C I N E M A CHARLTON HESTON LLUMS I OMBRES EN EL CENTENARI DEL SEU NAIXEMENT El 4 d’octubre Charlton Heston, una de les grans estrelles del cinema, hauria fet 100 anys. Repassem el seu llegat, que també acumula ombres notables TEXT Toni Vall l 4 d’octubre Charlton Heston hauria E fet 100 anys. Una de les grans estre- lles de la història del cinema, amb un llegat fílmic impressionant –Ben- Hur, Els deu manaments, El planeta dels simis, El major espectacle del món– i el reconeixement de molta tasca humanitària, acumula també algunes ombres notables, com la presidència de l’Associació Nacional del Rifle, que va enfosquir els últims temps de la seva vida. Les llums de l’intèrpret És complicat, molt complicat, dubtar de la integritat moral i intel·lectual d’un actor que, en el moment cul- minant de la seva carrera –acabava de guanyar l’Oscar al millor actor per la seva mítica creació de Ben-Hur–, assisteix a la marxa en favor dels drets civils dels ciuta- dans afroamericans convocada per Martin Luther King a Washington el 28 d’agost del 1963. Sí, la històri- ca marxa de la frase “He tingut un somni”, que Heston va fer al costat de Sidney Poitier i Harry Belafonte, lla- vors les dues grans estrelles negres de Hollywood. No devia ser fàcil en aquells anys, amb l’apartheid en ple funcionament, la segregació racial i el KKK campant impunement, significar-se per una causa tan incòmo- da. També aquells anys, l’actor era el president del Sindicat d’Actors de Hollywood, al capdavant del qual va lluitar pel reconeixement ple dels drets laborals dels intèrprets i per la protecció dels que tenien una mala situació vital i econòmica. El protagonista d’Els deu manaments, El major espectacle del món, Grans horitzons i tantes altres superproduccions milionàries, no s’estava de braços plegats, mantenia una actitud proactiva i compromesa dins el Hollywood convuls que pocs anys abans havia patit la tòxica i destructiva Caça de Bruixes del general McCarthy. A més, va donar suport públic i econòmic a les cam- panyes nacionals contra el càncer. La tasca humanità- PROTAGONISTA ria de Heston li va valer el preuat Oscar honorífic Jean L’actor en una roda de premsa a Hersholt, concedit per l’Acadèmia de Hollywood l’any Madrid l’any 1960 per presentar el 1977. En el terreny més purament cinematogràfic, el rodatge de la pel·lícula El Cid. seu estatus de gran estrella de finals dels cinquanta i Manuel Iglesias _ Efe principis dels seixanta li va permetre, per exemple, collar la Universal perquè confiés en Orson Welles Les ombres de la seva vida Poques relacions d’amistat han fet parlar i escriure més que la de Ben-Hur i Messala. Amics de joventut, quasi com germans, es retroben després d’alguns anys distanciats, però en bàndols oposats i irreconcilia- bles. Ben-Hur ha esdevingut un destacat prohom jueu i Messala, un capitost de l’Imperi Romà que pretén subjugar la població jueva de Jerusalem. Impossible posar-se d’acord. Charlton Heston i Stephen Boyd interpreten magistralment els seus papers, amb mirades de complicitat que es transformen en mira- des d’odi i de rancúnia. Avui és de domini públic que el guionista de Ben-Hur, el reputat escriptor Gore Vidal, va voler injectar càrrega homosexual a la rela- ció de Ben-Hur i Messala, malgrat que la novel·la ori- ginal de l’escriptor Lewis Wallace no contenia cap referència explícita a aquesta qüestió. Tant Vidal com el director del film, William Wyler, van amagar a Heston aquesta connotació. Quan se’n va assabentar, va encendre’s d’ira i no va dubtar a desacreditar tant la interpretació homosexual del film com el paper que Vidal va tenir en el guió. Cal tenir present que Heston no va ser, ni de bon tros, la primera