Està funcionant l’educació ambiental?

L’any 1970 hi va haver una conferència internacional sobre l’educació ambiental, organitzada per la IUCN I la UNESCO, a la School Curriculum del Foresta Institute de Carson City, Nevada. Un dels resultats de la reunió va ser la primera definició d’educació ambiental que va ser acceptada àmpliament. El concepte havia nascut potser un parell d’anys abans al Regne Unit, i allà era on s’havia desenvolupat principalment.

El primer itinerari naturalista a Espanya va ser a Santiga. Foto: Jaume Terradas.

La definició deia:

L’educació ambiental és el procés de reconeixement de valors i de clarificació de conceptes dirigit a desenvolupar les habilitats i les actituds necessàries per entendre i apreciar  les inter-relacions entre l’home, la seva cultura i els seus entorns biofísics. L’educació ambiental també implica pràctica en la presa de decisions i l’auto-formulació d’un codi de comportament sobre els temes que concerneixen a la qualitat ambiental.

Aquesta definició és força interessant: la primera frase és una descripció convencional que es podria aplicar a qualsevol mena d’educació específica, però la segona conté dos aspectes que apunten a objectius més ambiciosos, pràctica en la presa de decisions i un codi de comportament sobre la qualitat ambiental.

El 30 d’octubre del mateix any, als EEUU, el president Richard Nixon signava la Llei Nacional d’Educació Ambiental (NEEA). Aquesta llei la va escriure el senador Gaylord Nelson i es proposava “protegir i promoure la qualitat ambiental mitjançant l’educació”. Això es volia assolir incorporant l’educació ambiental a les educacions formal i informal als EEUU, creant una Oficina d’Educació Ambiental, un Consell Nacional Assessor i un programa de beques per mestres i per adaptació dels plans d’estudi. Les mancances de pressupost i les pressions en contra de la nova llei van acabar amb ella el 1981. Una nova NEEA fou reformulada i aprovada el 1990, amb la seva Oficina, programes de formació, beques, Consell Assessor, etc., aquest cop sota la tutela de l’Agència de Protecció Ambiental (EPA).

El primer itinerari naturalista a Espanya. Foto: Jaume Terradas.

Si considerem que els problemes ambientals, segons la majoria d’experts, han crescut d’una manera perillosa al llarg de les darreres dècades, inclosos el canvi climàtic, l’acidificació dels oceans, la destrucció de biodiversitat,  els riscs alimentaris en una demografia en ràpid creixement, la vulnerabilitat a una fallida dels abastiments en aigua potable i energia, etc., el fet que la qüestió ambiental no aparegui en lloc destacat en les prioritats de  la gent a EEUU i a Europa significa que l’educació ambiental no ha assolit els seus objectius.  Certament, la forta oposició d’alguns interessos poderosos ha jugat un paper en aquest fracàs. Aquests interessos acusen l’educació ambierntal de tenir una base ideològica. Tot i això, gran part de la culpa d’aquest fracàs l’hem d’atribuir segurament a les dificultats d’integrar projectes orientats a l’acció i a la solució de problemes en la rígida estructura del sistema educatiu.

Espanya n’és un clar exemple. Els orígens de l’educació ambiental a Espanya es poden situar en els itineraris de natura de Santiga (1975, enguanyfa 40anys), dissenyats per un equip d’ecòlegs i botànics de la Universitat Autònoma de Barcelona i de professors d’institut. Més tard va venir després un ràpid desenvolupament de materials educatius, centres d’educació ambiental i altres iniciatives i també es van multiplicar les ofertes de graus i post-graus en ciències ambientals a les universitats.

Però la preocupació per l’ambient és encara força escassa i ha baixat com a conseqüència de la crisi econòmica. Podem arribar a algunes conclusions: 1) L’educació ambiental no ha estat capaç d’integrar projectes orientats a l’acció; 2) l’educació és essencial, però ella sola no canvia el comportament humà, perquè sempre hi ha altres motivacions en conflicte; 3) L’anti-ambientalisme és molt poderós en els mitjans de comunicació; 4) Com a conseqüència dels punts anteriors i d’altres problemes, el pensament científic té greus dificultats per arribar a les grans masses de població.