E N T R E V I S T A Francesc Melcion RAMÓN DE ESPAÑA 2022 “Barcelona no és el que molts esperàvem 27 DE MARÇ quan es va fer la Transició” TEXT_ Toni Vall escrivint sobre llocs i persones. Sembla que surtis Qualsevol temps passat va ser sempre millor? en una cantonada de la foto, però en el fons sempre Quan de jove sentia els grans parlar del concepte soc el mateix explicant batalletes. Igual que a “a la meva època” jo no ho entenia. Pensava que Ramón de España (Barcelona, 1956) publica el llibre Sospechosos habituales i Amigos y vecinos, els “la meva època” és sempre l’època que estàs Barcelona fantasma (Vegueta Ediciones), un recull reculls d’articles i entrevistes que vaig publicar a vivint. Però no! El que et manca per sempre és la dels seus articles publicats a Crónica Global. Són arti- El País. teva joventut. cles barcelonins en què evoca llocs que ha conegut i viscut intensament i que ja no existeixen. I també “He estimat molt Barcelona, però ja no. Ja no ¿Barcelona és un fantasma? recorda persones, amics i coneguts, que tampoc hi tinc la sensació que Barcelona sigui la meva ciu- Per a mi, sí. Els articles del llibre reflecteixen aquest són. Llocs com el saló Cibeles, el bar Astoria, tat. Camino pel carrer i no la trobo. Per trobar- sentiment generat pel decalatge entre la ciutat que l’Avinguda de la Llum, el Drugstore del passeig de la m’he de refugiar a les velles fotos en blanc i esperàvem uns quants il·lusos i la que hem tingut. Gràcia, el Saló Diana, el bar Gimlet, ZIG Zag, Bikini, negre”. Ho escrius a l’últim capítol. Diguem-ho clar: aquella “Nova York del Studio 54, Bocaccio, el teatre Capitol... I persones Una mica massa melodramàtic, oi? No deixa de Mediterrani” que ens prometien no va arribar mai. com Francisco Casavella, Jaume Vallcorba, Rosa ser un comentari de senyor gran passats els sei- Maria Sardà, Carles Flavià, Gato Pérez, Javier xanta anys. Hi ha molts amics morts, en aquestes pàgines... Tomeo, Pepón Coromina... També el dibuixant de Sí, i últimament no paro... Jordi Sabatés, Miguel còmic Guillem Cifré. La casualitat ha volgut que el lli- Mires enrere, això està clar. Gallardo, Pau Riba... Quan veus que les bombes et bre de De España es publiqui alhora que Barcelona, Miro enrere potser perquè hi ha més enrere que cauen cada cop més a prop, t’afecta. Perds gent que última copa (Ajuntament de Barcelona), un recull de no pas endavant. Què em queden, quinze, vint formava part del teu paisatge general i personal i les tires còmiques que Cifré va publicar durant anys a anys? Part de l’explicació potser és que el rumb voldries saber la seva opinió sobre les coses que van la premsa. Els dos llibres estan secretament agerma- que ha seguit Barcelona no és el que molts esperà- passant al món. M’encantaria saber què opinarien nats. És un goig que les tires de Cifré (Barcelona, vem quan es va fer la Transició. També és veritat avui dia, per exemple, Terenci Moix i Jaume Perich 1952-2014), molt arrelades a la ciutat, amb els seus que els humans tenim tendència a mirar enrere i sobre el Procés. espais, bars i ciutadans nocturns, serveixin per il·lus- contemplar tot el que hem anat vivint i perdent. Hi trar avui l’entrevista amb Ramón de España. ha aquella frase que Woody Allen fa dir a Gene ¿La Barcelona que vas viure de jove era millor o Rowlands a Una altra dona: “¿Un record és allò és que tu eres jove? ¿A ‘Barcelona fantasma’ el gran retratat ets tu? que es té o allò que s’ha perdut?” No conec la res- La meva generació va agafar una molt bona època Sí, m’agrada la idea de fer petites autobiografies posta a aquesta pregunta. per ser jove! L’era de l’underground, la revifada dels LA CIUTAT PERDUDA DE CIFRÉ ‘Barcelona, última copa’ és l’oportunitat per reviure la Barcelona dels vuitanta a través de la mirada única del dibuixant