A V A N Ç A M E N T E D I T O R I A L 2022 6 DE FEBRER Arxiu Teresa Gimpera ‘AIXÍ ÉS LA VIDA’ Refugiada a França amb la seva família durant la Guerra Civil, mare de família nombrosa, icona de la publicitat, actriu, musa de la modernitat, la bellesa i l’elegància, Teresa Gimpera ha estat capaç de fer virar la seva vida diverses vegades per ser feliç. TEXT A ‘Teresa Gimpera, així és la vida’, el nou llibre del periodista Toni Vall Toni Vall, l’actriu explica als vuitanta-cinc anys els moments cabdals de la seva carrera professional i la seva vida personal a través de records, escenes rescatades de la memòria, personatges i amistats irrepetibles. Us oferim un tast de la publicació, que arriba aquest dimecres a les llibreries [...] Càsting 1 G Em malacostumo aviat a no haver de patir per si em donaran una feina o no. Les agències de publicitat em truquen directament perquè els interesso i en cinema també em donen per bona de seguida. Al llarg de la meva carrera només faig tres càstings. El primer de tots, el que més recordo, és el més curiós, el més estrany. Alfred Hitchcock em veu per casualitat en una revista americana, s’interessa per mi i truca a l’agència internacional de models William Morris: “Que la busquin!”. “Esclar, dona! Les ros- ses de Hitchcock!”, em diu tothom. Em compro Topaz, la novel·la de Leon Uris que té previst adaptar al cinema i desco- breixo que el meu paper seria el de Hitchcock no és gaire simpàtic, més aviat és distant. Demana que em maquillin de color oliva i em posin perruca negra. Íntimament penso que allò no anirà bé. Una perruca negra? Però si tinc faccions de rossa! El meu accent anglès és de tot excep- te sud-americà. La prova consisteix a dir el diàleg que m’he après i servir una copa de brandi al doble de llums que em fa de par- tenaire. Hitchcock se m’acosta, m’agafa pel braç i m’explica com és el personatge i com TERESA GIMPERA voldria que el fes. El pla següent és un pri- mer pla i la càmera se’m va acostant a poc a poc. “Thank you very much, Miss Gimpera, and have a very nice trip home”. Mentre ens enlairem, miro per la fines- treta les llums de Los Angeles. Deixo enre- [...] Feminista UNA VIDA APASSIONANT Teresa Gimpera ha protagonitzat moments molt rellevants de la història de la publicitat, el cinema i la moda d’aquest país. Toni Vall els recull a Teresa Gimpera, així és la vida (Columna), que es publica dimecres. Aprenc aviat a defensar-me. No començo a creure del tot en mi mateixa fins als trenta-vuit anys. Soc completament autòno- ma, independent; no tinc marit i em mantinc a mi i els meus fills. L’autosuficiència econòmica és un tresor per a mi. Soc una excepció, ho sé; les dones han de demanar permís per a tot. Però a la Dexeus no puc dir que em dic Teresa Gimpera, sinó senyora Sarsanedas. Quin disbarat. Si vull unes mitges me les ARADIUMENGE 1 5 Juanita de Córdoba, una porto-riquenya re els nervis terribles que he passat i compro. Si vull anar de viatge, vaig de viatge. morena i passional. “Que estrany”, penso. m’envaeix una aclaparadora nostàlgia. Tothom em vol. Tinc més feina de la que puc fer. Em sento Vaig sola a Los Angeles, sense represen- Xampany. M’emborratxo. forta i segura, i no demano permís per fer res. El món és dels tant ni res, tota soleta. Uns problemes Si em diuen que sí, hauré de rodar sis homes, en soc conscient. És injust viure envoltada de discrimina- amb l’avió em fan arribar un dia tard. En pel·lícules amb la Universal. Això diu el ció, de masclisme, d’homes que es creuen superiors. No miro lloc de dijous arribo divendres al vespre. contracte que em fan signar. A la produc- enrere, vaig a tota velocitat, corro, paro, corro, paro. No em sento Ja no faré la prova fins dilluns. Repeteixo tora estan desesperats amb el dineral que abanderada de res, ni ara ni mai a la vida. Mai accepto cap feina a obsessivament els diàlegs en anglès que Hitchcock els fa gastar. Hi ha una escena canvi de vendre el que no sento, de plegar-me als desitjos de m’he d’aprendre. en què s’ha de servir un tros de foie i fan ningú. Un dia em contracta un empresari de mantes i em diu que Hotel Beverly Hills, un cotxe de la