, d’una novel·la escrita manes en un casalot míser en un poble canitat. Al fons: mar i cel i orene- pensant en Girona. Poble de Salt, el quin- Hispano Americana), feta a Mèxic. com tants i com l’entorn humà, sovint dur tes, tot un carregament de símbols. zenal que contribuí a que dirigia el català amb la diferència, els hi arriba a fer la vida Cabruja s’hi llençà i amb un tirat- fundar. S’afilià a ERC, Estanislau Ruiz Pon- on hi milità tota la setí, la gran editorial vida. Secretari de Puig mexicana i aspirava, en Pujades com a gover- el retorn, de seguir amb Un fragment nador civil de Girona, es aquesta editorial a Cata- vinculà a la política repu- lunya. Un company seu El lladre de carbasses blicana fins que el 1937 de l’editorial, Pere Calders, ners s’arremolinava tot seguit al seu vol- s’incorporà a l’exèrcit. Fou havent tornat a Barcelona li tant. Tot d’una, però, es un dels fundador de l’associ- comenta el fet en una carta del - És la que ha robat? va sentir una gran fressa, i les dones xisclaven i ació Amics de Mèxic, país al 5 de setembre de 1964: «Tanma- - En duia un carretó ple, beneït... Aques- la gent fugia esparverada en totes direccions. qual s’exilià durant 44 anys. Col·la- teix, ara ja puc concretar: estic con- ta és la més grossa! Era el cavall de cal Riera que, arrossegant el car- bora a La Humanitat, La Campana de tentíssim d’haver tornat! Si alguna cosa - Oh, i encara les que hi li han trobat ro, carregat de barrals, es veia venir tot esquivat Gràcia, Orfeó Català... em dol (una petita recança de la qual no Agustí Cabruja presenta la vida quotidiana amb totes les seves facetes, petites futileses del món amagades a la cort dels conills! de per allà la plaça. Enmig de l’alarma i de la Durant la guerra col·labora en publicacions em puc fer retrets) és no haver tornat abans. No - Li deu pesar, oi? confusió, l’àvia Junica, que també volia córrer, del front com Nuestra Brigada i a L’Autonomista, on hi dubtaria gens a aconsellar als amics que donguin per menor, però de relleu en la monotonia del quefer repetitiu diari; un episodi singular, de - Calla. Si els guàrdies ens senten ens fa- caigué al bell mig del carrer. La Maria, que se’n publica la secció «Postal de guerra» des del 6 d’octubre de 1937 acabada l’etapa de l’exili, perquè aquí és on fan falta tots els es- reminiscències medievals, ens acosta a la vida dels pobles amb la doble visió, l’alegra i la trista. ran marxar, i després no podrem anar-hi tot va adonar, se separà immediatament de les se- amb «Mentre esperem», la primera, fins el 25 d’abril del 1938 amb forços i on la plenitud de viure té un sentit més gran. Vull dir: un darrera! ves germanes, i quan el cavall avançant amb la «Un milicià de la cultura». En el diari de Dàrius Rahola hi col·la- sentit més profund per als qui senten Catalunya i la necessitat de Les cantonades es veien plenes de gent. seva fúria arrabassadora i incontenible estava bora activament amb articles, cròniques, durant la guerra en un salvar-la.» Cabruja, però, no torna mai. (Fragment del capítol VII) La Maria, que en aquell moment eixia robat a nosaltres... Que el pengin! Tothom volia presenciar el via crucis de a punt d’atropellar aquella dona, ella, enginyo- món d’il·lusions que s’esvairen… Després del pas pels camps de Va publicar els aplecs poètics Ona i ocell (1950), Raïm (1951) - Per què hi ha tanta gent allà de casa amb les seves germanes, i que ha- - Mireu: ja surt!