C I N E M A ‘BIOPICS’ ESPORTIUS SOMNIS QUE ES COMPLEIXEN L’estrena als cinemes divendres vinent d’El mètode Williams, sobre les tennistes Venus i Serena Williams i la decisiva influència del seu pare en la seva carrera, ens porta a resseguir el gènere dels biopics esportius, sempre marcats per històries de superació, rivalitat i somnis complerts... o estroncats Warner Bros 2022 16 DE GENER TEXT_ Toni Vall V enus Williams, set títols de Grand Slam. Serena Williams, vint-i-tres. “El nostre pare va ser un avançat al seu temps. Era diferent, no es comportava com algú podria esperar d’ell. Feia el que creia que havia de fer i el que estava convençut que era millor per a les seves filles”. És Serena parlant per a GQ sobre Richard Williams, el seu pare, el seu mentor, preparador, entrenador, coach i tots els substantius que pertanyen al camp semàntic de superació personal en l’esport. Divendres de la setmana que ve arriba als cinemes El mètode Williams –en original, King Richard– la pel·lícula de Reinaldo Marcus Green que explica la proesa de les germanes Williams, des de l’adolescència fins als primers passos a la competició professio- nal. Proesa que no hauria sigut tal sense la figura Clive Brunskill _ Getty de Richard, entossudit en protegir les seves filles de les urpades de la fama sobtada i el diner fàcil, tenaç en la construcció d’un camí lliure de vol- tors, de trampes i d’aprofitats. El seu excés de zel Getty 3 Paramount Pictures Amazon Prime 1 ARADIUMENGE 1 5 2 CARN DE CEL·LULOIDE A l’esquerra, una fotografia de Richard Williams celebrant la victòria de Venus Williams a Wimbledon l’any 2000 i un fotograma d’El mètode Williams amb Will Smith. 1 I 2. La sèrie Maradona, sueño bendito i el boxejador Muhammad Ali, del qual es va realitzar una pel·lícula Efe biogràfica l’any 2001. 3. El mestre escaquista Bobby Fischer en una imatge del 1972 i una escena de la pel·lícula basada en la seva infància, A la recerca de Bobby Fisher. és llegendari i el que el film ens explica és, sim- tiplicat exponencialment gràcies, en bona part, a altra icona del ring va ser Jake La Motta, la vida plement, que el temps li va donar la raó. Will l’explosió de les sèries, a la seva capacitat per nar- del qual va inspirar Martin Scorsese per a la Smith és el protagonista i moltes travesses l’asse- rar en forma seriada realitats molt vinculades seva obra mestra Toro salvatge (1980), que va nyalen com un dels grans favorits a l’Oscar al amb l’statu quo mundial, amb l’agenda de preocu- proporcionar a Robert De Niro l’Oscar al millor millor actor d’enguany junt amb Leonardo pacions que habiten a l’opinió pública i la dels actor. Però no és fins als nostres dies que cap- DiCaprio, Denzel Washington i Benedict polítics i institucions. L’esport, sens dubte, és un bussar-se en la vida i miracles d’estrelles de Cumberbacht. Smith ha optat abans dues vega- motor econòmic i lúdic primordial i també, cosa l’esport ha esdevingut habitual i rendible. des a l’Oscar. La primera va ser, curiosament, per fonamental, una font inesgotable de mitomania i Només cal donar un cop d’ull a la graella de sèri- un altre biopic esportiu, el del gran Muhammad d’imaginari, tant col·lectiu com íntim. Hi ha a es disponibles avui: Maradona, sueño bendito Ali en el film que Michael Mann va dirigir l’any l’esport noms icònics, bé per la seva excel·lència (Amazon Prime); Swagger (Apple TV), sobre 2001. La segona vegada, una altra coincidència, en la disciplina que van triar, bé per motius més l’estrella de la NBA Kevin Durant; i Colin en va ser també per interpretar un pare abnegat i prosaics, com la seva notorietat pública, les seves blanc i negre (Netflix), sobre Colin Caapernick, protector a La recerca de la felicitat (2006). relacions personals o la connexió amb el gran històric quarterback dels San Francisco 49ers. Veurem què passa enguany. públic per motius extraesportius. Bobby Fischer, Si marxem fins a les sales de cinema toparem El cas és que El mètode Williams és la darrera Lance Armstrong, Tonya Harding, Nikki Lauda, amb la mil vegades explicada però sempre fasci- baula d’un interessant subgènere dins del ja pode- Björn Borg, John McEnroe... han sigut al llarg de nant història de Bobby Fisher, gran mestre dels rós subgènere dels biopics: els biopics esportius. l’última dècada carn de cel·luloide. Repassem-los. escacs, genial, díscol, tocat