Diumenge, 6 de novembre de 2022 8-9 D ominical Reportatge Les millors obres de les lletres gironines (18) Els barons de Catalunya Obra ben representativa de les importants que va escriure l’historiador Santiago Sobrequés i Vidal sobre el món medieval, on exposa la visió sintètica de la noblesa catalana des d’una perspectiva política i com diu el seu fill, el també historiador Jaume Sobrequés, és un autèntic monument com a font d’informació i una crònica farcida de dades, però amb voluntat de mostrar un bloc social de forma coral. 1980 1991 2011 Dels orígens Edició de Vicens Vives. Edició de butxaca Edició de Base arran Josep Maria Figueres d’El Observador. del centenari del naixement de Santiago PROFESSOR DE LA UAB Sobrequés. L de Catalunya a generació de Jaume Vicens i Vi- ves i Santiago Sobrequés, amb una molt extensa nòmina d’il·lus- tres investigadors, elaborà una Santiago Sobrequés i Vidal Un medievalista compromès història de Catalunya que defugia la simple transcripció literal dels a l’edat documents per no esmentar els comentaris llegendaris i carregats de simbolismes. Ara hi juga la qualitat amb el conjunt de ciències au- L xiliars i ací hi destaquen força. Sobrequés és ’historiador medievalista i professor Santiago Sobrequés y escepticismo estéril que ciertas masas de la actual población exponent d’una generació que accedí, tarda- i Vidal, (Girona, 1911-1973) tingué una gran implicació americana no han todavía superado. (...) En Nueva España la nament, a la Universitat i estigué pràcticament amb la ciutat a la qual dedicà el seu treball i investigaci- población india pasa de 11 millones en 1519 a un millón y me- moderna tota la vida a la docència de secundària i, ela- ons tot i el caràcter general de la seva recerca. Llicenci- dio en 1650». No es pot explicar millor l’extermini. bora des de l’exigència intel·lectual i el com- at en història i en dret a la Universitat de Barcelona, tingué una Participa vivament a les activitats gironines, col·laborant en promís històric molts manuals i alhora molts profunda, intensa, fraternal, relació d’amistat i treball amb Jau- la represa del teixit cultural, feina ben difícil sota el franquisme. estudis de recerca. El que ens ocupa avui és me Vicens i Vives. El 1933 és llicencià i treballà de professor de Així, el 1946 fundà l’Institut d’Estudis Gironins, fou president una obra de nivell, Els barons de Catalunya. geografia i història a l’institut de segon ensenyament de Terras- del Grup Excursionista i Esportiu Gironí, el popular GEiEG i va L’estudi és dedicat a la noblesa catalana i ha sa, que dirigí més tard. Mobilitzat el 1937, en acabar la guerra ci- intervenir en altres iniciatives: Òmnium Cultural, premis Ber- tingut set edicions. La primera a Teide (1957), vil de 1936-39 fou professor dels instituts de Màlaga, Figueres i trana, revista Presència, llibreria Les Voltes, Cercle Artístic... Fou quatre anys després fou Vicens Vives l’editori- aquest nom i usà el que es pogué. Jaume So- ferència obligada malgrat els avenços histori- catedràtic dels de la Seu d’Urgell i de Girona (del 1943 en enda- col·laborador també de Destino com a corresponsal a Girona. al que heretà els drets de la primera i l’edità i brequés, en la introducció, ens n’explica la his- ogràfics. Com escriu el seu fill a la introducció, vant), del qual fou també director (1960-1969). El 1969 s’incor- Josep Clara, a Santiago Sobrequés i Vidal. La història al servei reedita (1961 i 1980 respectivament), i la dar- rera és la que hi ha al mercat d’Editorial Base tòria interior. El llibre s’escriu per invitació de l’amic del pare, Jaume Vicens i Vives, el 1956, «Els barons de Catalunya constitueixen una obra monumental, que, en aquells moments, 1957 Primera edició de porà al Col·legi universitari de Girona i el 1971 té la plaça de pro- fessor a la UAB. Pràcticament, doncs, tota la seva vida activa fou d’un país (Base, 2011) exposa amb nitidesa i finesa la vida fent- ne un excel·lent resum. del seu net, també Santiago, i on hi col·labora i la correspondència, nombrosa, constata les ningú més que ell hauria pogut i volgut realit- Teide. professor d’història a secundària i investigador tenaç. En el bagatge de Sobrequés hi ha una obra acadèmi- en Jaume, el