Universitat Oberta de Catalunya artnodes REVISTA DE ARTE, CIENCIA Y TECNOLOGÍA https://artnodes.uoc.edu ARTICLE NODE «ECOLOGIA DE LA IMAGINACIÓ» El temps circular: noves maneres de narrar l’experiència. La dramatúrgia acumulativa de La Conquesta del Pol Sud Cristina Garde Cano Universitat Autònoma de Barcelona David Vidal Castell Universitat Autònoma de Barcelona Data d’entrega: octubre de 2021 Data d’acceptació: gener de 2022 Data de publicació: gener de 2022 Cita recomendada Garde Cano, Cristina, Vidal Castell, David. 2022. «El temps circular: noves maneres de narrar l’experiència. La dramatúrgia acumulativa de La Conquesta del Pol Sud». En: Garcés, Marina (coord.). «Ecología de la imaginación». Artnodes, núm. 29. UOC. [Data de consulta: dd/mm/aa]. https://doi. org/10.7238/artnodes.v0i29.393042 Els textos publicats en aquesta revista estan subjectes –si no s´indica el contrari– a una llicència de Reconeixement 4.0 Internacional de Creative Commons. La llicència completa es pot consultar a https://creativecommons. org/licenses/by/4.0/deed.es Resum L’article examina de manera crítica la temporalitat pròpia de la narració capitalista occidental, caracteritzada per l’oposició entre passat, present i futur, i que Heidegger va anomenar «temps vulgar»: lineal, unívoc, segmentat, veloç i accelerat. En tant que éssers simbòlics, conformats indivi- dualment i col·lectiva per narracions, trobem cabdal proposar una temporalitat alternativa –en part d’inspiració oriental, en part provinent de la filosofia i la crítica de la cultura–, que entén el temps com un procés circular, i que ens dota de nous recursos per narrar l’experiència, generar imaginaris i construir-nos des de l’empatia, l’alteritat o la transcendència en les nostres comunitats. En una segona part, l’article esdevé un estudi del cas exemplar: presentem una anàlisi del mètode de treball de La Conquesta del Pol Sud, concretament de la seva trilogia Nadia/Claudia/Raphaëlle, feta des de la discussió conceptual prèvia. Després d’analitzar els seus muntatges i de mantenir-hi diverses entrevistes, la proposta que presentem es desplega en tres plecs: com percebem el temps, com Artnodes, No. 29 (gener 2022) I ISSN 1695-5951 Revista científica electrònica impulsada per la UOC 1 2022, Cristina Garde Cano i David Vidal Castell 2022, de esta edición FUOC Universitat Oberta de Catalunya artnodes https://artnodes.uoc.edu El temps circular: noves maneres de narrar l’experiència. La dramatúrgia acumulativa de La Conquesta del Pol Sud narrem l’experiència i com fem servir el llenguatge. Considerem que les indústries discursives, i dins d’aquestes el periodisme, com a disciplina simbòlica que vehicula relats amb narracions, s’han de preguntar per la idea de temps que imposen i quines implicacions té en els imaginaris que habiten les comunitats. Com podem desmuntar aquest temps, cada vegada més veloç? Com podem imaginar, amb una altra temporalitat, noves narracions? Paraules clau temps; narració; experiència; imaginaris; La Conquesta del Pol Sud; teatre documental Circular time: new ways to narrate experience. The cumulative dramaturgy of La Conquesta del Pol Sud Abstract This article will critically examine the temporality native to western capitalist narration, characterized by the opposition between past, present, and future, and that which Heidegger terms “vulgar time”: linear, unique, segmented, rapid and accelerated. In terms of symbolic beings, made up individually and collectively of narrations, we find that it is key to propose an alternative temporality – partly inspired by the east, partly coming from the philosophy and critique of culture – which interprets time as a circular process and affords us new resources for narrating experience, generating imaginaries and constructing us from empathy, otherness and transcendence in our communities. In its second part, the article constitutes a case study: we present an analysis of the working method of La Conquesta del Pol Sud, specifically of its trilogy Nadia/Claudia/Raphaëlle, product of the prior conceptual discussion. Having analyzed its montages and holding several interviews, the proposal we present is developed across three documents: how we perceive time, how we narrate experience and how we use language. We consider that discursive industries, including journalism in the sense of a symbolic discipline that conveys stories via narration, should be contemplated for the idea of time that they impose and what implications this has on the imaginaries in which communities reside. How can we dismantle this time, which grows ever faster? How can we imagine, with another temporality, new narrations? Keywords time; narration; experience; imaginaries; La Conquesta del Pol Sud; documentary theatre 1. Presentació: el problema de la temporalitat com unívoca, avança en tant que existeix un subjecte, que es col·loca en el centre i segmenta la seva vivència en esdeveniments, que són posats a dispositiu en escena, que s’oposen i trenquen amb els esdeveniments anteriors. Aquesta temporalitat, així entesa, no deixa de ser un dispositiu que L’ésser humà, ésser simbòlic i narratiu al qual la immediatesa és ens ajuda a copsar i alhora a conformar l’experiència, narrativament, negada, necessita incardinar la seva experiència per comprendre-la. des d’un ordre i des d’un sentit, tal com ho va fer la perspectiva en les Per mitjà de la narració, aquesta experiència s’incardina en un temps arts visuals i, específicament, en la pintura. També com a dispositiu i en un espai, o si volem dir-ho d’una manera més abstracta, en una de sentit, la temporalitat lineal col·loca el subjecte en el centre de la temporalitat, sigui quina sigui, i en una espacialitat, sigui quina sigui. narració i fa girar al seu voltant l’experiència de la vida, com va fer la Aquesta temporalitat, a la tradició occidental, ha estat vinculada perspectiva, desenvolupada, com sabem, en una