Diumenge, 26 de febrer de 2023 6-7 D ominical Reportatge Les millors obres de les lletres gironines (26) lectura hom sàpiga que amb Pinya de rosa la delectança és segura. Ell mateix explica gènesi i característi- ques de l’obra a l’entrevista o conversa amb de vint anys. Aleshores vaig passar quatre hi- verns a Canàries. La meva malaltia -del cor- Pinya de rosa Amb el nom manllevat d’un dels nusos mariners més bonics i d’un paisatge, avui Tomàs Garcés a la Revista de Catalunya el 1926. Diu: «La història del meu primer lli- es va traduir en en un període agut i amoï- nós. Sofria un ofec constant i em calia un cli- Una de les obres més boniques de la literatura catalana. Excepcional. «Bellesa jardins deliciosos, blanenc per excel·lència, bre és ben curta. Es formà per acumulació, ma càlid. De Canàries estant sostenia cor- el recull de narracions esdevé un altre signe hi havia treballat, a ratxes, durant molts anys. respondència amb en Via, director de Joven- polida», en diu Domènec Guansé en el seu retrat literari a «Abans d’ara». Gaudir d’identitat de la ciutat, la costa, les comar- Jo no sóc gens metòdic. Tot i reconèixer els tut i excel·lent amic meu. En Via, animat per pur de bellesa amb el mar, els pins, el cel, la Costa Brava en la seva magnificència. ques gironines i el país des d’aquella inicial edició del 1903 de Marines i boscatges fins grans avantatges que té l’escriure sempre a les mateixes hores, he escrit quan m’ha sem- l’èxit dels meus quadrets i narracions, em de- manà permís per editar-los. Marines i bos- Joaquim Ruyra en retrata els homes i dones i el paisatge d’una forma única. les més recents. Narracions amb el compor- blat. De vegades una inspiració fortíssima catges es va vendre molt, el triomf va ser ab- tament humà amb amor i bogeria com Jaco- m’ha fet alçar del nit, al vespre, agafar la plo- solut. Així i tot, el llibre em produí ben mi- La més bella bé, amb amor filial i el mar amb El rem de ma i escriure hores i hores. D’altra banda, no grats beneficis: no sé si 50 duros. No vaig ar- trenta-quatre, la innocència amb La Fineta... he volgut mai coaccionar la meva inspiració. ribar a cobrar-los. Ens els rebentàrem ale- Josep Maria Figueres Retrats de personatges però amb la immen- Però si alguna vegada m’ha convingut espré- grement els redactors de Joventut en un so- PROFESSOR DE LA UAB sitat del mar i el paisatge configurant una mer la intel·ligència i la imaginació, l’obra ha par a can Martin. Quina festa memorable! obra de pètals independents que units, com rajat. Tinc, doncs, el convenciment que hau- Me’n recordo. Hi eren tots. Molts d’ells ala- E l conjunt de narracions que la pinya, esdevé així la grandesa de la parau- ria pogut produir molt més. Marines i bos- trencats en matèria de religió, però bons descripció constitueixen Pinya de rosa es- la, de la literatura. catges es publicà a la revista Joventut fa més nois, en el fons.» devé un retrat del país ex- cel·lent, una visió interioritzada del comportament humà i al- hora una descripció panoràmi- ca de la costa catalana a través de textos in- de la marina dependents que s’agrupen per la qualitat de la prosa del blanenc il·lustre que les aplega al llarg de la vida i publica amb diversos tí- tols, primer com a Marines i boscatges i pos- teriorment com a Pinya de rosa, i també han aparegut, les narracions més llargues, en vo- catalana lums independents. És una obra per tant an- tològica i representativa de les narracions de les que fou un mestre en la seva confecció. Amb el títol de Pinya de rosa apareix en dos volums en primera edició (1920) i pos- teriorment en altres de Catalònia, etc., es- sent la més la popular la de tres volums de Selecta el 1975 -que presentem en il·lustra- 1920 Primera edició ja amb 1952 Edició de butxaca de 1975 Una de les edicions cions ad hoc-. Ha