En aquesta nova entrada, en Jaume Terradas reflexiona al voltant del que la natura ha significat pels humans des dels albors de la nostra espècie, i sobre com l’aglomeració de persones a les ciutats ens allunya d’ella.

La ciutat de Jodhpur és la segona més gran del Rajasthan, un estat del nord-est de l’Índia. Autor: Marc Hoffmann (CC BY-SA 2.0)

L’aparició de ciutats en la història de la humanitat és una conseqüència de la invenció de l’agricultura, que va generar excedents alimentaris i va permetre la diversificació d’activitats. Els nous urbanites es van allunyar del contacte quotidià amb la natura. Aquesta, i en especial les zones boscoses, van ser vistes com llocs perillosos, no sols per la possible presència d’animals com óssos o llops, i segons on lleons, tigres o serps verinoses, sinó perquè eren llocs propicis per a atacs de lladres o gent enemiga. Desemboscar era una part del procés civilitzador, com ho va ser la dessecació de maresmes considerades insalubres.

De bosc, calia mantenir-ne una mica per garantir la disponibilitat de fusta i altres productes, però si es podien evitar els camins que passaven per zones boscoses sempre era preferible. El bosc esdevingué metàfora de caos o desviació, com veiem ben clar en l’inici mateix d’un pilar bàsic de la nostra cultura, la Divina Comèdia “Nel mezzo del cammin di nostra vita, mi ritrovai per una selva oscura…”, diu Dante per indicar que la seva vida s’havia desviat del camí dret cap a la salvació. Aquesta por a la natura (que ho era també als humans de ciutats rivals o als malfactors que s’emboscaven) o la identificació de natura salvatge amb caos, de conreu (etimològicament, cultura és això) amb civilització, no es podia donar en les cultures que van romandre en l’estadi caçador-recol·lector, a l’Amazones, a les selves africanes o asiàtiques, i en altres cultures no urbanes.

Evolució de la població rural (línia blava) en front de la població urbana (línia vermella) al món, des de 1950 i projectada fins a 2050.

Avui, la població humana s’acumula, a ritme creixent i molt superior al de l’augment de la demografia, en ciutats que ja no són només les molt grans sinó també en les mitjanes i les petites ciutats, les quals creixen encara més de pressa. D’aquí al 2030, la població urbana haurà augmentat en uns 470 milions de persones, dels quals 100 milions a la Índia. Això vol dir que cada cop més proporció de la Humanitat viurà distanciada del contacte amb la natura i només la visitarà per raons de lleure, de manera que la ignorància sobre el tema serà cada cop més gran i no està contrarestada per vivències sinó, en la gran majoria de casos, molt feblement, per l’educació i les campanyes de caire ecologista.

No és una bona notícia per a la conservació. L’aculturació en relació a la natura és massiva i ràpida, i l’educació no funciona prou. Tampoc és massa bona notícia perquè les ciutats, que ocupen poc més del 2% de les terres emergides, són responsables de més del 80% de les emissions antròpiques de gasos hivernacle. I no ho és des del punt de vista de la vulnerabilitat a riscos catastròfics i efectes del canvi climàtic, que és més gran en poblacions crescudes molt de pressa, vulnerabilitat que sol anar associada a habitatges de poca qualitat i mancances de previsió en el procés urbanitzador. Països com Haití o Bangla Desh ens en donen massa sovint tràgics exemples.

Barraques del poblat marginat de Soweto, a les afores de Johannesburg, Sud-àfrica. Autor: Matt-80 (CC BY 2.0)

Com que el procés urbanitzador és imparable, necessitem un millor planejament per construir cases, carrers i carreteres malmetent el menys possible les xarxes de natura, millorar els processos constructius per reduir els impactes ambientals en la construcció, el funcionament i la desconstrucció al final, i dissenyar l’espai i les construccions minimitzant la seva vulnerabilitat. Això demana un esforç molt gran (amb bona part de recerca bàsica i aplicada) en els camps de l’arquitectura, l’enginyeria civil i de comunicacions, l’ecologia, la governança i els processos participatius). En ecologia, hem de ser capaços de descobrir estructures de xarxes protegides que siguin funcionals, d’incloure en les previsions de gestió d’espais els riscos associats als canvis climàtics i altres i de contribuir a dissenys urbans menys insostenibles amb un ús adient d’elements de natura que es combinin amb les tecnologies de la construcció (que empraran nous materials i un procés més industrial de producció).

La ciutat de Chicago, capital de l’estat d’Illinois (EUA), va experimentar un gran creixement a mitjan s.XIX.

Són reptes molt complicats, per als que, de moment, no només tenim poques respostes sinó que ni tan sols les busquem amb massa dedicació. L’ecologia urbana està encara en una fase de diagnòstic i forense, més que en una fase preventiva i curativa. Mentrestant, cada mes la població urbana del món creixerà els propers 15 anys en 2,6 milions de persones, el més sovint pobres, mal ubicades i en procés de pèrdua del seu sentiment de pertànyer a la la natura!