Diumenge, 20 de novembre de 2022 8-9 D ominical Reportatge Josep Maria Figueres Les millors obres de les lletres gironines (19) Al pròleg de l’edició de 1904 Josep Fran- quesa i Gomis parla de l’àngel i el dimoni. ons poc profundes i no gens absorbides per l’acció novel·lesca, i aquesta, en lloc de for- nova edició del text des d’una òptica filolò- gica escrupolosa per la necessitat de dispo- PROFESSOR DE LA UAB La punyalada El rerefons passional, narrat amb un deves- sall de recursos entre els que remarquem la mar un sistema de símbols, és només una desfilada de reportatges de violències i tor- sar d’una versió que contempli tot el pro- cés, complex, de recuperació de l’obra no Excepcional en el tractament dels personatges, les descripcions de ironia, té en la llengua una gran labor me- tures». Afegeix el biògraf del poeta, Jordi revisada totalment per l’autor... i tot i l’es- E n el número 2 de la nova ritòria que avui, en ple embrutiment lin- Amat, «ni moral, ni llengua, concloïa Fer- criptura de qualitat, però caòtica en mots col·lecció «Imprescindi- paisatges i situacions i la llengua usada. Amb moltes edicions, esdevé güístic on el calc pel castellà s’ensenyoreja rater.» Però la llengua d’aquesta novel·la és de l’especialista en Vayreda l’última versió bles» apareix La punyala- da, de Marian Vayreda, en l’exemple de la novel·la que trenca amb el modernisme. Obra cabdal, arreu, esdevé un goig, la fa sentir a fons, i que estiguem ufanosos de la seva vitalitat a única i molt valuosa. Antònia Tayadella, autora també d’una editada diu que hauria de ser «el màxim de fidel possible a l’obra que va escriure Vay- la seva més darrera edició. exemplar, definitiva, segons la crítica, la seva lectura és, un segle la muntanya catalana de fa un segle. introducció reeixida i acurada, remarca reda». Tanmateix, com escriu Ramon Pla i Inicialment és publicada el La narració apareix plena, «superba- com disposem de moltes dades de l’autor Arxé, ja era hora que disposéssim d’una 1903 a La Ilustració Catalana de F. Ma- després, encara un gran plaer intel·lectual. ment escrita, (...) mestrívola capacitat cre- en la preparació de l’obra -llista de refranys, edició fiable. La fascinació theu, amb il·lustracions de Josep Berga adora d’un escriptor (...) que sap fer mou- topònims... de l’Alta Garrotxa i fins un es- La darrera edició, la de Casacuberta, res- i Boix, i l’any següent en llibre. Ha tingut re la ploma com només ho saben fer els ge- borrany de l’obra Lo trabucaire en els pa- pecta, encertadament, el criteri anterior i un gran nombre d’edicions pel seu alt nis», escriu Josep Miracle al pròleg de les pers de l’autor. Assenyala el procés de cor- prescindeix de l’edició de 1904 i valora les valor i seguiment del públic. Efectiva- obres completes. recció, parcial, Vayreda es mor en plena la- galerades corregides i conservades a Olot. ment, n’hem comptabilitzat una vinte- Però no tot són elogis. Gabriel Ferrater, bor, de la novel·la i els altres materials. Tam- Aporta un útil lèxic a peu de pàgina i repe- na i en nombrosos formats pel públic poeta però crític literari també, escriu: «És bé comenta les diverses edicions, la prime- tit al final, que podia ser més extens, hi ha de la llengua de (butxaca, bibliòfil, juvenil...) no en cò- una de les fantasies sexuals, de tonalitat sà- ra amb la censura o millor dit mutilació de mots de difícil comprensió avui -regante- mic tanmateix però sí que ha tingut for- dica, que deriven de Clarissa Harlowe: les Francesc Matheu (1903), fa comentaris de llant..- mentre n’esmenta de ben coneguts tuna en altres formats: film (1990) de novel·les que fixen l’interès el lector da- la recepció així com lloa la crítica de Mau- pel públic culte –estertor...- i acaba amb un Jordi Grau que Domènec Molí no deixa munt la incertitud si una noia –car convé rici Serrahima en ser la primera que desta- postfaci escaient on arrenca amb el record gairebé ben parat a la Revista de Girona que sigui una noia i no una dona adulta- ca els aspectes psicològics. Aspectes que personal de la novel·la. L’escoltà, ben peti- per manca de costumisme i massa far- serà violada (...) El judici moral de Vayreda Maria Dasca desenvolupa a Els Marges. Ta- ta, a Ràdio Olot com un serial. Feliç inicia- Marian Vayreda west... pel·lícula visible a internet, òpe- sobre els personatges s’expressa en reflexi- yadella també apunta la necessita d’una tiva. ra (1993) de Jordi Cos, teatre (CCG, 2005), audiollibre per Joan Pujolar... Pot llegir-se fàcilment sigui en alguna de les versions penjades a la xarxa o la matei- xa original del 1904 a Cervantes Virtual. De les editorials remarquem a tall d’exemple Edicions Catalana (1921), Se- lecta (1947, 1957, 1974, 1984), Edicions humà preciós i una descripció de l’en- reix: la cura d’una excepcionalitat, bella la ment, a diferència del paladar que en 62 (1980, 2015, 2018), Aubert (1985), torn simplement genial. Apareix com a com les muntanyes i paisatges de la Gar- té prou, mai diu pleguem davant la be- Barcanova (1993), Planeta (1998) s’ex- fascicles el 1903 i l’any següent com a lli- rotxa en tot el seu esplendor en els anys llesa. pliquen els paisatges (Isidor Cònsul), i bre. La mort de Marian Vayreda aquest de la tercera guerra carlina quan, sense Els personatge són ben presentats, fins la tesi doctoral (1988) d’Antònia Ta- any i la manca de les seves darrers cor- carreteres ni autopistes, hom anava, i molt ben configurats en caràcter, acti- yadella han estat nombrosos els estudis reccions ha provocat nombroses, di- era molt, pel camí ral o, sovint per cor- tud i situacions. Tots tenen elements es- que han seguit fins avui. guem-ne, intervencions, fins les darre- riols, camins de matxo i encara amb pecials, pertorbacions en diu Maurici El dramatisme de la situació que re- res de Margarida Casacuberta (Barci- destralers al davant segons on... Bonica Serrahima, però a la muntanya els ca- 1980 2004 2021 trata La punyalada (Coralí, noia rapta- no, 2021 i reimpressió el 2022) sota els de llegir, en Jordi Llavina, en una crítica ràcters esdevenen vius i cantelluts. Els da per un bandoler -Ivo, L’Esparver de auspicis de la Fundació Carulla i d’An- ben recent al diari Ara, qualifica aques- dos xicots són gairebé antropomòrfics renom-, amb l’enamorat –Albert Bar- dals, Xacolí- que la cerca per les coves i tònia Tayadella (Proa, 2004), patrocina- da per l’Ajuntament d’Olot amb un text tes pàgines, enraonadament, de sabo- roses tot fent-nos pensar en el llibre po- segons Vayreda, ocell ardit un, xai man- soi l’altre, si un és el llop animal brau, 1904 Primera edició en Edició de butxaca en una col·lecció singular. Una important edició que fixa el text. Darrera edició de l’obra de Marian llibre, després de la Vayreda. amagatalls, pels boscos i muntanyes de ja ben afinat. ètic de Josep Carner de títol mengívol: l’altre el gos poruc. La noia, segons crí- publicació el 1903 a l’Alta Garrotxa i fins que la troba, amb Sort en tenim de disposar del manus- Els fruits saborosos. I ho són tot fent-nos tics, serpent temptadora en al·lusions «La Ilustració un grup de mossos de l’esquadra co- crit i que és un far lingüístic que caldria lamentar, com una simfonia clàssica ex- que apareixen. Sigui com sigui el fet és Catalana». mandats per l’Arbós, personatge igual- vetllar com el fotògraf fa amb la llum per cepcional, que cada pàgina saltada és clar: personatges antagònics amb el de- ment ben singular) ofereix un retaule aconseguir un resultat com l’obra me- una pàgina menys per a fruir-la perquè sig pel femení al mig. Un fragment Marian Vayreda Escriptor i pintor A la vall de Sant Aniol com si la lleialtat fos cap principi ferm quan de segur que n’hi portaria un bell enfilall; però no descansa sobre la noblesa del cor. Però era home modest, poc amic de retreure mèrits em podia acabar menos la lleugeresa de la propis, i de conversa reposada, tot a posta per L Corali, tan complacenta sempre amb mi, a captar-se la confiança tant dels seus subordi- ’escriptor i pintor garrotxí Marian Vayreda (Olot, 1853- tants encara en el tombant de segle. tan carinyosa i expansiva en ses converses, nats com dels paisans. 1903) ha esdevingut un dels escriptors més importants de Autor també d’articles, L’Olotí, narracions, tingué un taller una mica drol·la(2) i enjogassada, això sí, - I doncs, Albert, que no et ballen les cames? les lletres catalanes amb aquesta novel·la, tot i d’imatges religiós amb el nom d’El Arte Cristiano i avui mes prou entenimentada per a recatar-se -digué al veure’m i al sol objecte d’aturar-me. que les dues anteriors, Records de la darre- és més valorat que en la seva vida com a pintor. La En boca del dèbil i passiu Albert, l’autor descriu l’entorn geogràfic d’una vall garrotxina i en d’un jove de tan mala anomenada, després - No, no he tirat mai per ballarí -diguí jo, ra carlinada (1898) i Sang nova (1900), tenen seva narrativa presenta també un alt interès, així el rerefons, els trabucaires, els qui es llencen a la muntanya a viure dels altres, amb líders que, indirectament, bé li havia prou fet en- afectant tranquil·litat-. Ara me n’anava a donar també molta rellevància. La fi del Renegat (1891), El roure dels pen- tendre els plans que jo aquell dia portava. un volt per esperar que els companys fossin Novel·la històrica sota l’aparença d’una jats. Conte fantàstic (1899) i L’afusellat edi- com l’Ivo, caràcter fort i que encarna el mal per excel·lència en contacte amical i després Tractant d’esbargir el mal humor pels servits i marxar de tornada. descripció costumista, paisagística i psico- tat també pòstumament. forçat disputant-se una noia, innocent i bonica, però també ardida i ferma. encontorns de la riera, vaig fugir del pla- - Doncs, si no tens res més important que lògica, hi apareix una societat que s’aca- Com a escriptor aixecà, enlairà -ara en nell; però, al muntar un marge, vaig topar- fer, seu aquí, que fumarem un cigarro. -I me se- ba, i la muntanya encara allarga la vida, diuen elevar (quin dany -mal- de cap que Les immenses cingleres que, morejaven les cristallines aigües de la rie- no sentia altra cosa que el corcó de la gelo- me amb el subcabo de Mossos de l’Esqua- nyalava seti al seu costat, damunt de l’herba. mentre la nova organització apareix, per fan els illetrats)- la literatura amb una com les runes d’un amfiteatre ra que, davallant de l’espantosa esbacona- sia rosegant-me les entranyes, ni veia res dra, un tal Arbós, que havia vingut amb La conversa no podia trigar a recaure sobre exemple les cançons que canten els ca- preocupació per la llengua molt alta, pre- colossal, mig clouen la vall dimi- da (1) de Brull, formen amansides gorgues més que les negrors que el meu pessimis- quatre números més, a l’objecte de vigilar el plat del dia: els trabucaires. talans a la muntanya empaitant els ban- parava el lèxic amb cura, no era a raig sinó nuta de Sant Aniol, semblava d’un verd esmaragdí, enfilades les unes me començava a dibuixar en l’auba de la i mantenir l’ordre. - Què se’n sap de nou? -vaig preguntar per dolers -que podien ser també els carlins- el resultat d’una meticulosa elaboració i que m’anessin a caure a damunt, i les bos- amb les altres per filigranes d’argentina es- meva ditxa, desequilibrant mon esperit, ja Era l’Arbós un gat vell, de patilles blan- entrar en matèria. són en castellà. Tot un model del que vin- preparació tot i la redacció, a vegades des- cúries d’alzines que s’estenien a banda i al- cuma; prou s’hi emmirallaven els verns i de si prou donat a la concentració i a la tris- ques i cara colrada, que desempenyava la - Poca cosa i estantissa -feu ell amb natura- drà. curada com remarca Tayadella, mentre que tra, des del repeu de les cingleres fins a les castanyers revestits de novella fulla d’un tesa. seva missió amb absoluta consciencia i ple litat-. Si tu no en portes alguna de fresca...» Vayreda neix en una família rural acomo- el lèxic és impressionant, bell en extrem. No clapisses de Bassegoda, fosques com eren, verd tendral, i el sol prou ho hermosejava, No sabia acabar-me la jugada de l’Ivo, i d’amor per la institució a què pertanyia. Si, dada, nombrosa i amb propietats. El seu model va poder veure editat el llibre que es ressent, en pareixien les negres tapisseries que endo- matisant-ho tot amb els canviants de sa llu- fins coneixent-lo, en ma innocència de cri- a semblança dels pellroges d’Amèrica, ha- (1) esbaconada: «esqueixada, ideològic, que traspuarà plenament en tots els seus la meitat final, de la seva manca de correcció. La laven el grandiós temple on s’hi celebraven minosa paleta, i fins els aucells xerroteja- atura gran, no el conceptuava capaç de fa- gués tingut la costum de penjar-se a l’es- esvoranc de terres»; (2): drolla: escrits, és aquest: ordre, religió, tradició. Primer fou car- revalorització de la seva prosa esdevé un just reconei- els funerals de les meves il·lusions. Prou re- ven agradosament per les bardisses; mes jo llar l’amistat de l’únic ver amic que tenia, quena la cabellera dels enemics vençuts, «persona informal, sense serietat» lí i evoluciona vers el conservadurisme catòlic catalanista o sigui xement a l’alta categoria literària d’un dels exponents més singu- la formulació de Prat i ben allunyat dels partits dinàstics impor- lars de la literatura catalana del segle XX.