tingut nombroses edici- cert. Selecta l’edità com a volum estricte, en berància tropical del llenguatge i els perso- el títol de «Pinya de Selecta. més populars, en tres ons (1931, 1935, 1947, 1952, 1969, 1973...). obra completa i en edició de format molt re- natges que semblen irreals i estranys i fa no- rosa». volums. Remarquem la d’Història de la literatura ca- talana d’Edicions 62 i Orbis (1985), la pres- duït en una singular edició de llibres autèn- tics de butxaca. més un segle eren el més habitual i normal. És que el món present redueix llengua i com- 1903 Primera edició de les criptiva de batxillerat amb el títol Marines i Es fa difícil comentar-la, senzillament portaments a unes poques mostres i en mi- narracions, amb el títol boscatges, de les professores Rosa Clar i Lau- com mirar un paisatge o una pintura, se’ns rar enrere trobem a Ruyra que ens apropa la de «Marines i ra Paradell (2005), traduïda a l’italià... i en al- tres llengües europees. És així, doncs, una apareix la plenitud d’aquella creació «que fou feta en primavera i tot cantava al seu lupa per què com amb terrat de vidre hi pe- netrem amb facilitat. No és gens estrany boscatges». Joaquim Ruyra L’escriptor del mar i la costa obra molt i molt reeditada, amb justícia i en- pas....». Malgrat algun localisme, hi ha exu- doncs que enganxi i per poc que agradi la Un fragment De «El rem de N també, mostrant-nos llurs figures rústegues, or- ascut a Girona el 1858, fill de criptor ple, en figura consolidada amb nades amb figueres de moro i atzavares. Se di- família hisendada, amb obres com La parada (1919) i especi- ria que eren una colla de vells gegantins i mal- mancant... Les nostres veles queien esllanguides so- casa pairal a Blanes on hi alment la que ens ocupa avui. girbats que s’havien posat corones i rams per bre els arbres, sacsejades de tant en tant per un estuf passava els estius. Joa- Amb una presència singular, celebrar, de peus en l’aigua, una festa marinera. moridor. Els sardinalers encara no plegaven pas les quim Ruyra i Oms comença a una certa descura personal, cen- trenta-quatre», el mar Un estol de veles blanquejava al davant d’ells llurs, però ja no els servien més que d’una petita aju- escriure en català, després dra del caliquenyo a la roba, ta- com ales de coloms que ens haguessin tirats per da i es veien obligats a vogar. Anaven a prima i pas- d’uns inicis en castellà, i amb ques d’oli, to desmenjat, roba festejar la nostra arribada. -Hola, hola!- cridava saven pel nostre costat, saludats a crits per en Paul la influència del seu gran amic deixada, la seva prosa era l’al- la nostra gent. I anomenava en to de salutaci- Ternal i en Miquelet Cadernera, que s’eren abocats Ramon Turró s’endinsà en la tra cara de la moneda. Nítida, ons les cales i pobles que s’anaven descobrint. a la borda. literatura de ple. Estudià dret, forta, neta, pura i útil com un Es fa difícil triar un fragment del llibre de Ruyra, que aplega un estol de narracions totes plenes Bagur apareixia corn una blanquíssima garlan- - Adéu-siau i bona sort! com la majoria dels joves rics estri de pagès o pescador. Jo- da de margaridoies posada a mig front sobre - Sa sardina corre cap a garbí! ¡N’hajareu a coves; de l’època, i es convertí en hi- sep Miracle, que el visità du- d’unes descripcions captivadores. Potser és «El rem de trenta-quatre» la que té més força una testa calba i punxeguda. Les Medes, tres pareu ment en ses roasses! sendat per escriure sense exer- rant la guerra, explica les penú- narrativa i ens decantem per aquesta per la visió del mar, la pesca i la seva gent. Un text breu barcasses desarborades, reposaven a la fonda, - Hola, lleig! ¡No vogus tan fort, que vasa riscos d’es- cir la professió tot residint al seu ries que passava en aquest mo- vora vora de la riba protectora. Sant Antoni