Butlletí de la Facultat de Ciències Polítiques i Sociologia

GARISSA

El dia 2 d’abril, un grup d’una quinzena d’homes fortament armats, integrats en la guerrilla islamista Al – Xabaab (en àrab, aproximadament “Els Joves”), van assaltar el Col·legi Universitari de Garissa, al nord – est de Kenya, a prop de la frontera amb Somàlia. L’àrea de Garissa és una zona de gran barreja ètnica, lingüística i religiosa, de manera que els assaltants van destriar meticulosament els estudiants, seleccionant primordialment els i les alumnes de raça negra i de religió cristiana.

I amb tota premeditació van començar un ferotge assassinat massiu: al cap d’unes hores, dotzenes d’estudiants (del total d’uns mil que reunia el Col.legi) eren morts; altres es van amagar com van poder. Estranyament, ja que la zona de Garissa és un territori fortament militaritzat, l’exèrcit no va fer acte de presència fins vuit hores més tard; quan van assaltar el Col.legi, van morir tots els assaltants i, segurament, un nombre considerable d’ostatges que haurien pres.

Tot això, ens queda lluny o a prop? El crim va tenir lloc pocs dies després de la caiguda del vol Barcelona – Düsseldorf, amb un nombre de persones mortes (147) pràcticament igual als de Garissa; molts d’ells, catalans, o de la resta d’Espanya, o persones fortament vinculades al nostre país ( com la vintena d’estudiants alemanys de batxillerat que tornaven a casa després de fer una estada d’intercanvi en un institut del Vallès). Normal, doncs, que l’accident del vol de German Wings tingués un impacte emocional molt fort entre l’opinió pública catalana, els mitjans de comunicació, etc. Però hi ha molta distància entre reconéixer això i exclamar-se, com han fet alguns intrèpids, sobre el nostre cruel racisme anti-africà, en virtut del qual ens sabria molt més greu una mort blanca i cristiana que centenars de morts negres al Kènya.

Això, simplement, no és cert. Però, a més d’òbvies consideracions d’elemental solidaritat humana, un esdeveniment com el de Garissa dóna peu a múltiples aproximacions en una comunitat dedicada a les ciències polítiques i socials.
La zona de Garissa, per exemple. Tothom sap que la gran majoria de les fronteres africanes van ser inventades a distància, dibuixant línies rectes sobre un mapa. Les línies, a l’atzar, parteixen comunitats pel mig o posen junts grups humans que no comparteixen res. I és el cas de la zona fronterera entre Kènya i Somàlia: els somalis eren i són un poble primordialment nòmada, dedicat al pastoreig i, per tant, molt poc sensible als límits administratius. Per això la zona de Garissa és una zona ètnicament i religiosament molt heterogènia: quan Kènya es va proclamar com a Estat independent, el referèndum realitzat a Garissa va donar un resultat favorable a … unir-se a Somàlia i no a Kènya.

Aquest referèndum va ser oblidat, Garissa es va incorporar a Kènya, i s’ha mantingut com una zona dubtosament integrada, i amb molta presència militar. A més, la catàstrofe de Somàlia i la pràctica desaparició de tota autoritat estatal en aquell territori han portat a una situació d’extrema tensió, que es plasma en la violència que hem vist.
De què es parla, doncs, quan parlem d’identitats en aquests territoris? L’encreuament de lleialtats estatals, de religions, d’ètnies, de misèria i de desesperació social, deixa un espai buit on és molt fàcil el sorgiment de forces fanàtiques que, promovent una sola dimensió identitària i portant-la a una posició límit, pot acabar per fer-se amb el control de la societat. Ve al cap la contundent sentència de Salvador Pàniker: “Com més identitat, menys responsabilitat” ( en traducció una mica lliure, però que no traeix l’original).

I una altra dimensió que no voldria oblidar: l’atac a una institució educativa, de nivell superior en aquest cas. Com el cas de les nenes segrestades a Nigèria per Boko Haram (que vol dir “Fora l’educació occidental”),  l’atac a Garissa mostra com el principal enemic de la barbàrie és l’educació, la formació. Quan sentim segons quines anàlisis sobre el funcionament del món educatiu, quan veiem la seva subvaloració per moltes autoritats públiques, val la pena recordar que es tracta d’un bé infinitament valuós, escàs i mal distribuït a escala mundial, i indispensable pel progrés moral i pel desenvolupament de les persones. Garissa té, també per nosaltres, conseqüències morals i també polítiques, de primer ordre.

                                                                 Joan Botella, Degà.