Butlletí de la Facultat de Ciències Polítiques i Sociologia

Pepe Cazorla ( 1931 – 2016)

En els dies de Setmana Santa ha mort José Cazorla, catedràtic de Ciència Política de la universitat de Granada, on va ser catedràtic a la Facultat de Dret i, posteriorment, fundador i primer degà de la Facultat de Ciències Polítiques i Sociologia d’aquella ciutat.

En la tradició de les Facultats de Dret, i especialment en les matèries de Dret Polític / Dret Constitucional, existeix des de temps immemorial una denominada “escuela granadina”, la denominació de la qual no hauria de confondre: ni es tracta només de gent de Granada, o destinats a aquella Universitat, ni són una “escola” en el sentit intel.lectual de la paraula, com portadors d’un cert estil o d’una certa visió de la matèria.

Avui aquest col.lectiu està integrat per constitucionalistes, però també per sociòlegs i per politòlegs; se’ls troba, com a grup majoritari, a universitats com Zaragoza o l’Autònoma de Madrid, i se’ls ha vingut caracteritzant, al llarg dels anys, com un grup d’acadèmics que es donen suport recíprocament, usualment en competència amb el grup d’acadèmics de la Complutense, molt concentrats a la ciutat de Madrid ( i molt reticents a tota mobilitat).
Cazorla era un membre d’aquest grup, com queda dit, però hi va afegir una dimensió nova, que ha acabat per caracteritzar tot el col.lectiu, deixant una marca essencial a tota la disciplina a Espanya: la connexió americana. Cazorla va ser segurament el primer que, entrant en contacte amb un “granadino” més gran, Juan J. Linz, que ja estava als Estats Units, va aconseguir fer-s’hi convidar, experimentant un xoc intel.lectual i cultural que el va reorientar completament i va obrir un punt i apart en la nostra disciplina a escala espanyola.

Avui costa fer-se càrrec del que devia ser a finals dels cinquanta i primers seixanta el traslladar-se des d’una província espanyola com Granada a una universitat de l’Ivy League, com va fer Cazorla ( com va fer el seu company i amic Jiménez Blanco, amb qui va compartir l’expedició, o com faria poc després Murillo Ferrol ), i desembarcar en plena eclosió del debat behavioristes – sistèmics, en el moment de la generalització de les enquestes d’opinió i, en poques paraules, en el periode àlgid del creixement i la consolidació de les ciències socials als Estats Units.

A ell, juntament amb Jiménez Blanco, els hi devem la traducció castellana d’El sistema social, l’obra immensa de Talcott Parsons, avui, suposo, absent de les nostres aules, però peça obligada durant bastants anys en la formació de tot sociòleg.

Cazorla, com altres, amparant-se en la barreja de tolerància i ineficiència del franquisme tardà, va utilitzar la seva càtedra de Dret Polític com a plataforma per ensenyar Parsons als alumnes de primer curs de Dret, per importar temes i preocupacions de les ciències socials internacionals, i per donar curs a la seva preocupació intel.lectual i política essencial: entendre la situació perifèrica i subdesenvolupada d’Andalusia, i pensar en les polítiques necessàries per treure-la endavant i aproximar-la, encara que aquesta no fos la seva expressió preferida, al conjunt de valors i pràctiques típics de la societat catalana. Això explica els seus estudis sobre estructura social, opinió pública o empresariat andalús; el seu paper rellevant en la societat granadina en el periode de la transició, promovent el sorgiment de plataformes unitàries de l’oposició democràtica abans de la seva legalització; o el seu activisme en la campanya del referèndum que va obrir les portes de l’autonomia de més alt nivell per Andalusia.

No és aquest el lloc per fer-ne una crònica detallada, però és de justícia anotar com Cazorla (arrossegant en això altres noms del cercle “granadino”) va cooperar des del primer moment amb la creació de la nostra Facultat, que, a més, va utilitzar com a palanca per pressionar les autoritats andaluses per a la creació d’una Facultat de Ciències Polítiques i Sociologia a Granada, reivindicació que havia sostingut des dels anys seixanta, i que es va coronar l’any 1989.

En els últims anys, ja jubilat, s’ha mantingut actiu, amb publicacions que expressaven les seves inquietuds ( i el seu creixent pessimisme) en torn de la seva Andalusia: el que denominava “el clientelismo de partido”, i el neocentralisme sevillà, que reproduïrien, a escala local andalusa, alguns dels pitjors mals de la societat espanyola de conjunt.

Un record, doncs, d’agraïment a Cazorla pel seu treball i per la seva cooperació; i un “ànim” a algun menor de 40 anys, per a què s’acosti a la biblioteca i es miri el Parsons: ànim, no mossega!

J. Botella, Degà