aradiumenge Diumenge 2 d’abril del 2023 #466 TERENCI MOIX 20 ANYS SENSE UN DELS ESCRIPTORS MÉS ESTIMATS TVE O B I T U A R I 2023 2 D’ABRIL 1942-2003 Terenci Moix és un dels escriptors contemporanis de més ressò de la literatura catalana de l’últim terç del segle XX. Nascut el dia 5 de gener de l’any 1942 amb el nom de Ramon Moix Messeguer, va morir a causa d’un emfisema pulmonar l’any 2003. VINT ANYS SENSE L’ETERN TERENCI Es compleixen dues dècades de la mort d’un dels escriptors catalans més llegits i estimats. Alguns dels seus amics recorden la seva personalitat i el seu llegat en l’any en què s’estrenarà a Filmin una sèrie documental sobre la figura de Terenci Moix TEXT Toni Vall da que el vaig veure, un dia de juny del 2001, el vespre que Barcelona va acomiadar el vell cinema Savoy del passeig de Gràcia. Projectaven Amanecer, de Murnau i allà el tenia, acompanyat dels seus estimats Román Gubern i Carlos Mir. Tants anys després, parlo avui amb ells i quina sorpresa és descobrir que el Carlos també el va veure aquell dia per última vegada en plenes con- dicions vitals: “Al carrer, va ser aquell l’últim dia. El vaig anar a visitar a la Teknon però llavors ja estava molt just de forces”. El matís és important: el Terenci que Mir va conèixer, el Terenci amb qui va tenir una bonica història d’amor, és un Terenci “de carrer”. De fet, No digas que fue un sueño –el premi Planeta de l’escriptor– està dedicat a Mir “per la seva ajuda”. Quina ajuda? Doncs en temps d’un gros desengany sentimental, “treure’l de casa, fer-lo pujar a la meva Vespa i portar-lo a actes i presentacions, al cine, a sopar amb els amics”. “Tu no ets escriptor? Doncs a veure si tor- nes a escriure!”, li va etzibar. I Terenci va escriure No digas que fue un sueño. Recordant l’amic i l’escriptor M’explica el Carlos un detall que desconeixia. Qui els va presentar va ser el Román Gubern, en un acte de l’editorial Anagrama a l’Hotel Colón a principis dels vuitanta. Gubern, erudit cinèfil com Terenci, amant i coneixedor de totes les arts, rememora el seu amic amb l’estima de qui el va conèixer molt bé. ARADIUMENGE “En l’aspecte personal era molt tendre, també frà- gil i vulnerable. Literàriament, va ser un transgres- sor, un irreverent, va saber connectar la contracul- tura i la cultura popular per primer cop a Catalunya. Va sofisticar la cultura popular catalana tot transgredint-ne els cànons”. Impossible no recordar l’impacte que va suposar Onades sobre 0 una roca deserta dins la literatura catalana de finals 9 dels anys seixanta. La benvinguda per la porta gran amb el primer premi Josep Pla, la seva prosa sinuo- sa, la càrrega sexual, la mirada sobre l’homosexua- litat... “No se’l recorda bé ni s’ha fet justícia a les aportacions de Terenci a la cultura catalana. L’aca- dèmia i les elits culturals dominants no li han fet cas”, argumenta Gubern. Amb una excepció, desta- ca, Josep Maria Castellet, bon amic de Terenci, que sí que va ser-ne un bon còmplice literari. El pes de la palla és el títol genèric que agrupa els tres volums de memòries que va escriure Terenci Moix. Tusquets acaba de reeditar-les en un sol volum per commemorar el vintè aniversari de la seva desaparició. El pes de la palla, més enllà de l’ànim juganer de les connotacions sexuals, és la plaça del Raval que limita amb la ronda de Sant Antoni, un paisatge d’infància imprescindible de Terenci, que va néixer a la Granja de Gavà, en un edifici del carrer de Ponent, avui Joaquín Costa. María Luisa Martínez_Efe Ningú coneix millor aquells anys d’infància i ado- 2 d’abril del 2003. No s’hi cap, al Saló de Cent una xapa del seu estimat Sal Mineo sobre el cor i lescència que Maruja Torres, amiga imprescindi- de l’Ajuntament de Barcelona. La ciutat vetlla un paquet dels terribles Ducados a la butxaca. ble de tota la vida. “Jo sé que el Terenci tornarà”, Terenci Moix, que ha mort la nit passada amb tan Avui, vint anys després, em venen aquells dos exclama mentre conversem sobre el seu amic, sols 61 anys. És un escriptor estimat, pertany a dies a la memòria amb força torrencial. També les sobre com era i com se’l recorda. “S’ha de reivin- l’imaginari literari i social del nostre temps. Una dues cròniques que vaig escriure i que recordo dicar el seu llegat literari, la seva irreverència persona mordaç, enginyosa, fabulosament simpà- amb gran estima. Però Terenci Moix no és pre- inclassificable”. I per què no se’l recorda com es tica. I un artista amb uns mons creatius tan propis sent només per a mi en el dia del seu comiat. mereix? “Ara tot és molt fugisser, molt efímer, tot i reconeixibles, tan íntims i alhora tan connectats També el dia que el vaig entrevistar a casa seva, al canvia molt ràpid, tot dona moltes voltes. Però amb la gent, que és quasi impossible no saber qui capdavall del carrer de Muntaner. Em va rebre mira, fins fa poc a la Montserrat Roig no li feien ni és Terenci Moix. Al diari Avui han enviat a fer la amb bata d’estar per casa i sabatilles, va respon- cas i, per sort, ha tornat”. Què és el que el feia crònica a un jove periodista que ha mostrat interès dre amb gran paciència i loquacitat les dubitati- únic? “No es casava amb ningú. Tan sovint a la per copsar l’estima que la ciutat regala a Terenci ves