època de rampant a la tensió entre eternitat i contingència, que ja és a la base del pen- antropocentrisme. sament judeocristià. Des de molt antic, però més específicament a A més, aquesta noció (i praxi) de la temporalitat ha completat a partir del desenvolupament de la indústria i de la cultura els darrers les darreres dècades tres girs de sentit que compliquen encara més la dos segles, aquesta temporalitat ha estat útil perquè l’ésser humà percepció de l’experiència: primer, aquesta concepció assimila, a cau- doni forma a la seva vivència i la converteixi en experiència narrada, sa de la linealitat, temps amb moviment; en segon lloc, equipara mo- col·lectiva o individual (Duch i Chillón 2012). Aquesta temporalitat, viment amb velocitat; i, finalment, identifica velocitat amb acceleració. que Heidegger (1927/1986) va anomenar «temps vulgar», és lineal, Artnodes, No. 29 (gener 2022) I ISSN 1695-5951 Revista científica electrònica impulsada per la UOC 2 2022, Cristina Garde Cano i David Vidal Castell 2022, de esta edición FUOC Universitat Oberta de Catalunya artnodes https://artnodes.uoc.edu El temps circular: noves maneres de narrar l’experiència. La dramatúrgia acumulativa de La Conquesta del Pol Sud Per tant, aquest «temps vulgar» que ens permetia narrar la vivència es qüestiona què vol dir la identitat de gènere i sexual, i les violències humana ha desembocat en una acceleració sense precedents, que simbòliques que pateix. és a la base del capitalisme, i tal vegada ho és perquè el capitalisme neix en aquest paradigma cultural, encarnat en la indústria del discurs, 1.2 Metodologia i preguntes: els tres plecs del temps narrat periodístic, literari o artístic. Aquesta temporalitat, doncs, s’ha pervertit de tal manera que l’ac- Aquest text desenvolupa inicialment un estat de la qüestió en què es tivitat narrativa, que dota de sentit la nostra vida (Ricoeur 1985/1996, discuteix el concepte de temporalitat occidental lineal i els seus efectes Lynch 1987/2006), es desenvolupa dins d’uns paràmetres que limiten en la construcció de les narracions contemporànies. Això ho fem tot la forma com ens podem construir individualment i col·lectiva. Per presentant, alternativament, aportacions de la filosofia i de la socio- això, creiem que cal explorar nous imaginaris, i és l’objectiu d’aquest logia de la cultura, sobretot d’autores i autors que sovint no han estat article fer-ho, que ens ajudin a explicar el temps d’una altra manera centrals en aquesta discussió fins avui. El text explora una alternativa i ens dotin de noves formes de narrar l’experiència i de construir-nos al concepte hegemònic de temporalitat de la cultura occidental, deutor des de l’empatia, l’alteritat o la transcendència, tots trets fonamentals d’Aristòtil, per trobar-hi intuïcions sobre com entenem i practiquem la per a una «vida vivible» (Garcés 2015). narració i les seves consubstancials praxis cognitives les persones que es dediquen al periodisme, la literatura o les arts. 1.1 La Conquesta del Pol Sud, documentalitat i evocació En una segona part, l’article esdevé un estudi del cas exemplar: presentem una anàlisi del mètode de treball de La Conquesta del Pol La Conquesta del Pol Sud és una companyia de teatre fundada el 2010, Sud, concretament de la seva trilogia Nadia/Claudia/Raphaëlle. La tria a Barcelona, per Carles Fernández Giua i Eugenio Szwarcer. Des de respon al fet que la companyia i els seus muntatges manifesten dues l’inici, l’interès de la companyia se centra en la dramatúrgia contem- característiques bàsiques per a la nostra exploració teòrica: duen a porània i experimenta amb textos que articulen contingut social i nous terme un treball de construcció de la narració des de la documen- llenguatges escènics. Aquest interès els apropa a la documentalitat i al talitat i, per tant, s’enfronten al problema de la temporalitat viscuda treball etnogràfic com a matèria teatral, en una exploració de llenguat- que esdevé temps del relat, fent servir l’expressió de Ricoeur; i ho ges en què s’entrecreuen el periodisme, el cinema, el teatre i l’evocació fan des de l’experimentació libèrrima del llenguatge dramatúrgic, que literària. Dels seus diversos projectes, ens interessa, per tal de posar intersecciona amb altres praxis narratives —literàries, audiovisuals, a prova la nostra proposta, el que ha assolit més reconeixement,1 la periodístiques. Després d’analitzar-ne els muntatges i de mantenir-hi trilogia Nadia/Claudia/Raphaëlle, que ells qualifiquen de «documentals diverses entrevistes, la proposta que presentem es desplega en tres escènics».2 plecs: com percebem el temps (plec 1), com narrem l’experiència (plec L’objectiu de la trilogia és explicar com s’interrelacionen les vides 2) i com fem servir el llenguatge (plec 3). Les entrevistes s’han dut a de tres dones amb «les vides de tothom», tal com ells mateixos expli- terme amb els membres fundadors i responsables de la companyia, quen al web: «Estendre ponts entre l’experiència individual i la història Carles Fernández Giua i Eugenio Szwarcer. col·lectiva».3 També es pregunten per la vigència (i per la construcció) de conceptes fonamentals, com la memòria i, sobretot, la identitat, que es presenta inestable en les seves dramatúrgies. Les tres dones 2. Diagnosi: ‘temps sense procés’, velocitat i protagonistes senten que són algú diferent de qui els altres diuen. En el primer cas, Nadia Ghulam és una dona d’origen afganès que, acceleració de nena i durant el règim dels talibans, es va haver de fer passar per un nen per mantenir la família. Claudia és la història de la primera Malgrat que hi ha autors, com Fukuyama (1992), que es feliciten de la dona a l’Argentina que renuncia a la seva família d’adopció, Claudia «fi de la història», com ha explicat Vidal Castell (2005), la sospita que Poblete, després de descobrir que la seva família biològica havia estat vivim un temps sense procés tenalla el pensament d’Occident des de fa torturada i assassinada per la dictadura de Videla. Finalment, Raphaë- segle i mig. Rimbaud, Mallarmé, Nietzsche, Kraus, Hofmannstal, Zweig, lle narra la vida d’una jove transsexual francesa, Raphaëlle Pérez, que Mauthner, Musil, Steiner, Canetti, Beckett, Joyce i tants altres autors 1. La trilogia s’ha representat internacionalment a desenes d’escenaris d’Europa i Amèrica; al nostre país, ha estat un èxit sostingut (encara es representa) de crítica i públic, ha presentat muntatges al Festival Grec de Barcelona (2014 i 2016), al CCCB i al Teatre Nacional (2016, 2017 i 2020), i el seu llenguatge dramatúrgic ha estat distingit amb premis importants, com el premi de la Crítica Serra d’Or. Es poden veure tots tres muntatges encara ara, de gira per Catalunya. 