C I N E M A BARCELONA ANYS 70 A TOT DRAP Repassem com el cinema va retratar la ciutat en una època vital, sorollosa i fascinant marcada per la fi de la dictadura i l’inici de la democràcia TEXT Toni Vall A questa setmana s’ha estrenat als cinemes Modelo 77, la pel·lícula d’Alberto Rodríguez ambientada a la presó Model de Barcelona entre el 1976 i el 1977. La història d’un grup de pre- sos polítics que desitgen, esperen i atien l’arribada de l’anhelada llei d’amnistia, mesura cabdal del govern espanyol amb l’arribada de la democràcia. Barcelona –no tan sols entre les parets de la Model– és també protagonista d’aquest film. La Barcelona dels anys setanta, sí, tan reconeixible, encara tamisa- 2022 da de gris, encara enfosquida per les quatre dècades de dictadura, però també acolorida, viva, farcida de tota mena d’estímuls i inquietuds. Una Barcelona que el cinema també ha retratat. Fem un repàs 25 DE SETEMBRE d’aquesta Barcelona a través de diferents pel·lícules. Prozesa Metro-Goldwyn-Mayer Ona Films 1. EL REPORTER 2. L’ORGIA 3. BILBAO (Michelangelo Antonioni, 1975) (Francesc Bellmunt, 1978) (Bigas Luna, 1978) Impossible desenganxar els ulls de la pantalla ¿Escenes inesborrables del cinema català? Entre els Els baixos fons de la ciutat –així els anomenaven en durant tot el visionat del film, fascinant, addictiu, primers tres o cinc llocs hi situaria, sens dubte, el aquell temps–, el Barri Xino que avui és el Raval, les hipnòtic, d’Antonioni. Especialment en aquelles passeig despullat de Juanjo Puigcorbé amb una voreres plenes de gent, les façanes com un aparador escenes, avui mítiques, rodades a Barcelona. Veiem Vespino per la Barcelona del 1978. Surt del passatge de cartells i rètols de pensions i antres de mala mort. Jack Nicholson travessant la Rambla, rebut per Permanyer, passa pel carrer Aragó –al cinema I la càmera de Bigas Luna filmant-ho tot amb ull Joan Gaspart a la recepció de l’Hotel Oriente –de la Capsa hi projecten La bèstia, de Walerian profund per injectar vida i mort a la seva impressio- seva propietat, esclar–, juntament amb Maria Borowczyk–, Pau Claris, el passeig de Gràcia... Tota nant Bilbao, història de fetitxisme malaltís, de crea- Schneider en localitzacions de la Pedrera i del Palau una provocació –no havien demanat permís a ningú tivitat fosca i oculta, una de les pel·lícules més Güell, dalt del telefèric de Montjuïc... A Antonioni el per rodar allò– dins d’una pel·lícula que ja en si era punyents –per a tothom qui l’ha vista, totalment captivava l’arquitectura –L’eclipsi i Zabriskie point pura llibertat, desafiament, ganes de rebentar el inoblidable– de la seva filmografia. I hi ha una esce- es poden interpretar com a fondes mirades a l’espai món. Les converses cinèfiles i filosòfiques dels joves na que no se m’esborra del cap. El protagonista –un arquitectònic–, i la de Gaudí no podia sinó generar- que es tanquen en una casa per fer una orgia són una Àngel Jové impressionant– passejant per li inspiració. antologia de les ànsies de trencar amb la repressió l’Avinguda de la Llum, aquelles històriques galeries acumulada durant anys. subterrànies que habitaven el subsol del carrer de Pelai. Un document cinèfil i històric alhora. Francesc Fàbregas 7. Els documentals i filmacions de la Transició Un homenatge és el que es mereixen els documentalistes –professionals i aficionats– que es van atrevir a treure les seves càmeres al carrer i filmar les manifestacions en favor de la lli- bertat que van omplir Barcelona durant els decisius anys de la Transició. Cineastes com Manel Esteban Marquilles, operador de càmera amb Pere Portabella, incansable agitador fílmic, que va fil- mar des de balcons i terrats la manifestació del dia que tothom cridava “Llibertat, amnistia i Estatut d’Autonomia!” Els grisos estossi- nant la gent, les corredisses, el carrer empedrat, les illes de l’Eixample i la Gran Via. ARADIUMENGE 0 9 Producciones Zeta Radar Films Films Zodíaco 4. PERROS CALLEJEROS 5. OCAÑA, RETRAT INTERMITENT 6. FURIA ESPAÑOLA (José Antonio de la Loma, 1977) (Ventura Pons, 1978) (Francesc Betriu, 1975) Conduint a tot drap pel cinturó de Barcelona, per les Després de deu anys imparables al teatre català, El Barça a tota pastilla. La història més especial, llavors despectivament anomenades “barriades” de Ventura Pons va saltar al cinema amb aquest docu- més original, més bonica explicada mai pel gran la ciutat. Per Sant Adrià, per Ciutat Meridiana, mental que és pura història del cine català. La vida Francesc Betriu, que estimava Barcelona com pocs algun cop de volant per la Diagonal, també. El cine- de José Pérez Ocaña al seu cau de la plaça Reial i l’han estimada. Després va fer La viuda andalusa, La ma quinqui de finals dels anys setanta a tot drap en conquerint la ciutat amb el seu art andalús, la seva plaça del Diamant i Sinatra, totes elles amb la ciutat mans del gran José Antonio de la Loma, que ens va pintura, el transformisme, l’atreviment i el fatalis- com a protagonista preferent. Però Furia española presentar el Torete i el Vaquilla i els va fer còmpli- me arravatat. El passeig per la Rambla de bracet és especial, amb Cassen i Mònica Randall enamo- ces secrets de tots aquells que volien prosperar soci- amb el seu inseparable Nazario, remenant la cua i rats fins al moll de l’os i amb un dilema existencial alment i no tenien cap mena de recurs per fer-ho ensenyant l’entrecuix a tots els voyeurs, els repri- per resoldre: ¿és possible casar-se el mateix dia d’un més enllà del petit furt, la delinqüència de barri, mits, els encarcarats, el de l’escarafall i la mirada de Barça-Madrid? Sis o set bars i tasques impregnades l’estrebada de bolsos amb la mobilette a mil per menyspreu, els escaldufats per mil i un moralismes. de vida i personalitat eternes, injectats de tota hora. Sense jutjar, sense moralina, una visió de la La Rambla, sí, la seva pàtria simbòlica, quan tot eren l’energia del futbol vist en companyia, però també el ciutat amb tot el fulgor de la joventut perduda, de veïns, quan la ciutat bullia d’estímuls, de vida i de monument a Colom i els seus lleons de pedra, els l’absoluta manca d’horitzó vital. Un cinema clàssic somnis incomplerts. carrers del Raval i el Camp Nou, esclar, en tot la seva de la nostra ciutat. esplendor. El Barça recent campió de Lliga i aquella alineació que es recitava de memòria: Sadurní, De la Cruz, Torres, Costas, Rifé, Juan Carlos, Asensi, Rexach, Cruyff, Sotil i Marcial.