- feu a l’instant, la Llúcia, l’infeliç lladregot de carbasses. S’hi veien sa i ràpida com un llamp, l’engrapà de la brida, concentració del Rosselló, on estigué quatre mesos, es refugià a i la novel·la Les òlibes (1954), que ens ocupa avui; Terra nostra… fora la Casa de la Vila? via pogut entendre vagament, i d’esquit- amb una exclamació de joia tota infantil. moltes mares, les quals hi haviem acudit i estrenyent les dents i amb energia va fer el mi- la residència de Montpeller i finalment pogué arribar a Mèxic el (imatges i anècdotes) (1946) il·lustrat per Porta que esdevé un - Diuen que han atrapat el llentes, el que parlaven aquelles veïnes, va El lladre, enmig d’una parella de civils, amb les seves criatures, perquè agafessin racle d’aturar-lo i amansir-lo. 1942 en el Nyassa. preciós fris sobre els primers moments de l’exili, i especialment Pep Bosquerol robant carbasses a l’horta preguntar a la Mònica, a mitja veu: baixava l’esglaó de la Casa de la Vila... experiència per a quan fossin grans. Després, la Maria, amb humanitat i dissimu- L’exiliat i amic Joan Potau en deixa un retrat a Orfeó Català i La ciudad de madera, sobre els camps de concentració. Deixa in- de cal Gori, i que ara la Guàrdia Civil el pas- - Què és el que hi ha? L’home, amb una grossa carbassa lligada a - Mira, nen aquest lladre que els guàrdi- lant la seva fatiga, s’apropa a la velleta, l’ajudà a explica la seva col·laboració en tots els números d’aquesta publi- èdites: El Trull i Job, La Pastora i la serp i de poesia Llum i fal·lera sejarà per tot el poble. La Mònica, que fent com qui no hi toca l’esquena, amb una corda que li voltava per es duen pres i lligat és el Bosquerol, l’home aixecar-se, li espolsà la faldilla que es veia tota cació i com, meticulós, la corregia dos cops. Sempre compagi- i Efluvis literaris. A la premsa de Catalunya, fora d’algun article a - Aquesta tarda! I essent diumenge? hi havia parat l’orella, li va xiuxiuejar: l’espatlla i el coll, a més de dur les mans em- més dolent del poble! arrugada i plena de pols, i agafant-la nant, maquetant… en la feina fosca i necessària de la intendèn- Serra d’Or i Tele/estel, pràcticament no hi participà. Mort, part de - Era precisament els diumenges, a la - El Pep Bosquerol, que l’han atrapat ro- manillades, es disposava a emprendre el - I, ¿per què el porta aqueix meló tan del braç l’acompanya a la vorera. cia editorial en la premsa d’exili. Escriu: «La tasca d’En Cabruja la seva obra periodística, gràcies a l’Ajuntament de Salt i la Dipu- tarda, quan els homes feien migdiada, o bant carbasses. Diuen que, per a escar- dolorós i humiliant camí el seu calvari tot gran darrera l’esquena? - Heu nascut, Junica, d’una mica en la preparació de la Revista, com en totes les activitats de l’Or- tació de Girona, es recuperà i divulgà amb Polítics i escriptors gi- eren al cafè, que ell es dedicava a robar en mentar-lo, el volen passejar pel poble. avergonyit. - No és un meló, fill meu, és una carbas- més aquesta ja no la contàveu... féu feó, fou sempre a la callada, és a dir, sense escarafalls, amb tot i ronins durant la Segona República. Anècdotes i records (1987) i les hortes. - Jo li pogués fer vomitar les que ens ha Una munió de vailets mal criats i tafa- sa... Ell l’havia robada! la Maria, mig somrient. que ell més aviat era un bon tros extrovertit. Sempre estava al peu Homes de la meva terra (2002). L’Arxiu de Salt conserva els pa- del canó i mai no es negà a col·laborar i cooperar en tot el que se pers que la vídua, Rosa Castillo, la mestra mexicana que va apren- li demanava o només se li apuntava. Fou un català íntegre que dre català per amor, conserva.