2. La companyia ha creat altres muntatges sota la mateixa concepció, o molt similar, per exemple Suburbana, una creació audiovisual basada en la figura de Najim, un jove immigrant que es dedica a la recollida de cartró i metall, que és seguit durant setmanes, càmera en mà, per l’equip de la companyia, sempre interessat a veure com el pla individual s’interseca en el col·lectiu. https://www.laconquesta.com/proyectos/trilogia, data de consulta 10/10/2021. 3. https://www.laconquesta.com/proyectos/trilogia, data de cconsulta 10/10/2021. Artnodes, No. 29 (gener 2022) I ISSN 1695-5951 Revista científica electrònica impulsada per la UOC 3 2022, Cristina Garde Cano i David Vidal Castell 2022, de esta edición FUOC Universitat Oberta de Catalunya artnodes https://artnodes.uoc.edu El temps circular: noves maneres de narrar l’experiència. La dramatúrgia acumulativa de La Conquesta del Pol Sud han volgut explicar aquesta inquietud com el símptoma d’una conca- procés i proposa «el sosiego». I Zafra adverteix que són «los propios tenació de crisis que semblen no tenir aturador: la crisi de la paraula, trabajadores precarios y autoexplotados los que se invitan y proponen de les ideologies, de les identitats, de les pedagogies, de l’economia, sin descanso, neutralizando sus tiempos bajo la impresión de que es del periodisme… uno mismo el que se autosomete, mientras también autoexplota el Creiem que aquesta certesa beu d’una qüestió encara més fonamen- colectivo» (Zafra 2021, 39). tal: què és el temps, i per què Occident l’ha convertit en el ferment del seu A l’altra banda, entre els autors crítics que es volen apropiar de esdevenir? El dubte també el té el filòsof i sinòleg François Jullien (2005): l’acceleració hi ha, per exemple, Alex Williams i Nick Srnicek, que «[...] ¿había que pensar[se] el tiempo? No se trata, entiéndase bien la afirmen que l’acceleració pot ser «essencial», si és entesa com a pregunta, de cómo pensar el tiempo —al respecto, la filosofía, no ha «navegacional»: «Si la izquierda política quiere asegurarse un futuro, dejado de disertar—, sino de que, más radicalmente, ¿había necesidad deberá ser uno en el que adopte al máximo esta tendencia accelera- de un concepto de ‘tiempo’? ¿Y para qué?» (Jullien 2005, 9). cionista reprimida» (2019, 39). En aquest mateix sentit, s’expressen La idea de temps que a Occident hem acceptat com a fundacional, Armen Avanessian i Mauro Reis (2019). des de la Física d’Aristòtil i la seva trajectòria del mòbil, es representa Tanmateix, les teories acceleracionistes no són compartides de com una fletxa que avança en línia recta. On la fletxa es dispara és el manera fervorosa per tots els autors pròxims al ciberpunk. Franco passat. On la fletxa es dirigeix és el futur. Enmig va sent el present, la «Bifo» Berardi afirma: «¿Es la aceleración una condición para el colap- vida, que se’ns escapa de manera irreversible. Nosaltres som en la so final del poder capitalista? Difícil creerlo: la aceleración es la forma trajectòria de la fletxa. Segons la lògica aristotèlica, per tant, el temps esencial del crecimiento capitalista» (2019a, 69). Així mateix, Mark no es pot copsar sense el moviment. De tant que hem interioritzat Fisher (2018), tot i que no renuncia en absolut a l’acceleracionisme, aquest principi, n’hem acabat fent metonímia: confonem temps i movi- advertirà que el futur sovint es conjura com un exercici d’evasió da- ment. En definitiva, el temps, diu Jullien, com una «magnitud figurada vant de la lògica aniquiladora del capitalisme tardà, davant del que ell por una línea divisible y continua» (Jullien 2005, 4). anomena «realisme capitalista». A més, a l’Occident capitalista, explica Paul Virilio (1977/2006), el L’autor afirma que «el poder del realismo capitalista deriva par- temps lineal, homogeni i segmentat s’imposa mitjançant una interpreta- cialmente de la forma en la que el capitalismo subsume y consume ció perversa: fa dècades que, per dominar el relat, emprem el concepte todas las historias previas» (Fisher 2018, 25). I apunta: «Solo puede de velocitat, més concretament, l’acceleració, per anomenar allò que, de intentarse un ataque serio al realismo capitalista si se lo exhibe como fet, és el moviment. Per això, el model capitalista vol que produïm com incoherente o indefendible; en otras palabras, si el ostensible ‘rea- més ràpid millor. El materialisme encara rebla el clau quan diu que «el lismo’ del capitalismo muestra ser todo lo contrario de lo que dice» temps és diners» o, amb les ulleres marxistes, que «el temps és treball.» (Fisher 2018, 42). Tanmateix, la reflexió idealista d’aquests autors crí- Virilio també recorda que, a les democràcies industrials, el concepte de tics no té prou capacitat per afeblir el present continu del capitalisme, velocitat –i d’acceleració– està íntimament lligat a una violència atàvica perquè, malgrat que evidencien les contradiccions del sistema, no són que les alimenta, un «asalto permanente del mundo y a través de él capaços d’intervenir en l’aquí i ara. como un asalto a la naturaleza del hombre»(Virilio 2006, 63). Així, el temps continua tenint, tal com afirma Jullien, la