Les millors obres de les lletres gironines (15) Com assenyalà Joan Triadú, en aparèixer la novel·la, la presència femenina és domi- meva primera novel·la. Una història que hem viscut i que sempre pensava que s’ha- En una casa de conspiradors els gossos es- taven ensenyats a no bordar a la nit i, és clar, Les Closes nant. I el paisatge, com indica Heras, gens elegíac ans realista i que vist per una poeta via d’escriure fins que un dia vaig dir-me: «Doncs mira, l’escriuràs tu.» L’any que vaig quan hi va anar l’assassí tampoc no ho van fer. S’hi barregen tres tipus de factors diver- Novel·la guardonada amb el premi Josep Pla 1978 i considerada una de les assoleix una alta dimensió literària. I soci- escriure Les Closes, entre el 1974 i el 1975, sos: els elements polítics amb una conspi- al, la lectura mena a la reflexió i aquesta a havia llegit uns poemes de V. A. Estellés so- ració secreta entre liberals i realistes, uns millors descripcions del paisatge empordanès, allà on mar i aigua configuren els l’acció en la preservació d’un entorn natu- bre un poble i vaig pensar a fer-ne també elements privats, familiars, de disputes tes- aiguamolls; Maria Àngels Anglada exposà una visió del món amb capacitat ral únic. sobre la besàvia, el paisatge i aquesta histò- tamentàries i, finalment, uns elements so- El setembre del 1980 la vàrem entrevis- ria real. A can Geli sempre han estat més o cials com la importància de la casa i l’acti- literària d’alt relleu en la seva narrativa fins a les darreres novel·les, que tar pel diari Avui i ens digué sobre el procés menys conspiradors, des de la invasió dels tud del fiscal, jove i nou, que volia pujar. He igualment han gaudit de l’èxit de lectors i estudiosos. creatiu i l’impacte de Les Closes: - Abans de Les Closes no havia fet res, fora francesos fins fa ben poc, també durant Isa- bel II, etc. El meu marit encara ha sentit dir quedat relativament contenta de l’obra; a part del premi, ha tingut ja tres edicions i L’Empordà vist d’uns contes per a un nebot meu i escrits que al judici fins i tot hi van anar a declarar m’ha ajudat per a publicar altres coses i ha privats que encara són inèdits. Ha estat la els gossos. Qui llegeixi l’obra ho entendrà. estat un llançament de la meva obra. per una mirada clàssica i sensible 1984 Edició de butxaca a Llibres a mà. 1998 Segona edició en castellà a Destino. 2018 Darrera edició a L’Avenç. ment, la darrera a L’Avenç (2018). En caste- lle), acusada injustament de col·laboració Josep Maria Figueres llà a Destino (1979 i 1998). En total, set de en l’assassinat del seu marit Tomàs Mora- PROFESSOR DE LA UAB vistes. Casada amb un empordanès, Jordi gues, ‘molt aviat d’altres ombres van venir Geli de Vilamacolum, alter ego de Vilasir- vent a la novel·la, és un homenatge a la pla- a fer-li costat: un poble de morts perdia a poc a poc la seva llunyania i habitava len- Maria Àngels Anglada L Professora i escriptora a novel·la Les Closes, de Maria na que la va acollir. tament la gran i vella casa, la plaça i els car- Àngels Anglada, ha esdevingut Cal escatir sobre la mort, un segle abans, rers polsosos de Vilasirvent, els camps de una icona de l’Empordà. La seva fluïdesa narrativa, l’interès feina gens fàcil és clar, en base a uns lligalls de cartes que apareixien en els feixos de do- regadiu, els aspres i les closes on esperava l’herba just tallada i flairosa entre les vora- 1979 Primeres edicions a d’una trama, algú l’ha retolat de cumentació, i les cartes, més diàlegs i do- des de saules i freixes ombradissos’.» Destino. novel·la negra, i el conjunt de cuments, vaja com en una investigació his- Anglada, escriptora i persona compro- descripcions fan que sigui una obra que en- toriogràfica, van aportant dades fins al fi- mesa, les darreres novel·les en són eloqüent M ganxa, i tots ens entenem amb el mot. Ha nal. Un excel·lent article sobre el paisatge testimoni –genocidi armeni, camps na- aria Àngels Anglada (Vic, d’exit El violí d’Auschwitz (1994) i Qua- tingut èxit en català amb edicions a Desti- empordanès vist per l’escriptora Assump- zis...