opció per donar vida a Ben-Hur. La Metro Goldwyn Mayer ho havia proposat abans a Paul Newman, Burt Lancaster, Kirk Douglas, Rock Hudson, Marlon Brando i fins i tot a Leslie Nielsen –sí, sí, el Frank Drebin de la saga VIDA PRIVADA Atrapa’l com puguis– i no volien que la mentalitat Heston amb la seva dona, la també actriu conservadora de Heston pogués xocar amb aquesta Lydia Clarke. Getty A sota, l’intèrpret en un lectura gai de la història. retrat amb una arma en una imatge del En termes de bona relació amb les seves compa- 1960. Getty nyes de repartiment, poques coses dolentes han transcendit del comportament de Heston. L’actor sempre va presumir d’un matrimoni ideal, va estar casat durant seixanta-tres anys, fins a la mort de l’actor, amb la també actriu Lydia Clarke. Però hi ha una excepció. La protagonista és la recentment desa- pareguda Carmen Sevilla. Al film Marc Antoni i Cleòpatra, en una escena íntima de seducció mútua, ANYS SETANTA Heston s’hi aproxima i li acaricia un pit. Sembla que L’actor al film Marc Antoni i Cleòpatra del no estava previst al guió i que el disgust de Sevilla va 1972. David Cairns _ Getty A sobre d’aquestes ser notable. I encara més quan en el moment de línies, Heston en una foto de l’any 1973. besar-se, Heston va ser massa fogós i li va mossegar el Terry Disney_ Getty llavi inferior. Diu la llegenda urbana que, ja fora de càmera, Sevilla li va clavar una bona bufetada. La sang no va arribar al riu, però les mans llargues de Heston es poden comprovar perfectament en pantalla. Vint- i-set anys després d’aquell episodi, el 1999, Heston i –llavors ja una mica etiquetat com a cineasta conflictiu Sevilla es van retrobar al programa Sorpresa Sorpresa i poc rendible en termes de taquilla– i el seu projecte i es van abraçar com vells amics. de Set de mal. És ben sabut que sense el protagonisme Esclar que l’ombra més gran de Heston és una de Heston i el seu carisma d’estrella, la pel·lícula segu- altra: la que va tenyir de clarobscurs la part final de la rament no s’hauria pogut filmar. També va plantar-se seva vida. L’any 1998, Heston va assumir la presidència davant els productors del Major Dundee de Sam de l’Associació Nacional del Rifle, l’entitat que reivindi- Peckinpah quan volien massacrar el muntatge final del ca i potencia la tinença legal d’armes als Estats Units, film. Pocs actors com ell podrien presumir d’haver un dels drets perennement polèmics del país, genera- pogut prolongar la seva carrera tants anys instal·lat en dor de controvèrsies descarnades cada cop que té lloc un estatus d’estrella força inamovible. El cinema de un tiroteig o una acció armada injustificada. La polèmi- ciència-ficció dels anys seixanta i setanta va ser una ca més encesa va arribar quan el cineasta Michael important reinvenció: Soylent Green, L’últim home viu Moore va colar-se a casa de Heston per preguntar-li per –la primera adaptació de la famosa novel·la Soc llegen- la tinença d’armes i els assassinats al col·legi de da– i sobretot El planeta dels simis. També el western Columbine. Heston, ja afectat per un principi inexora- –El més valent entre mil– i l’innovador cinema de ble d’Alzheimer, no va saber què respondre. Només es catàstrofes –Terratrèmol, Aeroport 1975– li van per- va aixecar i es va allunyar de Moore.  metre allargar al màxim l’èxit i el carisma. A més de Moisès i de Ben-Hur, afegim a la seva llista de perso- natges el Cid, l’artista Miquel Àngel d’El turment i l’èxtasi, sant Joan Baptista, Marc Antoni, Thomas Jefferson, el cardenal Richelieu i Enric VIII. “He interpretat tres presidents, tres sants, dos genis i un grapat d’herois, amb això em puc donar completa- ment per satisfet”. Un bon resum, sí senyor.