rigidesa Podem afirmar, per tant, que des de la perspectiva del temps d’un lloc comú que travessa totes les disciplines de la nostra tradició: occidental, el capitalisme posseeix el present continu i ens impedeix en la física, per mesurar el moviment dels cossos en l’espai; en la construir cap possibilitat, perquè ens obliga a concebre el passat i filosofia, per oposar l’essència finita del subjecte contra l’eternitat de el futur com a antagònics, i no com una confluència d’energies en Déu o de l’univers; en la gramàtica, en la conjugació dels verbs; i transformació en l’aquí i ara. En el capitalisme de la vigilància, l’etern en l’antropologia –ens interessa sobretot aquesta perspectiva–, com scroll a les xarxes socials és un bon exemple d’això que intentem a temps viscut i temps narrat, com a temps de l’acció i temps del explicar. «The time is out of joint», escriu Shakespeare a Hamlet. Ens llenguatge. ho recorda Jacques Derrida, que argumenta que «el tiempo está fuera D’aquesta manera, Paul Ricoeur considera «la narración como el de quicio, está deportado, fuera de sí, desajustado» (Derrida 1995, 31). guardián del tiempo, en la medida en que no existiría el tiempo pen- Aquest paradigma del temps sense procés ho impregna tot, fins i tot sado si no fuera narrado» (1996/1985, 991). «Todo lo que se cuenta els corrents crítics al sistema capitalista. sucede en el tiempo, arraiga en el mismo, se desarrolla temporalmen- Entre els autors crítics que defensen que davant de l’accelera- te; y lo que se desarrolla en el tiempo puede narrarse», abunda en un ció del capitalisme ens cal decréixer, hi ha molts pensadors que hi article posterior (2000, 190). Enrique Lynch (1987/2006) resumeix la han reflexionat des de la teoria econòmica, i d’altres que provenen naturalesa de la narració amb la imatge del «tiempo atado». de l’antropologia cultural, com Lluís Duch o Remedios Zafra. Duch I Lluís Duch afirma que, «per a l’ésser humà, l’espai i el temps, (2019) analitza de manera precisa els riscos d’aquest temps sense allò que Merleau-Ponty designava amb l’expressió ‘espai i temps Artnodes, No. 29 (gener 2022) I ISSN 1695-5951 Revista científica electrònica impulsada per la UOC 4 2022, Cristina Garde Cano i David Vidal Castell 2022, de esta edición FUOC Universitat Oberta de Catalunya artnodes https://artnodes.uoc.edu El temps circular: noves maneres de narrar l’experiència. La dramatúrgia acumulativa de La Conquesta del Pol Sud antropològics’, constitueixen una matriu interpretativa engendradora És per això que creiem que les indústries discursives, i dins de significacions i possibilitats, somnis i desigs, angoixes i foscors, d’aquestes el periodisme, com a disciplina simbòlica que vehicula relats la qual emmarca i determina tot allò que és capaç de comunicar amb narracions, s’han de preguntar per la idea de temps que imposen l’ésser humà [...]» (2002, 32). Tanmateix, Duch (2019, 148) també i quines implicacions té en els imaginaris que habiten les comunitats. apunta a una «fractura generalitzada» dels processos de transmissió Com podem desmuntar aquest temps, cada vegada més veloç? Com i aprenentatge, i assenyala directament els mass-media, que ell situa podem imaginar, amb una altra temporalitat, noves narracions? dins d’una estructura d’acollida,4 la comediació, que permet a les comunitats transferir el seu substrat cultural. De fet, tots els autors citats tenen clar que els mass-media, les 3. Anàlisi d’un cas exemplar: una proposta per plataformes i les xarxes socials són els grans altaveus mitjançant els quals s’inocula aquest temps accelerat. Els periodistes conscients5 narrar un temps circular. Resultats i discussió també reconeixen aquesta obvietat, i la manera com la combaten s’assembla força a aquestes dues postures antagòniques que hem De l’estat de la qüestió que acabem de completar, i de les preguntes esmentat. Mentre que hi ha uns neoapocalíptics,6 que proposen una que ens fem en aquest article, se’n deriva un guió per a les entre- alternativa en l’anomenat periodisme lent i en les lliçons del vell nou vistes que hem fet amb els dos membres fundadors de la companyia periodisme, hi ha uns neointegrats, que lluiten per subvertir les lògi- La Conquesta del Pol Sud, Carles Fernández Giua i Eugenio Szwarcer.7 ques algorísmiques de les plataformes i s’apropien amb entusiasme Tal com hem avançat en l’apartat de metodologia, hem estructurat les dels espais de visibilitat del capitalisme accelerat. En cap cas, però, no preguntes en tres plecs, que desenvolupen la reflexió sobre la tempora- renuncien al paradigma hegemònic del temps vulgar. litat, i que s’enfoquen en com percebem el temps (plec 1), com narrem l’experiència (plec 2) i com fem servir el llenguatge (plec 3). A les vostres obres, enteneu el temps com un procés en evolució? És així? Heu fet aquesta reflexió sobre la temporalitat? PLEC 1: Concebeu el subjecte com a ego, o més aviat com a dipositari d’una història que cal transmetre, COM PERCEBEM EL TEMPS? entesa aquesta història com una potencial revelació que transcendeix el personatge? És conscient que hi hagi en les tres obres la necessitat d’explicar com una certa visió del món violenta els qui intenten construir-ne una altra d’alternativa? Concebeu l’obra com una acció que ha de caminar cap a una transformació col·lectiva? Per què? En el canvi que narreu en totes tres històries, hi ha trencaments bruscos, o no? Per què? Observem que en les obres de la trilogia, l’escenografia no es construeix en una successió PLEC 2: d’escenes, sinó més aviat en un cúmul articulat de circumstàncies que desemboquen en la COM NARREM L’EXPERIÈNCIA? construcció de moments de comunió/connexió amb els altres. Per què és així? En la trilogia, observem que les protagonistes no es construeixen al voltant del que són (o de la presència), sinó per mitjà de la seva capacitat de fer en el moment adequat. És una cosa que heu tingut present? PLEC 3: COM