i il·lustradorr Guillem Cifré NIT BARCELONINA ARADIUMENGE L’Ajuntament de Barcelona ha recuperat en una publicació de 96 pàgines les primeres tires còmiques de 1 Guillem Cifré, que 5 vva col·laborar en els diaris de la capital catalana. còmics, els bars del preolimpisme... Va ser una donavides. A Bocaccio hi vaig anar els últims anys, Sobretot des de la perspectiva humorística. Per això Barcelona molt estimulant, però em fa la sensació quan ja no tenia res a veure amb l’esplendor dels pri- vaig escriure un llibre com El manicomio catalán, que quan tens entre vint i trenta anys qualsevol mers temps. A vegades la realitat et fa adonar de per exemple. Això sí, t’has d’incloure a tu mateix època pot ser estimulant. Nostàlgia, la justa! coses que no esperaves, de persones fantàstiques a dins la nòmina de personatges de qui t’enrius. les quals tu, sense saber per què, tenies molta mania. ¿Barcelona té personalitat pròpia? A mi em va passar amb Antonio Mercero i Ricardo Humor, sempre! Jo crec que no, però també caldria preguntar-ho a de la Cierva, i també amb molts membres de la Això del Procés m’ho prenc com un sainet, que és el un raper de 22 anys, a veure què n’opina. A mi em Gauche. Al cap i a la fi, eren gent com tu i com jo que que és. Les comparacions amb Euskadi em posen sembla que la pinça entre els nacionalistes i l’Ada feien el que podien en una època pitjor que la meva. nerviós. Allà et fotien un tret al cap i l’especialitat Colau va en contra de la ciutat que molts pensàvem catalana, en canvi, i per sort, és matar-te d’avorri- que era possible. El problema de fons és que no Què va ser el millor dels temps de l’undergrond, ment. Allà tenen Patria, d’Aramburu, que em va tenen idees clares sobre el tema. L’últim que les va ara explicats i reivindicats a l’exposició de Pepe encantar. Aquí, repeteixo, un sainet. tenir va ser Pasqual Maragall. Ribas al Palau Robert? El millor va ser adonar-se que un podia ser jove i, ¿Entens que hi hagi tan apolític? Parles molt d’una ciutat “avorrida”. malgrat això, pintar alguna cosa. Veies Star i Disco Sí, com vols que no ho entengui? Avui hi ha un pro- Completament! Percebo una intensa sensació de Exprés al quiosc al costat de Triunfo i l’Abc, o sigui al blema greu en la política espanyola i catalana: la decadència i d’avorriment. La gentrificació és costat dels grans estendards de la progressia i de la deriva idiota de l’esquerra. Vox fa fàstic? Sí. El PP comuna en totes les grans ciutats, que es convertei- caspa. Aquesta possibilitat de presència juvenil en també? Sí. Però és que de la dreta no n’esperàvem xen en ciutats per a rics. Cap artista “de províncies” la realitat del moment era satisfactòria. res de bo. L’esquerra s’entossudeix en una profunda hi pot venir a viure, el lloguer és un despropòsit. La decadència, amb les seves epifanies absurdes. mallorquinització és progressiva i inexorable. El Llegint-te acabes tenint la sensació que t’agrada ciutadà normal i corrent té un pis en propietat i es molt més escriure sobre Barcelona i els amics ¿Hi ha esperança? pensa que té un tresor! que no pas sobre política. Home, a Espanya hi ha molta gent psicològica- Un és sempre molt autocrític. Qui m’havia de dir ment franquista. Al PP ara mateix no te’l pots La teva generació és la de després de la Gauche que començaria escrivint sobre Roxy Music i acaba- prendre seriosament i Vox ha optat per una via Divine, amb qui has tingut una relació curiosa... ria fent-ho de Puigdemont! No ho tenia previst, tranquil·la, esperar que els altres s’equivoquin i Els que anàvem a Zeleste miràvem amb recel els de però de sobte et trobes amb una situació que no anar pujant. Espero que no tinguem cap sorpresa la Gauche Divine, els vèiem com uns moderns per- t’agrada i et sembla que pots fer alguna cosa. desagradable... 