Butlletí de la Facultat de Ciències Polítiques i Sociologia

EXPLICAR EL QUE FEM

Acaba de tenir lloc una nova edició del Saló de l’Ensenyament, on les diverses ofertes educatives són posades a l’abast dels alumnes de batxillerat, o en alguns casos d’ESO (i de les seves famílies!),  per a facilitar tries més informades i més ben orientades. A principis de febrer van tenir lloc al campus de Bellaterra les Jornades de Portes Obertes, amb el mateix objectiu, però amb un punt de mira molt més específicament adreçat als continguts de cada titulació. S’han fet sessions de presentació més intensives a escala local: a Tàrrega, a Vilafranca del Penedès, a Sabadell, a alguns districtes de Barcelona…
Tot això, que mobilitza molts esforços i que ocupa molt de temps, serveix per alguna cosa? En termes quantitatius, incrementa el nombre d’alumnes que s’acosten als centres de la UAB? I en termes qualitatius, estan els nostres nous estudiants més ben informats i més familiaritzats amb el que els espera quan arribin a la Universitat?

És sorprenent que els motius de selecció d’uns o altres estudis universitaris per part dels joves sigui una qüestió tan central pel nostre “negoci” i a la vegada tan poc estudiada. Tenim uns quants tòpics: “es tria en funció de la proximitat, no dels continguts”; o bé “es tendeix a reproduir les posicions de partida de la gent dins les escales de prestigi”; o bé “la decisió és aleatòria i subjecta a modes”. O encara més: “ si es pregunta als estudiants per què han triat una o altra carrera, donen respostes molt vagues i poc sòlides”.

Es podria pensar que es tracta d’una decisió que, en termes formals, no deu ser molt diferent de la que pren un votant en unes eleccions. Tots els que han fet recerca electoral saben que preguntar als electors les raons del seu vot és un exercici frustrant: les raons que pot alegar cada persona són variades, poc generalitzables i sovint pintoresques. Però també saben que si passem del nivell individual a l’agregat, si ens interessem pel comportament de col.lectius socials, aleshores es troben pautes de racionalitat i de coherència que al nivell individual eren invisibles.

I per això trobem moviments, més o menys continuats, en les preferències dels estudiants. Les onades creixents cap a estudis en Comunicació o en Criminologia en els últims anys expressen moviments en profunditat, que seria massa fàcil titllar de “modes”. A la vegada, el retrocés en l’atractiu d’altres estudis és també una manifestació de tendències de fons, que es produeixen en diversos àmbits geogràfics i que tenen una certa continuïtat al llarg del temps.
Catalunya pateix un problema crònic de sobre-oferta universitària, agreujat per la militant negativa de les autoritats administratives a elaborar un “mapa universitari” de Catalunya, que permetés identificar necessitats i tendències a mig i llarg termini i racionalitzés les decisions, ajustant l’oferta d’estudis superiors, no simplement a la demanda del mercat, sinó a una previsió que tingui en compte necessitats avui no expressades però que poden ser intenses en el futur, que es plantegi saltar per damunt de les fronteres administratives, etc.

Sense aquesta eina, la societat va a cegues, i les universitats no anem millor. Els alumnes es troben amb ofertes nominalment iguals, amb costos similars, i sense una percepció clara dels seus continguts. I per això té sentit l’ofensiva informativa de les últimes setmanes. Desconsiderar-la dient  que es tracta pura i simplement de “màrketing” o titllant-la de “publicitat” és no entendre que una part essencial del nostre servei públic és informar adequadament a la societat sobre el que fem, de tal manera que els joves ciutadans adoptin decisions més informades en el moment de formalitzar la seva matrícula.

L’igualitarisme a cegues no serveix, sobre tot, per què les universitats no són iguals: no totes tenen els mateixos recursos, les mateixes bilioteques, el mateix professorat, la mateixa xarxa de relacions, el mateix compromís amb la qualitat en el treball, etc. etc. En el passat, i fins ara, hem tingut una situació relativament còmoda: érem, i seguim sent, l’única Facultat de Ciències Polítiques i Sociologia de Catalunya. Els nostres graus es poden cursar també en altres universitats, però d’una manera deslligada i sense interconnexions entre ells; hem pogut generar una oferta de màsters rica i diversificada, que a més ha anat evolucionant al llarg del temps, adequant-se a les canviants necessitats i demandes que sorgien, i que no es pot comparar amb l’oferta de Màsters en ciències socials d’altres universitats catalanes.

Aquest situació pot tendir a canviar: si s’abarateixen els costos d’oferir els graus, i si es manté l’actitud laissez faire de les autoritats (com il·lustra, en un àmbit allunyat del nostre, la creació d’una Facultat de Veterinària a Lleida), aquesta ventatja es pot reduir, i fins i tot ens podem veure equiparats amb noves ofertes de gruix i qualitat molt inferiors. Cada vegada, per tant, tindrà més sentit trepitjar carretera, informar i explicar què és el que fem, i esforçar-nos en millorar la nostra visibilitat. Tenim les millors condicions de partida: explotem-les.

                                                                              Joan Botella, Degà