FEM SERVIR EL Per quin motiu barregeu passat, present i futur en el llenguatge de la vostra dramatúrgia? LLENGUATGE? Taula 1. Qüestionari de l’entrevista en tres plecs Font: elaboració pròpia 4. Duch (2019) explica que les comunitats humanes transmeten el seu substrat cultural en quatre grans àmbits d’acollida: la codescendència, que representa l’àmbit de la família; la coresidència, que representa el grup social; la cotrascendència, que representa els espais en els quals es construeix l’espiritualitat, i la comediació, en què hi ha els mass-media i tota la resta d’institucions mediàtiques, com les plataformes, les xarxes socials, el cinema, etc. 5. Héctor Borrat, a la seva tesi, mesura la professionalitat dels periodistes basant-se en aquesta gradació en la consciència. Paradoxalment, afirma, els periodistes que són més conscients dels poders polítics i econòmics que sotmeten els mitjans de comunicació tenen menys oportunitats de prosperar en l’organització d’aquests mitjans. 6. Prenem la classificació que fa Umberto Eco (1984) dels dos tipus d’intel·lectuals que es confronten en la cultura de masses i l’actualitzem per analitzar el context del capitalisme de plataforma. 7. Les entrevistes es van fer els dies 11 i 12 d’octubre, seguint un guió lliurat prèviament als dramaturgs, en format online, i van ser enregistrades. En l’apartat 3, fem un resum i una discussió de les respostes, en relació amb els objectius presentats en aquest article, i un cop destil·lades pels autors. Conservem les gravacions íntegres. Artnodes, No. 29 (gener 2022) I ISSN 1695-5951 Revista científica electrònica impulsada per la UOC 5 2022, Cristina Garde Cano i David Vidal Castell 2022, de esta edición FUOC Universitat Oberta de Catalunya artnodes https://artnodes.uoc.edu El temps circular: noves maneres de narrar l’experiència. La dramatúrgia acumulativa de La Conquesta del Pol Sud 3.1 Plec 1: procés, correlacions i immanència de l’escenari, que no és en cap cas un ego, sinó un dipositari d’una his- tòria col·lectiva que cal transmetre, que és immanent. «Si no, només hi Els muntatges de la trilogia de La Conquesta del Pol Sud, s’alimenten hauria el morbo de mostrar la vida d’una persona, que pot ser fascinant, d’una temporalitat alternativa. Ho fan de manera intuïtiva, sí, però però que faria que te n’anessis absolutament indiferent a casa», amplia. recullen imaginaris al voltant del procés, el canvi, la immanència o En aquesta voluntat ressona, en certa manera, el que proposa Franco les correlacions, tal com ho fa Jullien a partir de la tradició oriental. «Bifo» Berardi (2019b), quan prova d’alliberar d’aquest «temps vulgar» «Malgrat tot, encara que dinamitem el temps vint vegades, acabem accelerat aquesta existència nostra que no sap com narrar-se. Ho fa creant un producte que s’exhibeix, en una unitat i un format», es la- renunciant-hi directament i, per contra, fa servir conceptes com potèn- menta Eugenio Szwarcer. Tant Szwarcer com Carles Fernández Giua cia, energia, poder, possibilitat, contingut, forma, enigma o consciència. senten una preocupació per la utilitat dels seus muntatges. «Tots els De fet, en la trilogia, la concepció de l’individu, asseguren amb- inputs que miren de fer-nos entendre el món són mediats. I així és molt dós dramaturgs, parteix d’una voluntat conscient de «revolució» que difícil conèixer de primera mà alguna cosa. Sentim una desconfiança s’acosta a la potència mobilitzadora que planteja «Bifo» amb el terme pels mitjans i, per això, vam pensar que ens volíem acostar a les fonts «futurabilitat». Aquesta «revolució» fa palesa, per als espectadors, la testimonials», reflexiona Fernández Giua, que assenyala que, al capda- violència amb què el discurs hegemònic s’imposa sobre la narració vall, «tota història, tota memòria, és narració». alternativa que les protagonistes intenten crear. «Les persones amb Per això, consideren el temps de l’obra com un procés en constant què vam triar treballar fan una revolució individual, perquè s’enfronten evolució, tot i que admeten que no han trobat la manera de fer-ho de a categories establertes, han de trencar amb una ficció que s’havia «manera més sistemàtica». «Hi ha obres a les quals he de tornar cada construït al voltant seu», afirma Fernández Giua. cert temps, i em pregunto si encara penso i sento allò que algun dia Per a ells, el cas de la Claudia Poblete és el que mostra de manera em vaig representar. I hi ha obres que són més com capítols tancats més evident com la narració imposada sobre els infants robats de la de la vida d’algú que van cristal·litzar»,8 resumeix Szwarcer. Tanmateix, dictadura argentina culmina amb el gran esdeveniment dels judicis. sí que s’adonen que el procés segueix viu «espiritualment» en les tres En canvi, l’experiència d’aquestes persones (i de la Claudia) va ser la protagonistes. «Hi ha coses, intencions, pauses, imaginaris que can- d’un procés lent i feixuc de reconeixement de la nova identitat, que no vien», assenyalen. Fins i tot, ha arribat un moment en què a algunes es podia simplificar amb segments d’una línia temporal en què desta- de les protagonistes se’ls desperta la necessitat d’explicar altres cava la gran fita mediàtica. Des de la percepció d’un temps continu, vivències, com li ha passat a Nadia Ghulam. Szwarcer també recorda un procés que continua encara avui per a les seves protagonistes, la «alguns processos espontanis» que exemplifiquen aquesta necessitat, companyia ha d’assumir aquest repte de narrar l’experiència que la com quan van dur Nadia a Berlín (Alemanya) i Ghulam va interrompre el cultura dominant ens fa veure com a episòdica, seqüencial. text original en una de les representacions, i va explicar que aquell matí havia visitat la ciutat i havia vist imatges del Berlín bombardejat que li 3.2 Plec 2: canvi, circumstància i acumulació van recordar el Kabul de la seva infància. La continuïtat amb què La Conquesta del Pol Sud