C I N E M A DAVANT I DARRERE LA CÀMERA L’univers expressiu dels actors és sovint extens i amb freqüència els queda curt si només es posen davant la càmera. Són molts els exemples d’intèrprets que han decidit convertir-se també en cineastes, moltes vegades dirigint-se també a si mateixos. Amb motiu de l’estrena d’El dia de la bandera, amb la qual Sean Penn s’esplaia en aquest doble rol de director i actor, repassem deu casos fonamentals d’actors i actrius que en algun moment –o molts– de la seva carrera s’han dirigit a ells mateixos TEXT_ Toni Vall Christophel Collection_ Warner Bros 2022 2 DE GENER CLINT EASTWOOD Marcats a foc la seva ànima i el seu cervell per la seva amistat i simbiosi creativa amb els cineastes Sergio Leone i Don Siegel, un Eastwood amb quaranta anys acabats de fer va llançar-se a l’experiència de la direcció l’any 1971 amb Play Misty for Me, estrenada entre nosaltres amb l’exòtic títol d’Escalofrío en la noche. Ell mateix hi donava vida a un locutor de ràdio assetjat per una oient massa apassionada. Des de llavors, Eastwood no ha deixat de dirigir-se a si mateix al llarg d’una carrera farcida de clàssics com El genet pàl·lid, Sense perdó, Els ponts de Madison, Milion Dollar Baby i la molt recent Cry Macho, que té aroma de comiat, als noranta-un anys, de l’art que ha fecundat durant més de mig segle. Dins la seva faceta com a director/actor val la pena ressenyar que al llarg de la seva filmografia també ha donat l’alternativa a directors amics que eren quasi sòsies d’ell mateix perquè el dirigissin com a actor en films com A la corda fluixa (Richard Tuggle), Harry l’executor i Dur de pelar (James Fargo), La gran baralla, La llista negra i El Cadillac rosa (Buddy van Horn). Francesc Melcion SEAN PENN Ha dirigit sis pel·lícules i encara no s’havia dirigit mai a si mateix fins a El día de la bandera, que s’estrena dimecres vinent. És Sean Penn, sí, que sembla voler estavellar el seu prestigi de gran actor i de director amb criteri i sensibilitat. Dona el protagonisme als seus fills Dylan i Hopper i, igual que passava en l’anterior Diré el teu nom, tot es perd en oceans de sucre i en un devessall de decisions de guió errònies. Queden lluny obres tan sòlides com Estrany vincle de sang –el seu debut en la direcció–, Creuant l’obscuritat i El jurament, tres thrillers ferms com menhirs. També queda lluny la seva pel·lícula més popular com a director, Enmig de la natura, retrat generacional que ha esdevingut film de culte referencial per a milions d’espectadors joves. ARADIUMENGE 0 7 LETICIA DOLERA “El masclisme és transversal, hi és a banda i banda, en qualsevol ideologia. És en les classes més altes i en les classes obreres, en la gent jove i en la gent gran. El masclisme travessa tots els estrats de la societat”. Ho diu Leticia Dolera en una entrevista amb Risto Mejide. Interessa la seva mirada sobre el feminisme i com l’ha traslladat a la seva faceta com a directora de cinema i de sèries. El seu paper més recordat, més mític, de fet, és el de la núvia de Rec 3, que va marcar un punt d’inflexió en la seva vida. Ja tenia una forta Clemens Bilan_ Getty càrrega d’empoderament, de rebel·lia, i el seu debut en la direcció tres anys després amb Requisits per ser una persona normal va Getty sorprendre per la capacitat naturalista de ROBERT REDFORD Es va fer director de cinema per- retratar costums, inquietuds i maneres de què sentia la necessitat orgànica d’explicar el món ser d’avui en dia. La sèrie Vida normal, ara en a la seva manera, de fer-ho com havia après que ho plena segona temporada a Movistar, és la feia el seu amic Sydney Pollack, que l’havia dirigit lògica continuació de la seva opera prima. ni més ni menys que en cinc pel·lícules: Propietat Ella, per cert, es reserva un paper important condemnada, Les aventures de Jeremiah Johnson, en aquesta reflexió sobre els conflictes Tal com érem, Els tres dies del cóndor i El genet elèc- existencials a la frontera dels quaranta anys. tric. Així, l’any 1980, Redford va atrevir-se amb Gent corrent, drama coral, història d’una família marcada