fill historiador. Cal esmentar l’edi- dificultats d’un estudi que va dels orígens fins zar.» Els seus primers treballs, manuals d’història ca i formativa, llarga i valuosa, amb una quinze- ció que feu el diari El Observador (1991), de a Ferran II, on l’exigència dels dos fa que el tre- Escrit amb una molt lloable agilitat i ame- de secundària, foren obres d’èxit, rellevants, na de llibres, cinc manuals i una vintena d’ar- butxaca, i la d’un cert luxe de Planeta.. ball sigui tota una obra editorial de relleu. Feu nitat, en un breu termini, un any i mig, esde- atesa la mediocritat dels mateixos durant ticles acadèmics en revistes científiques i El llibre aparegué en la col·lecció «Biogra- l’índex sense ordinador i aleshores es treba- vé un estudi d’alt nivell que ha merescut les llo- el franquisme. Hispania, (1944, reedi- un centenar de periodístics (Serra d’Or, fies catalanes», en realitat una història de Ca- llava, explica el tècnic editorial Enric Borràs, ances de genealogistes per la valuosa informa- tat tretze vegades), Ágora, Orbe, Nor- Revista de Gerona...) La major part en talunya que per les limitacions del franquis- amb fitxes blanques que s’havien d’anar ano- ció aportada. Armand de Fluvià, per exemple, te, Gea, Ibérica… són un treball im- català i dedicats a Girona o Catalu- me a la normalitat catalana no pogué tenir tant... Un treball doncs clàssic i encara de re- revisa la darrera edició. portant per la influència social nya. Remarquem-ne algun: Fami- que assolí. Personalment ens for- lias hebreas gerundenses: los Fal- màrem al batxillerat amb dos có (1948), Los orígenes de la revo- Un fragment manuals seus, Tajo i la famosa Historia de España moderna y lución catalana del siglo XV (1952), Alfons el Franc (dins el contemporánea. Són manuals volum Els descendents de Pere el La fi real del comte d’Urgell tuació perillosa a Castella defensant el seu semblança ofereix una altra versió, també de la d’una enorme expansió que ir- Gran, 1954), El linaje de los Re- germà, l’infant Enric. Per això Alfons va orde- mateixa procedència, segons la qual el rei Alfons, radien uns conceptes crítics, quesens (1954), Els barons de Ca- nar que el presoner fos traslladat a Mora de mogut per la curiositat, hauria visitat el comte, en malgrat el Ministeri censor, i dei- talunya (1957), Els grans comtes Toledo (1420). En 1422 fou portat a l’alcàsser companyia d’alguns cavallers i sense donar-se a xaven marge al professorat. Ofe- de Catalunya (1961), El setge de la de Madrid, on romangué dos anys més fins conèixer, vers 1428. Compadit de la seva trista sort rien recursos, mapes, gràfics, tau- Força de Girona el 1462 (1962), La que en 1424 fou retornat a Uruenya. Aquest i commogut per la seva edificant resignació, el rei les, cites, tot i que el lèxic, concep- distribució de la terra al Principat de Escollim uns paràgrafs representatius de la prosa de Santiago Sobrequés, que combina alta any morí la comtessa Isabel a Alcolea, vila que hauria volgut donar al seu presoner l’arquebisbat tes, programa, havien de estar sota la Catalunya (1964), La alta nobleza del erudició amb voluntat de lectura amena; ací el final de la trista història de Jaume d’Urgell. li havia estat retornada pel rei Alfons. Quant a la comtessa-mare, havia mort quatre anys de Saragossa, però els seus consellers varen opo- sar-s’hi; llavors el sobirà va disposar que el règim tutela dictatorial. No eren els manuals ditiràmbics a l’ús sinó d’una metodologia norte de la guerra civil catalana de 1462- 1472 (1966), La nobleza catalana en el siglo abans (1420) a Morella, on vivia en règim de de captiveri fos el més suau possible. El que és cert més, diguem-ne, tecnocràtica. Obrien el pas- XIV (1970) i els importants dos volums La guer- De presó en presó, Jaume el Dis- posat ‘al sòl de orrible, pudent, fosca e tene- La irreductible piemontesa hagué d’ésser no- presó benigna, allotjada en una casa particu- és que a Xàtiva el Dissortat va gaudir d’un règim sat a la joventut estudiosa dels seixanta i setanta. És ra civil catalana del segle XV (1973, amb el seu fill Jau- sortat va sobreviure 20 anys la brosa torra e... en aquella encepat e engrillo- vament jutjada i condemnada a presó en lar; abans havia estat al castell