percep el temps de les protagonistes a la trilogia s’enfronta, dèiem, a un repte de dramatúrgia: com trobar la forma escènica que mostri les transicions de la identitat sense salts bruscos. «Claudia tenia una identitat imposada –explica Fernández Giua– que ella mai s’havia qüestionat. A Raphaëlle, hi ha un moment en què el sistema sanitari li imposa una narració de manera molt violenta.» El mètode i el camí per generar aquesta continuïtat en el procés i evitar la mera successió d’episodis és, un cop més, el de l’etnografia, un procés de comunicació participativa que s’assembla al que practiquen Catalina Gayà i Laia Seró (2021) a l’entorn dels museus. En les obres de La Conquesta, no hi ha una successió d’escenes Figura 1. Nadia Ghulam recorda la seva infantesa a Kabul (2019) Font: https://www.laconquesta.com/proyectos/trilogia-nadia artificialment creades, sinó que més aviat els públics connecten perquè travessen plegats un cúmul de situacions que generen un moment de connexió o comunió amb les protagonistes. Es trenca la quarta paret, «Part del nostre mètode és aquest viatge entre allò individual i allò tal com fa Roger Bernat9 en les seves obres. «Per poder treballar la col·lectiu», argumenta Szwarcer sobre la construcció del subjecte dalt 8. Desenvolupem aquest concepte, cristal·litzar, més endavant, ja que té a veure amb la reflexió sobre temporalitat i les formes de narrar. 9. Roger Bernat. «Com trenquem la quarta paret», entrevistat per Albert Lladó, Escola de pensament, Teatre Lliure, 28 de juny, 2021, vídeo, 1:20:46, https://www.youtube.com/watch?v=gFsJXzsxAEc. Artnodes, No. 29 (gener 2022) I ISSN 1695-5951 Revista científica electrònica impulsada per la UOC 6 2022, Cristina Garde Cano i David Vidal Castell 2022, de esta edición FUOC Universitat Oberta de Catalunya artnodes https://artnodes.uoc.edu El temps circular: noves maneres de narrar l’experiència. La dramatúrgia acumulativa de La Conquesta del Pol Sud diversitat de capes de significat que se succeeixen al mateix temps, En aquest sentit, Szwarcer oposa aquest treball de convocatòria cal una estructura ben construïda –diu Szwarcer–. Però, busquem el acumulada de tots els temps al concepte de cristal·lització: «L’expe- moment màgic. I l’espectador sent una continuïtat, això sí.» riència traumàtica que van viure, per a elles, estava cristal·litzada, Els dos membres de la companyia estan d’acord en el fet que estava tancada. Nosaltres els donem eines perquè ho revisitin i puguin el que generen són «moments, empaties», un fluid de situacions empoderar-se en el relat». Així, la dramatúrgia que creen es fa «a la que s’acumulen i es mouen endavant i enrere. No és casual que el mida de la persona, que no és una actriu professional», i ha de ser llenguatge escènic de La Conquesta funcioni «per superposicions de còmoda perquè ella la transiti; per això, probablement, no s’hi veu la capes de sentit», per «plecs del temps i del relat sobre ell mateix», per seqüencialitat abrupta de les escenes convencionals. circularitats, «per acumulació», com el patchwork que cus i descús, com una moderna Penèlop, Claudia Poblete. La manera com cedeixen 3.3. Plec 3: la transició, les paraules ballen entre elles. el control del discurs a les protagonistes és molt significatiu; un discurs entès com una opera aperta. I, de fet, ens aproxima a l’imaginari de les Els fundadors de la companyia ho tenen ben clar: «En els nostres muntat- arts visuals contemporànies, que, en part, han decidit abandonar l’obra ges, el present, el passat i el futur estan junts en una sola persona. Això és completa, i opten per altres experiències de connexió amb els públics, una cosa volguda. Segueixes una narració, però tornes enrere i et projec- en allò que coneixem com a arts performatives. tes en el futur», diu Fernández Giua. Claudia n’és un exemple molt clar: a Així, els muntatges de la trilogia arriben tots, de manera molt la- l’escena final, es representa el passat, ella quan era petita; el present, ella, boriosa i col·laborativa, a un text final: «No és un text de sortida que a l’escenari; i el futur, la seva filla. També és així en el cas de Raphaëlle: escrivim nosaltres, és un text d’arribada: la tria d’aquestes paraules, en el monòleg final, ella torna a connectar amb el nen que va ser i narra la composició del text, és un exercici de llibertat molt gran d’aquestes «la violència de la societat, de la mirada» i diu: «Por esa niña que fui sin persones. Ens interessen persones lliures que decideixen transmetre la saberlo». Finalment, a Nadia, Nadia Ghulam es fon a l’escenari amb la seva experiència, que trien la manera de fer-ho i que són molt cons- imatge d’ella quan tenia set anys, abans de quedar ferida pel bombardeig. cients de com està arribant. Aquesta circularitat, aquest tornar-hi com Però, com és possible resseguir aquests rastres de les presències? a mètode és l’exercici sanador.» Per mitjà de l’hauntologia, Derrida proposa fer gairebé un exercici de Al voltant de les circularitats, precisament, convé vincular aquesta sociologia arqueològica o d’antropologia cultural. Per interpretar els reflexió amb la de Derrida (1995), que fa una impugnació al temps sen- espectres, diu Derrida, ens cal dialogar-hi, conjurar-se, comprometre’s, se procés, quan proposa una teoria crítica –l’hauntologia– per desente- saber des d’on els convoquem i quina experiència ens hi vincula. El rrar les traces, els espectres, d’ideologia marxista que encara subjauen filòsof explica que l’aquí i ara, en la concepció del «temps vulgar», està en el present continu capitalista. Derrida afirma que els espectres són desencaixada, perquè, com diu Heidegger, fa de juntura entre el passat com les petjades a la neu; anticipen allò que ha de succeir, embruixen i el futur mitjançant la presència, que en la cultura dels mass-media és l’atmosfera, assetgen el temps lineal; són latents i històrics. El filòsof fantasmagòrica, simulada i