venir un xef del Chez Maxim’s de París se suïcidarà si no faig cas dels seus requeriments amorosos. “Ja et Universal sempre a la porta allà on vagi, expressament. Talla el foie i se’n torna. Un pots suïcidar, que si em toques un pèl, et clavo una pinya, marxo un assistent de diàleg per si l’anglès em despropòsit! No tinc ni una foto d’aquells corrents i ja m’has vist prou”. Les dones grans, de la meva edat o causa problemes, el vestuari increïble dies. Ni se m’acudeix de fer-ne, no vull una mica més joves, em diuen sovint que quina enveja que em d’Edith Head, doble de llums a les proves. mostrar-me com una nouvinguda sense tenen. Perquè he fet el que m’ha donat la gana mentre elles esta- Es gasten amb mi un dineral indecent. experiència. Al cap d’un mes rebo un xec, ven tancades a casa fent, només, l’arròs i la bugada. “A vostè li Tinc curiositat per saber què volen de mi, una carta i uns bombons: “Gràcies, però no hauria agradat fer de model?”, els pregunto. “Sí, molt! Però ai, el què creuen que els puc oferir. ens quadra per al paper”. meu marit...”. Doncs ja tens la resposta. A V A N Ç A M E N T E D I T O R I A L [...] [...] Refugiada Política L’habitació on vivíem quan vam ser Encara que sigui una mica inconscientment, la política em fa una mica de por. O respecte, refugiats. La recordo molt bé, la tinc millor dit. El Marc, el meu fill, no m’entén. Em retreu una certa indefinició ideològica. Si em gravada a la memòria. Els meus pares, pregunten si soc independentista, responc que soc catalana. Crec que amb la independència hi Perfecte Gimpera i Núria Flaquer, són guanyaríem tots, però em costa ser taxativa. M’incomoda que a Espanya hi hagi gent que no mestres republicans a l’Ateneu s’esforça per entendre i comprendre sentiments de pertinença que no tenen res a veure amb d’Igualada. El meu germà Josep neix el els seus. Molt pocs polítics serveixen per a la professió que fan. Veig molta pobresa intel·lectu- 1934 i jo, el 1936. Som igualadins. al, molta falsedat, molts trucs per sortir-se amb la seva, i pocs valors que valguin la pena de Esclata la guerra i els pares fugen. El veritat. Però ho tinc clar: voto sempre, encara que estigui emprenyada, encara que no m’ho pare se’n va a Argelers i nosaltres amb cregui, encara que m’hagi de tapar el nas; voto sempre. També l’1 d’octubre. És un dia emo- la mare. Amb una colla de nens i nenes cionant. Voto en una escola a prop de casa. A les persones grans ens deixen passar al orfes, anem a viure a l’Splendid, un davant. Sec una estona als pupitres amb gent de la meva edat. Parlem, discutim, arreglem hotel abandonat a Wimereux, Pas-de- el món. A l’hora de marxar, no ens podem aixecar dels seients perquè són massa baixos. És Calais. A l’habitació hi ha un llit gran una escena còmica que contrasta amb doble on dormim la mare i jo. El meu el que ens expliquen que ha passat. germà Josep dorm als peus, sobre un Desitjo sort i encerts a un mosso matalàs. I un nen de la meva mateixa d’esquadra, i marxo a casa contenta. edat a qui la meva mare ha acollit dorm Vinc d’una família republicana i des- dins d’un calaix. Hi ha també una fines- prés de la Guerra Civil hi ha por. Ja he tra i una taula, on passo hores asseguda escrit al principi sobre el silenci que sense res concret per fer. Me’n vaig a governa a casa quan la política apareix a dormir cada nit amb un got d’aigua i les converses. A l’escola de la mare hi ha un tros de pa. Veig un paraigua per la foto del Franco penjada. Les classes primera vegada i hi ha un brogit cons- s’han de fer en castellà. Als estius, el pare tant, el xivarri quotidià de la gent que em demana que li escrigui una postal viu al mateix edifici. Convivim amb cada dia en català. I sobretot res molts andalusos i se’m queda d’escriure “Querido papá”. Per això el enganxat el seu accent. Un dia, primer cop que voto tremolo de por. temps després, dibuixo l’habitació i Vaig molt a Itàlia per treballar i per l’hi ensenyo a la mare. “No pot ser veure el Craig. Allà hi ha moltes manifes- que te’n recordis, eres molt petita”. tacions polítiques de reivindicació, de 2022 Hi passo tantes hores que se’m