d’Alacant. més benigne i que el seu aïllament no fou tan ab- clar que aleshores hom no podia escriure lliurement i usava el me), El compromís de Casp i la noblesa catalana (1973) i Socie- seva desgràcia. Mentre durà el nat e clos e tancat’. Encara que aquest testi- 1414. En 1426 Alfons va poder treure el seu pre- solut; hom sap que fou consultat sobre el futur de silenci o l’entreliniat com a subterfugi. Amb dignitat l’obra té una tat i estructura política de la Girona medieval (publicat pòstu- procés, fou tancat a la presó de moni sigui sospitós, és un fet que fins pel ge- La mort de Ferran I per l’abril de 1416 i l’ad- soner de Castella. Burlant la vigilància caste- la seva filla Elionor. Així mateix el nou sobirà i la exquisida prudència -fora de la segona meitat del XX de contin- mament el 1975). Lleida, però pel desembre del mateix any ner de 1415 la comtessa Isabel no va poder veniment del seu fill Alfons el Magnànim as- llana, el comte pogué ésser portat a Terol i tot reina Maria, la seva muller, varen ocupar- se de les guts forçats i de caràcter imposat- en la redacció. La seva Histo- Clara exhuma una carta a Vicens del desembre del 1944 quan 1413, malgrat que el rei havia promès no tras- aconseguir del rei que donés ordre al gover- senyalaren un canvi favorable en el règim de seguit al castell de Xàtiva, on passà, sotmès a filles del comte i arranjaren llur situació jurídica, ria, manual de gran interès tanmateix, a l’època, permetia al pro- els nazis ja són derrotats al sud de França. Coneixem aquest epis- lladar-lo fora dels seus regnes, fou conduït al nador del castell, Escalante, d’autoritzar el vida del Dissortat. D’antuvi, les bandositats un tracte cada vegada menys dur, els darrers però ‘sense oblidar l’origen de totes aquestes do- fessorat d’ampliar i matisar l’explicació. Vegem un exemple. Un tolari entre dos historiadors gràcies a Jaume Sobrequés (Histò- castell d’Uruenya (Valladolid), en els domi- comte a oir missa els dies de precepte. castellanes entre els infants d’Aragó, germans anys de la seva vida. Va morir-hi en 1433. La nes; sempre es tingué en compte que foren mem- tema tabú com és la colonització americana, Sobrequés l’expli- ria d’una amistat, Vicens Vives, 2000). Escriu Santiago Sobre- nis de la reina Elionor. Segons l’anònim au- Engrillonat o no, el comte va estar durant del rei, i el monarca castellà Joan II i el seu pri- versió recollida per l’autor de La fi del comte bres d’una família rival, i, per tant, va- ca, amb suavitat i prudència, per passar l’autorització ministe- qués: «Jo no em resigno a la idea que nosaltres siguem quelcom tor de La fi del comte d’Urgell, el comte fou, aquest primer any de captiveri rigorosament vat Àlvar de Luna, varen donar al comte pre- d’Urgell, que fa morir Jaume el Dissortat a ren ésser tractades en conseqüència. rial. Diu: «Los españoles implantaron con toda naturalidad sus com una mena d’últims romans d’un món que se’n va. Crec que durant el camí, grollerament escarnit i objec- incomunicat. Sembla que contribuïren a soner uns moments d’actualitat. Sembla que mans dels infants Pere i Enric, germans del El possible conflicte al Principat per un formas de vida en América sin que nadie hubiese podido sospe- es pot salvar tot si nosaltres, la gent de bona voluntat, que som te de les més despietades befes per part dels aquest rigor les imprudències de la seva Joan II i el seu privat amenaçaven d’alçar el rei, obeint suggestions de l’altre germà, el fu- rebroll de la causa d’Urgell no va ésser char entonces lo destructoras que iban a ser para el mundo indí- almenys la majoria de la gent que compta, hi posem el coratge seus conductors i, en arribar a Uruenya, fou mare, que conspirava per alliberar el seu fill. captiu per rei d’Aragó si Alfons creava una si- tur Joan II, no té fonament. No gaire més ver- mai menyspreat’». gena. El indio se sintió dominado por una fuerza arrolladora, se i l’energia suficient. Puix que la cosa no serà sense lluita (en això creyó abandonado de sus dioses y de sus jefes y, salvo en algunos estriba el meu pessimisme), lluita en la que és molt possible que casos de rebelión desesperada, cayó en un estado de resignación tinguem enfront molts dels que ara tenim pels nostres amics.»