per una bogeria D’Ali ja han passat vint anys i el cinema s’ha con- magnètica i terrible alhora. Vam conèixer la tinuat interessant sovint per explicar la vida de De ‘Gentleman Jim’ a les plataformes seva infància a A la recerca de Bobby Fisher personalitats del món de l’esport. Amb mirades Com a pròleg, viatgem vuitanta anys enrere i (1993) i molts anys més tard el cinema va narrar diverses, metamòrfiques, imprevistes, i a vegades trobarem el mític Errol Flynn donant vida al la seva mítica partida amb Boris Spassky l’any també previsibles i formulàries. L’interès de la boxejador James Corbett a la fabulosa pel·lícula 1972 a Reykjavík en plena Guerra Freda. La his- ficció pel present o pel passat immediat s’ha mul- de Michael Curtiz Gentleman Jim (1942). Una tòria d’El cas Fischer (2014) és tan apassionant, C I N E M A Getty 1 es Universal Pictur 2 VIDES AL LÍMIT 1. A la imatge en blanc i negre, Niki Lauda i 2022 James Hunt després d’una cursa. Els pilots 3 de Fórmula 1 van ser interpretats per 16 DE GENER Daniel Brühl i Chris Hemsworth a la pel·lícula Rush. 2. Fotograma de Borg/McEnroe, una producció sueca sobre la forta rivalitat entre els tenistes. A Contracorrien te Films 3. Margot Robbie va donar via al biopic esportiu de la patinadora Tonya Harding, que va viure sempre sota la mirada implacable i insensible de la seva mare. Neon tan addictiva, que passa per sobre d’una rea- Pressió i rivalitat: el secret de l’èxit sobre la terra batuda de Roland Garros i lització plana i unes creacions més aviat dis- Extremadament més inspirats són els dos bio- l’herba de Wimbledon. Els al·lucinants partits cretes, sobretot la de Tobey Maguire en la pics més recents que avui ens ocupen. Una entre Björn Borg i John McEnroe esdevenen pell de Fisher. gran sorpresa va ser Rush (2013), un dels en pantalla de cinema un esquer dramàtic i Fisher, contradictori, excessiu, neuròtic, millors films de la carrera de Ron Howard –i narratiu de primera categoria, un entramat torracollons, encarna per a molts la figura, això és dir molt del director de psicològic que, igual que a Rush, sempre llaminera, de l’ídol caigut, també Willow, Llamaradas i Cinderella serveix per fer-se una idea molt coneguda com a joguina trencada. Una figura Man– una obra trepidant, fonda i • exacta de conceptes tan arrelats entorn a la qual la ficció –literària o cinemato- gràfica– està sempre encantada de llepar-se’n molt sòlida sobre la rivalitat entre Nikki Lauda i James Hunt L’esport és a la semàntica esportiva com pressió, por escènica, força men- els dits amb desfici. Un altre exemple és el de sobre l’asfalt dels circuits de una font tal, renúncia, fama, família, riva- Lance Armstrong, màquina imparable de gua- Fórmula 1 de tot el món. Daniel litat... De fet, són sens dubte nyar Tours de França entre 1999 i 2005, set Brühl i Chris Hemsworth fan inesgotable aquests conceptes els que injec- consecutius. Però la història s’esborra a partir del 23 d’agost de 2012, quan l’Agència dues de les millors creacions de la seva intensa i prolífica trajectò- de mitomania ten força, personalitat i, sobre- tot, interès als biopics esportius. Antidopatge americana li retira els sis triomfs ria, es posen al servei de les dues i d’imaginari Formen part essencial de la seva i, mig any després, al programa d’Oprah vides al límit que encarnen, els raó de ser, són imprescindibles Winfrey, Armstrong confessa que, en efecte, veus en pantalla i copses la seva col·lectiu per a la seva existència. Què seria va guanyar els set Tours gràcies als efectes del desbordant i inflamant persona- • de Yo, Tonya (2017) sense ells? dopatge. Dos anys després ja teníem el biopic litat. I gairebé com una continua- ¿Com explicar la vida de la pati- enllestit: L’ídol (2016), amb un protagonista ció, una seqüela apòcrifa, una nadora Tonya Harding sense fer justet (Ben Foster) a les ordres d’un molt bon variació sobre el mateix tema, l’any 2017 es va èmfasi en la seva capacitat de superació, en la director (Stephen Frears) i un resultat molt estrenar Borg/McEnroe, producció sueca, relació de dependència de la seva mare, en el més que discret, sense ànima, encarcarat, pos- fabulosament ben dirigida per Janus Metz somni de triomf que donava sentit a la seva tís i sense ombra de versemblança. Pedersen sobre una altra rivalitat, aquest cop existència? 