Butlletí de la Facultat de Ciències Polítiques i Sociologia

LA UNIVERSITAT EN TEMPS DE CANVIS

L’any 2015 haurà estat un any molt marcadament electoral: municipals a la primavera, Parlament de Catalunya al setembre i ara eleccions Generals. I en tots tres àmbits, anuncis o al menys indicacions de canvis molt significatius. Després d’anys de crispació, de fortes tensions pressupostàries, d’augment de preus en els serveis públics, de bloqueig de les plantilles, etc., preveiem canvis polítics significatius, però a hores d’ara no es poden preveure amb cap precisió ni el seu sentit ni les seves dimensiones. Sabem que tindrem sistemes de partits nous, tant a escala catalana com espanyola ( i com de fet ja ha succeït a escala local); sabem que hi haurà plantejaments governamentals fins ara no vistos; però no sabem exactament quins seran ni quines dimensions tindran.

Ni sabem tampoc quin impacte tindran sobre la vida universitària. Dels diversos serveis públics del país, les universitats són un dels àmbits que ha viscut amb més duresa el periode de les retallades. Reducció de l’oferta, augment molt important de les matrícules, a la vegada que congelació d’expectatives laborals i professionals: avui tenim menys personal d’Administtració i Serveis que l’any 2011; i en l’àmbit acadèmic i investigador, estem vivint la tremenda experiència de veure com la generació de joves acadèmics més ben formada, més capacitada i amb una major projecció internacional, no pot trobar punts d’entrada al sistema universitari, o només de manera escadussera i excepcional.

No és casual que bona part de les reaccions de protesta hagin tingut les universitats com a protagonistes, ni que  diversos acadèmics, en alguns casos molt propers, estiguin jugant un rol personal directe en els processos de canvi. Però vol això dir que les coses canviaran a les universitats, i que aviat podrem recuperar tot el terreny perdut?

No vull aixafar guitarres, però això no em sembla gens segur. La introducció d’una lògica competitiva a les universitats, les limitacions de plantilla, els usos docents “innovadors” o les renúncies pressupostàries de tot ordre que estem fent, no semblen ser uns fets momentanis; semblen més aviat ser uns canvis estructurals, que seguiran marcant la institució de forma molt profunda en el futur proper.

Cosa similar pot dir-se en l’àmbit pressupostari. Els límits al dèficit públic seguiran, i probablement amb una tendència a una major reducció; de fet, aquest és el compromís de Catalunya: arribar en dos anys a un dèficit pressupostari “zero”; quan sabem que l’any que ara acaba haurem superat de llarg el límit oficial del 0,7% del PIB. Si les coses van així, cal tèmer que potser no hi haurà retallades addicionals; però que no recuperarem els nivells i les possibilitats que haviem tingut en el passat (que tampoc eren res de l’altre món; que ningú cregui que aquí haviem viscut en un món de super-luxe!).

Caldrà pensar-hi. A la vegada que es pugui expressar el corresponent desacord polític, i s’intenti formular polítiques alternatives, caldrà també gestionar amb un rigor i una contenció molt exigents. És possible que el pressupost de la UAB superi l’any vinent els 300 milions d’euros, xifra que fa anys que no hem vist; però encara que hi hagi alguna millora, aquesta serà molt limitada, i haurem de saber continuar la nostra feina amb molta serietat. És clar, de tota manera, que tot dependrà al final de què voteu el diumenge !!
 

J. Botella, Degà