R E P O R T A T G E L’EMPREMTA DELS CINEMES PERDUTS DE BARCELONA Fa trenta anys Barcelona comptava amb més de 50 cinemes. Avui, la majoria s’han transformat en botigues, pàrquings o supermercats. Fem un recorregut cinèfil, nostàlgic i poètic pels rastres arquitectònics, visuals i estètics d’alguns d’aquests cinemes, ja inexistents, que s’han mantingut integrats dins del paisatge urbà de la ciutat. Objectes, cartells i butaques que donen fe 2022 d’una Barcelona desapareguda (o quasi) en què la pèrdua de sales 21 D’AGOST de cinema és inexorable TEXT_ Toni Vall / FOTO_ Pere Virgili Bonanova Carrer Bigai, 4-6 Les lletres de neó del cinema Bonanova encara adornen la façana del carrer Bigai on avui hi ha un Caprabo enorme i abans, quan va tancar el cinema el 1988, un gimnàs. La família del Lluís Royo ha viscut tota la vida al davant i ell recorda perfectament que la primera pel·lícula que va veure al cinema va ser En busca del arca perdida, el clàs- sic de Steven Spielberg. Al Bonanova, esclar, però no en la seva estrena de 1981 sinó en una reposició de mitjans dels anys vuitanta. El cinema es va inaugurar l’any 1957 amb la super- producció Quo Vadis. Cinema de barri amb totes les de la llei, durant els anys seixanta va abraçar els mítics programes dobles en què es podien veure dues pel·lícules pel preu d’una. La cadena Cinesa va fer- se’n càrrec a partir del 1972 i llavors ja va ser un local d’estrena agerma- nat amb altres cinemes de la cadena. Jaume I República Argentina, 267-269 El rètol del cinema, un estrany i bigarrat escut amb tres torxes de forja i, per acabar-ho d’adobar, el més que reconeixible emblema de l’Instituto Nacional de la Vivienda amb el símbol falangista del jou i les flet- xes. Aquests són els ele- ments supervivents de la fesomia del vell cinema Jaume I, a l’avinguda República Argentina de Barcelona. Va tancar l’any 1984, però hi ha veïns del barri que encara recorden avui les galeries que acom- panyaven la personalitat del cinema i permetien accedir-hi tant des de ARADIUMENGE República Argentina com des del passeig de Sant Gervasi. Impressiona veure com el pas del temps s’ha aturat sobre les lletres pun- xegudes i l’escut d’una altra època. Uns supervivents als 0 quals ningú, per sort, ha tin- 5 gut la mala pensada de fer fora. Astoria Carrer París, 191-197 Impossible oblidar l’últim dia del cinema Astoria, el 28 de juny del 1999. Projecten L’alegre divorciada, la pel·lícula de Fred Astaire i Ginger Rogers amb la qual el cinema va iniciar la seva llarga història l’any 1934. Per algun miracle de la vida i suposo que també de la construcció i l’urbanisme, l’apa- rença exterior de l’Astoria continua intacta; la marquesina, la fusteria de l’entrada, les escales de baixada i, sobretot, la taquilla, segueixen allà, com si no hagués passat res. Està integrada amb la porteria que dona accés a l’edifici i els habitatges superiors. Deu ser com viure en una altra galàxia. El cinema es va convertir quasi de seguida en una discoteca i ara és un espai polivalent que ha servit per ser el plató de la sèrie de TV3 L’última nit del karaoke i apareix, tune- jat a finals dels anys setanta, just al final de la nova pel·lícula d’Alberto Rodríguez, Modelo 77. Pel·lícules vistes a l’Astoria? Incomptables: Ballant amb llops, JFK, Una proposta indecent, Els últims dies de l’Eden, Les muntanyes de la Lluna, EdTV... R E P O R T A T G E Arcadia Carrer Tuset, 14 Un marc metàl·lic just al costat del quiosc de la loteria sobreviu a l’interior del fasci- nant passatge Arcàdia, que connecta el carrer de Balmes amb el de Tuset. Ara s’hi pengen i enganxen cartells de propa- ganda o publicitat de loteria, però les lle- tres troquelades “Arcadia” delaten quin era el seu ús original: acollir els cartells de les pel·lícules que programava l’Arcadia, cinema històric de la ciutat obert l’any 1957 i tancat el 31 de juliol de 1998 amb la projecció de The Brave, el film de Johnny Depp amb una de les últi- mes interpretacions del gran Marlon Brando. Una premonició del seu final? Segurament que sí. Durant uns anys glo- riosos, entre finals dels anys seixanta i mitjans dels setanta, l’Arcadia va formar part del fabulós Cercle A, impulsor de l’imprescindible i mai prou ponderat cinema d’art i assaig amb el triumvirat de cinèfils i emprenedors format per Jaume Figueras, Antoni Kirschner i Pere Ignasi Fages. Per mi sempre quedarà associat als visionats de Como agua para chocola- 2022 te i Molt soroll per a no res. 21 D’AGOST Altres cadàvers exquisits A Barcelona, a banda dels rastres de velles sales de cinema desapa- regudes, hi ha uns quants locals abandonats, criant pols. Locals que un dia van estar plens de butaques i amb un projector que il·luminava la foscor. Exemples? Doncs el Rex de la Gran Via amb Calàbria, que està tapiat i con- serva la façana plena de pintades i grafitis. I el Méliès del carrer de Villarroel, que va ser un temple de la cinefília gràcies a l’empen- ta i la paciència infinita de Carles Balagué i que avui ja està en ruïnes. I el Maremagnum, esclar, al Port Vell, set sales de cinema sobre el mar, una mera- vella inaugurada el 1995 i que et feia creuar la passarel·la de fusta amb el cor encès de passió cinèfi- la pel que succeiria durant les següents dues hores. Urgell Carrer Urgell, 29-33 La mare de totes les pèrdues. Després d’uns anys gloriosos entre 2009 i 2010 gràcies a la miraculosa iniciativa Phenomena de recuperar en pantalla gran clàssics dels anys setanta i vuitanta, l’Urgell, el cinema més gran de Barcelona, va tancar amb la pro- ARADIUMENGE jecció d’una impersonal seqüela de The Fast and the Furious. Hi vaig anar, esclar, i va ser molt trist, el comiat. Avui, a l’entrada del supermercat que ocupa el seu immens hall i la seva immensa pla- tea hi ha una foto del pati de butaques i tres butaques que servei- xen de benintencionat però al cap i a la fi galdós homenatge a la grandesa d’aquell local obert l’any 1963 i que en el seu programa de mà inaugural –ho explica Joan Munsó Cabús al seu imprescin- 0 dible i introbable llibre Els cinemes de Barcelona– recalcava que 7 no existia cap altra sala de cinema igual a Europa. Pelayo, Lauren Universitat i Petit Pelayo Carrer Pelai, 8 i Tallers, 76 Dos cinemes en un. Al Pelayo s’hi entra- va pel carrer de Pelai i al Petit Pelayo per darrere, al carrer de Tallers fusionat amb la fascinant plaça Castella. Estaven integrats dins del mateix edifici i l’any 1985, després d’una petita reforma, es van convertir en les tres sales del Pelayo. Era absolutament fascinant l’escala mecànica que et pujava de la sala 3. Impossible esborrar-ho de la memòria. A mitjans dels anys noranta, l’empresa Lauren va fer-hi una reforma integral i van néixer les cinc sales del Lauren Universitat. Avui és un supermercat. Sobreviu la façana posterior del Petit Pelayo i, sobretot, les lletres al lateral de la part superior. Una llicència poètica al mig d’un espai sense ànima.