protesta, d’autoafirmació. Sento enveja. queda incrustada a la memòria. Un dia em ve al darrere el PP per- 6 DE FEBRER A la mare li fa por que els nazis ens què els doni suport, molt al principi. Ni agafin i decideix que tornem a casa. parlar-ne. També m’ho demana També té por que quan arribem ens Pasqual Maragall, quan vol presentar- fiquin a la presó per ser refugiats repu- se a president de la Generalitat. Aquest blicans. La tornada a casa es fa amb cop sí que accepto i participo en un molts canvis de vehicle. Cotxes i trens. míting. M’agrada Maragall; me’l crec, Hi ha un bombardeig a Figueres; a la em crec el seu entusiasme, la manera mare li fa por que ens amaguem en un com entén la política i com pensa en la refugi i ens porta a un lloc discret dalt gent, com s’hi aproxima, com la té pre- d’una muntanyeta. Tapats amb la sent. Si alguna opció política m’agrada manta de l’avi Joan que traginem hi fico una mica el nas, però em man- durant tot el viatge. Asseguts sobre un tinc sempre independent. M’incomoda monticle, esperem que ens deixin sor- ACTRIU Teresa Gimpera en un fotograma de la pel·lícula El espíritu l’obsessió per catalogar la gent, per tir. Saps aquella pel·lícula, La vida és de la colmena. Arxiu Teresa Gimpera penjar-los etiquetes. bella? Doncs veig llums i coses rares, però encara no sé què vol dir “guerra”. La mare ens protegeix i ens explica [...] històries perquè ens evadim. A Barcelona, l’avi ens recull i ens porta a casa seva. Li pregunto amb accent Felicitat, seguretat, vellesa andalús al meu germà: —Pero, José, cuándo vorvemo a He sigut feliç? Crec que sí. He viscut tragèdies, però també he tingut molta sort. Tinc més de vuitanta anys Epaña? i puc explicar que he viscut coses que la majoria de dones no han viscut. “Quina vida que has tingut!”, em —Burra, que ja hi som, a Espanya! diuen molt sovint. No he fet el que s’esperava que fes i estic contenta que així hagi sigut. He escollit un ofici Als quatre anys em bategen. per al qual no tenia vocació i que m’ha omplert molt. Mai m’ha faltat la feina i mai he tingut la sensació que Enfilada dalt d’un tamboret, em tiren l’havia d’enyorar. Soc longeva, com bona part de la meva família, i no soc conscient que l’edat hagi sigut una l’aigua beneïda per sobre i quan arribo llosa que em pesés. Quan ets jove, no penses si viuràs molts o pocs anys, i ara que n’he viscut molts, em dol a casa em miro al mirall. Penso que una mica saber que tinc un límit, que la vida se m’escurça, que estic en una mena de temps afegit. Soc vella, l’aigua em deu haver curat de les cros- fins i tot molt vella, ho sé, i també sé que no em queden gaires anys. Però no hi penso. Estic jubilada, tes que tinc per tot el cos des de França. faig mitja, quedo amb les meves amistats. Ja no condueixo i continuo fumant. Suposo que, igual que El mirall, però, em retorna la imatge de quan vaig començar, per una certa coqueteria. Sempre m’ha agradat llegir, però últimament els lli- la mateixa nena plena de crostes. bres se m’acumulen. La pandèmia m’ha trastocat, com a tothom, i noto que em costa més concentrar- El pare és a Argelers. Un dia torna a me. Tinc artrosi i sento dolor quan camino. Sempre he caminat molt; he anat amunt i avall sense pen- casa. Obro la porta i veig un senyor alt sar en distàncies, en trajectes i en temps. Ara, quasi sense pensar-ho, calculo les rutes més curtes per i prim. És ell. “Hola, fes-me un petó”, no haver de caminar tant. Me n’adono i no m’agrada. Ja no puc viatjar sola amb la despreocupació diu. “Jo a vostè no el conec”, dic. d’abans. Potser em vindria de gust tornar una vegada més a Laguna Beach, el poble del Craig, a veure Neix una germana, la Maria, però la marea com puja i a escoltar aquell soroll de les onades que se’m va quedar gravat ja la primera vega- mor als tres mesos d’una pulmonia. da, però em fa patir que potser em passaria alguna cosa i m’ho trec del cap. He arribat a l’edat en què El dia del funeral me’l prenc com si necessito tenir sensació de protecció, sentir-me segura. El temps dels grans viatges i de les aventures fos una festa, amb berenar i tot. ja és història. I me’n recordo de tot.