Athenea Digital, nº 1, junio 2002

L’encanteri continua...

La ciència constitueix, des de fa ja alguns segles, una component indestriable de les nostres societats. La investigació científica ocupa planes i planes als nostres diaris, la trobem peritant als nostres tribunals, redefinint les coordenades de la vida, afegint, en complexos entramats tecnològics, potències i riscos a les nostres formes de vida. En el darrer segle, però, l’eufòria i la fascinació, no han deixat d’augmentar: creem xarxes més i més potents, globals, que transporten aquest saber a tots els racons. Aquestes conquestes han empolainat i alimentat el nostre entusiasme i fan que es prolongui als quatre vents la consigna: sabem més!

Aquest entusiasme, però, també ha tingut ombres. Per exemple, des que l’Enola Gay deixà caure la destrucció i la inhumanitat de la ciència i la tecnologia sobre Hiroshima. Només quinze anys després, amb el Silent Spring de Carlson (1959), ens començarem a alarmar sobre els efectes dels insecticides sobre els ecosistemes, una paraula inventada per a un concepte a penes entès. Certament, avui, ressona també amb més força en les nostres converses aquesta responsabilitat i precaució amb les conseqüències sobre el planeta sencer. Comencem a entendre que som multitud, que vivim en col·lectius cada vegada més grans, que els nostres riscos sovint són proporcionals als nostres avenços, que cal prendre precaucions, ser responsables del canvi tecnològic i científic que experimenten les nostres societats.

Vivim una època, doncs, en què les prediccions de progrés es sobreposen a les amenaces apocalíptiques i que ens dibuixen paral·lelament la ciència com a promesa o com a condemna. Per aquest motiu, la comunicació de la ciència, patir-la o gaudir-la, públicament i de manera col·lectiva, ha esdevingut crucial per a les nostres societats. Allò científic i tecnològic ha esdevingut un coneixement clau per a les nostres societats, una racionalitat indispensable per a formar societats democràtiques, educades, cíviques i, fins i tot, justes. Per aquesta raó, explorar la relació entre ciència, tecnologia i societat sembla indispensable en el nostre present. Rellevància que es fa més palesa, precisament, per l’escàndol provocat per l’aparició d’estudis que s’entaforen precisament en aquesta relació, en l’epicentre mateix, de la barreja. Com a resultat d’una llarga tradició, heterogènia, dispersa i sovint enfrontada, d’estudis socials de la ciència i de la tecnologia, ens han arribat altres maneres de comprendre la ciència i la tecnologia. Maneres que ens recorden que no hem de deslligar la producció i ús de la ciència i de la tecnologia d’elements socials, culturals, polítics, històrics i econòmics. Una llarga tradició d’estudis empírics ens ha permès donar comptes d’aquesta imbricació complexa i múltiple entre la ciència, la tecnologia i la societat, i això ha donat nom a un enfocament radicalment diferent de l’explicació científica i de l’explicació del canvi tecnològic en les societats contemporànies. D’aquesta manera els anomenats estudis CTS han esdevingut crucials per tal de comprendre la densitat, i complexitat, de les societats contemporànies.

Aquesta escomesa ha posat sobre la taula aquest teixit sense costures que conformen ciència, tecnologia i societat i la necessitat de comunicar i compartir públicament el quefer de la ciència i la tecnologia i les seves repercussions socials, polítiques, culturals. Ha generat un munt d’iniciatives per tal d’acostar aquests debats a la societat en general. Però, podem cantar victòria? Què sabem, obertament, d’aquesta relació? Què és el que li regalima a la societat dels debats acadèmics esmentats? Cal no oblidar que aquestes iniciatives reverteixen, fortament, en la nostra participació en aquestes conquestes, o amenaces. En definitiva, condicionen la nostra participació i agència en la innovació tecnocientífica, i per tant, en les dinàmiques de canvi o reproducció social. Per aquest motiu cal prendre-les seriosament.

Quan ens fem aquesta pregunta, i observem les respostes que s’hi han donat, ens adonem del camí que queda per recórrer. La fascinació, i el component pamfletari de les iniciatives encaminades a conèixer i compartir la ciència de manera extracientífica, han marcat bona part de les iniciatives endegades per a comunicar i informar sobre les relacions entre ciència, tecnologia i societat. La ciència, malgrat els molts intents per aterrar-la, fer-la nostra, continua sobrevolant els nostres caps, blanca i majestuosa, neutra i veritable. A què es deu, doncs, aquest fracàs? Un encanteri, continua dominant les nostres relacions amb la ciència i la tecnologia.