per la dissort i el fatalisme. La recompen- sa? Oscar a la millor pel·lícula i al millor director. Un debut impecable en què no es va dirigir a si mateix, sinó que va confiar el paper protagonista al gran Donald Sutherland. Va trigar a fer-ho, no va ser fins a L’home que parlava als cavalls a cau d’orella. Ja havia rodat abans El riu de la vida i Quiz Show. Tornaria a posar-se als dos costats de la càmera a Lleons per xais i Pacte de silenci. Per cert, amb el seu amic Pollack –una relació preciosa d’amistat i confiança creativa– hi tornaria a treba- llar a Memòries d’Àfrica i Habana. C I N E M A Gareth Cattermole _ Getty ANGELINA JOLIE Amb el cinema a la sang, ja acompanyava el seu pare –Jon Voight– a la cerimònia dels Oscars, o sigui que ja sabia el pa que s’hi donava quan va guanyar-ne un com a millor intèrpret secundària quan tenia vint-i-quatre anys amb Innocència interrompuda. La seva carrera té dues etapes i molts alts i baixos. La primera, com a estrella comercial amb Tomb Raider i la segona, a partir del seu matrimoni amb Brad Pitt –sense que això tingui cap ànima causal–, quan va assumir un rol mixt d’actriu i activista, va escollir força malament els papers que interpretava i va encetar una carrera paral·lela com a directora amb pel·lícules molt marcades a nivell polític i progressista, com En terra de sang i mel i Invencible. Per als annals queda Davant del mar, en què es dirigeix a si mateixa i al seu marit Pitt en una espècie d’indigest aquelarre catàrtic sobre la parella, la incomunicació i la solitud. Un detall connector amb un altre membre de la galeria d’actors/directors, potser el seu millor treball com a actriu, és a L’intercanvi, dirigida per Clint Eastwood, que la va deixar a les portes del seu segon Oscar. 2022 2 DE GENER KENNETH BRANAGH Fascinat, captivat, colonitzat, posseït per l’esperit de Déu nostre senyor sobre la terra. Així estava Kenneth Branagh a finals dels anys vuitanta. Déu nostre senyor, per a ell, era Laurence Olivier, esclar. Com apropar-se una mica a l’univers creatiu del més brillant, tenaç i fascinant adaptador de Shakespeare al cinema? Bé, compartint podi amb Orson Welles, siguem justos. L’Enric V de Branagh, el seu debut en la direcció, va ser tota una declaració de principis: dirigir els seus actors i dirigir-se a ell mateix, respecte escrupolós a les clares paraules del Bard i fonamental importància de la música. Van arribar després Molt soroll per no res –potser la més brillant de totes–, Treballs d’amor perdut i En el moment més cru de l’hivern, mirada metateatral al món de la interpretació que sens dubte és un dels seus treballs més personals. Aquest mes estrena Belfast, i malgrat que aquest cop no es dirigeix a si mateix, és un film amb fortíssima càrrega autobiogràfica. BARBRA STREISAND Potser la més precoç de tots els que apareixen en aquesta galeria. Va guanyar l’Oscar a la millor actriu per la seva primera pel·lícula. Ja era una cantant d’èxit multitudinari, tenia vint-i-sis anys i una popularitat mundial. Funny Girl li va proporcionar la glòria cinematogràfica. Sempre marcada pel musical, va arribar a sentir-se íntimament encasellada, per això va decidir capbussar-se en el drama i dirigir- se a ella mateixa a Yentl, història d’una dona que es fa passar per home en l’opressiu ambient ultraortodox de principis del segle XX. Reincidiria en el gènere amb El príncep de les marees, infravalorada mirada al món de la psicoanàlisi i el trauma infantil. La seva última experiència com a directora ja té més d’un quart de segle, és L’amor té dues cares, que li va permetre canviar a la comèdia amb un relat força narcisista en què interpreta dos papers, aneguet lleig –maquillada i caracteritzada– i cigne esplendorós –ella tal com és–. Amb els anys ha après, tot s’ha de dir, a riure’s una mica de si mateixa i a acceptar papers com la mare de Ben Stiller a Els pares d’ell. Charles McQuillan _ Getty Tim P. Whitby_ Getty GRETA GERWIG Especialitzada en donar vida a personatges irritants, capritxosos, tòxics, musa del cineasta indie més indie dels últims anys, Noah Baumbach –Greenberg, Frances Ha, Mistress America– Getty actriu de Woody Allen, Barry Levinson, Mia Hansen PAUL NEWMAN Tothom el considerava un gran actor, una presència magnètica, l’home més guapo de Love, Todd Solondz i Pablo Larraín, Greta Gerwig va la Terra. Quina pena que encara avui se sàpiga poc que era un extraordinari director de cinema. Va codirigir l’any 2008, amb Joe Swanberg, Nits i caps de dirigir cinc pel·lícules i només va aparèixer com a actor en dues d’elles, a Casta invencible i Harry i setmana, l’única vegada que s’ha dirigit a ella mateixa. fill, inspirada per la mort prematura del seu fill i habitada de fondes situacions reals. La Va trigar força anys a decidir-se a emprendre protagonista de les altres tres –a més a més de Harry i fill– és la seva esposa, la gran Joanne definitivament el camí de la direcció en solitari. Ho va Woodward, companya de vida insubstituïble, musa, actriu fabulosa. Comptar amb ella fer amb èxit, amb l’excel·lent Lady Bird, història d’una per a les seves pel·lícules era una manera preciosa d’explicar-se a si mateix a través de adolescent neuròtica i impulsiva fabulosament la persona amb qui compartia la vida. Així, Rachel Rachel, L’efecte dels rajos gamma interpretada per Saoirse Ronan. Amb ella va repetir sobre les margarides i El zoo de vidre van servir a Newman per teixir un fascinant posant-la al capdavant de la seva atrevida i molt reeixida relat paral·lel a la seva popular trajectòria d’actor, un relat amb mirada transparent versió de Donetes, que emfasitza la ja per si mateixa i penetrant sobre les relacions humanes i la seva eterna i irresoluble imperfecció. clara i sòlida mirada feminista de la clàssica novel·la de Louisa May Alcott. Atenció amb el projecte que prepara Gerwig per a la seva nova incursió en la direcció: Barbie, ARADIUMENGE capbussada al món de la mítica nina, amb Margot Samuel de Roman _ Getty Robbie i Ryan Gosling com a protagonistes. 0 9 MIRADES I UNIVERSOS FEMENINS Una de les coses que, amb raó, més molesta no només a les dones directores, sinó també a tothom que té una mica de sentit comú, és allò de “cinema de dones” o “cine- ma per a dones”. El cinema, és ben sabut, és un art universal que KEVIN COSTNER Durant la segona meitat de la dècada busca la sensibilitat i es val d’ella dels vuitanta es va convertir –amb films com Els búfals per commoure’ns, divertir-nos i de Durham, Silverado, Els intocables i Sense sortida– en estimular totes les nostres emoci- una de les quatre o cinc estrelles fonamentals del ons. Ho saben bé Rebecca Hall cinema americà. Fins que el 1990 va dirigir una bomba (Clarobscur), Maggie Gyllenhaal anomenada Ballant amb llops, triomfadora als Oscars i (La filla perduda), Melanie pròleg de mitja dècada més de fama indiscutible. La Laurent (El ball de les boges, The seva personalitat com a director va molt vinculada al Nightingale), Olivia Wilde (Súper gènere que més s’estima i que habita dins seu des de empollonas, Don’t worry darling), petit, el western. No s’entén Open range sense la seva Natalie Portman (Una història forta personalitat actoral i sense la mirada clàssica que d’amor i obscuritat) i una llarga habita dins seu. No ha pogut repetir l’èxit esclatant del llista d’actrius que recentment seu debut –de fet Missatger del futur, la seva segona han agafat la càmera amb les seves incursió en la direcció, va ser un fracàs estrepitós– i, mans i s’han llançat a explicar-nos després d’uns anys d’ostracisme i males decisions, les seves històries. Val la pena durant l’última dècada s’ha reciclat com a intèrpret recalcar, recordar i reivindicar el solvent en films tan estimulants com el recent Un de cas de Jodie Foster, que fa pocs nosaltres, que podria perfectament ser un western amb anys va estrenar El castor i Money la seva signatura. Val la pena mencionar la seva Monster però que ja havia dirigit a connexió amb un altre dels directors/actors d’aquest la dècada dels noranta dos films reportatge. Clint Eastwood el va dirigir a la tan notables com El petit Tate i A sensacional Un món perfecte. casa per vacances.