retransmesa mil vegades. Per això, Derrida explica que podem convocar aquesta absència mitjançant un treball es pregunta si aquesta absència no pot mantenir unida la disparitat del dol, que ens ha de permetre donar sentit a les restes, localitzar-ne (passat i futur) com no aconsegueix fer-ho la presència. Desenterrar les petjades i identificar-les, reconèixer-ne les veus i entendre de quina aquests espectres és una oportunitat per a allò que està per venir. manera han transformat l’aquí i ara. Al capdavall, Derrida (1972/2005) constata que només el darrer segle i mig, alguns filòsofs han començat a desarmar aquest marc del temps aristotèlic. En aquest sentit, són imprescindibles les aportacions d’autors com Schelling, que defensa un concepte orgànic del temps, en el qual cadascú posseeix un temps intern propi; o els autors que recuperen la concepció antiga de temps circular. Entre aquests últims, destaquen Hegel, que afegeix a la idea de temps com a moviment una lògica cíclica històrica amb la noció de dialèctica, Heidegger o Nietzs- che, que desenvolupa la idea de l’etern retorn. Aquest treball sobre el temps es fa de manera molt conscient en la dramatúrgia de La Conquesta: «És una cosa nostra, això de plegar el temps –diu Fernández Giua–, perquè el llenguatge teatral et permet superposar Figura 2. Raphaëlle pensa la seva identitat sexual contra el discurs oficial (2019) capes de coneixement. Aquest gruix d’informació ens permet unificar el Font: https://www.laconquesta.com/proyectos/trilogia-raphaelle temps. Veure una persona, però veure la imatge col·lectiva, i veure el pas- sat d’aquella persona i com es representa en el futur. Treballem molt sobre la idea d’acumulació. I anem construint les escenes perquè hi arribi un moment d’una connexió especialment forta, una emoció que es destapa.» Artnodes, No. 29 (gener 2022) I ISSN 1695-5951 Revista científica electrònica impulsada per la UOC 7 2022, Cristina Garde Cano i David Vidal Castell 2022, de esta edición FUOC Universitat Oberta de Catalunya artnodes https://artnodes.uoc.edu El temps circular: noves maneres de narrar l’experiència. La dramatúrgia acumulativa de La Conquesta del Pol Sud Tots dos estan d’acord que tota la seva construcció de la narració radicalment, sinó que tot està contingut en una unitat, això és el que va encaminada cap a una transformació col·lectiva, cap a una mena fa possible la reconciliació i la reparació. Hi trobem un procés, com en de catarsi, perquè és «una condició del teatre» i perquè creuen que les nocions orientals d’arrel taoista, del yin i el yang: les identitats, per «l’emoció et fa conèixer.» A les seves obres, hi ha «una part analítica i exemple, estan en transició, i no cristal·litzades, en termes dels mateixos un mecanisme molt potent d’empatia, i és entre aquestes dues coses dramaturgs. Això es veu molt clarament en l’evolució de les tres protago- en equilibri que l’espectador es fa un coneixement que també és emo- nistes sobre l’escenari. En aquesta temporalitat, busquen i troben el canvi cional». Escènicament, ideen dispositius que ho transmeten, com les sense ruptura: hi ha un afebliment de les estructures de sentit, que és el persianes del muntatge de Claudia, que gradualment van modificant que fa possible la transformació, que no arriba per mitjà d’esdeveniments la inclinació i que mostren i oculten al mateix temps, el contrari d’una epifenòmics, sinó per la concurrència i l’acumulació de circumstàncies etapa superada i nítida. Tampoc a les altres dues obres de la trilogia no que expliquen moments de revelació i de connexió amb els públics. hi ha trencament, sinó continuïtat fluïda. Després de l’anàlisi del mètode de construcció d’imaginaris narratius de La Conquesta, hem confirmat que les propostes d’una temporalitat alternativa al «temps vulgar» són eficaces per imaginar nous espais na- rratius que ens permetin construir-nos des de l’empatia, individualment i col·lectivament. Així, tal com mostrem a la taula, el temps no s’entén com a sinònim de moviment, sinó com un procés, en el qual subjau una immanència del relat. A més, en aquesta concepció del temps narrat, el subjecte no és un cos violentat per les narracions hegemòniques, sinó que és dipositari d’una força que neix de la interacció i que transmet les narracions col·lectives. Per això, les protagonistes i els públics no senten una dislocació Figura 3. Les persianes del muntatge de Claudia, que mostren i oculten alhora (2019) en la construcció de la identitat individual i col·lectiva, perquè no estan Font: https://www.laconquesta.com/proyectos/trilogia-claudia sotmesos a cap acceleració, sinó a una transformació orgànica. Preci- sament per això, els subjectes no tenen valor per la seva mera presèn- Conclusions cia en un esdeveniment artificialment construït pel discurs hegemònic, sinó per la seva capacitat de fer, de modificar els imaginaris, en un A la trilogia de La Conquesta, doncs, apreciem un evident abandonament moment determinat i en unes circumstàncies concretes. L’exemple de de la seqüencialitat convencional de l’escena, que funciona emocional- La Conquesta demostra com sí que podem narrar sense fer servir el ment i analíticament. En els seus muntatges, apreciem una circularitat trencament i la ruptura entre el passat, el present i el futur, de manera més harmònica. No hi ha un passat, un present i un futur que s’oposin que la memòria s’activa com a eina reparadora de les comunitats, fet que fa possible una imaginació amb potencial emancipador. TEMPS VULGAR TEMPS CIRCULAR Temps lineal Temps com a procés Moviment (progrés) Constància (embolcall) PRIMER PLEC: COM PERCEBEM EL TEMPS? Cos (violència) Energia (interrelació) Transmissions Correlacions Caiguda (vertigen) Transformació (equilibri) Ser (inamobilitat) Fer (capacitat) SEGON PLEC: COM NARREM L’EXPERIÈNCIA? Ruptura (crisi) Canvi (debilitament) En seqüències En translació Esdeveniment (escena) Moment (circumstància) Conjugació Acumulació TERCER PLEC: COM FEM SERVIR EL LLENGUATGE? Oposició (diferència) Transició (diversitat) Greuge Reparació Taula 2. Comparativa conceptual entre temps vulgar i temps circular Font: elaboració pròpia Artnodes, No. 29 (gener 2022) I ISSN 1695-5951 Revista científica electrònica impulsada per la UOC 8 2022, Cristina Garde Cano i David Vidal Castell 2022, de esta edición FUOC Universitat Oberta de Catalunya artnodes https://artnodes.uoc.edu El temps circular: noves maneres de narrar l’experiència. La dramatúrgia acumulativa de La Conquesta del Pol Sud Referències bibliogràfiques Fukuyama, Francis. El Fin de la Historia y el Último Hombre. Barcelona: Planeta, 1992. Avanessian, Armen, Reis, Mauro. «Introducción». VV.AA. Aceleracionis- Garcés, Marina. Filosofia inacabada. Barcelona: Galaxia Gutenberg, mo. Estrategias para una Transición hacia el Postcapitalismo, 9-32. 2014. Buenos Aires: Caja Negra Editora, 2019. Gayà, Catalina, Seró, Laia. Ulisses era una dona. Barcelona: Museu Berardi, Franco «Bifo». «El Aceleracionismo Cuestionado desde el Punto Martítim de Barcelona, 2021. https://www.mmb.cat/wp-content/ de Vista del Cuerpo». VV.AA. Aceleracionismo. Estrategias para una uploads/2021/05/Ulisses-era-una-dona.pdf Transición hacia el Postcapitalismo, 69-76. Buenos Aires: Caja Heidegger, Martin. El Ser y el Tiempo. México: Fondo de Cultura Econó- Negra Editora, 2019-a. mica, 1986. (Treball original publicat el 1927). Berardi, Franco «Bifo». Futurabilidad. La Era de la Impotencia y el Hori- Jullien, François. Del «Tiempo». Madrid: Arena Libros, 2005. zonte de la Posibilidad. Buenos Aires: Caja Negra Editora, 2019-b. Lynch, Enrique. La Lección de Sheherezade. Barcelona: Anagrama, Bernat, Roger, «Com trenquem la quarta paret», entrevistat per Albert 2006. (Treball original publicat el 1987). Lladó. Escola de pensament, Teatre Lliure, 28 de juny, 2021, vídeo, Ricoeur, Paul. «Narratividad, Fenomenología y Hermenéutica». 1:20:46. https://www.youtube.com/watch?v=gFsJXzsxAEc. Anàlisi, no. 25 (2000): 189-207. https://ddd.uab.cat/pub/anali- Borrat, Héctor. El Periódico, Actor Político. Barcelona: Editorial Gustavo si/02112175n25/02112175n25p189.pdf. Gili, 1989. Ricoeur, Paul. Tiempo y Narración III. El Tiempo Narrado. Mèxic: Siglo Derrida, Jacques. Espectros de Marx. El Estado de la Deuda, el Trabajo XXI, 1996. (Treball original publicat el 1985). del Duelo y la Nueva Internacional. Madrid: Editorial Trotta, 1995. Vidal Castell, David. El Malson de Chandos. Bellaterra (Cerdanyola del Derrida, Jacques. Tiempo y Presencia. Santiago de Chile: Universidad Vallès): Aldea Global, 2005. Diego Portales, 2005. (Treball original publicat el 1972). Virilio, Paul. Velocidad y Política. Buenos Aires: La marca editora, 2006. Duch, Lluís. «Antropologia de la Comunicació». Anàlisi, (Treball original publicat el 1977). no. 29 (2002): 21-41. https://ddd.uab.cat/pub/anali- Zafra, Remedios. Frágiles. Barcelona: Anagrama, 2021. si/02112175n29/02112175n29p21.pdf. Williams, Alex, Srnicek, Nick. «Manifiesto por una Política Aceleracionis- Duch, Lluís. Vida Cotidiana y Velocidad. Barcelona: Herder, 2019. ta». VV.AA. Aceleracionismo. Estrategias para una Transición hacia Duch, Lluís, Chillón, Albert. Un ser de mediaciones. Barcelona: Herder, el Postcapitalismo, 33-48. Buenos Aires: Caja Negra Editora, 2019. 2012. DOI: https://doi.org/10.2307/j.ctvt7x7xh. Fisher, Mark. Realismo Capitalista: ¿No Hay Alternativa?. Buenos Aires: Caja Negra Editora, 2018. Artnodes, No. 29 (gener 2022) I ISSN 1695-5951 Revista científica electrònica impulsada per la UOC 9 2022, Cristina Garde Cano i David Vidal Castell 2022, de esta edición FUOC Universitat Oberta de Catalunya artnodes https://artnodes.uoc.edu El temps circular: noves maneres de narrar l’experiència. La dramatúrgia acumulativa de La Conquesta del Pol Sud CV Cristina Garde Cano Doctoranda del Departament de Mitjans, Comunicació i Cultura de la Fa- cultat de Comunicació, Universitat Autònoma de Barcelona. cristina.garde@gmail.com Doctoranda del Departament de Mitjans, Comunicació i Cultura (UAB). És llicenciada en Periodisme per la UAB (2007) i graduada en Arts i Disseny per l’Escola Massana (2014). Així mateix, ha cursat el Postgrau de Disseny de Publicacions Digitals a EINA (2014). Ha treballat com a periodista es- pecialitzada en societat, infografia i disseny gràfic a El País, El Periódico i Nació Digital i com a corresponsal a Brussel·les de l’Agència Catalana de Notícies (ACN). Ha rebut els premis Civisme 2018 i 2019 per dues sèries de reportatges i ha estat reconeguda amb el premi Montserrat Roig 2020 per la seva trajectòria com a coordinadora de Social.cat, el diari digital de l’acció social a Catalunya. https://orcid.org/0000-0002-8700-9686 David Vidal Castell Director del Departament de Mitjans, Comunicació i Cultura de la Universi- tat Autònoma de Barcelona. david.vidal@uab.cat Professor titular de Periodisme Cultural i de Periodisme Literari a la Facultat de Ciències de la Comunicació de la UAB, doctor amb la tesi Alteritat i presència (2002), ha guanyat els premis del Consell de l’Audiovisual de Ca- talunya per El malson de Chandos (Aldea Global, 2005), Lleida de Narrativa (La fulla a punt de caure, 2007) i el premi Gaudí pel guió del documental Petitet (2019). Ha estat codirector de l’Arts Santa Mònica, i responsable del projecte MèdiaQuiosc (2010-2012), i comissari de diverses exposicions (la darrera, Corrupció! Revolta ètica, el 2019, al Palau Robert). Crític literari del diari Ara i col·laborador de diversos mitjans com a analista, actualment és director del Departament de Mitjans, Comunicació i Cultura i del màster de Periodisme Literari, Comunicació i Humanitats de la UAB. https://orcid.org/0000-0002-8178-6580 Artnodes, No. 29 (gener 2022) I ISSN 1695-5951 Revista científica electrònica impulsada per la UOC 10 2022, Cristina Garde Cano i David Vidal Castell 2022, de esta edición FUOC