Malgrat el canvi de rumb originat per la llarga tradició d’estudis CTS en l’explicació científica i de les condicions de producció del mateix coneixement científic, com també de la transmissió d’aquests coneixements, per la qual s’han originat debats importants sobre les relacions entre ciència, tecnologia i societat, aquests debats o coneixements han quedat circumscrits, o reclosos
—depenent del grau de benevolència que hi vulguem aplicar—, a àmbits estrictament acadèmics, o en simples esguards de melic, reflexius, de portes endins a la pròpia activitat científica. Malgrat parlar-nos d’aquesta condició extracientífica de la mateixa ciència, ben poc han influït en l’exotèria de la ciència.

La creixent imbricació, però, entre ciència, tecnologia i societat en les nostres pràctiques quotidianes i, per què no dir-ho, també la creixent controvèrsia i fricció que aquestes relacions originen, fa que calgui estendre aquestes aportacions més enllà del debat estrictament acadèmic. Qui pot negar que cal un debat important sobre les relacions entre ciència i societat, que cal conèixer les relacions, millores, problemes i usos que aquests coneixements tenen per a la vida diària? Per aquesta raó, s’ha començat a introduir iniciatives pedagògiques per tal d’acostar aquests debats als programes d’estudi, universitaris, però també als estudiants de batxillerat. Una d’aquestes és la introducció de crèdits, assignatures, CTS en els plans d’estudis del nostre país. Una iniciativa, doncs, que sembla redimir, expiar, alguns dels biaixos que havien dominat la relació de vasos comunicants entre ciència, tecnologia i societat.

Aquest és l’objecte d’estudi en el qual es centra l’autor, Santiago Tomàs, en l’article que ens exposa. Com ens anuncia, però, només començar, un descontent profund domina el balanç que podem fer de la implantació d’aquestes iniciatives, reflexives, en els programes d’estudi al nostre país. Convergim en el diagnòstic: una mena d’encanteri domina les nostres relacions amb la ciència i la tecnologia. A partir d’un inventari de les traces retòriques d’aquests llibres de text, escudat en un important treball empíric, ens detalla algunes de les dinàmiques que “perversament” amaguen aquests discursos, aparentment reflexius i diferents i que intenten introduir els debats CTS al si de la comunitat escolar. A partir d’una anàlisi minuciosa, sistemàtica, ens classifica i ordena exemples d’enunciats recollits dels principals llibres de text que aborden la temàtica de la relació entre tecnologia, ciència i societat. Aquests enunciats, segons l’autor, no fan més que exemplificar alguns biaixos persistents, i podem afegir, gens innocents, que envolten l’abordatge de la relació entre ciència, tecnologia i societat i que no fan més que perllongar aquest encanteri al qual ens referim.

El fracàs és doble. No és estrany el malestar de l’autor. No només trobem nocions tradicionals i dicotòmiques de ciència, tecnologia i fins i tot societat, sinó que les trobem dins d’iniciatives que intenten explorar aquestes relacions a partir del debat i, i a partir de models d’efectes concatenats. De nou, es posa de manifest que l’encanteri perdura, i que tota diferència, tota polèmica, no deixa de ser una posada en escena, calculada i regulada en un teatre de dialèctica precedent, antic, com la mateixa relació entre ciència, tecnologia i societat. No deixem, doncs, els que ens dediquem a aquest tipus d’estudis, d’ésser un simple degoteig. Un ruixat d’estiu, sorollós però inofensiu. Contundent però evanescent. Malgrat els discursos autocomplaents, queda molt per recórrer. Les escomeses, i els mitjans posats al servei de l’aldarull creat, no semblen tenir la continuïtat que requereix tota iniciativa que vulgui perdurar. Recordem, que tota cultura s’engendra i es sustenta en una determinada infraestructura.

Doncs, bé, l’article palesa la manca d’aquesta infraestructura, la submissió, o ductilitat per a ser catalitzats en altres dispositius. Palesa, doncs, la força de l’encanteri. Quin encanteri? Doncs el que fa passar la ciència i la tecnologia per un coneixement d’un altre món. Un coneixement que no és d’aquest món.

Un encanteri, però, més difícil de desentrellar, precisament pel seu component obertament, i públicament, crític o reflexiu. Cada cop acceptem més que la ciència no és un coneixement neutre, aïllat, fora d’allò pròpiament social, polític o controvertit. Fins i tot, sentim afirmar, amb la boca més petita que de costum, l’objectivitat de la ciència, el seu component de veritat irrevocable. Sembla, doncs, que, a poc a poc, aterrem la ciència al nostre món. Però, quan tot sembla guanyat, ens adonem que l’encanteri torna transvestit. Ens adonem, com ens ensenya l’autor, que la ciència continua sent d’un altre món. Com bé ens mostra, dir CTS és donar informació i alhora fer un metadiscurs sobre la relació entre ciència, tecnologia i societat. Doncs bé, precisament en aquest component no dit però expressat rau l’encanteri. Aquí és on allò aparentment públic, obert, reflexiu, esdevé publicitari, propagandístic. El cientifisme i determinisme que destil·len els llibres de text analitzats, posen de manifest les coordenades d’aquest encanteri. Certament, a cada pàgina, es reconeix la importància de l’empresa científica en l’entramat social. Però, gairebé immediatament, i com si es volgués emular un fugitiu, aquest discurs esborra les passes i traces que deixa rere seu. Un munt de distincions i estratègies retòriques van depurant la ciència de tot contacte social i, en lloc d’embolics, atzucacs, controvèrsies, jocs polítics i passionals, apareix la ciència a una banda i la societat a l’altra. Ambdues amb lògiques autònomes, aïllades. On la primera, jaient en una poltrona feta a mida al llarg de la història, nega el que a cada pas ens diu que fa. Encanteri, doncs, que ens fa veure que allò que crèiem ser passes dreceres endavant s’ha de repensar profundament. On crèiem retrobar l’agència i l’oportunitat pel debat, sembla que retrobem inèrcies i facticitats.

