Ens acostem al moment en el qual el neodarwinisme quedarà superat, i ja hi ha la necessitat d’un canvi de paradigma que reformuli i completi la Teoria de l’Evolució.

Hibridació entre Lilium davidii var unicolor x Lilium amable var luteum. Aquest lliri hibridat, conegut com a ‘Citronella’, és una planta ornamental. Autor: Derek Ramsey – Chanticleer Garden (CC BY-SA 3.0)

Un comentari recent d’Elizabeth Pennisi (Science, 18 de novembre de 2016) recull molts exemples de l’omnipresència de la hibridació entre espècies, no només en microbis procariotes i en plantes sinó també en animals, inclosos humans (ja fa temps que sabem que tenim gens procedents de creuaments amb neandertals i denisovians). Pennisi creu que això és un repte a la teoria evolutiva, tal i com la coneixem. El concepte biològic d’espècie de Mayr (en el qual, l’aïllament reproductiu és condició necessària per tal que es pugui atorgar a un grup diferenciat d’individus la categoria d’espècie) trontolla: moltes espècies s’hibriden amb altres parentes deixant descendents fèrtils, i l’arbre de la vida esdevé una xarxa.

Hi estic d’acord. A Notícies sobre evolució (2014) ja vaig exposar les dificultats actuals del paradigma neodarwinista. En els procariotes hi ha una considerable promiscuïtat genètica i les evidències d’hibridació més o menys freqüent (en cap cas raríssima) en tots els grans grups d’organismes se sumen a altres fenòmens com la introgressió de gens mitjançada per virus, microbis o altres organismes per via parasitària o simbiòtica. La meva impressió és que ve un canvi de paradigma, el tipus de crisi descrit per Thomas S. Kuhn el 1962 a The structure of scientific revolutions. No puc entrar en debats epistemològics, però sí recordar que, tot i que els paradigmes s’han de defensar, sovint, quan ja no són sinó castells en runes ocupats per científics que han estat els pontífexs d’una determinada branca de la ciència, els vells paradigmes esdevenen obstacles al coneixement.

L’arbre de la vida és una xarxa, amb transferència horitzontal de gens, hibridacions, simbiosis, etc.

En algun altre article d’aquest blog m’he referit a les dificultats trobades per innovadors, com Barbara McCormick o Lynn Margulis (dues dones, fet potser no casual) per veure acceptades les seves idees en el camp de l’evolució. Però també és cert que Kunt advertia que “no es pot fer caure un paradigma sense oferir-ne un de nou que el substitueixi, perquè això equivaldria a rebutjar la pròpia ciència” i, encara que s’han produït intents de construir un paradigma alternatiu al neodarwinista (vegeu el llibre de Jablonka i Lamb Evolution in four dimensions), la fonamentació no està acabada. Els propers anys, l’ús de tècniques CRISPRs i altres que permeten l’exploració massiva i barata dels genomes i la seva manipulació facilitarà el progrés. Mentre, els sacerdots segueixen clamant contra els heretges, rere uns murs parcialment enderrocats. Fóra millor que sortissin a camp obert i es posessin a pensar si ha arribat l’hora d’eixamplar el marc: seguirem sent darwinistes, no postdarwinistes, però el que al 1940 podia ser neo- avui ja va sent paleo-.

El neodarwinisme (per seguir la terminologia d’Einstein) ve a ser una teoria especial de l’evolució. Va integrar la teoria de la selecció natural de Darwin, la teoria mendeliana de l’herència —amb la mutació com a font de variació— i el plantejament estadístic de la genètica de poblacions. La nova teoria general de l’evolució hauria de lligar la selecció natural (i la deriva genètica, la selecció sexual, la selecció de grup, etc.) amb l’herència (amb variació genòmica endògena i exògena), més la transmissió ensenyada del comportament de pares a fills, una teoria evo-devo sòlida, la reconstrucció filogenètica ajudada per tècniques moleculars, la genètica de poblacions, i la consideració d’un marc ecològic que no només filtra els canvis sinó que també indueix taxes de canvi més o menys accelerades i que és en part construït en el procés evolutiu.

Elements per a una Teoria General de l’Evolució.

A més, la teoria general de l’evolució hauria d’incloure la cultura com a producte evolutiu en un cert nombre d’espècies. Potser es podria parlar de dictiodarwinisme, del grec δίκτυο que significa ‘xarxa’, ja que el conjunt genoma-epigenoma, el proteoma, els grups socials, les poblacions, els ecosistemes, les llengües, etc…, tot funciona en xarxa. Però més que un nom, aquesta desitjable teoria general necessita un esforç de formulació matemàtica similar al que van fer pel neodarwinisme Fischer, Haldane i Sewall-Wright. No és fàcil.

D’altra banda, els mecanismes de l’evolució de la cultura no es basen en la reproducció amb variació i selecció, sinó en imitació, plagi, aprenentatge, ús i modificació de llenguatges i d’instruments… i la tria del què perdura depèn de la fitness però també de relacions socioeconòmiques i de poder, de la història i de l’atzar. A més, l’evolució ha generat la cultura i aquesta al seu torn, mentre evoluciona segons mecanismes propis, influeix en l’evolució biològica. Fins i tot, com en la domesticació i l’enginyeria genètica, pot dirigir-la i tendeix a fer-ho més i més. I aquí sí que ja no es tracta de darwinisme sinó de disseny intel·ligent, encara que no necessàriament ben intencionat i potser no sempre tan intel·ligent com caldria.