preguntes d’un estudiant de periodisme i vam contra de tot. Polemista. Directe com un brau. quan és l’hora d’acomiadar-lo. També hi anirà veure plegats uns minuts d’Esmorzar a Tiffany’s Deia sempre el que pensava sense por de tenir l’endemà, a cobrir el funeral i a presenciar l’emoci- amb DVD a la pantalla gegant de la seva sala enemics. Era molt desafiant i literàriament molt onant espectacle musical i poètic que els seus d’estar. I les seves visites a la botiga Cinemascope sòlid. Tot això anava junt amb la seva immensa amics li han preparat. Ell només va posar una con- del meu germà Joan –tot just girant la cantonada generositat”. I en la distància curta? “L’humor! dició, que ningú de CiU gosés posar-hi els peus. de casa seva– per comprar fotos d’actors i actrius Rèiem tant! S’enfotia d’ell mateix com a primer Tothom s’acosta al taüt, Terenci reposa dins amb del seu estimat Hollywood clàssic. I l’última vega- pas per poder enriure’s de tot”. O B I T U A R I LLEGIT I ESTIMAT A l’esquerra, Terenci Moix firmant llibres als anys 90. El pes de la palla és el títol genèric que agrupa els tres volums de memòries que va escriure. Tusquets acaba de reeditar-los en un sol volum per commemorar el vintè aniversari de la seva desaparició. A sota, una fotografia de l’escriptor amb Guillermina Motta. 2023 2 D’ABRIL Pere Virgili Arxiu Guillermina Motta Que curiós que l’humor, el riure, la ironia, mirar, fornereta, fornereta, jo hi voldria la cantés amb accent xava”, recorda la el sarcasme que destaca la Maruja sigui jus- coure el pa perquè fos més tendre i sa. Com Guillermina. “Rèiem com desesperats, quin tament el primer que mencionen dues dones que sóc un xic coqueta i m’agrada presumir, sentit de l’humor! I que carinyós que era”. que el van conèixer també molt bé. jo faig córrer la polvera cada cop que haig de Confidències, proximitat, complicitat, tots L’Elisenda Nadal, directora de la revista sortir”. És La fornera de la Ronda amb veu de els seus amics coincideixen amb com era Fotogramas, sempre atenta a tots els vaivens Guillermina Motta, un dels cuplets que va d’afectuós. i fulgors de la cinefília, no va dubtar a fitxar recuperar per al seu mític disc Remena, nena! I encara una última imatge: Terenci aco- aquell jove –tenien més o menys la mateixa I va ser Terenci Moix qui li va descobrir miadat amb la veu de Maria del Mar Bonet, edat– que, des de Londres, li va oferir publi- aquest cuplet amb lletra de Joan Misterio, amb els acords de la cançó de Blancaneu i els car una entrevista amb Terence Stamp, de pseudònim de Joan Casas i Vila, i música de set nans i amb les paraules de Josep Maria qui, per cert, el jove Ramon Moix manlleva- Càndida Pérez. “Em va donar un disc de pedra Benet i Jornet que recorda Hamlet: “Bona nit, ria el nom per dir-se per a l’eternitat que tenia a casa, amb la cançó, i em va dir que dolç príncep”.  Terenci. L’Elisenda rememora la multiplici- tat de facetes i gustos del Terenci. Des de la mitomania i el col·leccionisme, fins als viat- ges per tot el món, les llengües –era un refi- nat poliglot–, el periodisme –els milers d’articles, les entrevistes a estrelles de UNA SÈRIE PER RETRATAR Hollywood a TVE– i la passió insubornable pels seus amics, esclar. “Era tendre i afectu- UN PERSONATGE CARISMÀTIC ós, melodramàtic, a vegades infantil, molt Filmin ha produït Terenci. La fabulación infinita, la sèrie documental de quatre capítols encara intel·ligent i divertit”. Veien pel·lícules sense data d’estrena però amb previsió que sigui després de l’estiu. Està dirigida per Marta cadascú a casa seva i les comentaven parlant Lallana i el guió és d’Álvaro Augusto. Els dos responsables destaquen que és una sèrie que retrata per telèfon, afició que van portar a l’extrem el vessant més personal de Terenci a través de les seves diverses etapes vitals. Amb entrevistes a l’11 de setembre del 2001. Van passar la tarda les persones clau de la seva vida i la seva trajectòria i molt material d’arxiu, es fa èmfasi en els comentant, amb el cor encongit, la caiguda trets més distintius de la seva personalitat. “La valentia en el seu afany dissident, la llibertat en la de les Torres Bessones. “No sé si la gent se’n seva sortida de l’armari, el carisma que sempre desprenia, l’estimació popular...”, destaca recorda gaire, d’ell”. Lallana. “Saber-se vendre, estar als mitjans de comunicació i no importar-li que per aquest motiu I acabem amb música, música de cuplet, se’l considerés menys escriptor”, afegeix Augusto. Aquesta mena de personatge, detallen, no desinhibit i divertit. “Amb el foc del teu existia a l’Espanya del moment, un referent similar seria Truman Capote, amb qui tantes vegades se’l va comparar. El primer capítol abraça la primera etapa de la seva vida, fins que es canvia el nom de Ramon per Terenci. Els capítols dos i tres recorren exhaustivament la seva llarga relació amb l’actor Enric Majó i el capítol quatre es fixa en la seva crisi sentimental, el ressorgiment amb el premi Planeta i acaba amb el seu funeral. “Va ser una de les persones més lliures del segle XX en aquest país i és una bona ocasió perquè una generació nova, la nostra, el descobreixi i pugui admirar-lo com tanta gent que el va conèixer bé de primera mà”, conclou Augusto.