- així com els articles crítics de prem- 1930 – Figueres, 1999), es- dern d’Aram (1997). El segon amb la no (març i abril del 1979) i a «Llibres a mà», ció Heras que en fa una bona síntesi: «Tot sa, va aportar una contribució a la lluita eco- criptora d’una fina sen- poesia, Díptic (1972) i la recopilació col·lecció editorial d’aquesta i Edicions 62 perseguint entre papers l’ombra de la bes- lògica i social per salvaguardar els aigua- sibilitat que per la seva Columnes d’hores (1990). I un ter- (2001), a les obres completes (2001) i, final- àvia, Dolors Canals (en realitat, Dolors Bat- molls de les urbanitzacions depredadores. dimensió literària de relleu assolí cer apartat d’obra assagística que en vida un alt reconeixement. arrenca amb la recuperació d’un Malgrat néixer a la capital d’Oso- text popular, en moments que les Un fragment na visqué a Figueres arran el seu trasllat com a professora de l’Ins- classes populars, pel seu analfa- betisme generalitzat, estaven si- titut Ramon Muntaner essent re- lenciades: Memòries d’un pagès Liberals i carlins a l’Empordà que era el teu avi -deia-, i ja veus quins acudits coneguda com filla adoptiva del segle XVIII (1978), compilat tenia’. Altres vegades afegia: ‘En Moragues — Algun cop m’he preguntat quina evolució (1996) pels seus lligams i amor a amb el seu marit, és una obra his- sempre va ser d’idees republicanes’, perquè hauria seguit l’actitud política del besavi si hagués Figueres i l’Empordà on treballà, tòricament important. Pel seu amor mai no vaig sentir que l’anomenés pel seu viscut molts anys; ¿hauria restat fidel al seu repu- escriví, visqué i morí. als clàssics i la natura configura obres nom, sinó pel cognom; t’hauràs adonat que blicanisme o, com en Roger de Maçanet, s’hauria De formació clàssica, llicenciada com Paisatge amb poetes (1988) i Pa- encara ho diuen així algunes dones molt velles decantat per la solució monàrquica d’en Prim i fins en filologia, fou docent i els testimonis radís amb poetes (1993) i, especialment Amb un diàleg sucós és ben representatiu de la novel·la. Ritme, detalls i agudesa, matisos i de Vilasirvent. Ella, em sembla, el va estimar i tot més tard, qui ho sap, per un caciquisme atenu- d’antics alumnes parlen del seu amor als atractius pel valor divulgatiu, relats de mi- vivències ben creïbles i sempre amb el toc empordanès adoptat per matrimoni, residència i molt, però mai no va arribar a entendre les se- at? estudiants, i la netedat en les exposicions do- tologia amb Els déus (1996) i Els herois (1996) ves inquietuds polítiques i es dolia precisa- Es difícil d’endevinar quins camins hauria seguit cents, clares i diàfanes, i explicar grec és complex. i Retalls de la vida a Grècia i Roma (1997). voluntat. Un rerefons polític, com el geogràfic i social, exponent d’una narrativa valuosa. ment d’alguns fets del seu marit que a mi me’l l’avi; només et puc dir, això sí, que les seves convic- Al centre hi ha una exposició de la seva trajectòria com a Al volum El llegat de M. A. Anglada (2019), un conjunt feien més simpàtic. Suposo que l’actitud de cions eren molt arrelades: no era pas un arrauxat. preservació del llegat. Eusebi Ayensa glosa l’amor i defensa d’An- d’autors glossen aspectes de la seva personalitat. Molts empor- —A Vilaservent no hi havia gaire Aquesta resposta, però, li va dur males con- dels besavis eren ben oposades. l’avi i les seves idees polítiques eren força insò- Era un home que llegia molts llibres d’història, te- glada per les llengües clàssiques ara que llatí i grec són no exò- danesos, el també alumne, i després professor col·lega seu, Joan simpatia per als carlins, em