Ara bé, la reflexió no ha de quedar només en el parany del recompte de forces, aliats o mitjans d’altri. Cal posar en relació aquesta constatació amb els efectes socials que això comporta i, per tant, amb les polítiques que se’n deriven. Per aquest motiu, avui que la demanda de coneixement científic és creixent, que la necessitat de compartir-lo és més col·lectiva que mai, cal reflexionar profundament sobre el paper i les característiques dels maièutics contemporanis.

Per això és tan rellevant apropar-se, com fa l’autor, a quelcom tan local, i alhora important, com són els llibres de text, tot i que sovint s’han considerat gèneres menors en l’estudi de les relacions entre ciència, tecnologia i societat. Precisament per això, la llum d’alarma que ens encén el text sigui encara més interessant de mantenir. I per això cal trobar les raons i les solucions d’aquesta dissolució progressiva de la força de l’escomesa dels estudis CTS que es posa de manifest en l’estudi dels llibres de text destinats a batxillerat.

Des del Gòrgies de Plató, encarnat en la discussió entre Sòcrates i Calicles, es debat i ens plantegem el format i la relació que ha d’existir entre ciència i societat. Des de llavors, també, cada noció comporta un model polític i una forma de participació social determinada en la producció, gaudi o patiment d’aquest coneixement. Els estudis CTS semblen ser una transversal en les habituals disputes entre ciència i societat, ja que s’hi entaforen al mig, cercant martingales i embolics, estudiant barreges i no pas ribes segures i allunyades. Però, com hem vist, queda molt camí per recórrer si volem crear espais de discussió CTS que fomentin realment la discussió i la responsabilitat vers la imbricació entre ciència, tecnologia i societat. També, i aquesta és la gran virtut del text comentat, dels anomenats coneixements CTS, n’hem de fer inventari polític. I en fer-lo, també aquests ens mostren tics que ens allunyen d’un debat multitudinari i horitzontal vers les relacions entre ciència, tecnologia i societat.

Per aquesta raó cal continuar detallant aquests mapes que conformen la comunicació i la construcció del coneixement científic en els nostres dies i configurar alternatives polítiques, educatives i socials que ens permetin obrir les “caixes negres” que constantment s’aixequen entre nosaltres.

Com hem vist, però, part del problema en la persistència d’algunes concepcions sobre la relació ciència, tecnologia i societat recau en els mateixos estudis CTS; recau en la poca impregnació que han tingut en espais extra-acadèmics. Què hem de fer, doncs per a revertir aquestes dinàmiques? N’hi ha prou de perllongar el debat acadèmic? Què passa, doncs, amb textos com aquests que escrivim? Quina és la combinació que hem de trobar per tal d’aconseguir la porositat desitjada amb la societat en general? Probablement, el camí sigui més llarg i tortuós que el que encetem en aquest mitjà. Probablement, com d’altres concepcions ens mostren, el més efectiu seria portar aquests comentaris, aquests articles, més enllà de les parets o dels mitjans acadèmics. Arriscar-se, perquè, de no fer-ho, com hem vist, ho fan d’altres. Estem disposats a desfer l’encanteri?

Esperem que aquesta via d’accés possible no sigui la d’interposar empelts, pegots, sempre artificiosos, com aquells de què ens parla l’autor. Calen, doncs, propostes arriscades. És una tasca que concerneix l’autor, que es troba a faltar en el text, però que ens concerneix, també, a tots. Alternatives que estiguin en consonància, precisament, amb el llegat que ens aporta la tradició d’estudis CTS, en els quals la polèmica, el debat, la fricció i la multiplicació de controvèrsies sembla ser la fita i no allò que cal depurar. Per què no proposar, doncs, precisament, la martingala i la controvèrsia com a motor dels materials pedagògics CTS?
El que està en joc no és res gens anecdòtic. Està en joc la participació pública, col·lectiva, en la presa de decisions, en la regulació de la ciència, en les polítiques de les societats contemporànies. Està en joc la possibilitat de reconciliació de la democràcia i la demostració, condemnades com estan, en els nostres dies, a entendre’s.