de malucar-te! Blanes estimat, dedicant-se de ment i com morí el mateix 1939 però molt sentit que sintetitza el to descriptiu de la llarga narració. Calonge treia el cap per darrera el roquer, i amb - Alerta, que us cau sa barretina, l’avi ! ple a la literatura. sense saber «com petaria tot». ses cases baixes simulava un aplec de nenes ves- - Vatua es gaiató de Sant Cristófol nano; ¡Mireu S’implicà jove en les noves tribu- Tanmateix l’encoratjà. Allò és cosa bona, pubilla! ¡Mireu teixa direcció. Marxava cap a garbí. A lo millor desenganyaren de seguir-la en les ones llunya- tides de blanc i encaputxades de vermell que que és una mort, això de deixatar s’aigua, tanta que nes catalanes, com Joventut, La Re- La seva narrativa té un profund sen- com bolla, sa sardina! —va dir, asse- se submergia per complet, deixant un rastre nes. Però altres moles no menys atapeïdes i s’haguessin arrastellat per ballar un contrapàs. n’hi ha! naixença, La Veu de Catalunya... i asso- tit d’arrelament i és en el que excel·leix nyalant un punt de la mar. ombrívol i com eneriçat, i després ressortia a grosses brollaven per altres indrets. Sembla De Palamós no se n’atalaiaven sinó alguns edi- - Us cansareu molt, manejant aquestes cueres tan lí per la seva qualitat ràpidament el presti- més enllà del teatre inicial i la poesia. Do- Vaig mirar cap allà, on m’indica- llarga distància. Així seguí marxant igual que mentida que, després de tan perseguida i pes- ficis, amagats els altres per la muntanyola roco- grosses! gi d’un narrador amb veu, amb estil propis. mini de llengua, ho mostra el valor de la traduc- va, i ¡quin espectacle més interessant! Una gran una agulla que cosís la mar a grosses embastes, cada, resti encara tanta de sardina per a brodar sa que l’abriga per la banda de llevant. I darrera - ¿Per què no endegueu en es llaguts una llurs mà- Amic de Jacint Verdaguer, Enric Prat de la Riba, Ma- ció i el domini del francès que tenia que refeia, en aca- mola de sardina guspirejava a flor d’aigua, co- ara reapareixent resplendent com una boireta així d’argent l’ample teler de la mar. de tot això negrejava per una part la gran selva quina de foc com sa des Marsellès, que té pacte amb nuel Milà i Fontanals, anà publicant narracions en les revistes rar-s’hi, Racine i Molière, enlairant-los. En el retrat de Pla, un brint-la en una bella extensió. Formava una lluminosa, ara fosca corn un ruixim obac, se- Mentrestant ens anàvem atansant a la costa, surera, i per altra part, obiradors sols a petits ve- es dimoni i va contra es vent i es corrent literàries catalanes i aplegant-les amb volums que tingueren dels homenots brillants, ens mostra un escriptor amargat i limi- mena de seda escatosa i vivent, que brollava de gons com la feria la llum, i hala, hala... cada ve- que creixia per moments, esbadellant-se en es- rals verdejaven pàl·lidament els olivets de l’Em- sense cansar a ningú? Adéu, tu, també!... bona fortuna. Marines i boscatges apareix el 1903 assolint un gran tat per la seva muller tanmateix, descurat, llaminer... I sota la les ones bellugadissa, aixecant esquitxos d’ar- gada més lleu, més confusa, fins que els ulls canyalls, per on s’obiraven verdes fondalades. pordà. i no em mirus malament, guenyo! èxit. La seva salut delicada l’obliga a cercar climes més suaus al capa hi apareix un escriptor capital. Se’n declara entusiasta, ad- gent ràpids i espessos, tots llançats en una ma- dubtaren de si era una realitat o una il·lusió i es Els penyals avançats se destacaven, creixent El sol era força baix. El vent anava mancant, Adéééu!... sud. Patí alhora una crisi espiritual i la seva vida feu un tomb mirador, el llegeix frenèticament. L’escriptor conclou: «lectura també amb l’afillament d’una nena, i així es reconvertí en es- indescriptiblement fascinadora», el compara amb Tolstoi.