penso. seqüències: li van engegar un tret a través de — Tens raó: l’avi era un republicà conven- lites en l’estament dels propietaris rurals que nia amics en diversos estaments i tenia conscièn- tiques sinó alienes. No fou així gens estrany que la novel·li s’en- Ferrerós explica el viatge a Itàlia amb mig centenar d’alumnes — No, gaire: gens ni mica. Una la porta, i l’escopetada li va ensopegar la mà. çut. No sé si saps una anècdota, poc important, vivien lluny de ciutat, i era natural que vingues- cia de prendre part en una lluita arriscada; tant és ceti amb una endreça clàssica: «Itineris comiti liberisque nostris, seus, el 1969, la meva esposa entre ells i coneixem el viatge vegada van trucar, de nit, a la porta Aquesta història encara l’explicava el seu fill als però que et farà gràcia: tenia un gosset, de raça sin de nou a la seva dona. Altrament, alesho- així que va fer testament, tan jove com era, indicant donum amoris causa». Virgili, Horaci... sempre amb ella. d’aprop. Anglada es donava als alumnes, com després als lec- de can Julià... els devien haver informat mala- néts, amb cert orgull; era un home valent, en indefinida, molt espavilat i manyac. Doncs res jo trobava estrany que ella es mostrés tan que tenia motius per témer per la seva vida. Devia Publicà diverses obres crítiques com una antologia de textos tors i Ferrerós lloa aquest esforç de visitar els clàssics, tot allu- ment, que anessin a casa dels Julià. Doncs van Narcís Julià, i la seva dona també... Però tor- l’avi, amb molta paciència, el va ensenyar i va segura que l’assassinat del seu home havia es- pensar que podia morir en acció de guerra o en al- d’Espriu (1974) i Viatge a Itaca sobre Josep Carner (1982), a qui nyant-se del convencionalisme del moment, i com la professo- trucar i en Narcís, des de dintre, va demanar: nem a l’àvia: era molt fidel a la dinastia que reg- transformar-lo en un gos republicà; quan li de- tat per causes polítiques; indirectament la gent guna escaramussa, com després el seu gran amic, dedicà també diversos articles periodístics com a Verdaguer, la ra escriptora fou feliç de compartir-ho. Aquesta era la professo- ‘— Qui sou? nava -parlo de la seva joventut, però li va du- ies: ‘Visca la República Federal!’, saltava i reme- li donava la raó, perquè es sabia que ell guar- l’Ignasi Cervera. A mi em sembla, per tot allò que situació de la llengua catalana, etc. Les seves col·laboracions fo- ra, portava al cantant Josep Tero a cantar musicant versos a l’aula, ‘— Els carlins. rar sempre- i considerava els carlins i tots els nava la cua que donava goig de veure; en can- dava i cercava diners per donar suport a la n’he sabut, que hauria continuat essent ren en premsa local com Canigó, Hora Nova i 9 país i revistes li- feia parlar als alumnes, i això a finals dels seixanta era novetat. I ell que contesta: qui s’oposaven a la reina capaços de qualsevol vi, si li preguntaven: ‘Vols rei?’, feia que no amb conspiració a l’Alt Empordà; però hom no atri- un convençut republicà federal; hem vist, teràries com El Pont o Reduccions i en diaris com El Punt o l’Avui. És una pena que Francesc Canet, professor també del Munta- ‘— Sou els carlins? Doncs vosaltres a fora i malvestat. el cap i posava mala cara! L’àvia m’havia parlat buïa la seva mort directament a enemics polí- però, tants canvis, que no es pot assegu- Una obra narrativa variada i que fixem en tres apartats. No- ner, no pogués, com a regidor que fou i explica en aquesta obra, jo a dins! — Sobre qüestions polítiques les posicions sovint d’aquesta feta, tot planyent-se’n: ‘Tan bo tics, en aquella època. (...) rar res... vel·les i narrativa amb una vintena llarga d’obres en les que re- que el consistori figuerenc instituís uns premis amb el seu nom. marquem Artemísia (1989), L’agent del rei (1991) i les novel·les Potser ara seria el moment...